De Pujol a Putin: la deriva del camarada Krls

Nate Silver i Philip Tetlock, dos grans experts en l'art i la ciència de fer prediccions, estan d'acord que un dels secrets d'aquells qui encerten més els seus vaticinis rau a combinar el coneixement de les circumstàncies locals amb una perspectiva més global i comparativa. Així, igual que és crucial per entendre la qüestió catalana saber què ha passat exactament en la nostra societat, també és molt útil entendre què passa al món sencer en casos semblants, perquè som menys únics que el que pensen els nacionalistes (de fet, hi ha nacionalistes per tot arreu i tenen molts trets en comú). Per això no és tan sorprenent la deriva euro-escèptica, quasi euro-fòbica del tuitaire en cap krls, que és com es fa dir a twitter Carles Puigdemont, ex-president de la Generalitat de Catalunya. Les arrels euro-escèptiques del moviment independentista català no són d'ara, per bé que s'han intentat dissimular durant molt de temps, amb la creença equivocada que per Europa anirien apareixent suports o almenys mediadors per a la causa independentista, si aquesta era vista amb prou simpatia en comparació amb una Espanya que es presentava com a rància i autoritària. Això, però, no ha passat, i els representants de totes les institucions europees i els seus estats membre s'han pronunciat inequívocament en contra de les aspiracions independentistes. Avui no només ha quedat clar que una hipotètica Catalunya independent quedaria fora de la UE, sinó que també ha quedat clar el tarannà ja oficialment euro-escèptic de Puigdemont, que s'ha posat a l'alçada dels extremistes nacionalistes de diversos països europeus, incloent el Regne Unit, França i Itàlia, demanant un referèndum sobre la permanència de Catalunya a la Unió Europea. M'imagino que molts dels que encara demanen un referèndum d'autodeterminació sobre la relació entre Catalunya i Espanya deuen haver posat el crit al cel, perquè creien que amb la reivindicació del referèndum ("què pot haver-hi més democràtic") havien aconseguit una pàtina de respectabilitat que el suport d'alguns d'ells a la desnortada causa indepe els hi havia fet perdre. Ara però no els veig defensant quelcom tan democràtic com un referèndum per sortir de la UE, això ja sona menys respectable. Els dos referèndums però són idèntics, una forma simplista de resoldre un problema complex, que requereix en canvi grans consensos i el millor de la democràcia representativa i deliberativa. Però Puigdemont ha passat en poc temps de liderar la fase superior del pujolisme (l'ús barroer de les institucions en benefici propi, però almenys amb una retòrica europeïsta) a posar-se en mans dels Putin i Assange. Se sap de les reunions de líders independentistes amb aquest darrer, i se sap de la participació de mitjans vinculats al Kremlin en la difussió de notícies falses sobre Catalunya. Puigdemont i alguns dels seus consellers estan en mans d'advocats relacionats amb grups enfrontats a la Unió Europea i fins i tot amb un passat violent, com és el cas de l'advocat que defensa Toni Comín. Què votarà tota la gent moderada que havia votat a Jordi Pujol i que el 2015 encara recolzava el projecte independentista? Poden recolzar aquesta deriva absurda? Poden els líders independentistes seguir-se amagant darrera d'un llaç groc fins el 21-D sense donar explicacions del mal que han fet, la legalitat democràtica que han transgredit i les aliances que han conreat? Avui el combat per derrotar l'independentisme català amb una proposta federalista basada en l'acord (per això he signat aquest manifest) és subscribible per qualsevol europeïsta català, és a dir per la majoria, i forma part d'una batalla global per defensar-nos dels Putin, Trump, Farage, Le Pen... i ho sento molt però ara també de Puigdemont.