Avui al diari The Guardian hi ha la foto d’una senyora envoltada de banderes espanyoles, amb una pancarta que diu: “Diputados socialistas, ¿os sentís españoles?”
M’ha fet pensar en aquest milenarisme nacional que ens envolta. No és cosa d’avui, però hi ha moments polítics en què arriba a cert paroxisme. Així com és fàcil definir milenarisme, és més difícil definir nació. Però per al milenarisme nacional, el missatge sempre és el mateix: “Per a la nostra nació, s’acosta l’apocalipsi” i cal posar contra l’espasa i la paret a aquelles persones que no veuen que el final s’acosta.
Aquest milenarisme habitualment ve acompanyat per un menyspreu del pluralisme, d’aquelles persones que veuen això de les nacions de maneres diferents: perquè creuen en nacions diferents, en definicions de nació diferents, o perquè n’estan molt tips, de les nacions (el meu cas habitualment). La diversitat lingüística al Parlament és un karaoke per a Feijóo, un personatge que vol presidir Espanya i que falta al respecte als milions d’espanyols que parlem llengües co-oficials, milions d’espanyols per als quals una d’aquestes llengües és, com a mínim, tan íntimament important com el castellà.
Un diputat de Junts no fa massa es va declarar insubmís lingüístic al Parlament de Catalunya si algú feia servir el castellà. Quin drama, que es parli en castellà al Parlament! L’idioma de la majoria de persones que van amb metro a la ciutat on s’ubica aquest Parlament, que de vegades sembla que alguns el creuen ubicat a Amer.
Allò que incomoda tant als nacionalistes, a mi (i crec que a una majoria també) em fa molt feliç: el multilingüisme, la barreja i la diversitat. Quan aquests fenòmens creixen, jo no veig que el món s’acabi, sinó que un nou món ple de possibilitats comença.
Un tuitaire em parla de “quienes pagan favores al «separatismo insolidario, reaccionario y divisorio» con dinero, amnistías y ahora también con una torre de Babel en el Congreso que destruya simbólicamente la realidad de la muy antigua existencia de una lengua común”. Sort que la destrucció és simbòlica, que així sempre és més difícil de demostrar empíricament.
El presentador del programa Hard Talk de la BBC, Stephen Sackur, li va preguntar una vegada a Josep Borrell si creia que Catalunya era una nació, intentant-lo posar entre l’espasa i la paret. Ja no recordo com se’n va sortir l’entrevistat, però és clar que no podia dir que no, Déu nos en guard. L’altre dia Gemma Nierga li va fer la mateixa pregunta a Salvador Illa, que va respondre molt bé: que sí, senyora, que Catalunya és una nació, però que ja està bé de la retòrica de nacions en perill quan estem en ple procés per la federalització d’Europa. I aquests són bons periodistes (però que fan preguntes semblants a les de la senyora de la foto de The Guardian). Vicent Sanchís, passant a un altre tipus de periodisme, amb Iceta va ser més ocorrent i li va preguntar una vegada a la seva tele si creia que Catalunya era una Comunitat Autònoma. L’actual ministre de cultura encara s’està recuperant del shock que li va suposar ser preguntat sobre si un fet empíric era un fet empíric. És l’obsessió permanent sobre què és Catalunya o Espanya, més enllà dels fets i les definicions. De veritat que aquests periodistes experimentats creuen que aquestes són preguntes que poden il·luminar alguna cosa? El preàmbul de l’estatut català i la Constitució espanyola ja parlen de nació i nacionalitat. I si ho deixem així i anem per feina, a continuar amb fets l’evolució federal d’Espanya i Europa? I que cadascú se senti com vulgui.
Segur que el debat s’ha de centrar en si tornar a la Catalunya de 1714 o ser fidels a l’Espanya de la Reconquesta? A l’any 2023, a la Unió Europea, la zona euro i l’espai Schengen...
L’única idea dels nacionalistes sembla ser de vegades que es reconegui que País Basc i Catalunya són nacions, o que se salvi de la mort imminent a la vella nació espanyola i a la seva llengua imperial. Doncs ja està tot reconegut i salvat. I ara què. Tenen alguna idea més?
L’exemple de la teràpia que esta fent el Regne Unit pel deliri d’excepcionalitat que han patit amb el Brexit, hauria de ser suficient perquè ens vacunem contra la retòrica buida i enganyosa del nacionalisme, perquè acaba sortint molt cara.
Molts independentistes volen fer marxa enrera, segurament perquè no els agrada la companyia amb qui s’han trobat: Trump, els Brexiters, Salvini i altres nacionalpopulistes. Però fer marxa enrera és fer marxa enrera, no seguir donant voltes com una baldufa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario