jueves, 30 de abril de 2015
Honorant el nom d'Olof Palme
Avui s'ha celebrat un acte a Barcelona que ha honorat el nom d'Olof Palme, el gran lider socialdemòcrata suec que va ser assassinat, i que ha passat a la història com a símbol de la lluita per la solidaritat. Quan a algú li interessa atreure votants que se senten a prop de la socialdemocràcia, que són molts, de vegades s'elogia la figura del gran líder suec per evitar elogiar algun socialdemòcrata que estigui viu. De totes maneres, és una bona porta per entrar al món de la millor esquerra: benvinguts (més incomprensibles són aquells que segueixen expressant fòbia a aquestes idees: l'altre dia vaig sentir a la candidata Ada Colau dir-li al periodista Josep Cuní que la socialdemocràcia havia desprestigiat el concepte d'esquerra, com si el mur de Berlín no s'hagués caigut mai). La socialdemocràcia ha portat més benestar, a més persones, durant més temps, que cap altra ideologia. Però avui, com deia, a Barcelona s'ha celebrat un acte que, de veritat, sense oportunismes, amb sinceritat total, ha honorat el nom d'Olof Palme i els ideals de la socialdemocràcia. En l'acte, la Fundació Internacional Olof Palme, que presideix Anna Balletbò, ha lliurat les seves medalles honorífiques, al Saló de Cent de la ciutat de Barcelona, a tres personalitats que fan honor als valors de solidaritat i progrés que va abanderar Palme: l'ex-alcalde de Barcelona i ex-president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, la científica Josefina Castellví, i el periodista Tomàs Alcoverro. Entre el públic, moltes persones que s'estimen als tres guardonats, i especialment persones (entre les quals es trobaven Jaume Collboni i Miquel Iceta) que s'estimen a Pasqual Maragall, sense necessitat de cap sentiment sobrevingut, perquè ja se l'estimaven i el recolzaven molt abans que esdevingués una persona de consens. Anna Balletbò ha recordat que el Maragall alcalde va fer de Sarajevo l'onzè districte de la ciutat de Barcelona quan Bosnia s'enfonsava en el pitjor de la guerra que la va devastar, i que va liderar una ciutat oberta i justa, que després ha estat admirada per tothom. I també ha dit una cosa que tothom que assistia a l'acte crec que comparteix: que la nostra memòria serà la d'en Pasqual. Molt bé, Anna.
domingo, 26 de abril de 2015
Cayo Lara, un federalista de La Mancha
Ayer el coordinador de Izquierda Unida, el agricultor de profesión Cayo Lara, nacido en Argamasilla de Alba (Ciudad Real) y según se presentó él mismo, vecino de Tomelloso, protagonizó un evento público en Barcelona en el que presentó el proyecto federalista de su organización política. Su presentación precedió un interesante diálogo con el periodista Joan Tàpia, y posteriormente con el público que llenaba el auditorio del CCCB de Barcelona. La totalidad de la sesión puede verse en el vídeo que hay al final de esta noticia. El líder manchego argumentó que España debe convertirse en una federación plurinacional, con competencias claramente definidas, que respete las singularidades derivadas de las distintas identidades que coexisten en España a la vez que respete la igualdad de acceso a los servicios básicos para toda la ciudadanía. Dijo que ve el proyecto de república federal aprobado oficialmente por su federación como parte de un proceso de regeneración democrática, lucha contra la corrupción y reivindación de los derechos sociales. En el diálogo con Joan Tàpia, reafirmó el compromiso de su familia política con el proyecto de integración europea, en una Unión que desea más democrática y más comprometida con la igualdad. Criticó duramente a la derecha nacionalista catalana por protestar por el mal trato fiscal del gobierno español hacia Cataluña y al mismo tiempo haber apoyado todas las iniciativas de reducción de la capacidad fiscal del conjunto de administraciones en España. Dijo que si por él y su organización fuera, en Cataluña se hubiera producido ya una consulta vinculante sobre el futuro estatus de Cataluña, pero que debería haberse hecho tras un debate transparente y con un margen de apoyo que en ningún caso podía ser del 51% de votantes con un 50% de participación. Más allá de los detalles concretos de lo que dijo, destacó la sinceridad que traslucían sus palabras. Afirmó que si España hubiera sido un Estado explícitamente federal desde hace años, muchos de los problemas que vivimos se hubieran evitado. Su intervención fue un desmentido más del mantra habitual utilizado por sectores independentistas catalanes que descalifican el federalismo porque se supone que "no hay federalistas más allá del Ebro". Por supuesto, el acto no tuvo ningún tipo de difusión en los medios de comunicación públicos televisivos autonómicos o subvencionados de Cataluña, que sin embargo suelen dedicar titulares a ello cuando se producen declaraciones catalanofóbicas por parte de cualquier energúmeno secundario en algún pueblo remoto de la península. Fue un gran honor y privilegio para Federalistes d'Esquerres contar con una personalidad de la honestidad y la talla de Cayo Lara en un evento de estas características, como es un privilegio para quienes formamos parte de otras familias políticas compartir un proyecto con cada vez más gente de la familia de IU, ICV y el PSUC Viu, con quienes hemos compartido tantas causas.
