El populisme sobiranista i la crisi dels refugiats

M'ha sorprès (fins a cert punt) la indignació de la qual presumeixen orgullosos alguns neo-sobiranistes catalans i espanyols davant de la crisi dels refugiats. El cantant i president de la comissió del procés constituent del Parlament de Catalunya, Lluis Llach, va dir que l'actitud de les autoritats europees el feia sentir-se cada vegada més cupero, al·ludint a les posicions de les CUP, partidàries de sortir de la Unió Europea. A Navarra, determinats dirigents van decidir treure la bandera europea d'un balcó, per tornar-la a posar després dels atemptats a Brussel·les. Aquest europeïsme de treure i posar contrasta amb la posició de molts federalistes, que molt més carregats de raó per la seva coherència, mostren com la crisi de refugiats il·lustra el que venen dient la resta de l'any: que cal més que mai que unim les nostres forces, perquè els estats-nació no poden fer front als grans reptes que tenim plantejats, des de la crisi econòmica fins al terrorisme, passant pel drama dels refugiats. Ofertes voluntaristes (algunes, oportunistes) oferint acollir una part dels refugiats sonen al que Manuel Cruz descriu com l'actitud tan espanyola del "esto lo arreglaba yo en 24 horas", i són en el fons un insult a les persones que pateixen el problema. El voluntarisme és necessari, i tota la gent anònima que hi posa bona voluntat és molt d'elogiar. Però els líders polítics que se n'aprofiten i que passen la resta de l'any promovent ideologies insolidàries, i combatent el federalisme fraternal, haurien de quedar ben retratats. De res li servirà a Puigdemont fer de milhomes si degut al que ell i el seu predecessor han fet els darrers anys no hi ha ningú a tota Europa que se'ls hi posi al telèfon. Si practiquessin la solidaritat, la seriositat i la coherència els 365 dies de l'any, potser ara serien més creïbles i la seva bona voluntat semblaria més real.