Un catalanisme al marge de la federalització d'Espanya i Europa?

El proper 20 de desembre amb una alta probabilitat quedarà configurat un parlament espanyol favorable a una reforma de la Constitució espanyola. En promig, les forces reformistes estaran d'acord en un projecte institucional que accentuï els aspectes federals que facin que Espanya s'aproximi més a l'arquitectura de realitats com Canadà, Alemanya, els Estats Units, Suïssa i Austràlia, tots ells exemples d'estabilitat i desenvolupament. Al mateix temps, amb tots els seus problemes, Europa està deixant enrere la crisi de l'euro i, en la mesura que la moneda comuna és acceptada per les nostres democràcies i no la volem abandonar, haurà d'anar acompanyada d'una unió política i fiscal que requerirà cessions creixents de sobirania des dels estats membre cap a les autoritats europees, que hauran de ser cada vegada més democràtiques i transparents. Una gran majoria dels catalans i dels espanyols estan d'acord a avançar en aquesta direcció, incloent els nacionalistes bascos. Seria imperdonable que en aquesta cojuntura històrica forces importants que es reivindiquen catalanistes volguessin quedar al marge d'aquest procés. Jo no crec com diuen molts que la majoria dels catalanistes s'hagin fet independentistes. Fins i tot tinc localitzats bastants independentistes que jo no hagués dit mai que eren catalanistes, i que dubto que pateixin molt pel futur de la llengua i la cultura catalana, a les quals se serveix millor buscant aliats a tots els països de parla catalana, a Espanya i a Europa, que no pas buscant aliances amb forces euro-escèptiques de diferent signe com les CUP o la Lliga Nord italiana. Però és hora de reivindicar que els objectius del catalanisme (bàsicament, l'auto-govern i la defensa de la llengua catalana) en el món d'avui només es poden fer realitat amb aliats. Han comès un greu error els qui durant anys van participar en forces federalistes i ara havien pensat que aliant-se amb ERC o el que quedi de CDC abraçaven una nova centralitat que faria irreversible la independència de Catalunya i deixaria arraconats com a forces marginals els que no s'hi sumessin. Efectivament, hi ha projectes molt il·lusionants i plens de banderes (com el de Marine Le Pen a França), i la majoria que s'hi enfronta té menys il·lusió i no prevaldrà sense un bon projecte de creixement econòmic. Però aquest projecte serà europeu o no serà. Això no ho entenen els dirigents d'ERC, que creuen que persones com Jordi Solé-Tura eren feixistes. El que es sorprenent és que persones civilitzades que els han acompanyat en els darrers anys no aprofitin per desmarcar-se'n,