Una buena idea para empezar el año

Me refiero a la idea del economista francés Thomas Piketty de instaurar un impuesto progresivo mundial sobre el capital. Por supuesto, desgraciadamente se trata de una propuesta utópica en estos momentos, pero es una utopía útil que debería ser capaz de concentrar las mejores mentes y de movilizar a la gente de bien, y que podría tener una primera aplicación a una escala más viable, por ejemplo la Unión Europea. Este tipo de propuestas son necesarias para combatir las nuevas desigualdades que se plantean a nivel planetario con la globalización, y permitirían hacer frente, fijando tipos elevados para las más grandes fortunas (que acaparan una proporción creciente de la riqueza), a los enormes problemas sociales que existen en el planeta. Piketty no es un loco revolucionario, sino un Doctor en Economía por la London School of Economics y antiguo profesor del MIT, por supuesto socialdemócrata y federalista (si alguien todavía cree que se puede ser lo uno sin lo otro en el siglo XXI, que lea urgentemente a Piketty). Esta idea y otras están en su nuevo libro sobre elcapital en el siglo XXI. Piketty no es Marx, y no se propone encabezar una nueva Internacional en nuestra era, pero es de esperar que su propuesta se convierta en una llamada a la acción que inspire a nuestras izquierdas, especialmente las que no encuentran como desembarazarse del populismo dominante o de las viejas formas de hacer política. La aplicación europea de este impuesto es técnicamente viable, y sólo requiere que la transmisión automática de información bancaria que en este momento se produce a escala nacional se traslade a la escala europea. Muchos países incluidos España e Italia han intentado en los últimos años reintroducir formas de imposición sobre el capital, pero siempre estos intentos nacionales se han visto limitados por la realidad o el temor a la movilidad internacional del dinero y a la ocultación de las fortunas en formas institucionales que escapan al fisco. Un impuesto internacional sobre el valor de los activos, tomen la forma que tomen, solucionaría estos problemas, haciendo llegar a todas las personas un borrador con su declaración, con toda la información disponible, como se hace con el impuesto de la renta. Por supuesto, una implicación de esta propuesta es la necesidad de reforzar la integración de las instituciones europeas y su carácter democrático. No está al alcance de los estados-nación sobre los cuales se han construido los compromisos sociales precedentes.

Per una reconciliació desitjable i possible al PSC

Molts que segueixen desitjant votar el PSC veuen amb frustració l’actual situació de divisió. La “gràcia” que sempre ha tingut aquest partit és que no era un partit a la basca o a la belga, sinó que era un partit intercomunitari, exemplar en la capacitat d’unir persones d’orígens culturals i lingüístics diferents per objectius comuns. Crec que en interès de totes les parts litigants, però sobretot pensant en els votants i en el conjunt de la societat (que sortiria guanyant d’un PSC unit que respongués a la seva idea original), tant la direcció com els sectors crítics haurien de fer en les properes setmanes un esforç generós per “deposar les armes” i posar-se a treballar per, en primer lloc, resistir junts els temps difícils que s’acosten  i, en segon lloc, posar les bases d’una recuperació a mig termini. Segur que a algú més imaginatiu se li ocorreix com escenificar-ho, més enllà d'una votació puntual al Parlament, però les bases de la reconciliació, perfectament assumibles pel gruix de la direcció i dels sectors crítics, podrien ser les següents:

-Preocupació per la situació social que es viu a Catalunya i defensa de les classes populars, davant de la consolidació de polítiques regressives per sortir de la crisi. Reafirmació de les pròpies idees progressistes, reformistes i socialistes en temps de grans canvis i dificultats.

-Federalisme catalanista, que té com a principal adversari la dreta centralista espanyola i el seu immobilisme, i que es planteja com a objectiu la concòrdia i unitat civil dintre de la societat catalana, i la mà estesa i la voluntat de cooperació amb altres pobles, en concret per construir una Espanya plurinacional i una Europa sense fronteres.