miércoles, 22 de abril de 2015
Si volen que governin els socialistes, per què no voten als socialistes?
Diverses enquestes diuen aquests dies que la coalició preferida per la
majoria dels votants espanyols i catalans inclou el partit socialista a
la coalició. La immensa majoria dels votants de Podemos preferirien una
coalició del seu partit amb el PSOE. El mateix passa amb els votants de
Ciudadanos. Els votants del PP preferirien una coalició amb Ciudadanos
però crec que la majoria de polítics del PP preferirien una coalició amb
el PSOE. A Barcelona, avui he assistit a un acte on parlava un tinent
d'Alcalde de CiU, que ha citat diverses vegades a ex-alcaldes
socialistes, com desitjant governar amb algun socialista, aquests dies
que l'Alcalde Trias suplica a Artur Mas que s'oblidi del Procés (i que
sembla que podria començar a ser escoltat, qui sap si massa tard). Si
les eleccions fossin com a França, a dues voltes, o pel sistema de
Borda, és a dir, ranquejant els candidats, els socialistes guanyarien
les eleccions (com els laboristes guanyarien al Regne Unit) perquè són
la segona opció preferida per més gent. Però si la gent es deixa portar
només per la seva primera preferència, és possible que haguem de passar
per la vergonya de veure com encara el PP i CiU (dues forces amb rècord
europeu de casos de corrupció) són el primer partit o coalició en moltes
comunitats i ajuntaments. Es pot argumentar sens dubte que els
socialistes no es mereixen la primera opció de massa gent, perquè no
s'han airejat suficientment, però en moltes candidatures sí que han fet
un esforç d'apertura i renovació (començant pel secreatri general del
PSOE). Els principals problemes que té Espanya (i Catalunya, i Europa)
requereixen una passada per una esquerra responsable, perquè els
principals problemes tenen a veure amb les desigualtats d'accés a la
riquesa i al poder. També el problema de la corrupció té a veure amb les
desigualtats, perquè sense desigualtats i en absència de polítiques
fortes per combatre-la, és quan es promouen bombolles especulatives que
faciliten la corrupció, i perquè la concentració creixent de la riquesa
crea fonts incontrolables de poder polític. El problema de la corrupció
no és només un problema d'incentius o un problema cultural, sinó que
també és un problema relacionat amb la societat desigual i amb la
incapacitat de desenvolupar polítiques equilibradores en l'escala
òptima, que avui és fonamentalment Europa. Però de nou només els
socialistes tenen els aliats per fer polítiques diferents a Europa
dintre de la lleialtat al projecte europeu.
