sábado, 30 de noviembre de 2013
Economistas de la plebe y políticos en supuesta decadencia
Dentro de la crítica del economista César Molinas a la clase política
española se incluye la creencia de que dicha clase política ha empeorado
notablemente desde la transición, una época aparentemente admirada por Molinas,
a pesar de que en ella se sentaran las bases de nuestro marco legal actual,
cuya reforma (ley de partidos, sistema electoral mayoritario) dicho autor
considera clave para superar los problemas económicos y políticos que tenemos
planteados. Para ilustrar esta idea de decadencia progresiva, el autor de “Qué
Hacer con España” propone al lector un doble ejercicio: repasar las listas de
presidentes del gobierno español y de la Generalitat de Cataluña desde los
inicios de la democracia y la autonomía para confirmar que se ha producido una
tendencia de decreciente calidad. En primer lugar, en su lista de presidentes
del gobierno español se olvida de Leopoldo Calvo Sotelo, que gobernó entre
Adolfo Suárez y Felipe González. En segundo lugar, es un misterio para mí, bajo
qué criterio Suárez es mejor que González, o por qué Rajoy es peor que Aznar.
Igual de misterioso es para mí por qué Maragall es peor que Pujol. Otros
preferirán otras comparaciones, pero más difícil será ponernos de acuerdo en
los criterios que hacen a unos políticos mejores que otros. Para hacerse una
idea de la clase política que llegó a haber en los años 80, que es cuando
Molinas tuvo cargos gubernamentales, uno puede leer la reciente entrevista a Luis Roldán en El Pais. Dudo que los directores generales de la guardia civil
hayan empeorado desde entonces. Algunos economistas se desesperan ante la
incapacidad de los políticos por ser muy distintos a la media de los ciudadanos
que representan, y por aplicar las políticas que algunos economistas ven muy
fáciles de aplicar. Por eso algunos no resisten la tentación de convertirse en “economistas
de la plebe”. El caso del economista chileno Franco Parisi, que consiguió más
de un 10% de los votos en la reciente primera vuelta de las elecciones
presidenciales chilenas, con un mensaje de crítica a la clase política, podría
ser imitado por otros. Buena suerte, colegas (pero no contéis conmigo).
martes, 26 de noviembre de 2013
Banalitzar l'opressió
La comparació que Artur Mas ha fet del procés sobiranista català amb la
lluita dels ciutadans afro-americans per la igualtat i dels indis per la
independència respecte a la colònia britànica és totalment desafortunada. Estem
parlant de comparar la realitat de la Catalunya del Segle XXI amb la de col·lectius
subjectes a vulneracions dels drets humans i privats de les més mínimes
condicions de dignitat en molts casos. Llàstima que el president català no s’hagi
mostrat igual de sensible amb les llibertats del poble palestí, i en canvi no
deixi de fer la pilota a l’estat d’Israel, que ha estat definit per alguns com
una “presó identitària”. És clar que ja estàvem avisats des que se’ns va dir
que a Catalunya no hi havia llibertat. Un passeig per qualsevol carrer o plaça,
una visita a qualsevol escola o universitat, és suficient per desmentir-ho. És
igual, ja tot s’hi val. El problema és que amb tanta confusió podem perdre la
capacitat per distingir el mal quan aquest se’ns presenti de veritat cara a
cara. I és molt trist que persones de trajectòria progressista comparin el “dret
a decidir” amb el dret de vaga o el dret de vot de les dones. Suposo que quan
ho fan només ho comparen en el sentit que són drets que suposadament triguen a
ser reconeguts per la llei (ja veurem quant de temps triga a reconèixer-se el
dret d’autodeterminació de les aproximadament 4000 realitats nacionals que hi
ha al món). Però les persones que escolten els líders poden pensar que la
comparació va més enllà. Respecte al dret de vaga o el dret de vot de les
dones, que són drets universals, ben concrets, ben identificables (és a dir, se
sap de què s’està parlant) aquests estan avui reconeguts en qualsevol democràcia,
i els defensa qualsevol persona decent en qualsevol país del món. Que estrany,
que no hi hagi un suport semblant a tot al món, respecte al “dret a decidir”
del poble català. No serà que no hi ha ningú fora de Catalunya que vegi gens
clar que som una nació oprimida? Per als promotors de les independències tot s’hi
val argumentalment. El que no contemplen realment és jugar-se-la de veritat per
la independència, i quan un d’ells diu (raonablement) que per aconseguir la
independència caldria fer una setmana de vaga (ni tant sols de fam, com feia
Gandhi), els altres se li tiren a sobre i li diuen que ni parlar-ne de perdre
ni mitja hora de feina. És una independència “low-cost” en el terreny personal
dels promotors (a Escòcia són tan independentistes que no volen perdre ni la
lliura ni la reina), però de costos elevats per a la veritat i cada vegada més per
a la convivència, que acostuma a anar lligada a la ponderació, la tolerància (cap
als altres i cap al coneixement) i el seny.