-Respecte al moviment independentista, però distanciament en la mesura que és un projecte divisiu, que porta a la nostra societat a un carreró sense sortida, especialment en el terreny econòmic i social. Crítica a determinats aspectes inquietants dels sectors sobiranistes, sobretot el control dels mitjans de comunicació públics i subvencionats, la banalització de la legalitat, i les tendències maniquees i xovinistes visibles per exemple en certes commemoracions històriques.

-Una Europa unida sense fronteres com a horitzó, més federal que intergovernamental, que deixi enrera els estats-nació com a principal organització de govern de les nostres societats. Només una Europa unida ens pot permetre superar l’actual crisi econòmica amb una societat més justa i ser rellevants en un món globalitzat que s’enfronta a enormes reptes: canvi climatic, inestabilitat financera, pobresa mundial. Aquests problemes no tenen solucions miraculoses ni fàcils, sinó que requereixen una actuació continuada basada en principis sòlids.

-Dret a decidir de la ciutadania de Catalunya, entès com a restabliment de la situació, trencada amb la sentència de l’estatut, per la qual la darrera paraula sobre l’estatus de Catalunya correspon al poble de Catalunya. Això es pot interpretar de diferents maneres, i totes són legítimes, però el partit ha de triar al respecte democràticament una línea d’actuació que sigui seguida amb coherència, per deferència als votants.

-Tant la direcció actual com els sectors crítics han de realizar una severa autocrítica sobre les dificultats d’avançar cap a un nou PSC i de fer-se creïble com a força de regeneració democràtica. Les primàries ciutadanes seran un test en aquest sentit, però no són una panacea ni han de ser l’únic punt d’un programa de reformes organitzatives i gestos concrets  visualitzables que tornin a fer del PSC un partit elegible, on s’incorporin ciutadans que no responguin necessàriament al perfil clònic del polític professional (que tant abunda tant en els sectors oficials com en els crítics), allunyat de les formes burocràtiques i de tot vestigi de corrupció, tova o dura.

La pregunta ha durat uns dies però el combat federal durarà dècades

El dia que es va fer pública la pregunta de la consulta sobiranista tot eren trucades, presses, pronunciaments, tothom estava molt esverat, com si hagués passat alguna cosa. Segur que el mateix dia havien passat moltes coses gravíssimes al món, també a Catalunya, que no van tenir cap ressò, ni aquell dia ni els dies següents. El que sí que ha succeit els dies següents és que tots els experts que s'han pronunciat, de diferents sensibilitats polítiques (des de Josep M. Colomer fins a Francesc de Carreras, passant per Lluis Orriols i molts altres), ho han fet per dir que la pregunta no compleix els mínims criteris exigibles a una consulta ciutadana. Fonamentalment, ni és clara, ni permet un recompte que previsiblement pugui expressar la voluntat d'una societat. És a dir, no serveix per decidir. Que alguns dels experts i no experts ja haguessin avisat abans que una consulta o referendum sobre inependència o no, o altres opcions relacionades, era molt difícil que complís amb un mínim de criteris exigibles, no va servir de res. La qüestió de les sobiranies en el context d'una Unió Europea i una zona euro en procés de progressiva integració no es pot resoldre a cop de consultes o referèndums d'autodeterminació o semblants. Només es pot resoldre en el context d'una deliberació impregnada de cultura federal on els ciutadans tinguin la darrera paraula al final d'un procés. Quins ciutadans? La veritat és que no ho sé, potser tots els europeus. Ara que tant es parla de l'exemple escocès, a mi m'agrada més l'exemple d'Irlanda del Nord. Allà els acords de divendres sant van ser fruit d'anys de negociació entre les forces polítiques, i van ser ratificats AL FINAL DE TOT en referèndum pels ciutadans d'Irlanda del Nord... i pels d'Irlanda del Sud. Ja sé que Catalunya i Espanya són diferents, però també ho són Quebec i Escòcia. No hi ha dos casos iguals, però de tots es pot aprendre. Jo estic aprenent molt del cas canadenc, on després d'anys de debat es va fer un referèndum el 1980, un altre el 1995, després es va haver de fer la Llei de Claredat, auspiciada pels federalistes davant de la confusió nacionalista (suposo que allà els independentistes també deien que no són nacionalistes, ja dic que tenen poca tendència a la claredat), i encara avui el parlament de Quebec segueix proclamant el seu dret a decidir, 50 anys després de l'inici del debat sobiranista. Mentrestant, això sí, Canadà s'ha reformat en la direcció de ser un país federal avançat, multilingüe, modern. Gràcies  a qui? Gràcies als federalistes del Partit Liberal, que durant anys han pagat un preu electoral per enfrontar-se als nacionalismes que tenen una visió monolítica de la sobirania. Ara els liberals tornen a encapçalar les enquestes, sota el lideratge de Justin Trudeau, el fill de Pierre Trudeau, mentre nosaltres seguim buscant el nostre Trudeau (serà Ramon Jáuregui?). El combat federal per una Espanya plural en una Europa sense fronteres serà llarg, i requerirà canvis culturals i legals, no es farà en una tarda. Encara que capçaleres com el Financial Times i El Pais es pronuncïin obertament per una solució federal, alguns que fins i tot col·laboren en un d'aquests mitjans van dient que el federalisme no té bona premsa. És el que s'ha de dir en certs ambients donada la pressió nacionalista, dels uns i dels altres. El combat serà llarg. No sé si el guanyarem, però donarem la cara.

