Quan les institucions molesten

He argumentat diverses vegades en aquest blog que el paral·lelisme que més s'escau des del meu modest punt de vista a l'independentisme català no és el feixisme del segle XX, sinó altres moviments nacional-populistes del moment present. Això no vol dir que no haguem de tenir presents els riscos de derives que s'han produït en altres moments de la història, on el cervell humà es trobava en el mateix estadi evolutiu que en l'actualitat. El que ha evolucionat no és el cervell humà, sinó les nostres institucions col·lectives. Si el capital és treball acumulat, en una democràcia avançada les institucions són acció política democràtica acumulada. Aquesta acció acumulada ha après dels errors i ha aprofitat els encerts, i per això avui tenim institucions avançades com Constitucions, els funcionariats, la Unió Europea, la justícia, els cossos policials, la premsa, etc. És molt interessant seguir una mica al dia les vicissituds de l'administració Trump i les desventures del Brexit (o dels nacional-populistes polonesos, turcs, hongaresos, russos, holandesos, francesos, finlandesos, nord-italians...) perquè els paral·lelismes amb l'independentisme català són enormes. Respecte a Trump, no és només la tendència al deliri tuitaire de la màxima autoritat, sinó també la lluita permanent d'aquesta autoritat i els seus aliats per arrambar totes les restriccions institucionals possibles. Si Trump es va carregar James Comey, director del FBI, Puigdemont ha substituit una cúpula política de la policia neutral, per una cúpula de fanàtics amb tendències xenofòbiques. Si Trump es queixa de la neutralitat del seu propi fiscal general (Sessions), i pateix pels avenços del fiscal especial (Mueller) encarregat de la connexió russa, Puigdemont fa els possibles perquè no es notin els informes dels lletrats del Parlament o del consell de garanties estatutàries. Les institucions s'intenten primer instrumentalitzar, i si no es deixen, s'erosionen, com a Polònia o Turquia o Veneçuela o Rússia. Turull fa grans escarafalls parlant del caràcter sagrat del Palau de la Generalitat, que ells mateixos han profanat tantes vegades fent-hi declaracions i actes de partit. Si s'estimen tant les institucions, com és que no en tenen més cura, per exemple abstenint-se d'expoliar-les. Aquesta és l'herència del pujolisme, el seu gran llegat (a part del de l'avi Florenci): instrumentalitzar les institucions i, si no es deixen, arrasar amb elles: la justícia, la premsa, la legalitat, el funcionariat... Respecte al Brexit és semblant: el Parlament molesta, els experts molesten, els jutges que parlen de procediments estan contra el poble. Tot s'hi val quan es tracta de posar una ratlla al terra i dividir la societat en dos, com em deia ahir un amic meu. A un costat de la ratlla hi ha els dolents (i feixistes, etc., als quals se'ns recorda que podrem votar per darrera vegada i que després serem lliures de marxar) i a l'altra hi ha els bons. Però les institucions sòlides són les que creen dues ratlles, molt apartades l'una de l'altra, i accepten a tothom entre aquestes dues ratlles, i discuteixen i construeixen junts, i només queden exclosos els extrems, i si no queda exclòs ningú, millor, almenys en aquelles decisions fonamentals que defineixen les lleis bàsiques de convivència. Tant el trumpisme com el sobiranisme britànic com el sobiranisme català han optat per mobilitzar els fidels abans que convèncer i seduir els dubtosos o els escèptics, els quals són insultats i arraconats. Per això és comprensible però trist que entre les institucions que es vulguin carregar estiguin els procediments complexos d'una societat avançada, que són els que permeten que tothom pugui participar en allò col·lectiu i beneficiar-se'n, o almenys no sortir-ne molt perjudicat. En unes eleccions o un referèndum, per exemple, veiem les urnes i els vots, però en les democràcies que funcionen, com la nostra, una votació pública, institucional, és molt més (el problema és que el més important és invisible): és un marc legal, un cens, una autoritat neutral, una pregunta acceptada en un referèndum o unes candidatures legals en unes eleccions. És molt simplista dir que "només és votar" o "posar les urnes", o "qui sóc jo per dir als X quin ha de ser el seu futur". Tot això són frases senzilles, que caben en un tuit d'un esportista o un presentador de televisió, però no omplen un argument, perquè el que fa que les votacions tinguin validesa són les institucions en què s'emmarquen. Crec de totes maneres que el que s'ha construit al llarg de dècades d'evolució democràtica, a Europa i Amèrica, resisitirà els atacs dels tuitaires en cap. Però també podria estar equivocat. Millor que fem tot el possible, amb la màxima intel·ligència i elegància possibles (com ensenya Dion) per ajudar les institucions democràtiques a resistir.