viernes, 17 de abril de 2015
El taller i el galliner
La plaça pública avui (l'àgora) sembla dividida en dos espais poc comunicats: el taller i el galliner. En el taller hi passen coses interessants. Per exemple, en l'elaboració del programa econòmic de Jaume Collboni per a l'Alcaldia de Barcelona, hi han participat un grup d'economistes (jo mateix, entre altres molt més experts que jo) que han estat escoltats, i l'equip del candidat ha elaborat un programa perfectament quantificat i rigorós. La candidata socialista a l'Alcaldia de Girona, Silvia Paneque, ha elegit l'ordre de la seva llista electoral per participació popular: ha obert la llista (i Avancem, amb CiU). La Fundació Rafael Campalans va organitzar ahir un fantàstic seminari sobre la socialdemocràcia i el populisme. Se'm pot acusar de posar només exemples de la meva família política, però també se'n poden posar d'altres. Fa uns mesos vaig participar en un interessantíssim debat sobre la renda bàsica i iniciatives relacionades organitzat per Iniciativa per Catalunya. Coses així són les que passen en el taller de l'àgora: intents honestos i seriosos per trobar sortides a la crisi econòmica i política que vivim. No cal dir que totes aquestes iniciatives tenen lloc bàsicament fora de radar. En un altre espai de l'àgora, on jo almenys només hi trec el nas ocasionalment, tot i que és inevitable que arribi la cridòria, com quan la meva filla convida amigues a casa i juguen a la seva habitació, en aquest altre espai hi ha el galliner, és a dir, les xarxes socials, les tertúlies radiofòniques i televisives i formats semblants. L'altre dia un periodista va tenir l'amabilitat de tuitejar el meu post anterior, i va ser seguit de tres o quatre comentaris. En un d'ells una persona que es creu que Catalunya serà independent d'aquí a 18 mesos i que va escriure les memòries de Macià Alavedra m'acusava de "wishful thinking" pel meu federalisme i der ser un ressentit. Un altre tuitaire deia (intentant desqualificar-me) que jo era el braç blogaire de Miquel Iceta (com si en necessités un), cosa que li faria gràcia a més d'un amic comú que compartim el primer secreatri del PSC i jo mateix. No tota la quitxalla que hi ha al galliner és així. Hi ha comptes de twitter interessants, o a mi m'ho semblen, com els del periodista Lluis Foix, el de l'economista Branko Milanovic, o el de l'associació Federalistes d'Esquerres. Però en general és un format que es presta molt a la desqualificació barata, al prejudici i a l'estereotip, i on els desequilibrats hi estan clarament sobre-representats. Treure-hi el nas de tant en tant la veritat és que espanta una mica. Seria bo que els del galliner es fixessin més en el taller, però llavors no seria el galliner, és clar.
domingo, 12 de abril de 2015
S'acosta el dia després del "procés"
El "procés" ha fracassat. És a dir, l'intent de fer de Catalunya un país independentment, idealment un estat membre de la Unió Europea, per la via legal i pacífica, ja sabem que no serà realitat en aquesta generació. Això és el que de fet constata el nou full de ruta signat per CDC i ERC (i per Toni Comín, de qui no posaré en dubte el seu progressisme, no fós cas que em caigués un totxo de 15 pàgines com a resposta), on ja es planteja avançar per la via directa, sense respectar ni la legalitat ni les mínimes exigències democràtiques internacionalment homologables. Si el "procés" ha fracassat en aquesta generació, haurà servit almenys per triomfar en la propera generació, com va dir ja fa mesos Mas-Colell? Ho dubto, no veig per què tots els factors que han jugat a favor del procés els darrers anys s'hagin d'accentuar d'aquí 20 o 30 anys. L'ANC pot seguir aspirant a complir carrers i a xiular representants catalanistes que no combreguin amb els seus dogmes, però no poden honestament dir que han produit cap avenç ni cap a la independència ni cap a un gram més d'autogovern per a Catalunya. A l'Avinguda Meridiana de Barcelona, per cert, faran bé a preguntar als veïns què en pensen de la idea de "desconnectar d'Espanya", o sigui, dels seus parents, de la seva llengua, dels seus amics, dels seus canals de televisió, dels seus referents culturals... O què en pensen del fet que el seu vot valgui menys que el vot de persones que viuen en comarques majoritàriament nacionalistes. Cada vegada queden menys no federalistes més enllà de l'Ebre. El PSOE té oficialment aprovat un pla de reforma federal de la Constitució. Izquierda Unida advoca per una República federal. Podemos encara no té un projecte molt clar, però els seus votants (vegi's Carles Castro el diumenge passat a La Vanguardia) almenys a Catalunya són tan majoritàriament federalistes com els del PSC (i no crec que