Ens queden moltes coses a fer junts

Ahir vaig assistir amb diverses generacions de joves socialistes catalans a la celebració del 35è aniversari de la JSC. Em va tocar presentar el vídeo de la primera època de l’organització juntament amb l’actual alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín. La raó de la meva incursió en un escenari impropi d’un militant de base és que vaig ser secretari d’organització de la JSC entre 1983 i 1988. Les nostres paraules (jo començo a parlar als 6 minuts i 47 segons del vídeo) van recordar una època molt il·lusionant, que vam viure sota el lideratge d’un jove fill d’una família obrera de Badalona, Xavier Soto, que en aquella època va portar la veu de la joventut marginada de les àrees metropolitanes al Parlament de Catalunya, una institució llavors, com quasi sempre, dominada per l’identitarisme romàntic més que pels problemes de la gent, i molt menys pels problemes de la joventut suburbial. Vaig acabar les meves paraules comprometent-me a participar d’aquí 35 anys en el 70è aniversari de la JSC (citant el lema d’un cartell de la JSC als anys 80: “ens queden moltes coses a fer junts”), en un exercici d’un cert optimisme sobre la meva longevitat biològica. Crec que la credibilitat sobre la meva capacitat de mantenir amb fermesa les meves idees, pels anys que siguin, i especialment en els moments difícils, ningú la va posar en dubte. És molt trist per a mi veure com alguns que han estat o són encara els meus companys, i que també van conèixer d’a prop a Xavier Soto, s’arronsen tan fàcilment davant de la pressió identitària, i recolzen idees que no han estat mai les nostres. Què pot moure a algú que ha compartit majoritàriament la mateixa trajectòria que jo, i que es amic meu, a no poder resistir la temptació el dijous passat de fer un tuit dient que estava satisfet amb la doble pregunta de la consulta, és per a mi un misteri. Si no s’és capaç de parar-se a pensar almenys una estona en les persones que hem intentat mantenir la sensatesa de la raó federal (resistint tota mena d’insults) en moments àlgids de la pressió nacionalista, què passarà al llarg de l’any 2014 (300 aniversari més consulta frustrada) en què Catalunya està condemnada a convertir-se en una presó identitària? La doble pregunta, com tothom sobretot fora de Catalunya (i no em refereixo només a la resta d’Espanya) se n’adona, és un disbarat polític, jurídic i moral: “vol que Catalunya sigui un estat i en cas afirmatiu que sigui independent?” Han aportat arguments contundents al respecte persones tan diferents com el federalista canadenc Stéphane Dion, el socialista català Miquel Iceta, el filòsof Manuel Cruz, el politòleg Josep M. Colomer o el sociòleg José Juan Toharia. Jo m’abstindria o votaria en blanc a la primera pregunta, perquè “estat” és una paraula ambigua i polisèmica (com tantes paraules que abunden en el vocabulari nacionalista). Per tant, estaria exclòs de respondre a la segona, on amb tota seguretat votaria que no si pogués, perquè no sóc independentista: vull mantenir lligams amb la resta d’Espanya i no només no vull posar en risc ni un minut la meva pertinença a la Unió Europea, sinó que no vull perjudicar el procés de crear una Europa sense fronteres. Quan el Sr. Pep Guardiola diu que els que volem votar no, tindrem l’oportunitat de fer-ho, menteix, perquè jo no tindria oportunitat de fer-ho, a no ser que contestés que sí a la primera pregunta, cosa que em nego a fer. Llàstima que Guardiola (una persona que deu estar en el 0,01 per cent més ric de l’u per cent més ric de Catalunya) no mostri la mateixa sensibilitat democràtica per a tots els països, com Qatar, ni la mateixa ambició per aplicar la democràcia directa en altres temes, com la creixent segregació educativa, les retalladles de la sanitat pública o el càstig a la corrupció de partits dirigits per persones a les quals tant admira. Clar que plantar cara a Guardiola o a altres patums és més difícil que enviar tuits cavalcant les onades. Per tot això vaig acabar dient als joves socialistes que potser en el 70è aniversari alguns dels que estaven allà estarien en altres partits… però que potser no, que potser alguns que estaven ara en altres partits acabarien venint amb nosaltres (es digui com es digui el partit de l’esquerra internacionalista i federal a l’any 2048, potser Partit Federal Europeu) perquè se n’adonarien que el sobiranisme estava portant a Catalunya a un carreró sense sortida. Tu decidiràs, Natius, si ens queden motes coses a fer junts.