sábado, 23 de noviembre de 2013
Impressions d’un gran matí federal
Aquest matí s’ha celebrat a l’Hospitalet l’assemblea de Federalistes
d’Esquerres, que en un gran ambient de compromís i participació, ha elegit una
Junta encapçalada per Manuel Cruz, de la qual és un gran honor formar-ne part.
Després de l’assemblea, s’ha celebrat l’anunciat debat entre Ramon Jáuregui i
Joan Coscubiela, moderat per Lluis Bassets. Aquestes són les meves impressions
del debat:
-El debat ha estat un gran espectacle democràtic, amb
discursos apassionats, grans acords, grans dicrepàncies, i moltes preguntes per
part del públic assistent.
-Jáuregui ha fet una exhibició de talla política
considerable. Per a mi és incomprensible com pot haver-hi un debat obert sobre
qui ha de ser candidat socialista a la presidència del govern tenint a Jáuregui
en plena forma, liderant l’elaboració de continguts del seu partit tant en la
Conferència programática com en el tema federal. Els grans polítics a governar,
i les criatures a jugar amb la Playstation.
-De Jáuregui m’ha agradat tot, excepte que no ha fet referència
a Europa. En canvi, Coscubiela no ha confirmat les expectatives que tenia en
ell, però li perdono, perquè precisament ha acabat les seves paraules fent referència
a Europa, dient que si la crisi social que vivim no se soluciona a nivell europeu,
no se solucionarà. Malauradament, si en Coscu tregués totes les conseqüències d’aquesta
gran veritat acoseguiria sortir de l’empanada mental que ha mostrat en la resta
de la seva intervenció.
-Part d’aquesta empanada mental ha estat dir que 17
comunitats li semblaven excessives per a un model federal. Com si els Estats
Units amb 50 estats o precisament la UE amb 27 estats membre no fossin
estructures federals.
-En Coscu diu que no hi ha projecte federal creible si no s’accepta
el dret a decidir, quan la inmensa majoria d’estats federals no accepta el dret
a decidir (si aquest és el dret d’autodeterminació d’una part). No són projectes federals creïbles
els Estas Units, Alemanya i Suïssa? A Europa fora de Catalunya ningú
recolza el dret a l’autodeterminació de Catalunya, perquè una Europa unida
sense fronteres no es construeix a base de referèndums d’autodeterminació.
-Coscu ha dit que la realitat social sempre va per davant de
les lleis, i que tampoc no estava reconegut el dret de vaga ni el dret de vot
de les dones. Si el “dret a decidir“ de Catalunya és equiparable al dret de
vaga o al dret de vot de les dones, com és que a la resta d’Europa ningú el
recolza? S’han tornat tots uns fatxes?
-També ha dit que el primer pas per resoldre la situació política
catalana és que els ciutadans puguin pronunciar-se. Per què el primer pas?