a fora de Catalunya recolzin la nostra independència). El nou gurú de Ciutadans, Luis Garicano, diu avui a La Vanguardia que està a favor d'un federalisme seriós. Europa avança cap a estructures més federals amb la unió bancària i la necessitat d'acompanyar la unió monetària d'una unió fiscal i política, que desitgem democràtica. Els independentistes catalans cada vegada estan més lluny de la centralitat espanyola i europea. No sóc un il·lús. Quan parlo del dia després del "procés" no m'estic imaginant una DUI a l'inrevés, és a dir, un dia concret en què una majoria al Parlament proclamarà la fi del procés i l'inici d'una nova era federal. El procés ha fracassat en l'objectiu de la independència, però no ha fracassat en l'objectiu (més realista) de dividir l'esquerra catalana i tapar la corrupció i les retallades, amb la contribució estel·lar d'una Marina Geli a qui cadascú és lliure de jutjar. Però crec que sí que cada vegada estem més a prop del reconeixement general que aquest intent ha punxat i que els seus líders (com Ibarretxe a Euskadi) hauran de passar a millor vida política. Malauradament, probablement entrarem (o seguirem) en una fase de paràlisi, perquè hi haurà masses persones amb el peu canviat com per acceptar que l'única opció d'avenç i millora és una evolució federal d'Espanya (que ens allunyi encara més del vell estat unitari) i d'Europa (que ens allunyi d'una estructura merament confederal i intergovernamental). Però no vull fer de profeta. Recordo que no fa gaires anys el periodista de La Vanguardia Enric Juliana va fer una ucronia on deia que en cinquanta anys Catalunya tindria un estatus especial a Europa i governaria una elite de gent seriosa i l'oposició serien les CUP. No sé si s'esperava que la gent seriosa que ell tenia al cap trigarien tan poc a fer el ridícul col·lectiu que està tan a la vista de tothom.
viernes, 10 de abril de 2015
¿Ha dejado de ser Ciudadanos un partido populista?
Francesc de Carreras ha publicado un artículo donde alerta sobre los riesgos para la democracia de los partidos y movimientos populistas, y pone en este saco tanto al independentismo catalán como a Podemos. La verdad es que estoy de acuerdo con el grueso de su argumento. Lo que me sorprende es que no incluya entre el grupo de fuerzas políticas populistas a Ciudadanos, quizás (aparte de que Carreras les apoya) porque últimamente esta fuerza política se esfuerza por presentarse como una fuerza política convencional, moderna eso sí, pero liberal y centrista. Sin embargo, uno de los principales expertos en populismo de España, Xavier Casals, no duda en calificar, por lo menos hasta ahora, a Ciudadanos como una fuerza populista. Decía Casals hace un tiempo refiriéndose al populismo en Cataluña: "Los actores emergentes son formaciones populistas que rechazan la
etiqueta “partido” para asumir, en cambio, lemas inclusivos,
transversales y que apelan a valores: Ciudadanos, Plataforma,
Solidaridad Catalana por la Independencia, Candidatura de Unidad
Popular. A la vez, aspiran a presentarse como expresión de movimientos
cívicos (en buena medida, se presentan como “partidos-anti partido”) y
articulan sus discursos por medio de dos banderas: la protesta contra el establishment, y la defensa de una identidad amenazada (ya sea ésta catalana, española o “autóctona” ante la inmigración). Son formaciones populistas en la medida en que aspiran a una gran
movilización social ante unas élites percibidas como lejanas o que se
han convertido en una oligarquía (“casta”) que, pretendidamente, han
secuestrado —o cuando menos, limitan— los derechos ciudadanos. Se
impone, pues, una movilización que acorte la distancia entre
representados y representantes políticos." Ciudadanos todavía hoy se presenta como un partido entorno a un líder (que se hizo famoso posando desnudo y que se maneja bien en los platós de las tertulias), y refractario a la división izquierda/derecha. Nació compartiendo algunos rasgos con un movimiento catalán de principios del siglo XX, el lerrouxismo, que tenía características claramente populistas.También creo que responde a su naturaleza todavía populista el hecho de que (como Podemos) externalice su programa económico a un experto famoso (en este caso, un experto de calidad, pero esto no invalida el argumento). El programa no surge de un proceso de elaboración colectiva, basado en unos valores cuturales compartidos, sino que se ficha a un experto para que lo elabore. Por último, algunos fichajes son de calidad, pero otros huelen a populismo rancio, como por ejemplo el fichaje como candidato a alcalde de l'Hospitalet (la segunda ciudad más poblada de Cataluña nada menos) del presidente del club de futbol local.
