Som super d'esquerres, tu!

Ahir un sociòleg destacava en un diari que Catalunya i el País Basc tenen, segons les enquestes, una població que es declara més d’esquerres que la mitjana espanyola, i que la majoria de regions europees. És sorprenent, però, que a Catalunya i al País Basc, en l’etapa democràtica, hi ha hagut més anys amb presidents de dretes, que al govern d’Espanya.

Com es pot explicar: sense voler fer un tractat, hi ha raons institucionals (llei electoral); hi ha la subjectivitat de qui contesta una enquesta; hi ha la intensitat de les preferències (en una enquesta et pregunten i respons gratis, i no dius la importància que dones a cada tema) i hi ha la distorsió del nacionalisme.

Una part de l’independentisme català s’autodefineix d’esquerres, fins i tot anti-capitalista, al mateix temps que practica, almenys de forma intermitent, un cordó sanitari a la socialdemocràcia, el corrent central de l’esquerra a la majoria de les democràcies, i el que ha proporcionat major benestar i llibertat, durant més temps, a més persones.

El sociòleg esmentat parla de disparitats territorials pel que fa a ideologies entre diferents regions d’Espanya (o del Regne Unit, o altres països), sense aprofitar per recordar que aquestes disparitats territorials també es donen dintre de Catalunya, entre camp i ciutat, entre costa i interior.

És curiosa la relació de causalitat entre nacionalisme i esquerra que estableix el sociòleg. Diu que potser al País Basc i Catalunya som més d’esquerres perquè hem patit discriminació per raons d’identitat. Textualment, “la percepció d’una part important de les poblacions catalana i basca que les seves respectives nacions no tenen el reconeixement nacional que haurien de tenir, o la creença que pateixen algun tipus de discriminació o maltractament, produeix una tensió política entre centre i perifèria que desplaça els valors ideològics cap a l’esquerra.” Ni se li ha ocorregut plantejar-se que el nacionalisme potser ha estat utilitzat per la burgesia per atenuar les tensions de classe en societats industrials. Així com en altres comunitats la gent de dretes no té més remei que presentar-se com a tals (almenys, abans del populisme), a Catalunya i al País Basc, un no cal que digui que és de dretes per aglutinar una coalició que fa polítiques de dretes, o que frena una coalició d’esquerres: n’hi ha prou amb embolicar-se en la bandera.

Els independentistes suposadament d’esquerres perden una oportunitat darrera d’una altra per demostrar que realment es comprometen amb un programa seriosament progressista per a Catalunya, que avui només pot ser arrenglerat i coordinat amb els esforços del govern de coalició espanyol i les prioritats de la Unió Europea, seguint escrupulosament el principi de subsidiarietat. Per exemple, en comptes de negociar de tu a tu un pressupost amb el PSC, fan servir la vella tàctica pujolista d’intentar negociar el pressupost català… a Madrid. Què en pensen els sobiranistes que van anar, per raons relacionades amb el nacionalisme i no amb el progressisme, del PSC a ERC o Junts (distribuits una mica aleatòriament, ells que ara diuen que són tan d’esquerres) és un misteri. 

L’exbanquer Jordi Pujol també deia que era socialdemòcrata, fa algunes dècades, i avui s’afegeix a la teoria ultradretana de la Gran Substitució. Pel que fa al País Basc, potser caldria complementar les respostes subjectives a les enquestes amb retrats complexos de la societat com el que ofereix la impressionant novel·la “Patria”, de Fernando Aramburu.

Els líders independentistes, quan han de plorar, no ho fan per la gent que pateix, ploren per la independència… i quan han de parlar de les prioritats, per exemple en un solemne discurs de cap d’any, parlen d’un referèndum de secessió impossible, basat en un model imaginari que seria un híbrid entre Quebec i Montenegro, dues comunitats que es deuen assemblar com un ou i una castanya.

Un programa progressista al segle XXI només pot passar per la distribució del poder, l’harmonització fiscal i l’universalisme moral, o sigui, per un federalisme que deixi enrera el monopoli de la sobirania i assumeixi que vivim en una democràcia multinivell.

Com ha dit Raimon Obiols, “És obvi constatar que el camp plural de les esquerres guanya força quan hi ha unions àmplies, quan es federeren, amb programes majoritaris, la classe obrera, la classe mitjana assalariada i autònoma, els professionals, els treballadors del sector públic, les noves generacions, etc. En canvi, les esquerres s’ afebleixen dramàticament quan predominen les disputes, la divisió entre els diferents grups, i dins d’aquests. Són dues evidències tan evidents, que sorprèn que s’ensopegui de nou amb la mateixa pedra.”

A Catalunya, el nacionalisme i el procés independentista han dividit, i per tant debilitat, a les esquerres. Molts poden dir a les enquestes que són d’esquerres, però amb el seu vot i la seva mobilització han demostrat tenir unes preferències més intenses per quelcom que ha debilitat a l’esquerra.