Un buen libro para una economía mejor

El libro de Joan Cals "Los intereses del futuro" (el título es un gran acierto), que fue presentado el pasado lunes en el Colegio de Economistas de Barcelona, es un excelente ejercicio de reflexión sobre el trabajo de los economistas y sobre el futuro de la economía. Su autor, catedrático de economía aplicada de la Universidad Autónoma de Barcelona, lo ha escrito pensando en sus alumnos y probablemente pensando en si mismo y en sus colegas, que nos hemos visto en serias dificultades en los últimos años para explicar a nuestros estudiantes por qué hemos llegado a la crisis económica y financiera de los últimos años y cómo podemos salir de ella. Las explicaciones sobre los fallos en el funcionamiento de la economía y en la labor de los economistas que llevaron a la crisis son convincentes, a la vez mesuradas y fuertemente críticas. Las páginas dedicadas a las dificultades pero a la vez a la esperanza del proyecto europeo son de un indudable valor formativo y sirven para guiar al lector en una cuestión compleja, pero indispensable para navegar por nuestra realidad tal como es. Su reflexión sobre la crisis de las cajas de ahorro, y cómo se pudo haber evitado con una mejor gobernanza, denota una gran sensibilidad sobre la necesidad de desarrollar instituciones con una buena dosis de compromiso social. Su llamada a impregnar el conocimiento económico de una dimensión ética, y las estrategias de desarrollo de un elevado componente de sostenibilidad medio-ambiental así como de equidad, merece ser escuchada. La conciencia social del autor no le impide ser riguroso en sus planteamientos, presentar pros y contras, y reclamar un esfuerzo reformista que permita avanzar por la vía de un desarrollo sostenible. Quien busque soluciones milagrosas a problemas complejos deberá buscar en otras ofertas. Las encontrará sin dificultades. El libro está escrito por una persona mesurada que escribe tal como habla, muy alejado de otras voces más estridentes que demasiado a menudo dominan las ondas y las páginas. Joan Cals va a tener difícil competir con otras ofertas más sensacionalistas, pero ojalá les supere en las listas de ventas para mejor aprovechamiento de los actuales economistas, futuros economistas, graduados en otras ciencias sociales, y el público en general. Nuestra economía y nuestra sociedad saldrán ganando con ello.