miércoles, 8 de abril de 2015
Lliçons federalistes del Prof. Joan Botella
Ahir el Vice-President de Federalistes d'Esquerres i Catedràtic de Ciència Política de la UAB, Joan Botella, va fer treure els colors a alguns independentistes presents al plató de l'entrevista al Canal 3/24 explicant amb la calma que el caracteritza els seus arguements a favor d'una solució federal. Sorprenentment, a la pàgina web del canal 3/24, la notícia explicativa del vídeo del programa dedicat a entrevistar el federalista Joan Botella es titula "Els independentistes reiteren la poca capitat dels governs espanyols per entendre les reclamacions catalanes".
M'agradaria destacar tres de les coses que va dir l'entrevistat:
-A Catalunya no hi ha una majoria per a fer res. La implicació que jo en trec d'això és que el diàleg és necessari i que l'única alternativa al status quo (si és que de veritat es vol anar més enllà) sorgirà d'un gran acord entre forces que pensen ara mateix coses diferents.
-No cal que les parts federades sentin entusiasme per arribar a la conclusió que el federalisme és l'única solució possible. D'això se'n deriva que si es vol superar la situació actual, forces polítiques i persones que ara se senten molt atretes per postures extremes, hauran d'admetre que per avançar potser no acabaran obtenint allò que més els emociona, sinó allò que pugui funcionar.
-El federalisme ha de sorgir com un projecte de baix a dalt en un moment de grans canvis polítics. No es tracta, en dedueixo, de fer càlculs de qui pot signar una llista pautada de canvis legals, sinó de generar una cultura compartida de canvi polític on una nova arquitectura institucional (federal) permeti avançar cap a la regeneració democràtica i el progrés social.
Poden semblar idees molt complexes per alguns, com per a un dels entrevistadors, el periodista Enric Vila (conegut per ser l'autor, l'any 2007, d'un llibre de memòries del Sr. Macià Alavedra), que s'embarbussava tot intentant suposadament posar en problemes dialèctics al sempre relaxadíssim Joan Botella. Mentrestant, a la franja inferior de la pantalla anaven apareixent tuits del 12% dels habituals televidents de la televisió pública catalana, repetint els típics arguments contra els federalistes (sense fer esment a cap dels arguments de l'entrevistat): que si és massa tard, que si per federar-nos hem de ser sobirans, que si més enllà de l'Ebre ningú es vol federar... No m'imagino la BBC (de fet, la miro força i no ho he vist en cap programa, i menys de debat polític) treient en directe tuits dels espectadors. La televisió pública hauria d'existir per ajudar la ciutadania a formar-se una opinió informada, i ni els espectadors esbiaixats ni entre ells els tuitàries dubto que hi ajudin. No sé si val la pena esforçar-se en rebatre aquests arguments, donat que hi ha tants posts d'aquest blog dedicats a intentar-ho, sense que hagin servit perquè el disc ratllat s'aturi. Bé, per si és d'utilitat a algú (no descarto que ho sigui per a algun federalista discutidor, donat que els arguments repetitius ens els trobem a la que un federalista surt a donar la cara):
-No és massa tard, en tot cas serà massa aviat, per al federalisme. La major part dels ciutadans del món que viuen en democràcia ho fan en federacions, i cada vegada serem més si la Unió Europea segueix transformat-se en una federació i els estats-nació, com ha de ser, van perdent sobirania en favor del nivell federal europeu.
-Cap federació no reconeix la sobirania plena de les seves unitats federades. La sobirania en les federacions és dividida i compartida. El mateix concepte de sobirania monista està desfassat i és de poca utilitat en el món interconnectat d'avui.
-Més enllà de l'Ebre hi ha segurament tants federalistes com més ençà, i com en altres parts del món. Així ho diuen les enquestes, els partits i sindicats progressistes, alguns diaris de referència... Totes les persones que reconeixen la diversitat i recolzen la pau, la concòrdia i la solidaritat, comparteixen valors federals.
M'agradaria destacar tres de les coses que va dir l'entrevistat:
-A Catalunya no hi ha una majoria per a fer res. La implicació que jo en trec d'això és que el diàleg és necessari i que l'única alternativa al status quo (si és que de veritat es vol anar més enllà) sorgirà d'un gran acord entre forces que pensen ara mateix coses diferents.
