Recordar el futur de Barcelona

Albert Aixalà a Política i Prosa recorda els alcaldes democràtics de Barcelona des de 1979 a través de les seves paraules. Destaca el recordatori de Pasqual Maragall, i una frase per sobre de totes, adreçada als seus regidors: “quan arregleu un barri, esteu començant a arreglar el món”.

No és saludable pensar que el passat sempre és millor. No ho és. Les coses no milloren ni empitjoren, sinó que evolucionen. Però els dubtes dels darrers anys sobre Barcelona han portat a moltes persones a mirar enrera, preguntant-se perquè les coses en algun moment van deixar de proporcionar l’agradable sensació que sempre milloraven. En realitat, no ho feien, les coses no sempre milloren totes ni per a tothom. Però la sensació general, almenys als anys 1990, era una altra. Per això Pedro Sánchez l’altre dia al Fòrum, en l’acte on va parlar en suport de Jaume Collboni, es va referir repetidament als millors anys de Barcelona. I els millors dels millors van ser els anys del Pasqual Maragall alcalde.

Jo vaig viure el millor d’aquella etapa com a regidor de l’Ajuntament, entre 1991 i 1995. No cal dir que no vaig ser un protagonista important, però vaig ser un testimoni. Hi vaig aprendre, o vaig veure confirmada la meva hipòtesi de treball, que es pot ser d’esquerres, rigorós, analític i no populista. Vaig veure en el Pasqual Maragall alcalde, que es pot tenir una forta personalitat, ser tossut i a la vegada no ser un narcissista ni un dèspota (dues característiques que després he trobat, en persones que es movien entre el món acadèmic i polític de l’esquerra).

Es pot conèixer i dormir als barris i a l’hora tenir una visió global de les coses. En Pasquis tenia una ideologia i un partit (sempre es va presentar amb el mateix, el PSC, i en va ser president), però tenia molt més. Això no li va impedir rebre una campanya impresentable d’acusacions personals per part del nacionalisme, que sempre va intentar fer-li la vida políticament impossible, dissolent la Corporació Metropolitana, boicotejant la inauguració de l’Estadi Olímpic i posant mil traves al desenvolupament de la capital.

La transformació força equilibrada de la ciutat, avui innegable, va avançar amb diàleg i coalició, però amb una forta direcció socialdemòcrata, i amb una gestió professional i seriosa. En aquells anys es començaven a treballar alguns temes que després han adquirit preeminència: la primacia dels vianants, la promoció de la bicicleta, la integració de les persones immigrants (amb José Ignacio Urenda com a Comissionat pels Drets Civils).

Els Jocs Olímpics no van transformar la ciutat com es diu sovint, sinó que van ser la cirereta, l’instrument narratiu, d’una transformació que ja estava en marxa i que després va continuar (Aixalà recorda encertadament que, abans de 1992, Maragall parlava poc dels Jocs). Però són un projecte il·lustratiu dirigit pel sector públic, amb col·laboració privada: arregleu els barris per començar a arreglar el món.

Volia ser una Barcelona oberta, en una Catalunya diversa, una Espanya federal i una nova pàtria europea que avançaven i segueixen avançant, no sense dificultats, per la via dels fets, per exemple, fent servir 4 idiomes durant els Jocs. La Barcelona oberta, que genera ocupació, millora els salaris reals, corregeix les externalitats negatives derivades del turisme, que avui volem consolidar, es va començar a gestar en aquells anys.

La millor Barcelona era l’antítesi de l’identitarisme i el populisme: el caràcter carlí, estret i reaccionari del nacionalisme i l’independentisme no hi tenien lloc, almenys pel que jo recordo fins a 1995. No sé si després la influència marginal del Partit per la Independència i ERC va canviar alguna cosa important. Ho dubto.

No s’ha de mitificar a ningú: Pasqual Maragall també va tenir sort, va recollir el relleu que li tocava, estava ben rodejat, i va cometre errors (sobretot després de ser Alcalde). S’ha de recordar sense nostàlgia, i extreure’n alguns principis. Aquell Alcalde és irrepetible, com ho és la seva època, però algunes coses que es van apuntar aleshores assenyalaven cap al futur, i aquest ja ha arribat.