Pronunciar-se sobre què? No és millor elaborar primer una proposta viable,
estructurada, que demostri tenir el suport d’una gran part de les forces
polítiques, i després votar?
-La proposta de Jáuregui és correcta: el dret a decidir com
a dret d’autodeterminació no és viable perquè ningú el reconeix
internacionalment (perquè Catalunya no és una colònia ni es vulneren els drets
humans). Ara bé, els catalans poden decidir democràticament tres vegades:
escollint els seus representants a un parlament que elabori una nova
constitució federal; votant junt amb la resta d’espanyols aquesta constitució;
i finalment votant l’estatut o constitució catalana que es derivi de la nova
constitució espanyola. O el dret a decidir es fa efectiu així (buscant sumar i
no dividir) o és inviable.
-Les preguntes de Manuel Cruz a Joan Coscubiela durant el
debat eren molt pertinents: per què el govern espanyol hauria de deixar fer una
consulta a Catalunya de la qual es desconeix la pregunta? Què votarà ICV si hi
ha consulta? Les rèpliques d’en Coscu, incomprensiblement irritat per les preguntes
(que farien molts votants, militants i amics d’ICV), han estat que quan el
govern espanyol s’hagi de pronunciar ja hi haurà pregunta (admetent implícitament
que quan ho demani el Parlament català no hi haurà pregunta, o sigui la decisió
del Parlament és pura gesticulació), i que si hi ha consulta ICV farà un referèndum
per decidir quina postura prendre, encara que després cada militant voti el que
vulgui al referèndum final. Em pregunto si no és portar massa lluny la democràcia
radical, i si llavors no és millor dissoldre el partit (no ho desitjo, em cau
bé Iniciativa).
Ni una bona democràcia és el radicalisme democràtic, ni el
radicalisme democràtic implica el dret a decidir, ni el dret a decidir passa
només per la consulta unilateral. La democràcia i un progrés social sostenible passen, com ha dit en Coscu al final, per una Europa unida sense
fronteres al voltant d’un projecte de prosperitat compartida. Ara bé, una bona
democràcia sí que implica la possibilitat de celebrar debats honestos i
espectaculars com el d’avui.
domingo, 17 de noviembre de 2013
Dissabte 23-N a les 12h.: UN GRAN ACTE DE DEBAT FEDERALISTA A L’HOSPITALET
El proper dissabte, dia 23 de Novembre, tindrà lloc al Teatre Joventut de l’Hospitalet (molt a prop de la parada de metro de la línia blava de Collblanc) un interssantíssim acte de debat, titolat “Reforma Constitucional i Regeneració Democràtica”, entre Ramon Jáuregui i Joan
Coscubiela, moderats pel periodista Lluis
Bassets. Jáuregui i Coscubiela són dos diputats al Congrés de gran categoria
humana i política, que han estat molt actius en el debat sobre l’encaix de
Catalunya a Espanya en una Europa unida i federal. Jáuregui ha realitzat la
proposta de dur a terme una reforma consitucional obertament federal que sigui
sotmesa a referèndum. Coscubiela ha mantingut posicions fermes i independents
en aquest debat, i haurà de jugar un paper important per buscar aliats entre
les esquerres catalanes i espanyoles per avançar cap a una Espanya federal en
un context de reformes més àmplies en el nostre sistema institucional. Qui millor per conduir el diàleg que Lluis Bassets, que aquests dies publica un llibre sobre aquestes qüestions. L’acte
tindrà lloc després de l’assemblea de Federalistes d’Esquerres (al mateix lloc
a les 10), que ja porta uns mesos funcionant des de la seva creació legal fa
uns mesos. Es tracta sens dubte d’una bona ocasió per fer-se soci de la
plataforma i per participar en un dels diàlegs més interessants que pot tenir
lloc sobre un tema en què fins ara hi ha hagut més proclames que idees.
sábado, 16 de noviembre de 2013
¿Leyó César Molinas a Acemoglu y Robinson?