-No cal que les parts federades sentin entusiasme per arribar a la conclusió que el federalisme és l'única solució possible. D'això se'n deriva que si es vol superar la situació actual, forces polítiques i persones que ara se senten molt atretes per postures extremes, hauran d'admetre que per avançar potser no acabaran obtenint allò que més els emociona, sinó allò que pugui funcionar.
-El federalisme ha de sorgir com un projecte de baix a dalt en un moment de grans canvis polítics. No es tracta, en dedueixo, de fer càlculs de qui pot signar una llista pautada de canvis legals, sinó de generar una cultura compartida de canvi polític on una nova arquitectura institucional (federal) permeti avançar cap a la regeneració democràtica i el progrés social.
Poden semblar idees molt complexes per alguns, com per a un dels entrevistadors, el periodista Enric Vila (conegut per ser l'autor, l'any 2007, d'un llibre de memòries del Sr. Macià Alavedra), que s'embarbussava tot intentant suposadament posar en problemes dialèctics al sempre relaxadíssim Joan Botella. Mentrestant, a la franja inferior de la pantalla anaven apareixent tuits del 12% dels habituals televidents de la televisió pública catalana, repetint els típics arguments contra els federalistes (sense fer esment a cap dels arguments de l'entrevistat): que si és massa tard, que si per federar-nos hem de ser sobirans, que si més enllà de l'Ebre ningú es vol federar... No m'imagino la BBC (de fet, la miro força i no ho he vist en cap programa, i menys de debat polític) treient en directe tuits dels espectadors. La televisió pública hauria d'existir per ajudar la ciutadania a formar-se una opinió informada, i ni els espectadors esbiaixats ni entre ells els tuitàries dubto que hi ajudin. No sé si val la pena esforçar-se en rebatre aquests arguments, donat que hi ha tants posts d'aquest blog dedicats a intentar-ho, sense que hagin servit perquè el disc ratllat s'aturi. Bé, per si és d'utilitat a algú (no descarto que ho sigui per a algun federalista discutidor, donat que els arguments repetitius ens els trobem a la que un federalista surt a donar la cara):
-No és massa tard, en tot cas serà massa aviat, per al federalisme. La major part dels ciutadans del món que viuen en democràcia ho fan en federacions, i cada vegada serem més si la Unió Europea segueix transformat-se en una federació i els estats-nació, com ha de ser, van perdent sobirania en favor del nivell federal europeu.
-Cap federació no reconeix la sobirania plena de les seves unitats federades. La sobirania en les federacions és dividida i compartida. El mateix concepte de sobirania monista està desfassat i és de poca utilitat en el món interconnectat d'avui.
-Més enllà de l'Ebre hi ha segurament tants federalistes com més ençà, i com en altres parts del món. Així ho diuen les enquestes, els partits i sindicats progressistes, alguns diaris de referència... Totes les persones que reconeixen la diversitat i recolzen la pau, la concòrdia i la solidaritat, comparteixen valors federals.