En recuerdo de Héctor Manuel Bravo Pérez

El pasado jueves día 5 de diciembre falleció en la Ciudad de México Héctor Bravo, profesor de Economía de la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM), justo el día de la muerte de Nelson Mandela. Héctor era Doctor en Economía Aplicada por la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB), donde había dejado para muchos de nosotros un imborrable recuerdo. Su tesis doctoral, sobre economía del agua, fue dirigida por el profesor Joan Pasqual, con quien había seguido en contacto desde entonces. Yo tuve la suerte de estudiar con él la fase de maestría de los estudios de postgrado entre 1993 y 1995, cuando vivía en el barrio de El Clot de Barcelona con su compañera Frida y su hijo Andrés. Con Héctor y Andrés fuimos un día al campo del Barça. Frida y Héctor admiraban a mi amigo José M. Palomas, que había estado en la cárcel franquista por su pertenencia a grupos de extrema izquierda. Una de las mejores decisiones que he tomado en mi vida fue la de juntarme con los mexicanos de mi curso para hacer juntos los trabajos en grupo y estudiar con ellos, con personajes especiales como Hector, Miguel A. Montoya y José Urciaga. Mientras Héctor siguió estudiando el doctorado en la UAB yo me fui a Florencia a estudiar el doctorado, pero en 1997 visité México en verano. Héctor me vino a buscar al increíble aeropuerto de la Ciudad de México, y tras un primer recorrido por la indescriptible ciudad y un primer tequila, me alojó en su casa como si fuera su hermano. Le volví a ver unos años más tarde en Barcelona y después de nuevo en México en verano de 2011, donde participamos en una reunión de ex alumnos de postgrado de economía aplicada de la UAB, y donde me acompañó junto con mi familia a visitar la ciudad de Puebla. Siempre estábamos en contacto por correo electrónico, y en los últimos meses se divertía enviándome mensajes provocativos sobre la independencia de Cataluña. Le fascinaba todo lo que tenía que ver con España. El mismo día de su fallecimiento repentino, me había escrito por la tarde diciendo que quería visitar Barcelona a principios de año. Por desgracia ya no podrá ser, y no podremos reírnos juntos ni escucharle decir una vez más que él era un marxista neoclásico. En los últimos años se había especializado en la economía de los recursos naturales, donde era feliz combinando sus excelentes conocimientos matemáticos con su preocupación por las cuestiones sociales y medio ambientales. Héctor tenía una personalidad magnética, y sólo su desaparición súbita ha podido alejarle de sus numerosos amigos y amigas. Pero siempre celebraremos su vida, su alegría y su personalidad única. Quedará pendiente seguir los lugares mexicanos de “Los Detectives Salvajes” de Roberto Bolaño, donde él habría encajado como personaje con total naturalidad. Buen viaje, amigo.

El triste final de la ZPeconomía

Ha sido muy triste presenciar la polémica entre Zapatero, Solbes, Sebastián y Taguas echándose unos a otros la culpa del desastroso final económico de la segunda legislatura de Zapatero. Las acusaciones casi infantiles, los detalles de una y otra reunión, de un fax o una carta, dan la sensación de querer centrar la discusión en cuestiones de puro detalle cortoplacista, sin realizar en ningún caso una reflexión sobre qué falló en la elaboración conjunta de la política económica para que los gobiernos socialistas fuesen incapaces de frenar la burbuja inmobiliaria, y después apareciesen súbitamente subordinados a las políticas de austeridad impuestas externamente. Los últimos 15 o 16 años de la economía española han sido muy negativos, por la burbuja inmobiliaria primero y por la crisis económica derivada de ella después. En los orígenes de la burbuja inmobiliaria está la desregulación del suelo del PP y en general la fe en el libre mercado, pero los gobiernos socialistas son responsables de no haber hecho casi nada para frenar la especulación, y de desarrollar por el contrario políticas no sostenibles aprovechando la burbuja. Esta actuó como una auténtica “maldición de los recursos”, donde crecimientos de la riqueza debidos a aumentos del precio de los activos se confundían con aumentos permanentes de la riqueza, impidiendo el funcionamiento de las correctas señales económicas y políticas (por ejemplo, tolerancia con la corrupción), propias del mundo desarrollado. Otros países con gobiernos de centro-izquierda sí han sido capaces de dotarse de un entramado institucional capaz de gestionar mejor el aumento del precio de sus activos (Noruega, Chile) o capaces de superar crisis económicas manteniendo lo fundamental del modelo social (Suecia).

