Només Illa pot aturar el dia de la Marmota

Mentre a Catalunya falla l'educació, l'aigua, l'habitatge, les presons, la sanitat, l'energia i quasi tot allò que tingui a veure amb els serveis públics (certament no estem a Haití, però per al nivell de recursos de Catalunya, la situació és inacceptable quasi en tot), per la deixadesa fruit de més de 10 anys de deliris desafortunats, el lideratge independentista (malhumorat i dividit) segueix en la seva particular roda del Hàmster. Les pistes sobre on són els diferents sectors indepes un cop s'han convocat les eleccions són una mica desoladores: alguns segueixen parlant d'independència i sobirania com si no hagués passat res (ni Brexit ni "procés"), altres parlen d'una emergència identitària..., mentre el Govern de la Generalitat es mostra presentant-se documents a si mateix sobre finançament, amb el discurs d'Artur Mas de 2012, després de 10 anys de practicar l'estratègia de la cadira buida.

Mentrestant, el PSC s'ha presentat en el seu Congrés com el partit més unit, sòlid i competent de Catalunya, amb un candidat plenament preparat per presidir la Generalitat: Salvador Illa. No hi ha cap altra candidatura que pugui garantir unitat civil contra el cansament i la divisió, interdependència positiva amb el conjunt d'Espanya i Europa, i la recuperació dels serveis públics. Sempre amb la boca petita (pel meu gust, jo l'obriria més), les ressolucions del Congrés del PSC han ratificat la seva vocació federal (un federalisme pràctic, dels fets, el que permet resoldre problemes), que ve dels temps del Moviment Socialista de Catalunya, la prehistòria del PSC en paraules de Raimon Obiols:

-AMBICIÓ. No hi ha cap projecte més ambiciós per Catalunya que contribuir a articular de manera federal l'Espanya plural i diversa en una Europa unida sense fronteres.

Espanya és una realitat plurinacional, i Catalunya també. I molts de nosaltres, individualment, també som plurinacionals, i alguns fins i tot postnacionals. Això són constatacions. El que cal fer és gestionar aquesta diversitat i articular aquesta complexitat. I això es fa amb un federalisme millor a Espanya i Europa, més sòlid i estable que el que ja tenim. Buscar solucions en solitari, insolidàries, és poc ambiciós i a més ben poc realista. El "nosaltres sols" és el que ha portat a Catalunya a un carreró sense sortida els darrers 10 anys.

-PROJECTE. No volem crear noves fronteres, ben al contrari: volem cooperar a través d'elles i interactuar relativitzant les que hi ha. Tenim el nostre projecte federal (i a partir d'ell podem dialogar i arribar a síntesis amb altres), creiem que és el més adequat pel món d'avui i de demà, és un projecte que mira al futur i no al passat, un futur de reptes interdependents, que depassen les fronteres existents i que requereixen molta cooperació i solidaritat.

El nostre és un projecte de millora democràtica i institucional, que parteix del respecte a l'estat de dret des de les ordenances municipals fins a les resolucions de l'ONU, del respecte a les identitats i la diversitat per resoldre els grans problemes de la humanitat, ampliant les solucions solidàries i cooperatives que hem donat a la pandèmia i la guerra d'Ucraïna: la co-governança federal del confinament, les vacunes i els fons Next Generation (amb totes les Comunitats Autònomes, els Ajuntaments, el govern d'Espanya i la Comissió Europea), la lluita contra l'encariment de la cistella de la compra amb la Guerra d'Ucraïna i la preparació comuna i solidària a Europa per un futur incert però ple d'oportunitats amb la transició ecològica i digital.

-EUROPA FEDERAL O SOBIRANISTA. Catalunya ha de decidir si aquest futur el vol fer amb la dreta sobiranista de Meloni, Orban, Le Pen, o si el vol fer amb la socialdemocràcia i el federalisme dels fets que representen el PSC i el PSOE. Som un partit federalista i federador, com diu sovint en Raimon Obiols. Però el nostre federalisme no és només el d'en Raimon, el de Pasqual Maragall, el de Jordi Solé-Tura, Carme Chacón o el de Pep Borrell; també és el de Salvador de Madariaga, Alfredo Pérez Rubalcaba, Ximo Puig i Altiero Spinelli o Ursula Hrischman i els pares i mares que van fundar la Unió Europea. Aquest és el futur on Catalunya té totes les de guanyar si juga bé les seves cartes.

(Una nota personal, no massa rellevant: amb excepció d'una o dues persones que em van felicitar, els companys i les companyes que se'm van adreçar arrel de la meva decisió de no presentar-me a la reelecció a l'executiva del PSC, em van fer arribar que creien que ho deixava massa aviat, després de 4 anys i 3 mesos. Una persona a la qual admiro em va dir, com un retret, que "sempre me'n vaig dels llocs". Tot això ho agraeixo, perquè són persones que m'aprecien. Suposo que potser també n'hi ha que estan molt contents que em tregui del mig, però no em van dir res. Els que són totalment acadèmics o totalment polítics, crec que els costa entendre'm. Però això no té cap importància: sigui com sigui, acabem sisplau amb el Dia de la Marmota)