L’altre dia el President de la Generalitat, Pere Aragonès, va publicar un article d’opinió al diari Financial Times, amb seu a Londres, defensant un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya.
El moment escollit per a aquesta iniciativa no deixa de ser desconcertant. Era la mateixa setmana de l’inici dels tràmits de l’amnistia al Congrés de Diputats (una iniciativa controvertida i complexa, que consumeix molt de capital polític), la carta de la consellera d’educació (treient-se les puces de sobre de l’Informe Pisa, que diu que Catalunya està a la cua d’Espanya, no precisament una potència, en educació), el debat de la sequera, l’agudització de les atrocitats de Gaza (el punt de confluència de la cadena de crims i errors del nacionalisme), el debat a la Unió Europea sobre com defensar Ucraïna i aturar Putin en els seus intents de redibuixar les fronteres...
L’article d’Aragonès contenia tots els tòpics de l’independentisme i el nacionalisme. La paraula que sortia més era “nació”. No podia faltar la referència al 80% de catalans que se suposa que volem un referèndum (perquè va sortir una vegada en una enquesta, qui sap responent a quina pregunta), sense cap referència als resultats dels independentistes en les darreres eleccions reals que hi ha hagut a Catalunya.
Només podia posar els exemples d’Escòcia i Quebec perquè no n’hi ha cap més (a no ser que tinguem en compte els referèndums de Putin i Maduro) i ara ja ni Escòcia ni Quebec tenen cap possibilitat de repetir els referèndums que van celebrar, que serien impossibles a qualsevol altre país desenvolupat democràtic amb constitució escrita. No només es que no siguin repetibles els rederèndums, és que els partits que els van impulsar, molt semblants en tot a ERC, el de Québec ha esdevingut marginal i el d'Escòcia es troba en descomposició, com em recorda el savi Andrés Rodríguez...
No sé què devia pensar el lector típic del Financial Times al llegir l’article, si és que se’l va llegir (perquè un mal pensat podria sospitar que l’objectiu de l’article només era “marcar paquet” a Catalunya i Espanya: el milhomes havia publicat un article sobre el referèndum al Financial Times!).
En qualsevol cas, el lector típic del Financial Times es un lector escaldat pels referèndums d’autodeterminació, començant pel del Brexit de 2016. Totes les promeses del Brexit eren mentida, promeses que s’assemblen molt a les del procés, començant per la promesa de disposar d’uns diners que ara “ens roben”.
El referèndum del Brexit, convocat temeràriament pel Primer Ministre David Cameron per treure’s de sobre el sectors euroescèptics (li va sortir el tret per la culata i va haver de dimitir), va partir pel mig a la societat britànica i ha posat en risc els assoliments dels Acords de Divendres Sant a Irlanda del Nord, basats precisament en la relativització de les fronteres i els grans consensos. Actualment, aquesta societat està rebobinant, i l’evolució més probable és que el Regne Unit (potència nuclear i antic imperi) torni progressivament al Mercat Únic però sense seure a les institucions on es prenen les decisions. És a dir, el resultat serà un Regne Unit menys sobirà, com a resultat de l’oportunisme i la irresponsabilitat dels seus sobiranistes.
Encara que allà el referèndum va ser legal, hi ha paral·lelismes, com la promoció i selecció deficient del personal polític que provoca el referendisme, o el dèficit d’atenció als problemes socials, que només tenen l’aspecte positiu d’obrir de bat a bat les portes de la victòria electoral a les properes eleccions a Keir Starmer del Partit Laborista i a Salvador Illa del PSC.
Aragonès diu que acceptarien el resultat si els fos negatiu. Però, no van fer ja les plebiscitàries i dues consultes il·legals que ells consideraven vinculants? Com és que no en tenen prou?
El “gir pragmàtic” d’ERC és a temps parcial. Si de veritat creuen en Europa, com insinua Aragonès, podrien demostrar un gir autèntic aprofitant qualsevol espai a la premsa internacional per posar-se del costat dels que de veritat volen construir una Europa sense fronteres i afirmant sense ambigüitats que el govern català serà fiable en la seva defensa de la democràcia, l’estat de dret i la contribució a resoldre els greus problemes globals de la humanitat, començant per aquells dels quals té la competència.
No hay comentarios:
Publicar un comentario