Les estructures dels partits polítics: un debat que toca i interessa (per Francesc Trillas)

El passat divendres 22 de Juliol el Regidor de l’Ajuntament de Barcelona Jordi Martí publicava un important article al diari El Pais on criticava la ponència marc del Congrés del PSC, la reducció dràstica en el número de delegats, i proposava una sèrie d’eixos per a canviar el rumb. Em centraré només en el primer dels eixos, la reforma democràtica del funcionament del partit: “La ponencia debería dibujar propuestas de profundización democrática para la sociedad (listas abiertas en ámbitos específicos, nueva ley electoral...) y, también, un modelo nuevo de funcionamiento del propio PSC (sustituir la cultura de la cooptación por la de la sana competencia entre candidatos, más participación democrática, primarias, apertura del partido a la sociedad y a los agentes sociales...), pequeños avances ineludibles en la lenta y necesaria recuperación de la confianza democrática”. Són reflexions que no acostumen a trobar-se en les proclames oficialistes, on sempre es parla de renovació de projectes i persones, sense parlar mai de les estructures que generen els projectes i els lideratges. En totes les democràcies, els partits polítics són les institucions principals de participació política i canalització de la voluntat popular. Com en tots els processos socials, les institucions són molt importants, perquè emmarquen el terreny de joc, distingeixen allò que és possible d’allò que no ho és. Cal obrir la "caixa negra" dels partits, des del punt de vista de l’anàlisi i des del punt de vista de la cirurgia, de la pràctica reformista.

Avui l’estructura dels partits és vuitcentista: congressos, executives, "secretaries d’organització, de formació, de relacions amb la societat". Però és l’actual rigidesa dels aparells el que els hi dóna el marge de maniobra suficient per ser competitius i guanyar les eleccions? O se’n guanyarien més amb un partit diferent? Jo crec que se’n guanyarien més, perquè amb garanties i major ús del sufragi universal es reclutaria millor el personal polític i es previndria la corrupció, que avui és una sangonera electoral per a alguns partits.

És clar que sobre aquests grans trets falta filar prim: utilitzar el pinzell petit, tenir cura dels detalls. Però també fa falta tenir més coratge del que molts han tingut fins ara. Ara hi ha les circumstàncies per fer d'aquesta dimensió la prioritat número 1. És una dimensió organitzativa i instrumental i no pas ideològica, però al capdavall és una dimensió de ressonàncies profundament igualitaristes: només amb instruments de poder democràtic, moderns, es pot fer front als poderosos.

El nou gran partit ha de ser un element potent que assenyali als electors la voluntat profunda de fer les coses de manera diferent, de dur a terme una política exemplar en el terreny ètic i de compromís en el terreny social. No ha de ser un partit guia, monolític, com els vells partits comunistes o el PRI mexicà, sinó un partit obert i plural, on hi puguin conviure diverses cultures. Ha de ser una eina que faci compatibles la participació democràtica amb la gestió transparent, professional, garant dels seus recursos humans i materials.

En definitiva, els partits clàssics del segle XX estan cridats a evolucionar si volen ser els grans intermediaris de la democràcia del segle XXI. I aquesta evolució ha de formar part d'un projecte de modernització institucional al servei d'una democràcia on tots els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats.

Han corregut ja diverses propostes concretes (per part de col.lectius com +PSC, PSC des d’abaix, Per Sumar Canviar o Nou Cicle), malgrat que algú hagi dit que les trobava a faltar:

-Supressió (certament simbòlica, però important) de la secretaria d’organització.
-Inversió de l’ordre del congrés (que el nacional culmini les renovacions a nivells local i de federació). Jo crec que això hauria de ser part d’un paquet molt més treballat de reforma del que és un congrés. Ara és el màxim òrgan, que en tres dies i nits sense dormir ho pot decidir tot, amb molt poca participació, representativitat i apertura. Per a mi hauria de ser una trobada de celebració que culmina un procés d’un mes de durada de presa de decisions, molt més obert, previsible i participatiu. Al llarg d’aquest procés s’elegiria el primer secretari en eleccions internes on participen tots els afiliats (i en això només els afiliats), separadament de l’executiva, que s’elegeix quan ja se sap qui és el primer secretari, per facilitar la integració de tothom.