El libro de
Molinas “Qué hacer con España” se ha promocionado como la aplicación a nuestra crisis
de las tesis de Acemoglu y Robinson en “Why Nations Fail” (“Por qué fracasan
los países”, en la traducción española). Por ejemplo, el suplemento cultural de
La Vanguardia presentó uno al lado de otro los comentarios de Enric Juliana
sobre el libro de Acemoglu y Robinson (AR) y el bastante desconcertante de
Jordi Amat sobre el libro de César Molinas (CM), donde presenta a éste como
parte del movimiento de los “indignados”, pese a que Molinas se suma a las
tesis neo-conservadoras de Fukuyama sobre el “Fin de la Historia”, y receta las
políticas típicas del “consenso de Washington”. O por ejemplo, en la entrevista
que en El Pais Semanal le hicieron a Robinson, uno de los dos autores de “Why
Nations Fail”, le pregunta el entrevistador insistentemente por su opinión por
las tesis de Molinas. La principal diferencia entre el libro de Molinas y el de
Acemoglu y Robinson está en la calidad del trabajo. Pese a que Jordi Amat en el
suplemento cultural de La Vanguardia dijo que el libro de Molinas se
caracteriza por su rigor, en realidad es todo lo contrario, como se han
encargado de subrayar numerosos expertos politólogos que han estudiado en
profundidad los temas que Molinas toca con tanta contundencia como
superficialidad. El libro de Acemoglu y Robinson también ha recibido grandes críticas, pero no cabe duda de que se trata de un esfuerzo notable, resultado
colateral de un profundo trabajo académico, y que viene acompañado de más de 40
páginas de comentarios y referencias bibliográficas. Algunos politólogos han
criticado que se pueda aplicar el concepto de élites extractivas a la “clase política”
de la España actual (esta aplicación es lo que ha permitido hacer famoso a
Molinas como el introductor de las tesis de Acemoglu y Robinson) y han
criticado sobre todo las recetas para corregir el problema, especialmente la
adopción de un sistema electoral mayoritario. Acemoglu y Robinson sí hablan de las
élites extractivas de España en su libro, pero se refieren a la monarquía absolutista
de la Edad Moderna, o sea de hace 400 años aproximadamente. Ese absolutismo, la
expulsión de judíos y moriscos, y el monopolio del comercio con América en esa época,
pueden afectar al ancestral retraso relativo español, pero no han impedido su desarrollo
en los últimos 50 años. En España hay graves problemas de corrupción, pero decir que el principal problema de España es que su clase politica actual (y no la mitificada de la transición) constituye una "élite extractiva" es una exageración que no facilita hallar soluciones. Otros ejemplos sí utilizados por AR para referirse a situaciones
actuales incluyen Zimbabwe, Sierra Leone o Sudán. Algo interesante es que,
suponiendo que CM haya leído el libro de AR, sorprende que caiga tan fácilmente
en tres “falsas explicaciones” que denuncian AR: las explicaciones geográficas,
las culturales o religiosas, y las basadas en la ignorancia de los dirigentes.
Molinas argumenta que gran parte del retraso relativo de España se debe a que
los españoles no se sumaron al protestantismo en su momento, que Madrid está
apartado del mar, y que se ignoran sistemáticamente las recomendaciones de expertos y
economistas como él de solventar de modo ingenieril los problemas de un país
resolviendo como haría un mecánico nuestros graves problemas en el terreno educativo
y laboral, entre otros. Éstas son precisamente el tipo de reflexiones que más
critican Acemoglu y Robinson. Éste último, además, en la entrevista en El Pais Semanal, se revela como una persona profundamente preocupada por las
desigualdades y las cuestiones distributivas, algo que está prácticamente ausente
de las reflexiones de Molinas. Como él mismo reconoció en una entrevista ("si pones a los políticos a caldo, el artículo va a gustar"), este
autor lo que hizo fue atraer sobre él la atención del público subiéndose a la
ola anti-política para terminar recomendando del modo más ortodoxo una buena
dosis de unas poco originales “reformas estructurales”.
viernes, 15 de noviembre de 2013
Un conte de fades per al PSC
D'aquí a dos anys no només haurà passat el mític 2014 sinó que estarem a punt d'acabar el 2015. Mentrestant...
