"Spotlight" no va només de l'Església catòlica a Boston

En els viatges en avió transcontinentals d'anada i tornada a Colòmbia que vaig fer la setmana passada vaig veure dues vegades la pel·lícula "Spotlight". M'havia arribat la idea que es tractava d'una denúncia contra la pederàstia practicada per nombrosos capellans de l'Església catòlica. Com a persona que en l'adolescència va ser sondejat per un capellà que després o abans va abusar d'altres adolscents, i com a persona que ha crescut i viu en una societat molt influïda per l'Església catòlica, i com a persona preocupada pels abusos d'autoritat i de poder, és un tema que em sensibilitza suficientment. En un diàleg de la pel·lícula, un dels protagonistes li crida a un altre: "et podia haver passat a tu! em podia haver passat a mi!". Exactament. De totes maneres, la pel·lícula no és sobre aquest tema només. També va de com una societat endogàmica tapa les seves pròpies vergonyes. El cardenal arquebisbe que durant anys va tapar el problema li diu al nou director del "Boston Globe" en una escena: "la nostra ciutat floreix quan les grans institucions van totes a una...". En una altra escena, el periodista protagonista li diu a un advocat que defensa els infants abusats: "cal algú que vingui de fora" per exposar el problema, referint-se al fet que va haver de venir un nou director, un periodista jueu de Florida, perquè el diari es decidís a investigar a fons el problema. L'esmentat advocat, per cert, el lletrat que més feia per les víctimes, és un immigrant armeni. Finalment, malgrat que el 53% dels suscriptors del diari són catòlics, els periodistes finalment es decideixen a investigar i averigüen que al voltant del 6% dels capellans havien incorregut en aquestes pràctiques (quants són el 6% a Espanya, Catalunya, Barcelona?), que havien estat sistemàtiques i fruit d'una cultura d'abús de poder i hipocresia. De totes maneres, la idea que les comunitats locals poden arribar a ser massa tancades, entretingudes amb les seves aficions locals per exemple esportives i les seves xarxes d'omertà, no és només d'aplicació al cas de la pederàstia dels capellans catòlics. Em va fer pensar amb les poques presses que sembla tenir la premsa catalana per investigar la carpeta catalana dels papers de Panamà, malgrat que un fill de Jordi Pujol es veu que era visitant assidu d'aquell país, o que en les llistes hi surt un vice-president del Barça. Al final de la pel·lícula apareix una llista d'indrets del món on hi ha hagut casos escandalosos de pederàstia de capellans catòlics, i d'Espanya només surten Granada i Comillas. Impossible.