Retorn accidentat del "procés" al campament base

Els intents de l'independentisme català per acostar a la seva campanya propagandística sectors de l'esquerra, no han parat en els darrers cinc anys. Però ja no tenen els èxits que tenien al principi. El darrer intent va ser amb l'anomenada comissió pel referèndum i el pacte pel referèndum, pensat i dissenyat no per fer un referèndum seriós, sinó per afegir noms de persones d'esquerres a la seva campanya. Aquests darrers intents s'han saldat amb un sonor fracàs, amb la dimissió de la comissió pel referèndum i la negativa dels "comuns" a recolzar la via unilateral. Si Joan Herrera va anar al Congrés de Diputats a defensar el 9N i ICV va participar en l'acord per la data i la pregunta en aquella ocasió, ara la coalició sobiranista s'ha encongit i només hi queden els independentistes de socarrel. Els intents per arrossegar sectors de l'esquerra, davant de la pressió de les bases federalistes de partits i sindicats, i de la consciència federalista dels dirigents "comuns", han acabat amb la lectura d'un manifest per part d'un multimilionari (el ciutadà Josep Guardiola, defensor de la dictadura qatarí però crític amb la democràcia espanyola) com a gran estrella de la mobilització pel referèndum; m'imagino a la CUP i a Toni Comín aplaudint el multimilionari com uns bons minyons. Aquest referèndum, per cert, no està realment convocat, sinó anunciat, i de moment no té ni marc legal, ni autoritat electoral neutral, ni cens, ni llocs de votació, ni reconeixement per part de ningú que no sigui una de les parts. Volen jugar un partit sense àrbitre, sense porteries i sense reglament. En Guardiola deu pensar que això és més fàcil que la Premier League, i no li faltaria raó si és així. Bé, potser deu pensar això, però en realitat el que ha dit és que és un honor que el Parlament li hagi encarregat llegir un manifest, confonent el Parlament amb unes entitats subvencionades partidistes. També ha dit que valora molt que Junqueras i Puigdemont se la juguin, quan en realitat si convoquessin el referèndum (que no ho han fet) només es jugarien el seu càrrec. "Jugar-se-la" és enfrontar-se als nacionalismes i als trompetaires i timbalers de les marxes patriotes com van fer en el seu temps Jean Jaurès, Albert Enstein o George Orwell. Jugar-se-la és enfrontar-se al crim organitzat de coll blanc i als que envien els seus diners a paradisos fiscals o no els declaren. Jugar-se-la és rebutjar la Catalunya binària i el virus de la intolerància que veiem des de fa temps ("mateu-lo", li deien a Raimon Obiols els que es manifestaven a favor del Jordi Pujol amenaçat pel cas Banca Catalana, pecata minuta pel que s'ha sabut després), virus darrerament concentrat en atacar víctimes com Xavier Arbós, Carles Francino, Lluis Rabell o Miquel Iceta (o els dirigents de Ciutadans i el PP, tan ciutadans catalans com el ciutadà Guardiola). També ha dit aquest ciutadà que "simplement" demanen votar. No és cert, també demanen votar sense marc legal, ni cens, ni autoritat neutral, etc. No només demanen votar, demanen fer-ho amb la fórmula més divisiva i enganyosa possible, amb una pregunta com sempre tramposa. No se sap per què diuen "en forma de República" (amb una cirereta en el pastís) i no diuen res de la relació que aquest suposat estat independent tindria amb la Unió Europea o la zona euro. Tindrem euros? Podrem rebre finançament del Banc Central Europeu? Algú n'ha parlat amb el Sr. Draghi? Demanen "simplement" votar sense que ens fem aquestes preguntes incòmodes. La qüestió és que els independentistes estaven perduts per les altes muntanyes de la irrealitat i van decidir tornar al campament base del referèndum i el dret a decidir, ara ja obertament dret a l'autodeterminació. Però quan han tornat al campament base aquest havia canviat molt. Mentre ells estaven a tocar de l'Everest han passat coses: ha passat el referèndum del Brexit, ha arribat Donald Trump, i vam veure de molt a prop el feixisme francès... però tot això ha servit paradoxalment per reforçar la idea de la necessitat d'una Europa federal sense fronteres, i per recordar a tothom el perill dels nacionalismes sectaris. I hem conegut el que pensa la Comissió de Venècia (que és la comissió del Consell d'Europa per tractar els temes que afecten a "la democràcia a través del Dret") sobre el suposat "referèndum" català: que no va enlloc si no s'ajusta al Dret. Ara veiem que el referèndum del Brexit, que sí que era legal, malgrat això va dividir en dos la societat britànica i l'ha deixada en el caos polític, mentre que es van succeint eleccions que posen els polítics aventurers no en mans de la CUP sinó en mans del DUP (un partit extremista, en aquest cas fonamentalista cristià -protestant). I a més hem seguit sabent del 3%, de la família Pujol, del Palau i de l'estreta relació entre Gordó i Mas, el líder que va encendre l'espurna del procés. I molta gent n'està ben tipa i ja no aguanta més tanta impostura esperpèntica. El campament base del referèndum ja no és el que era. Ja no cola. Rahola, Puigdemont i Junqueras estan desitjant que els hi caigui una "brutal repressió" (o que ho sembli) que els impedeixi haver de fer el simulacre de referèndum, no fós cas que tinguessin menys participació que el 9N.