1) S'hauran fet realitat tots els vaticinis d'Antoni Sitges-Serra sobre la política catalana i espanyola, i Martin Schulz serà el nou president de la Comissió Europea, liderant un procés de canvi institucional i de construcció de l'estat federal europeu, amb la col·laboració de socialistes, democratacristians, liberals i ecologistes. La crisi de l'euro ha quedat enrera.
2) Catalunya viu sota un govern institucional amb participació de persones de la societat civil, fruit de la col·laboració entre el PSC i CiU després de l'ensulsiada del projecte sobiranista d'Artur Mas, i de la proposta constructiva de Pere Navarro, que va pronunciar en el seu moment el discurs que s'esperava d'ell. El deliri d'ERC proposant paralitzar l'economia catalana i la desorientació de CiU han propiciat que el catalanisme torni a unir-se sobre objectius amplament compartits per la immensa majoria de la societat.
3) El PSC ha recuperat l'alcaldia de Barcelona en una coalició d'esquerres després d'un procés de primàries exemplar. També recupera l'alcaldia de Vilanova i la Geltrú amb un Joan Ignasi Elena reforçat després de centrar les seves energies en la política local, i manté amb força les alcaldies de Lleida amb Angel Ros i de Tarragona amb Josep Fèlix Ballesteros.
4) Falten pocs mesos per a les eleccions al Parlament de Catalunya. Les perspectives del PSC i d'ICV són molt bones. Han decidit unir-se sense ambigüitats en l'objectiu federalista, i estan esperançades en poder dur a terme un model semblant al del govern d'Espanya, encapçalat per Ramon Jáuregui en una àmplia coalició.
5) El PSC ja ha celebrat unes primàries totalment obertes a la ciutadania i té un-a candidat-a amb un fort suport popular, que ha integrat a la seva candidatura al candidat-a que va quedar derrotat en la segona volta de les primàries. Un nou clima d'unitat i renovació és el resultat de l'entesa que va començar a mitjans de novembre de 2013 quan el PSC va decidir volcar totes les seves energies en els objectius de regeneració i federalisme.
6) El PSC anuncia la celebració per a després de les eleccions autonòmiques d'un congrés que serà l'últim que se celebrarà seguint el format tradicional. Els companys del Baix Llobregat són els primers que han entès la necessitat de regenerar profundament la política catalana. Una comissió d'experts i militants veterans ha consensuat una proposta a ratificar pel Congrés que inclou la supressió de la secretaria d'organització i la creació d'una organització més moderna, transparent i eficaç. Al C/ Nicaragua es viu un ambient de treball intens des de les 9 del matí cada dia.
7) En el seu programa electoral, PSC i ICV es comprometen a suprimir les diputacions i el que queda de CiU i Ciutadans s'afegeixen a aquests partits per a elaborar una nova llei electoral catalana de circumscripció única basada en el model alemany.
8) Oriol Junqueras presenta un programa de "Mites de la Història de Catalunya" en un canal de la TDT. Sandra Sabatés fitxa per TV3.
1) S'hauran fet realitat tots els vaticinis d'Antoni Sitges-Serra sobre la política catalana i espanyola, i Martin Schulz serà el nou president de la Comissió Europea, liderant un procés de canvi institucional i de construcció de l'estat federal europeu, amb la col·laboració de socialistes, democratacristians, liberals i ecologistes. La crisi de l'euro ha quedat enrera.
2) Catalunya viu sota un govern institucional amb participació de persones de la societat civil, fruit de la col·laboració entre el PSC i CiU després de l'ensulsiada del projecte sobiranista d'Artur Mas, i de la proposta constructiva de Pere Navarro, que va pronunciar en el seu moment el discurs que s'esperava d'ell. El deliri d'ERC proposant paralitzar l'economia catalana i la desorientació de CiU han propiciat que el catalanisme torni a unir-se sobre objectius amplament compartits per la immensa majoria de la societat.
