Un cert corrent d’opinió nacionalista acostuma a posar la càrrega de la responsabilitat en els socialistes per desbloquejar la situació a la qual ens ha portat la infertilitat del “procés”. En una recent entrevista a una dirigent del PSC en un digital independentista, per exemple, una de les preguntes era: “Però, així com en altres temps hi havia hagut la proposta d’una Espanya federal, en aquests moments no hi és. No hi ha cap proposta cultural, territorial, administrativa, competencial concreta per part del PSC perquè el 52% de votants independentistes se sentin inclosos en el model de país del PSC?”
És la tècnica de posar la pregunta després de fer una afirmació que es dóna per certa quan no ho és, o ho és d’una forma que barreja les veritats i les mentides, que com acostuma a dir Javier Cercas és la millor manera de mentir.
Una altra versió era la típica cantarella d’Artur Mas, que reclamava una proposta “de l’Estat” per posar al costat de la proposta independentista, i que els catalans i catalanes trïin en un referèndum. Endevineu qui tindria les de guanyar si se’ls fés el regal als independentistes d’una consulta on s’enfrontessin la proposta “dels catalans” contra la proposta “de l’estat”. No, la federalització només avança per la via dels fets o per amplis consensos. I no per convèncer els independentistes, sinó per congregar al conjunt de la ciutadania.
El socialisme català és federalista des de sempre. “Federació, democràcia i socialisme” sempre ha estat el lema de les seves publicacions, des dels ancestres del PSC als anys 1960 fins avui mateix. El federalisme està en les ressolucions de tots els seus congressos i en tots els seus programes electorals, incloent l’últim, que jo vaig contribuir a redactar. En els pitjors moments del “procés”, el PSC ha estat l’únic partit que l’ha reivindicat, i avui molta gent (i la realitat) li dóna la raó.
La proposta federal avui i abans d’ahir ha estat recolzar i liderar una resposta a la pandèmia basada en la co-governança, en l’estat compost, en la federalització d’Europa a través dels fons Next Generation i l’administració federal a tota la Unió Europea de les vacunes. El mateix amb la guerra d’Ucraïna i la crisi energètica.
L’actual estat de les autonomies, amb totes les seves imperfeccions, és la forma que pren avui el federalisme espanyol, i l’estat actual de la Unió Europea és la forma que pren el federalisme europeu. El federalisme no només està en el futur, sinó també en el present, per sort. I ha d’evolucionar. Hi ha moltes propostes sobre la taula, algunes en marxa que no requereixen canvis constitucionals (la reforma del finançament), i d’altres que requeririen canvis constitucionals (la reforma del Senat), i per tant un acord ampli que inclogués a la dreta espanyola i a l’independentisme català (que sembla que de canvis institucionals només en vol parlar si és d’autodeterminació i amnistia, que no són possibles).
El federalisme és l’aire que respirem, i com ha d’evolucionar o involucionar dependrà del diàleg i la pràctica concreta de les coses. Entre el federalisme dels fets del qual parla Raimon Obiols i la Gran Revolució federal de la qual parla Javier Cercas hi ha el marc en el qual ens movem. El principal fre a l’evolució federal a Catalunya i Espanya és el de la pinça que formen els independentistes catalans i l’extrema dreta espanyola, i la pressió que exerceixen sobre altres forces polítiques. En bona part, el "procés" ha intentat frenar l'evolució federal d'Espanya (com ho intenta Vox), sense aconseguir-ho.
El dia 15 de febrer Salvador Illa presenta un llibre col·lectiu sobre el nostre futur federal, impulsat pel seu Govern Alternatiu i publicat per la Fundació Rafael Campalans. El Club Cortum i el setmanari El Triangle estan a punt de treure’n un altre de semblant. El govern de coalició alemany governa sobre la base d’un document acordat que parla d’una Europa Federal. El principal economista de l’esquerra global, Thomas Piketty, no para de parlar de federalisme social. Una millor democràcia multi-nivell, que superi la sobirania nacional, és un element clau de la qüestió social, no és un eix separat. Els que es resisteixen a l’ús dels derivats de la paraula federal tenen un problema, que no ha d’impedir seguir evolucionant en els fets més enllà de les paraules.
El federalisme està més viu que mai, a Catalunya, Espanya i Europa. Qui no es faci càrrec d’aquesta idea tan bàsica seguirà sense tenir ni projecte econòmic, ni projecte polític per al segon quart del segle XXI.
No hay comentarios:
Publicar un comentario