Zapatero nunca priorizó la política económica, pero eso también es responsabilidad de los economistas que le rodearon, sin olvidar a quien se supone que le enseñó economía en una o dos tardes, quizás sin estar capacitado para ello. Pese al boom, el paro siguió siendo el más alto de Europa y no se hizo suficiente para reducir la precariedad del empleo, como se ha visto a la que han soplado vientos de crisis. Todos los que han polemizado entre ellos estos días son corresponsables de haber empeorado durante esos años los problemas del sector energético (igual que ha ocurrido con gobiernos del PP), o de haber facilitado pasivamente el fenómeno masivo de las puertas giratorias, que afecta a Solbes, a Taguas, a Salgado, a Javier de Paz y a tantos otros de esta época y de la época socialista anterior, incluidos Felipe González y Narcís Serra, sin olvidar los vínculos de alguna ministra con un grupo mediático. Aunque se llevaron a cabo políticas sociales y culturales avanzadas, la desigualdad económica apenas se combatió en los años de Zapatero. No todo fue negativo en la esfera económica (la reforma de la política de defensa de la competencia, que después el PP ha destrozado, y algunos aspectos de la política industrial y educativa merecen una evaluación positiva), pero si no somos capaces de realizar una reflexión profunda y desinteresada, adulta, sobre lo que se hizo y sobre todo lo que no se hizo, difícilmente se podrá construir una alternativa solvente para la próxima vez que los españoles lleven a la izquierda al gobierno.

Es pot tractar la fòbia al federalisme?

La catalanofòbia i la hispanofòbia (aquestes dues malalties víriques en permanent col·lusió) estan ben diagnosticades i hi ha consens entre la professió mèdica (ben representada en Carme Valls i Toni Sitges) sobre el tractament a aplicar: se’n diu federalisme. La catalanofòbia l’hem vista en la LAPAO, els boicots al cava, l’article d’un historiador dient que els catalans envegem la potència de la llengua castellana, i altres actituds, que no només són un atac als catalans, sinó també a tots aquells espanyols que tenen apreci per Catalunya. La hispanofòbia la veiem en el títol del famós simposi “Espanya contra Catalunya” (dirigit per l’historiador Jaume Sobrequés, la trajectòria científica del qual inclou haver estat secretari de premsa del PSC, membre de la directiva del Barça de JL Núñez i tertulià de programes d’esports, abans de fer-se de CiU a temps per al canvi del cicle polític). I la veiem en els desafortunats actes de celebració del tercer cententari de 1714, dirigits pels humoristes Toni Soler i Micky Moto, dels quals Amnistia Internacional ha fet santament en desmarcar-se i desautoritzar-los perquè segurament han considerat que intentaven apropiar-se indegudament de la lluita per la llibertat i els drets humans, i per tant banalitzar-la. Si la hispanofòbia i la catalnofòbia tenen un antídot conegut, el que està menys estudiat és què receptar quan la malaltia és la fòbia al federalisme mateix (és com quan una al·lèrgia impedeix prendre el medicament òptim). El dia de l’acte federalista de l’Hospitalet vam veure aquest intercanvi de twits:

El dia que en Siscu Baiges va escriure un article sobre l’independentisme a El Periódico li van dir això:

