LES SORTIDES DEL TÚNEL (per Ricardo Castro, Francesc Trillas, Francesc López, Xavi Menéndez, Martín Miralles i Toni Carretero)

1. En paral·lel a l’evolució del PSC, diverses generacions de joves s’han incorporat a l’acció política a Catalunya passant primer per la Joventut Socialista de Catalunya, liderada en els seus orígens per un ja veterà militant socialista actual, en Jordi Casanova Roca. En el Congrés del Poble Nou de la JSC de 1981, Xavier Soto va ser elegit Coordinador Nacional de la JSC. A partir del lideratge de Soto, l’organització va créixer molt, i diverses generacions de joves progressistes, de diferents orígens geogràfics, socials i culturals, es van anar incorporant a l’acció política. Un moment culminant d’aquell procés va ser el congrés que va tenir lloc al mes de desembre de 1985 en una estació de metro de Barcelona llavors en desús, la de Sant Antoni. Aquella trobada va tenir lloc en un moment en què la crisi econòmica seguia castigant molt a la joventut i a Catalunya hi havia un govern de majoria absoluta de la dreta. El missatge de futur i esperança dels joves socialistes, que s’oferien per ser un instrument al servei dels joves més vulnerables de la societat, es va sentir més enllà del subsòl de Barcelona, sota l’eslògan metafòric de “Les Sortides del Túnel”. El túnel es refereix a la crisi econòmica i política de llavors,com es podria referir a la d’ara (CiU va fer servir la metàfora del túnel anys després amb ben poca originalitat).

2. Molts d’aquells joves han jugat després un paper important en el PSC de principis del Segle XXI, des de militants de base fins a alcaldes de les principals poblacions de Catalunya. Ens vam començar a incorporar a l’acció política als anys 80, quan la democràcia no estava consolidada, i molts (no tots) hem seguit sent militants fins al dia d’avui, quan la democràcia està consolidada, però ens enfrontem a enormes problemes econòmics i polítics. Tenim un bagatge d’experiències, positives i negatives, que volem compartir amb tothom per si la nostra experiència pot ser útil per millorar les coses en un moment de crisi.

3. En aquests 30 anys creiem que hem contribuït, junt amb moltes altres persones, a fer de Catalunya un país més cohesionat i avançat. També hem comès errors, probablement el principal no haver evitat l’oligarquització i la institucionalització de la vida política. El socialisme català comparteix molts problemes amb la resta de la socialdemocràcia europea, però té un tret afegit que s’havia accentuat en els primers anys del segle XXI: una gran acumulació de poder institucional, que ha tingut un impacte negatiu sobre la percepció que la població té de la forma d’exercir l’acció política de molts de nosaltres. La política s’ha privatitzant en excés. No hi ha un culpable o un grup petit de culpables d’aquest procés, però el procés s’ha donat i és un dels principals motius del desprestigi de la política. La dreta es pot permetre una política desprestigiada i confosa amb els interessos privats, però l’esquerra necessita una política prestigiada que pugui atreure noves generacions, que sàpiga escoltar a la gent i que permeti democratitzar les relacions econòmiques i socials. La política s’ha de tornar a col·lectivitzar.

4. El PSC celebra properament un congrés que una gran majoria considera que ha de ser un congrés de canvis importants. Desitgem que el PSC sigui un projecte col·lectiu on participin diverses generacions, persones de diversos orígens socials, culturals i geogràfics. Reivindiquem l’acció política continuada en el temps, que no és flor d’un dia, que mira cara a cara a la complexitat dels problemes. Reivindiquem el compromís polític i fem una crida a totes les persones amb valors progressistes a afegir-se a aquest compromís polític, especialment en temps de dificultats. Fem una crida a tots els dirigents del PSC a obrir de bat a a bat les portes i les finestres del nostre partit, perquè s’hi puguin afegir nous protagonistes i perquè es renovi en profunditat.

5. El partit és de tots i per això no és de ningú. És dels militants de base, dels votants, dels regidors i alcaldes, dels dirigents i dels simpatitzants. Necessita lideratges a l’alçada de la societat catalana de la segona dècada del segle XXI. En temps de crisi dura, l’alternativa a la política socialdemòcrata és el populisme, l’egoïsme social, la recerca de solucions aparentment senzilles a problemes complexos. No ens hi resignem, i la forma de no resignar-nos-hi és esmerçar més forces que mai a fer un partit millor.

6. Les dificultats d’una acció política socialdemòcrata en un món de transaccions creixentment globalitzades no s’han de minimitzar. Però la socialdemocràcia segueix tenint una gran autoritat moral: mereix ser la primera candidata a governar la globalització, des dels instruments estatals actuals i des de nous instruments globals que es puguin crear. Cap altre projecte polític, que no sigui la socialdemocràcia, no ha donat tant de benestar i tanta llibertat, durant tant de temps, a tantes persones. No hi ha una dicotomia entre buscar en la crisi econòmica la davallada electoral dels socialistes o socialdemòcrates a Catalunya i altres societats europees o buscar-la en les debilitats organitzatives o de lideratge. Precisament perquè és difícil desenvolupar una estratègia socialdemòcrata en un sol país en temps de crisi, són més visibles que mai les insuficiències dels notres instruments i lideratges. Per això especialment en  moments de grans dificultats econòmiques i socials, és més necessari que mai un partit que sigui un bé col.lectiu de qualitat al servei de la majoria de la societat, la majoria que és partidària d’un projecte redistributiu, que faci compatibles benestar econòmic i equitat social.