3) El PSC ha recuperat l'alcaldia de Barcelona en una coalició d'esquerres després d'un procés de primàries exemplar. També recupera l'alcaldia de Vilanova i la Geltrú amb un Joan Ignasi Elena reforçat després de centrar les seves energies en la política local, i manté amb força les alcaldies de Lleida amb Angel Ros i de Tarragona amb Josep Fèlix Ballesteros.
4) Falten pocs mesos per a les eleccions al Parlament de Catalunya. Les perspectives del PSC i d'ICV són molt bones. Han decidit unir-se sense ambigüitats en l'objectiu federalista, i estan esperançades en poder dur a terme un model semblant al del govern d'Espanya, encapçalat per Ramon Jáuregui en una àmplia coalició.
5) El PSC ja ha celebrat unes primàries totalment obertes a la ciutadania i té un-a candidat-a amb un fort suport popular, que ha integrat a la seva candidatura al candidat-a que va quedar derrotat en la segona volta de les primàries. Un nou clima d'unitat i renovació és el resultat de l'entesa que va començar a mitjans de novembre de 2013 quan el PSC va decidir volcar totes les seves energies en els objectius de regeneració i federalisme.
6) El PSC anuncia la celebració per a després de les eleccions autonòmiques d'un congrés que serà l'últim que se celebrarà seguint el format tradicional. Els companys del Baix Llobregat són els primers que han entès la necessitat de regenerar profundament la política catalana. Una comissió d'experts i militants veterans ha consensuat una proposta a ratificar pel Congrés que inclou la supressió de la secretaria d'organització i la creació d'una organització més moderna, transparent i eficaç. Al C/ Nicaragua es viu un ambient de treball intens des de les 9 del matí cada dia.
7) En el seu programa electoral, PSC i ICV es comprometen a suprimir les diputacions i el que queda de CiU i Ciutadans s'afegeixen a aquests partits per a elaborar una nova llei electoral catalana de circumscripció única basada en el model alemany.
8) Oriol Junqueras presenta un programa de "Mites de la Història de Catalunya" en un canal de la TDT. Sandra Sabatés fitxa per TV3.
miércoles, 13 de noviembre de 2013
Progreso sostenible
En un momento de incertidumbre política y económica,
especialmente en Europa, es útil reivindicar la tradición política que
ha proporcionado un mayor bienestar a más personas por un periodo de
tiempo más largo: la socialdemocracia. Esta reivindicación está incluida
en un trabajo reciente realizado por mí mismo junto a Carles Rivera y Javier Asensio para la
Fundación Rafael Campalans y la Secretaría de Economía del PSC. Las
experiencias de Gobierno socialdemócratas en los países del norte y
centro de Europa son las más exitosas de la historia en términos de prosperidad compartida. De acuerdo con las palabras del historiador Tony Judt,
la socialdemocracia no es sólo una lista de políticas del Gobierno,
sino también un conjunto de valores que son los mejores para navegar por
una sociedad globalizada e incierta. Parece una paradoja que las
organizaciones socialdemócratas tengan dificultades electorales en
muchos países, a la vez que las alternativas (el capitalismo
desrregulado, el comunismo) han suspendido claramente el test de la
práctica de Gobierno.
La reivindicación de la
socialdemocracia también se encuentra en los documentos aprobados por la
Conferencia Política del PSOE del pasado fin de semana, con una apuesta
clara por el reformismo igualitarista, que debe ser motivo de
celebración. A mi juicio, esta apuesta debería complementarse con una
reflexión autocrítica sobre por qué el socialismo español fue incapaz en
su última etapa de Gobierno de plantear y dar continuidad a un proyecto
de progreso sostenible al no frenar la “enfermedad holandesa” asociada
al boom de la construcción, apostar por decisiones
fiscales regresivas y verse obligado a abrazar acríticamente las
propuestas que venían impuestas desde fuera por los mercados financieros
(que eran los causantes en primer lugar de la crisis financiera
global).