lunes, 6 de abril de 2015
Los problemas de los economistas (que ya quisieran otras ciencias sociales)
Los economistas han sido recientemente criticados por su arrogancia y su falta de diálogo con otras disciplinas científicas, en la prensa española por ejemplo en artículos de Moisés Naim y de Joaquín Estefanía, que después compensó con un extenso artículo hablando de varias tendencias en la economía actual. Yo creo que muchos economistas merecen esta crítica, y que la economía moderna tiene problemas. Estos problemas se derivan a mi juicio efectivamente de la insularidad de muchos de ellos, pero también de las enormes expectativas y demandas puestas en ellos. El hecho es que predecir la evolución de los hechos económicos es muy difícil, como es difícil predecir cuando y donde exactamente se producirá el próximo gran terremoto. Muchos economistas sin embargo reconocen abiertamente sus problemas y hablan de ellos, por ejemplo en este debate organizado por la New York Review of Books. Muchos economistas sí que están abiertos al diálogo con otras disciplinas científicas. Algunos de los premios Nobel de Economía más interesantes de las últimas décadas en realidad no son ni economistas, como John Nash (matemático), Elinor Ostrom (politóloga) y Daniel Kahneman (psicólogo). Muchos y muchas economistas se muestran interesados por desarrollos en historia, ciencia política, ciencias de la computación y otras ramas del saber. En realidad, la economía y las ciencias sociales son o deberían ser una sub-rama de las ciencias en general, igual que la historia es una sub-rama de la biología. Si
fracasamos como especie humana, no será la primera vez en la historia evolutiva que el
éxito de una forma de vida ha tenido el efecto paradójico de cambiar el
entorno global en formas que posteriormente causan que la forma de vida
exitosa se extinga. Según expertos en historia animal, al
final del Período Permiano, hace unos 252 millones años, un género de
microbios llamados Methanosarcina desarrolló una nueva forma de capturar
la energía (en forma de carbono orgánico) de los océanos. Esto resultó ser un gran éxito, y Methanosarcina se multiplicó enormemente. En
el proceso, sin embargo, los pequeños organismos emitían tanto
metano que habían cambiado la química de los mares y los cielos. En
los siguientes pocos millones de años, el 96 por ciento de las especies marinas
y el 70 por ciento de los vertebrados terrestres se extinguieron, y la temperatura de la superficie del océano ascendió drásticamente. Tras diez millones de años se renovaron las especies y nuevas formas de vida, como los dinosaurios, dominaron la tierra, hasta que el cambio ecológico provocado por el impacto de un meteorito también los extinguió. Y no fue culpa de los economistas, que no existían. Lo digo para poner las cosas en contexto. Mientras tanto, yo prefiero que al frente de algunas instituciones económicas en los momentos más difíciles hayan estado buenos economistas como Ben Bernanke o Mario Draghi antes que malos politólogos como Juan Carlos Monedero.
Exemples d'oportunisme electoral
Un grup d'ex-regidors i gestors municipals han publicat un article al qual m'adhereixo amb tota modèstia, denunciant la utilització política de la figura de Pasqual Maragall. Utilitzen en l'article un to baix que és d'elogiar, però que es queda curt davant de la realitat de les coses. Dubto molt que cap dels candidats que ara elogien a Maragall el recolzés quan tocava, o el votés. Crec que dels candidats a alcalde de Barcelona actuals, només en Jaume Collboni va votar a Maragall i li donava suport. Mentrestant, un grup d'independentistes entre els quals algun fill de Jordi Pujol començava el seu inacabat camí cap a la fama boicotejava la inauguració de l'estadi olímpic. Altres (possiblement els mateixos) divulgaven la insidiosa campanya "Maragall Borratxo". I altres (en concret, una candidata) que avui elogien a Maragall militaven a les joventuts del CDS. És bo que el temps els hagi fet rectificar. Efectivament, Maragall va ser un excel·lent alcalde, que va comptar amb un bon equip. No cal mitificar ni als uns ni als altres, però és saludable que es limiti seriosament el dret a pujar-se als carros de forma oportunista. Els Jocs Olímpics de Barcelona haguessin estat impossibles amb un alcalde independentista. I haguessin estat impossibles amb un alcalde i un equip de regidors amb un sou més baix que el d'un professor agregat de la Universitat (estic en situació de poder fer la comparació). No: no vam ser regidors en aquella època pel sou que cobràvem. Però hagués estat difícil retenir a l'Ajuntament persones del nivell de Pasqual Maragall, Josep M. Vegara, Oriol Bohigas, Marta Mata, Eulàlia Vintró i tants altres com els signants de l'article esmentat, amb sous com els que pretén fixar demagògicament la candidata Ada Colau. Potser si en comptes de parlar torrencialment pensés una mica les coses que diu les seves aspiracions de construir un nou ajuntament d'esquerres serien més creïbles. Jo a Barcelona votaré a Jaume Collboni, que té menys pretensions però que amb més modèstia pretén construir el futur extreient les bones lliçons (certament, no tot va ser de color rosa) del passat. A qui no crec que votés si visqués a la seva ciutat és al candidat del PSOE a l'alcaldia de Madrid, a qui l´únic que gosaria fer seria recomanar-li aquest vídeo d'un candidat que sí que m'agrada, el Sr. Angel Gabilondo.
