Puigdemont i la immigració, per exemple

Com aquella senyora del Liceu, jo també voldria creure que “la nostra” és millor. La senyora del Liceu es refereix a l’amant del seu marit, i jo em referiria a la nostra de colla de nacional-populistes, els nacional-populistes catalans del “procés”. Em tempta pensar de vegades que són més sofisticats que els trumpistes i els brexiters, per exemple. Encara que potser també els anglesos, els francesos i els italians pensen que els seus nacional-populistes no són tan grollers com els altres.

Ha passat una mica desaparcebuda la referència de Carles Puigdemont a la immigració en el seu discurs on posava pre-condicions a la negociació per a la investidura. És un text ple de factoides (per utilizar un mot suggerit per Raimon Obiols) i buit d’autocrítica, amb tots els ingredients del nacionalisme (mites històrics, greuges exagerats, ocultació del pluralisme…). No: no estem com a 1714. No: no hi ha un dèficit fiscal de 20.000 milions d’euros (com ha reconegut per exemple l’exconseller Mas-Colell). Podria afegir Nos…

És veritat que, en comparació amb posicionaments anteriors, i amb el que encara segueixen dient els ultranacionalistes més recalcitrants i fanàtics, obre una petita escletxa a una negociació, que serà molt difícil.

Només parla de qüestions socials seleccionades ben avançat al discurs. Quan un creu que aquí hi ha una negociació fàcil possible amb els socialistes, de seguida queda clar que Puigdemont creu que són coses que només arreglarà la independència (com per art de màgia, com amb el Brexit). Abans de la independència (que ell mateix postposa, perquè no està en les 4 pre-condicions per negociar, que inclouen l’amnistia), cap idea, ni proposta, per millorar el benestar social.

Però no hauria de passar desaparecebuda una referència breu a un tema específic: “Tenim la taxa d’immigració més alta de tota la península, el 16,2%, més de dos punts per damunt de la de Madrid, i no tenim competències ni recursos per a gestionar-la… totes aquestes mancances materials no les ha resolt l’autonomisme ni el constitucionalisme.”

Puigdemont transmet així que tenir una taxa d’immigració una mica més alta que la resta d’Espanya és un problema. Però què passa si (com al Regne Unit segons Peter Foster a l’últim llibre sobre el desastre del Brexit) les persones immigrants són contribuents netes a les finances públiques? Què passa si les persones immigrants són més treballadores i productives en promig que les persones nadiues? Què passa si amb menys immigració tinguéssim greus problemes d’oferta laboral en alguns sectors? 

També transmet que només amb la indepèndència es podrà “gestionar” aquest problema, ometent que amb la independència (si ens guiem pel Brexit i per la fugida d’empreses i recursos de 2017 –que Puigdemont diu que és culpa d’Espanya, és clar), el pastís a repartir seria més petit.

La Generalitat de Catalunya actual, a més, sí que té competències en educació, serveis socials i sanitat, tres de les quatre potes de l’estat del benestar. I m’atreviria a dir que les exerceix força bé pel que fa a la immigració, igual que fan bona feina d’integració dels immigrants la majoria dels ajuntaments i la resta de Comunitats Autònomes, i per això a Espanya (i a Catalunya) hi ha menys problemes amb la immigració que en altres països, cosa que no vol dir que no es pugui fer millor, potser amb polítics més centrats en la gestió i menys en fer volar coloms.

Quan un líder nacionalista i populista parla d’immigració, també si ve de la tradició convergent, hi ha raons per encendre senyals d’alerta. Només cal recordar Quim Torra i les “bèsties amb forma humana” de la seva imaginació, però la llista podria ser llarga. Que una xenòfoba independentista a Ripoll li prengui vots a Junts amb el suport de personal que ve de l’antiga Convergència, no justifica que aquells que ara volen reciclar-se en la política convencional obrin una escletxa que es pugui convertir en un cràter.