Recentment en una trobada a París, Pere Aragonès va defensar la independència de Catalunya en el marc del federalisme europeu en forma dels anomenats "Estats Units d'Europa", un marc amb el qual "somia". Va defensar la independència com a "millor via" per "gestionar" la societat catalana, "diferent" a l'espanyola en termes culturals i econòmics. "La millor fórmula és ser un estat independent, i fer-ho des de l'europeisme. Som federalistes europeus", va remarcar. Però el moviment que l’ha portat a la presidència de la Generalitat, és un moviment caracteritzat per valors federalistes?
Va dir que l’independentisme és un moviment profundament europeista: però, ho és? On estan les banderes europees a les manifestacions independentistes? La CUP, soci necessari per completar una majoria parlamentària independentista, és europeista? El comportament de Puigdemont al Parlament Europeu, semblant al de Ruiz Mateos (és a dir, fent servir la cambra com a caixa de ressonància dels seus problemes judicials), és europeista? Tant de bo que Aragonès sigui un europeista genuí, perquè de moment molts dels exponents del seu moviment no ho han estat, i molts dels suports que han rebut o que han atret (incloent personatges propers a Putin) estan en l’oposició a la construcció europea (Salvini, Farage).
Literalment, un independentisme europeista és una proposició teòrica racional (que Catalunya sigui un nou estat-membre), però no és realista i té un substrat d’hispanofòbia i de no combregar, en el fons, amb els valors generals del federalisme, i en la seva concreció en l’Europa de 2022. Valors que es basen en la cooperació i en el respecte a l’estat de Dret.
Els governants actuals de la Generalitat de Catalunya poden voler ser el que vulguin, però no són percebuts com europeistes. Pel contrari, són percebuts com uns pàries internacionals, i no serà perquè no s’hagin esmerçat recursos per redreçar aquesta situació, a base d’ambaixades, “diplocats”, subvencions i pagaments a lobbies: en un recent viatge a Nova York a Aragonès només el va rebre el congressista Alan Lowenthal, un home sense cap prestigi la dona del qual va vendre les seves accions de Boeing un dia abans que l'empresa fos penalitzada pel Congrés. Aragonès voldria situar l’independentisme com a “soci fiable” de la UE, va dir a la reunió de París. Però la UE té en l’Espanya democràtica un dels seus principals aliats, i no entén moviments que relativitzin la primacia de l’Estat de Dret i que erosionin les institucions democràtiques espanyoles.
La foto del nostre federalisme és la de la reunió que es va produir durant la pandèmia entre els presidents de les Comunitats Autònomes espanyoles, el govern espanyol, els ajuntaments, i la presidenta de la Comissió Europea. El nostre federalisme realista, el que ja existeix i sobre el qual cal evolucionar, és la democràcia multinivell que comença a l’Ajuntament i acaba, de moment, a les institucions europees, on cap nivell no té el monopoli de la sobirania, sinó que tothom té diferents competències, que sovint convé coordinar. Això és el (molt) que tenim, i sobre el qual cal construir.
El federalisme europeu va néixer per combatre el nacionalisme, per diluïr progressivament les fronteres. El socialista Bernard Cazeneuve, ex-primer ministre francès, li va retreure a Pere Aragonès el seu projecte independentista i li va recordar a la reunió de París que als tractats europeus hi ha "una gran desconfiança cap a tot el que podria dislocar Europa amb reivindicacions nacionalistes".
El federalisme europeu evoluciona des d’una realitat d’estats independents i sobirans (“coming together”) i el federalisme espanyol evoluciona des d’un estat unitari amb tendències disgregadores (“holding together”), però tots dos es troben, amb certa naturalitat, en la democràcia multinivell imperfecta (però millor que qualsevol altre règim polític al món) que hem heretat, on cal mancomunar riscos, invertir solidàriament i construir sistemes fiscals on paguin més els qui més tenen.
Espanya (la seva cultura, la seva realitat, la seva herència) forma part de Catalunya i d’Europa. No es pot voler estar en una Europa sense fronteres sense estar en una Espanya sense fronteres. El vocabulari de les “llibertats col·lectives” i de la “sobirania” és el vocabulari de Salvini, Meloni, Le Pen, Orban, Johnson… tots ells amb els seus matisos i les seves diferències, enemics més o menys declarats de l’Europa federal.
Els grans reptes de l’Europa i el món del present i del futur no es resolen a partir de la sobirania nacional, sinó sent conscients que vivim en un món de sobiranies compartides i solapades. La fiscalitat i el finançament s’han de resoldre coordinadament, són un problema comú, per exemple: ningú té sobirania fiscal (“volem gestionar el 100% dels impostos”), perquè aquesta portaria a la competència fiscal total i a l’empobriment d’allò públic quan més s’hauria d’enfortir.
Quan encara parlava de política amb alguns amics que es van passar al “procés”, intentava contenir les seves ànsies dient-los que calia construir una Europa unida amb molta llibertat per sota. No només ho deia jo, em basava en les idees del Maragall alcalde i post alcalde, a qui vaig veure dues vegades a Itàlia (amb altra gent) abans que es preseentés a la Generalitat i pensava en una Europa on les fronteres es diluïssin i els poders locals i regionals hi juguessin un paper important (si s'ho treballaven i actuaven lleialment).
No van fer cas, han perdut 10 anys. Alguns fan autocrítica, però alguns d'aquests alguns l'autocrítica que fan és que no van ser prou decidits...
L’evolució de Catalunya (i el seu encaix més o menys accidentat a Espanya i a Europa) tindrà lloc en el context de la foto que il·lustra aquest apunt, i si no volem jugar-hi, cada vegada pintarem menys.
No hay comentarios:
Publicar un comentario