Aquestes mostres d’intolerància són minoritàries però no excepcionals (a l’estiu un periodista de l’establishment nacionalista subvencionat va dir que el PSC estava en una deriva feixista, sense que ningú es plantegés retirar-li la subvenció), i es nodreixen d’un pòsit de constant pressió social contra els sectors federalistes. Quan el sociòleg Pau Marí-Klose va denunciar en el blog de Federalistes d’Esquerres les dificultats de promoció social dels no independentistes, una degana de la UB li va dir que era un envejós. El director adjunt d’El Periodico Albert Sáez, que va dir fa poques setmanes que els federalistes que no recolzàvem la consulta sobiranista érem una élite extractiva, ara ja només diu que els contraris a la independència som una élite (també diu que el dret a decidir és improbable, però el federalisme, és clar, és impossible). Si som unes élites no extractives el dicurs ja es debilita molt, a no ser que es vulgui fer un discurs anti-élites, que és típic del populisme. De totes maneres si les élites son més d’un 40% de la població (segons les enquestes que es dignen preguntar pel federalisme) o estan especialment concentrades als barris obrers de l’àrea de Barcelona (segons el vot pels partits que es proclamen federalistes), el Sr. Saez hauria de precisar quin concepte d’élite utilitza exactament perquè abasti col·lectius tan amplis. Aquesta mena de fòbies contra idees polítiques són molt difícils de guarir, com explica Paul Krugman en el cas de la fòbia a la reforma sanitària d’Obama. Tot i que no existeix un remei universalment reconegut per un mal tan extès, la meva recepta a la fòbia al federalisme i altres semblants seria llegir, molt i bé. Per exemple, llegir élites de la intel·lectualitat i el periodisme com Jordi Llovet i Eugenio Scalfari, que sempre s’ho fan venir bé en els seus articles, parlin del que parlin, per expressar el seu suport al federalisme.

Repetiràs mil vegades: “Ningú es creu el federalisme” i “la socialdemocràcia ha fracassat”

Quan alguna cosa s’ha acabat de veritat, no cal estar-ho recordant a cada minut. Per exemple, ningú surt a dir, a finals de l’any 2013, “el carlisme s’ha mort”. Pel contrari, és freqüent que quan una idea es considera perillosa, es cridi als quatre vents que no té cap futur. Per això no m’ha sorprès gens veure els darrers dies declaracions de polítics importants donant per morts, una vegada més, el federalisme i la socialdemocràcia.

Jordi Pujol ha dit que “ningú es creu el federalisme” i això s’ha convertit en un titular periodístic. Si fós veritat que “ningú” s’ho creu (d’entrada, em sento literalment “ningunejat”) no hagués calgut que un polític de l’anomenada de Pujol ho cridés als quatre vents, ni les seves declaracions haguessin estat tan generosament recollides. Les enquestes han vingut detectant una acceptació creixent del federalisme, en paral·lel a la seva acceptació per l’esquerra espanyola (contradient la idea que no hi ha federalistes fora de Catalunya i la idea que tots els espanyols són iguals), i de mitjans de comunicació internacionals de la importància del Financial Times, The Economist o El Pais. Si el Sr. Pujol creu que el federalisme no és una bona idea, que ho argumenti, però que no negui que un número creixent de persones creu que les idees federals mostren el camí per a Espanya i per a Europa, igual que han estat el camí per a alguns dels països que funcionen millor del món a dia d’avui.

Joan Herrera ha dit que “la socialdemocràcia ha fracassat”, en una entrevista feta de missatges breus no massa ben lligats, on combina l’obituari de la socialdemocràcia amb un elogi de Lula da Silva, que precisament tenia la socialdemocràcia europea com a model. Els països escandinaus, que són els que han aplicat durant més temps polítiques de govern socialdemòcrates, són els que han ofert més benestar, durant més temps, a més persones, en comparació amb governs de qualsevol altra ideologia. I per aquesta raó aquests països encapçalen tots els rànkings imaginables associats amb el progrés sostenible i compartit: medi ambient, igualtat home-dona, renda per càpita, educació, lluita contra el frau fiscal, igualtat de la renda, lluita contra la corrupció. Serà interessant rebre aclariments sobre si Joan Herrera (que quan governi ho farà probablement en un govern presidit per un socialdemòcrata) s’inspira en algun model existent que s’hagi experimentat, i que sigui millor que aquest, que actualment il·lumina a forces polítiques que han rebut recentment suficient suport per estar presents als governs de França, Itàlia, Alemanya i els Estats Units. O sigui que sort que ha fracassat.

El projecte que més val la pena per al segle XXI és fer una Europa unida sense fronteres, federal, on aplicar les polítiques socialdemòcrates (amb les degudes addicions, per exemple en el terreny medi-ambiental, com fa la socialdemocràcia nòrdica) que tants bons resultats han aconseguit allà on s’han aplicat de forma continuada. És clar que és un projecte que a alguns no els interessa perquè posa en evidència el carreró sense sortida on s’han ficat. A falta d’arguments, millor donar-lo per mort.