Creixement saludable contra el verí de la identitat

Les persones que ho han estudiat situen les causes, per part de la “demanda política”, de l’actual onada populista en factors tant culturals com econòmics, sense posar-se d’acord exactament en com aquests es combinen. Sigui com sigui, hi ha cert consens que les conseqüències socials i econòmiques són nefastes. Certa “oferta política” cavalca sobre les crisis, la globalització, els canvis tecnològics i climàtics per promoure el verí de la identitat i fer que les societats vegin els problemes com a jocs de suma fixa, com a baralles pel pastís en termes d’identitats ètniques o nacionals, sense que importi que l’existència mateixa del pastís la posin en joc.

El verí de la identitat hem vist com destruïa societats a Irlanda del Nord, a Israel/Palestina, a Iugoslàvia, i a tants altres llocs, i com de difícil era recosir les comunitats després de les destrosses, com de difícil és encara allà on es prioritzen els murs entre ètnies i identitats abans que els ponts i la riquesa de la diversitat.

El populisme del Brexit i Trump ens ha mostrat el mal que poden fer polítics oportunistes que cavalquen sobre ferides socials, econòmiques i culturals, posant per endavant els seus interessos particulars. Zweig i Magris ja van alertar en diferents etapes històriques contra el verí de la identitat a Europa, i van mostrar el camí cap a un continent i un món que posi per endavant les cultures compartides i el diàleg tolerant per crear, per innovar, per créixer en nivells de vida i en coneixements.

Alguns economistes de mentalitat oberta han treballat sobre la importància de les identitats. De vegades un s’espanta tement en quines mans poden ser manipulades algunes de les seves idees. Akerlof i Kranton van establir que, especialment en el món de l’empresa, la identitat (en un sentit molt general) de grup és un valor que pot permetre aglutinar motivacions intrínsiques positives quan les motivacions extrínsiques són poc útils. Amartya Sen va dir que tots ens definim per la nostra pertinença a identitats diverses i plurals, i que l’error rau a basar la convivència en una sola d’aquestes identitats. Thomas Piketty ha parlat de “la trampa de la identitat” (posant com exemple el cas català). Trampa en la qual tristament hi cauen (no és res nou, per desgràcia) persones amb una trajectòria (prèvia) d’esquerres.

Els valors de la dignitat i la comunitat s’han de cultivar, però restant sempre alerta de no fer-los servir per anar contra altres, per atiar dinàmiques supremacistes o victimistes de “nosaltres contra ells”. De vegades es vol difressar el verí de la identitat amb el seu vestit més respectable o popular; sempre hi ha sectors encara més fanàtics i radicals respecte dels quals és fàcil donar una imatge de moderats. Però no deixa de ser un verí servit en la beguda temptadora d'un sobiranisme benevolent. Aquell somriure amable amb què intenten netejar la seva imatge personatges com Le Pen, Meloni, Netanyahu…

La recepta contra les malalties que provoca el verí de la identitat pot ser un creixement econòmic saludable. Això vol dir aprofitar les noves tecnologies per a la transició verda, i afavorir els projectes compartits, els béns públics, la convivència. Vol dir no deixar ningú enrera, vol dir creixement compartit protegint els col·lectius que hi poden perdre temporalment amb la globalització i el canvi tecnològic. Consisteix a dirigir la innovació cap a llocs de treball de qualitat que generin externalitats positives i permetin guanyar dignitat a totes les persones de les classes populars i treballadores, a tot el món. Es podria anar bastant lluny reduint la demanda de populisme.

Ho ha vist bé Keir Starmer, el líder laborista britànic i gran favorit per guanyar les properes eleccions, sobre les runes del Brexit. Ha dividit el seu programa en un conjunt de missions des del sector públic, la primera de les quals és impulsar un creixement econòmic inclusiu i equilibrat.

Heus ací doncs una recepta econòmica (un creixement saludable) per combatre un virus cultural (amb nefastes conseqüències socials i econòmiques): el nacional-populisme. No és que no s’hagi de donar la batalla cultural, que no la donem prou, però aquesta serà més fàcil sobre un coixí de millora saludable dels nivells de vida, especialment per a les classes populars i treballadores, oferint esperança sobretot a les noves generacions.