7. Cal recuperar vells militants i incorporar gent nova al combat de l’esquerra per una societat millor. Ho demanem i ens comprometem a impulsar-ho a Catalunya amb accions concretes d’organització i mobilització prèvies i paral.leles al Congrés del PSC perquè aquest sigui exitós i eficaç. Volem que el partit del futur no sigui un partit de càrrecs públics i assessors de càrrecs públics. Volem que el PSC, i els altres partits de la socialdemocràcia europea, estiguin arrelats en la societat, siguin institucions socials d’ampla base, transparents i democràtiques. Només així podran respondre a la seva funció pública de seleccionar els representants polítics i contribuir a formular la voluntat popular. No som il.lusos: no volem partits assemblearis i imprevisibles, volem partits socialdemòcrates, començant pel PSC, “elegibles” i amb una estructura professional ben preparada, en realitat, una estructura professional millor que l’actual, i que a la vegada sigui capaç d’atraure altres professionals que vulguin aportar el seu treball voluntari. Però els partits de l’esquerra europea, començant pel PSC, han de reflexionar seriosament sobre les seves estructures i les seves formes d’organitzar-se, per canviar-les en profunditat, i convertir-les en un instrument molt més eficaç de servei als seus votants i a la majoria de la societat. Això no es pot fer en un sol congrés, però es pot fer que un congrés inicïi un procés irreversible en aquesta direcció, per exemple encarregant a una comissió formada per militants i experts el disseny d’una nova forma de partit, que s’aprovi definitivament en una assemblea posterior o per mitjà d’un referéndum entre la militància.

8. Volem renovació i unitat, per aquest ordre de prioritats. Un PSC millor és possible. El nostre partit ha de canviar per ser fidel als seus valors originals. Una societat sense partits programàtics és una societat pitjor, entregada a líders populistes i corruptes, a modes fugisseres i a polítiques insostenibles. L’instrument partit tal com existeix actualment té una forma que no ha canviat en l’essencial des del segle XIX, amb un òrgan anomenat “congrés” que ho decideix tot cada tres anys, i unes estructures que faciliten que una minoria tingui un control excessiu de les decisions, especialment quan es consolida després d’una dependència excessiva de l’accés del partit a càrrecs institucionals. Volem un partit que sigui un bé col.lectiu de qualitat, eficaç, modern, al servei de la majoria de la societat. Un bé col.lectiu al qual vulguin tornar a acostar-se la joventut, la classe treballadora, els professionals de tota mena, tots aquells que vulguin construir un  món millor basat en les idees de la socialdemocràcia i el federalisme.

9. Allò que és essencial és el caràcter plural del PSC, el fet de ser el partit que millor representa la diversitat cultural, geogràfica i lingüística de Catalunya. Això no volem que canvïi. No volem dos partits socialistes a Catalunya, com a Bélgica, només en volem 1, federat amb els partits germans d’altres pobles. De vegades, però, per ser fidels a una idea bàsica (la unitat civil del poble català com a forma de concretar els valors de la socialdemocràcia universal i el federalisme), cal canviar d’estructures i mecanismes, cal afegir noves idees que responguin als nous problemes, com els que fan referència als reptes de la immigració internacional o als reptes de les amenaces al medi ambient.

10. El nostre sistema polític ha d’experimentar canvis. Hem de fer posibles canvis en la llei electoral que desbloquegin les llistes electorals i que facin possible la influència dels electors sobre l’elecció de les persones concretes que ocuparan càrrecs de gestió i representació. Ens vam incorprar a la política com a joves que defensaven els interessos dels joves que estaven pitjor en els anys 80 del segle XX: els joves de l’atur, des   dels barris de la perifèria de Barcelona i altres ciutats catalanes. Trenta anys després la nostra joventut torna a passar per temps molt difícils. Per ells val la pena reforçar el nostre compromís perquè la política torni a posar-se al seu servei.

11. Fem una crida a tots aquells que han compartit amb nosaltres l’acció política en les darreres dècades a mobilitzar-se en ocasió del proper Congrés del PSC. A participar en el debat de ponències, en el debat i propostes de candidats, a ser delegats o a fer arribar la seva veu als qui siguin delegats. I fem una crida al conjunt del partit a fer una profunda autocrítica, i a fer un esforç sense precedents de canvi, apertura, renovació i unitat al servei de la majoria del poble de Catalunya. Igual que fa poc més de 25 anys, és necessari de nou un missatge d’esperança i de futur, que torni a connectar la política amb la joventut. De nou és hora de buscar, amb audàcia i coratge, “les sortides del túnel”.