viernes, 3 de abril de 2015
La Catalunya independent d'Artur Mas no seria un soci fiable de la UE
Artur Mas i el seu govern porten molt de temps gastant moltes
energies, recursos i temps en una campanya internacional dedicada a explicar les
bondats d’una Catalunya independent. Artur Mas fa entendre que per Catalunya
independent entén un estat membre de la Unió Europea i de la zona euro, tot i que
alguns dels seus aliats no ho tinguin tan clar. Així ho ha fet en recents aparicions a la premsa francesa i nordamericana. No cal estendre's en el fet repetit una i altra vegada pels responsables comunitaris que un estat secessionat començaria la seva vida fora de les institucions comunes, incloent el crèdit del Banc Central Europeu, i que per entrar necessitaria el suport unànim de tots els estats membres (incloent Espanya, França, etc.). Els independentistes fa temps que han decidit ignorar aquesta advertència.
Aquesta campanya internacional del govern de Mas ha donat fins ara molt pocs
fruits: ni un sol estat membre ha insinuat que recolzaria a una Catalunya independent dintre d'Europa (i es necessita la unanimitat de tots). Ben al contrari: sense gastar ni un euro, els federalistes hem rebut més suport per a les nostres tesis que els independentistes. L’única organització rellevant que ha expressat el seu suport a la
Catalunya independent ha estat la xenofòbica Lliga Nord italiana, que cada dia està més a prop del Front Nacional francès de Marine Le Pen. Més aviat
aquesta campanya internacional ha estat contraproduent, perquè avui ni Artur
Mas ni cap dirigent independentista no són rebuts en cap cancelleria i s’han
convertit en pàries internacionals. Cap problema, si no fós que això és molt
trist per a tots els catalans que hem lluitat per les nostres institucions d’autogovern
i que desitjaríem que Catalunya pintés alguna cosa al món.
Però Artur Mas persisteix, perquè la campanya internacional
en realitat ja fa temps que no va adreçada als líders democràtics o a les
societats d’altres països, sinó que és un esforç de consum intern (per dir que "el món ens mira"), que com a molt pretén arrossegar per a la causa
independentista a catalans que viuen a l’estranger.
Però Artur Mas ho té molt difícil per vendre’s com un soci
fiable de la UE i a la vegada desafiar la legalitat d'un dels seus estats membres, que amb tots els seus defectes és un estat democràtic on es respecten les llibertats, a part de ser un estat clau per la seguretat i la geo-estratègia. En el seu procés està a més acompanyat per grups clarament
euroescèptics, si no eurofòbics. En un extrem, els euroescèptics de dretes del
Grup Wilson, encapçalats per l’economista turbo-liberal Xavier Sala i Martín,
de posicions properes al Partit Republicà dels Estas Units, i que acostuma a referir-se a la UE com "aquells buròcrates de Brussel·les", com fa el líder populista eurofòbic Nigel Farage al Regne Unit. Molts d’aquests economistes
de dretes segueixen les idees d’un liberalisme desregulat a nivell internacional,
que hem analitzat en el llibre “Economia d’una Espanya plurinacional”. En
l’altre extem, els euro-escèptics d’esquerres de les CUP ni tan sols es van
presentar a les eleccions al Parlament Europeu, perquè no creuen en Europa.
Això és molt coherent i legítim, però en la mesura que són segons les enquestes
un soci necessari per a la quimera independentista, que no digui Artur Mas que
el seu és un projecte europeïsta.
Mas està molt lluny de la coherència europeïsta dels
nacionalistes escocesos, que recolzen un projecte "nòrdic" dintre d’Europa basat en
quedar-se la suposada riquesa del mar del Nord i repartir-se-la. A més tenen a favor que
el Regne Unit corre el risc de sortir de la UE (això passarà si triomfa un
altre populisme independentista, l’anglès), i una Escòcia dintre de la UE seria
una raó legítima per recolzar-los. No hi ha cap risc que a Espanya qualli una majoria anti-europeïsta.
Difícilment un líder com Artur Mas pot pretendre ser fiable
per a una institució com la Unió Europea, basada en l’imperi de la llei, la pau
i la concòrdia, si porta tres anys dedicat a desafiar la legalitat d'un Estat membre i a dividir
el seu propi país.
El que cal és construir una Europa federal profundament
reformada, l’únic horitzó en el qual es pot reactivar l’economia, combatre les
desigualtats i regenerar la democràcia.