(Este post contiene el inicio del artículo publicado hoy en Agenda Pública, que puede leerse aquí en su totalidad).
sábado, 9 de noviembre de 2013
Con Michelle Bachelet y la nueva mayoría chilena
El domingo 17 de noviembre se celebran elecciones presidenciales chilenas en su primera vuelta, que sería de desear que fuera la única. Yo no puedo votar aunque me gustaría que un día mi hija pudiera hacerlo en unas elecciones chilenas. Michelle Bachelet tiene la oportunidad de ser presidenta por segunda vez. Lo hace con un programa renovado, y con el apoyo de todas las personas que han visto con esperanza como la juventud chilena salía a la calle en los últimos años para reclamar una sociedad más justa. Como ha explicado el gran economista chileno Eduardo Engel, en Chile hay sobre todo un gran problema pendiente: la desigualdad. Es de esperar que una nueva presidencia de Bachelet tenga como prioridad la reducción de esta desigualdad, y que se abran finalmente las grandes alamedas para que ande el hombre (y la mujer) libre para construir una sociedad mejor.
Barcelona 2026? No sense una anàlisi cost-benefici
Per raons que no he acabat d'entendre del tot, l'Alcalde de Barcelona va anunciar fa uns dies que renunciava a presentar la ciutat com a candidata, junt amb la regió dels Pirineus, a organitzar els Jocs Olímpics d'hivern de 2022. Sembla que entre les raons està que no tenia garantit el suport del Partit Popular. Ja és curiós que el mateix Alcalde que recolza la independència de Catalunya vulgui al mateix temps el suport del partit que governa a Espanya per a un projecte tan important. Les autoritats municipals mantindran l'oficina olímpica oberta per tenir opcions de presentar-se de nou per als Jocs de 2026. No sé si mentrestant seguiran els dies parells reclamant la "llibertat" per Catalunya i els dies senars col·laborant amb la casa reial i el govern espanyol per aconseguir suports per a la candidatura. Més enllà d'això, no ha semblat en cap moment que l'Ajuntament actual ni el govern català actual tinguessin pensat cap projecte de Barcelona ni de Catalunya al voltant del qual organitzar el projecte olímpic. Els de 1992 van ser un èxit popular perquè no eren l'objectiu en si, sinó un mitjà per renovar la ciutat. Tot i així, després del 92 s'ha desenvolupat una extensíssima recerca internacional que qüestiona els beneficis nets (descomptats els costos) d'organitzar uns jocs olímpics i altres grans esdeveniments esportius. Aquesta literatura, i la seva relació amb Barcelona 92, l'hem analitzada en un article acadèmic de la Càtedra Pasqual Maragall. L'Ajuntament en algun moment va justificar la candidatura per als jocs d'hivern amb un estudi d'impacte econòmic. Aquest tipus d'estudis són una metodologia informativa, però equivocada per analitzar la conveniència d'organitzar els jocs. Els estudis d'impacte econòmic només mesuren la quantitat de diners que canvia de mans: són una mesura de la grandària econòmica d'un projecte, no del seu valor per a la societat. Per exemple, les guerres tenen un gran impacte econòmic, i això no les fa més desitjables. Això està molt ben explicat en un "Handbook" internacional que resumeix la recerca sobre aquestes qüestions del màxim nivell en els darrers 20 anys. Podria ser que en el marc d'un projecte raonable per a Barcelona i Catalunya (un desenvolupament sostenible en una euroregió pirenaica?) els jocs d'hivern tinguessin més beneficis per a la societat que costos, però no ho sabem, perquè no ho ha investigat ningú seriosament. Fer una bona anàlisi cost-benefici no és fàcil, ni ha de ser necessàriament la darrera paraula, que l'ha de tenir la democràcia, directa o representativa. Però constitueix un ingredient essencial. Si ara hem de tenir més temps per pensar-ho, crec que l'Ajuntament hauria de convocar un concurs internacional al qual es puguin presentar equips de recerca de tot el món, i hauria de finançar com a mínim tres anàlisis independents cost-benefici social (seleccionades com es seleccionen els projectes de recerca, és a dir, amb comissions avaluadores independents i del màxim nivell acadèmic) d'un projecte les prioritats del qual les defineixi el poder públic, perquè els ciutadans i els seus representants puguin decidir si aquest és un projecte convenient.
