El vot crític i responsable ha de ser per Miquel Iceta

Diversos comentaristes han publicat articles i llibrets els darrers dies i setmanes denunciant la falta d'esperit crític i autocrític a Catalunya, i la gran dosi d'irresponsabilitat que ens ha portat a la situació actual: fugida d'empreses, risc econòmic per al consum i el turisme, auto-govern intervingut. Tenen tota la raó. Un problema de la nostra societat catalana és que tothom es coneix massa, som una comunitat molt endogàmica, especialment entre els cercles petit-burgesos que han dominat fins ara la política i els mitjans de comunicació. És més fàcil lloar la intel·ligència dels uns i els altres que ficar-li el dit a l'ull a algú. Això s'agreuja paradoxalment amb les xarxes socials, on tots busquem que ens tuitegin i ens retuitegin, cosa que és més fàcil si ensabonem a algú que ocupa un lloc central a la xarxa, per exemple dient que els seus comentaris són "sempre" tan encertats. El problema és que recuperar el sentit crític i la responsabilitat és urgent. Dubto que Catalunya es pugui permetre sis mesos o un any més d'inestabilitat. Rectifico: sí que s'ho pot permetre, i aquest és el problema. Som una comunitat molt més rica que la mitjana mundial, estem fins i tot per sobre de la mitjana de la Unió Europea. Ens podem pagar de sobres la falta d'esperit crític i la irresponsabilitat dels darrers anys, i aquest és part del problema. El cost és enorme, però de moment és assumible, perquè ha estat més un cost d'oportunitat (allò que podíem haver fet aquests anys i no hem fet) que no pas un cost en termes d'haver perdut renda per a una majoria de la població. La por i l'angoixa que vam passar al mes d'octubre la tenim ben apuntada, però encara no som conscients que si es tornen a produir episodis semblants les pèrdues econòmiques, ja importants, poden ser catastròfiques. La democràcia electoral té però com a gran virtut la pràctica del vot retrospectiu, és a dir, la rendició de comptes d'aquells que han exercit el govern i aquells que els han recolzat. Aquesta rendició de comptes no pot ser més negativa en el cas de les eleccions al Parlament de Catalunya del 21D. Si s'ha de jutjar els polítics pel resultat de les seves accions, en aquest cas estem davant d'una avaluació molt deficient. No podem tornar a elegir els mateixos. No podem seguir per la via de l'enfrontament, la incertesa i la vulneració de la legalitat democràtica. No podem seguir per la via de l'enfrontament amb les institucions europees, que inclouen els governs dels seus estats membres, començant per l'espanyol. Hem de ser coherents amb les nostres exigències d'esperit crític i sentit de la responsabilitat. És contradictori demanar esperit crític i elogiar la intel·ligència de Ferran Mascarell, o de Jordi Sánchez, dos dels qui ens han portat precisament on som ara. No es poden demanar banderes europees a les manifestacions sobiranistes i alhora comparar al cada cop més euro-escèptic Carles Puigdemont amb Emmanuel Macron, precisament el líder més europeïsta i més contundent contra l'independentisme català. O no es pot criticar la irresponsabilitat dels líders independentistes i al mateix temps anar a votar al referèndum il·legal del primer d'Octubre perquè a un li va demanar una persona apreciada que no podia fer-ho, malgrat ser un referèndum que contravenia totes les prescripcions de la Comissió de Venècia, l'autoritat internacional en aquesta matèria, creada per lluitar argumentalment contra els tripijocs dels nacional-populistes com Le Pen, Farage, Wilders, Orban, etc., que troben en els referèndums sobiranistes la màxima expressió de la democràcia. No és acceptable que es permeti acríticament que Puigdemont vagi dient (de bracet amb un grup d'extrema dreta flamenc) que la democràcia espanyola, que ens ha portat a Europa i que avui està perfectament homologada, s'equipara al franquisme. Si és així, d'on surt l'autoritat democràtica dels milers de regidors i alcaldes que recolzen l'independentisme? Si és així, com és que els consellers moderats van abandonar el govern del Sr. Puigdemont? Que no sabien que estaven lluitant contra una dictadura? Mentrestant hem de veure com alguns periodistes europeus de prestigi, com Peter Preston, comparen la nostra televisió autonòmica amb la televisió franquista. No sé per què hem de tolerar acríticament que un ex-conseller de sanitat, que va ser incapaç de reduir les llistes d'espera i que veu com les seves aparents vel·leïtats progressistes desapareixen dels programes dels partits independentites, avui vagi cridant per Brussel·les com Tarzan a Nova Iork contra la democràcia espanyola, que hem construit entre tots, també amb els nacionalistes catalans i l'esquerra catalana. No sé per què hem de tolerar acríticament que facin victimisme persones de classe mitjana o alteta que ho han tingut tot, que fan crides a treure diners dels caixers a final de mes per gastar en un capritxet, que tenen calers per anar a passar un cap de setmana de pont amb tota la família a Brussel·les a fer una mani, o que descobreixen que a les presons emmanillen o el menjar no és massa bo. La població marginal que pateix massivament la presó preventiva té menys oportunitats, pitjors advocats i molts menys altaveus, a la vegada que la seva vulneració de la llei ha estat menys flagrant i té menys agreujants. Si almenys hagués servit tot això per pensar una mica més en ells... Jo espero que qui s'hagi d'enfrontar al vot retrospectiu d'aquí quatre anys (per què menys?) sigui Miquel Iceta. Qui combini esperit crític respecte al que ha passat, i a la vegada sentit de la responsabilitat envers Catalunya, dubto que tingui una millor opció. Si en comptes de votar per una sola candidatura poséssim a l'urna un rànking amb les nostres preferències completes, com suggerien el Marquès de Condorcet o el seu rival intel·lectual inspirat en Ramon Llull, Jean-Charles de Borda, el "guanyador de Condorcet" o el guanyador pel "recompte de Borda" seria sens dubte Miquel Iceta: derrotaria els altres pel vot sincer i ponderat dels electors. Derrotaria qualsevol de les altres candidatures en comparacions per parells d'alternatives (Condorcet) un cop analitzats els rànkings (cosa que avui els ordinadors podrien fer ràpidament), i seria l'opció més puntuada si es votés com al Festival d'Eurovisió (Borda), sense necessitat de ser la primera per a una majoria. Malauradament, aquests sistemes de votació no són els que permeten les nostres primitives lleis electorals. No queda més remei doncs que votar directament com a primera i única opció per la candidatura que encapçala el líder socialista. Caldrà ser exigents amb Iceta, li haurem de demanar que també ell eviti els errors del passat dels seus correligionaris. Ha de ser un vot crític i responsable. La campanya electoral no justifica abandonar l'esperit crític, ben al contrari. Ni el sentit de la responsabilitat.