Catalunya: una lenta rendició de comptes

En democràcia, especialment quan hi ha divisió de poders (com hi ha d’haver), s’ha de tenir molta paciència. Els qui s’equivoquen i fracassen objectivament poden seguir tenint protagonisme durant un temps indefinit. Tot i que la democràcia permet certa rendició de comptes, amb el vot retrospectiu, és possible sobreviure políticament sense fer cap autocrítica.

A Catalunya l’electorat ha parlat: el PSC ha guanyat totes les eleccions del darrer cicle electoral, i les dues darreres eleccions al Parlament de Catalunya, amb un resultat creixent, si bé no amb una majoria suficient per governar només amb el suport dels seus escons. La societat civil i el carrer també han girat full.

Però molts protagonistes de l’error de 2017 (i anys anteriors i posteriors) segueixen sense donar-se per al·ludits i segueixen tenint un protagonisme que no es correspon als mèrits que han fet, pontificant des dels principals mitjans de comunicació i les institucions.

El problema l’assenyalava Oriol Bartomeus: costarà desmuntar l’entramat que ha permès la construcció del discurs basat en les mentides del Procés. Encara hi ha molta gent que s’hi dedica, i molts mostren una capacitat molt limitada de reciclatge.

La CUP està en declivi, però encara és capaç d’influir amb el seu anticapitalisme a temps parcial, un fervor per la lluita de classes que s’atura quan algú pronuncia mots d’ordre com “la repressió”, “el 155” o “la nació mil·lenària”. Potser el seu anticapitalisme no és tan incoherent com sembla a primera vista: troben el capitalisme massa modern per a nacions mil·lenàries, com aquell moviment decimonònic que tenia casualment en Amer una de les seves capitals. Rull és un convergent de dretes de tota la vida (i també un processista que té pendent l’autocrítica, no veig on està la incompatibilitat), Giró un neoliberal quasi confés, però això no ha impedit que la CUP no només els recolzés, sinó que liderés les majories que els hi han donat càrrecs importants. Els prefereix a ells abans que a la socialdemocràcia a temps complet.

Els polítics que se’n van anar del PSC pel Procés, malgrat que el temps ha donat la raó als seus antics companys, segueixen pontificant i vivint dels seus nous partits amb el màxim protagonisme. Toni Comín, com a únic eurodiputat de Junts, és avui un dels eurodiputats excèntrics sense grup a Brussel·les i Estrasburg. Tot un símbol de l’aïllament internacional del Procés.

Igual que la sort (en el sentit que no és mèrit seu) va deparar un rol decisiu als 7 diputats de Junts al Congrés (després de quedar cinquens a Catalunya a les eleccions generals), la sort també va voler que el Sr. Agustí Colomines (que una vegada va dir a Twitter que s’havia de cremar un llibre meu) tingués els seus minuts de glòria com a president de la mesa d’edat del Parlament. Aquest senyor és un dels principals “ideòlegs” del procés, i com a ex responsable de la Fundació del 3%, un dels emblemes de la connexió entre la corrupció i el nacionalisme convergent.

Rovira i Puigdemont sembla que van ser els que van pactar la nova mesa del Parlament. La dirigent d’ERC sembla que té com a criteri que allò que fa, es pugui explicar a la seva localitat, que és Vic, contra la qual no tinc res, però és una petita vil·la poc representativa de la “Catalunya sencera” d’avui, per utilizar un concepte que crec que altres dirigents d’ERC es creuen sincerament. Si a més aquesta política osonenca i el polític d’Amer porten temps a l’estranger, tinc dubtes sobre la seva capacitat d’entendre la Catalunya diversa de 2024, ja diferent i més complexa que la de fa 7 anys.

Les dificultats de rendició de comptes no es troben només en el camp independentista. Una de les persones que més va equivocar el seu diagnòstic en els anys del Procés, sense ser independentista, és el senyor JJ López Burniol, que deia que “l’única solució” era la consulta. A mi em va estranyar que passés d’això a dir fa poc que veia amb aprensió el pacte del PSOE amb ERC a l’anterior legislatura, perquè portaria inexorablement a concedir als independentistes un referèndum d’autodeterminació (allò que ELL demanava) a la següent (l’actual). Ara he aclarit la confusió, perquè aquesta setmana s’ha despenjat amb un article a El Mundo demanant curiosament un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i Euskadi, per acabar amb el perill que Espanya es perdi com a “espai de solidaritat”. Ja ho sé, és difícil d’entendre. Com és difícil d’entendre el seu article pocs dies després a La Vanguardia, dient que a Espanya el “populisme carpetovetònic” el representa Pedro Sánchez (que segur que se’l pot criticar per moltes coses, però que va liderar una campanya demanant “més Europa” i ha delegat la política econòmica en alguns dels millors gestors d’Europa)… d’acord, també VOX, però és un problema menor, diu aquest senyor, que segueix ocupant un lloc distingit a les pàgines i les institucions catalanes i espanyoles.

És necessària una aliança entre els que sempre van criticar el procés des del catalanisme i el federalisme, i els que han fet autocrítica del procés. També els qui l’han feta amb la boca petita, perquè amb els qui l’han feta amb la boca gran no n’hi ha prou per bastir una gran majoria social. Seria de desitjar que les grans empreses, públiques i privades, de la comunicació, i els partits i institucions, seleccionessin a les persones a qui donen altaveus, amb criteris objectius, avaluant els seus encerts i errors i la seva capacitat de sincera autocrítica.

Els problemes són urgents i importants, la llista és coneguda: sanitat, educació, habitatge, renovables, gestió de l’aigua, lideratge econòmic, gestió de la diversitat… Tot això requereix moltes i bones energies. Com més aviat ens hi posem, millor. Que el ritme en la rendició de comptes acompanyi la formació dels equips que han de gestionar la nova etapa.