-Equiparació d’estructures sectorials i territorials.

-Limitació de mandats, sous i càrrecs compatibles.

-Modernització de la formació i estructures professionals del partit.

En fi, han sortit altres propostes concretes i cal treballar-hi molt més. Però després del 15-M i de les enquestes del CIS que diuen que els espanyols i catalans creuen que els polítics i els partits són un dels principals problemes que tenim, aquests temes TOQUEN i INTERESSEN més que mai. Per descomptat, no interessen a aquells que es basen en l’actual model de partit per exercir un control ferri de les decisions. El debat organitzatiu és avui un debat polític i social. La societat ens exigeix que deixem de ser un partit institucionalitzat i amb clares derives clientelars. El partit ha de ser un bé col.lectiu de qualitat al servei de la majoria de la societat i sobretot dels seus sectors més vulnerables.

Ens hem d’eixamplar, modernitzar, canviar. Sobretot comprometre’ns de forma creïble que si tornem a acumular algun dia responsabilitats, no acumularem tant de poder personal, ni colocarem a tanta gent, ni farem un partit on els òrgans estan plens de càrrecs públics.

Els polítics han de cobrar, és una conquesta històrica de l’esquerra. Els partits no han de ser assemblearis, sino tenir continuïtat i ser predictibles. Però han de seleccionar millor els representants polítics, han d’incentivar als millors ciutadans a dedicar un temps o una etapa de la seva vida a la política. Han de complir millor els seus encàrrecs constitucionals i han de ser un bé col.lectiu de qualitat.

Els nuclis de control dels partits han sabut projectar la idea que són ells i no els aperturistes els que omplen pavellons i donen garanties de victòria electoral. I en part tenen raó. En particular, l’aparell del PSC és un aparell potent i eficaç, que aconsegueix mobilitzacions impressionants en períodes electorals, encara que fins ara això (junt amb altres mancances, és ben cert) ha estat insuficient per guanyar les eleccions autonòmiques.

Es pot fer un paral·lelisme amb les empreses familiars. Una dimensió mitjana permet mantenir el control familiar. Per a aquesta dimensió, la solidaritat, motivació i experiència familiars permeten mantenir amb força la marca de fàbrica. Ningú no ho faria millor. Si es vol créixer, tenir una dimensió més gran que permeti conquerir nous mercats, s’ha de cedir almenys part del control a nous inversors. Però el control només serà cedit si els nous inversors demostren que poden mantenir la mateixa solidaritat, motivació i experiència, i, a més a més, aporten noves tècniques que permeten desenvolupar nous productes i arribar a nous sectors. Amb els partits i les organitzacions passa igual: el control se cedirà si es manté l’eficàcia i es donen garanties que amb les reformes internes s’aconsegueixen millors resultats electorals d’impacte social.

El canvi organitzatiu no és una mania d’algú, o un fenomen aïllat, sinó que s’inscriu en un projecte global de revisió de les regles del joc en el conjunt de la societat. Es tracta de facilitar mecanismes transparents i democràtics, que facin possibles societats justes i eficients, preparades per assumir els reptes de la globalització i el canvi tecnològic. Es tracta de reduir les barreres d’entrada al poder polític i econòmic, amb noves regles, nous sectors, noves ocupacions, noves relacions públic-privat.

I per fer-ho, no n’hi ha prou amb referir-se amb menyspreu als partits polítics. Els partits existeixen per bones raons. S’han de canviar, però per canviar-los cal lluitar a fons, buscant gent nova (renovació per invasió). La prioritat ara és ampliar els partits amb gent nova. Sens dubte, obrir amb fermesa, rigor i prudència un procés d’eleccions primàries ciutadanes és un pas important en aquesta direcció. Aquest tipus de procediment de selecció de candidats, si s’entén com un primer pas i és realment transparent i participatiu, pot ser un incentiu que doni lloc a una reforma en profunditat dels canals de participació política.