L'Agència del Medicament era més important que els Jocs Olímpics

Que Barcelona hagués estat la seu de l'Agència del Medicament tenia molts dels avantatges de ser seu olímpica i no tenia cap dels seus inconvenients. Hagués atret visitants i activitat econòmica (de la bona), i les inversions no estarien determinades per les necessitats d'un període breu de temps, sinó que hagués estat una seu permanent. A diferència d'una seu olímpica, a més, no calia fer costoses inversions, ni hi hagués hagut els sobrecostos i els "elefants blancs" que acompanyen a tot projecte olímpic (ho sento, també a Barcelona, veure els treballs de l'acadèmic danès Flyvbjerg). La seu de l'agència del medicament implicava un staff qualificat d'un miler de persones i una garantia de conferències i esdeveniments amb milers de visitants cada any, a part d'un impacte positiu en un sector intensiu en recerca i desenvolupament (això sí, amb menys esportistes famosos fent de lobby). Amb tots els respectes, el sector de l'esport no té el valor afegit ni l'aportació a la societat del coneixement de l'agència del medicament. Els Jocs Olímpics com a projecte per a una ciutat del segle XXI estan avui desprestigiats, com saben Boston, Oslo, Hamburg, Roma i altres ciutats (que van decidir retirar-se de l'aspiració olímpica). Si es justifiquen els de Barcelona de 1992 és per una situació històrica especial (com explica l'economista nordamericà Andrew Zimbalist en aquest vídeo), eren un "second best" perquè el "first best" d'un bon sistema federal que permeti contínuament la cooperació entre administracions estava absent. Van ser un gran èxit, però això no ha d'impedir veure que les grans ciutats no poden avançar regularment a força d'aquestes sotragades a les finances públiques. Però una seu intensiva en coneixement com l'agència europea del medicament és un "first best", és quelcom desitjable fins i tot en el millor dels móns possibles. Hagués convertit Barcelona definitivament en una gran capital europea. Tothom sap quina és la raó principal que ha impedit aconseguir aquesta seu. En absència del procés independentista és difícil pensar que Barcelona hagués quedat cinquena com ha quedat. La victòria no hagués estat segura, però era impossible amb la situació política que es viu a Catalunya en els darrers anys, agreujada pel projecte populista de l'alcaldessa de Barcelona, que una setmana abans va cessar el tinent d'alcalde que portava pacientment les gestions d'aquest tema, i el va cessar per raons de política populista. Pel que fa als independentistes, ells ja no volien els Jocs Olímpics, o sigui que no és d'estranyar que la possibilitat d'assolir aquesta seu no els hagi fet reflexionar en cap moment sobre l'estratègia de terra cremada que anaven seguint. La seva actitud després de saber-se el fracàs és l'actitud de nens malcriats d'una família de classe alta (que és el que són molts d'ells) que són pescats fent una trapelleria i li fiquen la culpa a un germà, o encara millor, a la senyora de fer feines. Els recursos d'influència internacional de la Generalitat estaven totalment dedicats en els darrers anys a la causa indepe (Diplocat, etc.) i per si faltava algun detall durant les darreres setmanes el president fugat que vol tornar a ser-ho s'havia dedicat a practicar l'enfrontament amb les institucions europees amb el suport de l'extrema dreta europea. Es poden permetre Catalunya i Barcelona seguir en aquestes mans tan irresponsables?