domingo, 3 de noviembre de 2013
La antorcha federal
Según encuesta publicada hoy por el diario El Pais, los federalistas somos mayoría en Cataluña. Y eso a pesar de que las televisiones "públicas" y otros medios ruidosos ametrallan todo el día con nacionalismos varios. Cuando se pregunta por el federalismo respecto al status quo, un 51% prefiere el federalismo, más de los que prefieren la independencia cuando se pregunta por la independencia versus el status quo. Somos mayoría, pero como dice Manuel Cruz, no tenemos prisa por decidir. No tenemos prisa entre otras razones porque sabemos que nuestro combate (por la concordia, por Europa, contra los nacionalismos) es de largo alcance. A lo largo de la historia, el federalismo ha avanzado y ha retrocedido, y depende de todos nosotros que en el futuro los avances superen a los retrocesos. Voy a intentar ilustrarlo con los ejemplos de Barcelona-Cataluña-España, Canadá y la Unión Europea.
En
Barcelona’92, el catalán se utilizó como uno de los cuatro idiomas oficiales en
los Juegos Olímpicos. Recibimos una gran ayuda del resto de España. Santiago
Roldán (que había sido profesor en la UAB y tuvo un hijo catalán) dejó su salud
en Barcelona como responsable de las inversiones del Estado. Cataluña recuperó su autonomía en 1980 tras cuarenta
años de dictadura militar centralista. Hoy se habla en catalán en las escuelas,
la policía es competencia autonómica y la Generalitat tiene un presupuesto
mayor que el de muchos países independientes. A lo largo de estos años, los
catalanes hemos deaprovechado nuestra amplia autonomía en algunos aspectos:
hemos sido incapaces de hacer una televisión pública ejemplar, incapaces de
crear una nueva administración eficiente sin los defectos de la antigua, incapaces
de redactar una ley electoral para la que teníamos competencias. Mientras
tanto, es cierto que muchas instituciones del Estado siguen funcionando como si
en España hubiera sólo una lengua y una identidad nacional homogénea, y como si
todo tuviera que pasar por su capital.
Quebec hizo un referéndum sobre su independencia en 1980,
otro en 1995, después aprobó la ley de claridad, y todavía hoy es noticia
porque su Parlamento sigue proclamando su derecho a decidir el alcance de la
soberanía en solitario.
La Comunidad Europea se fundó hace décadas. España se incorporó a ella
en 1986, después se han incorporado muchos otros países, y todavía Europa hoy se ve amenazada por la desunión, el populismo y
el nacionalismo.
¿Con qué criterio se puede decir que es demasiado tarde para
el federalismo? ¿Dónde está escrito que los objetivos de un mundo fraternal,
solidario y en paz, se fueran a alcanzar en unas pocas décadas, de forma rápida
y sin pasos atrás? La vida es dura, hay que seguir luchando por lo que se cree
justo, no hacer concesiones a quienes creen que el mundo se divide entre los de
aquí y los de allá.
La República Federal de Pi i Margall del siglo XIX fue
efímera, pero hoy los líderes políticos de la izquierda española, los medios de
comunicación progresistas, o medios de comunicación globales como el Financial
Times, apoyan una solución federal para España. Aunque puede argumentarse que
estamos más cerca de nuestros objetivos que nunca, incluso que algunos ya los
hemos alcanzado, todavía se nos escapan muchas metas y nos enfrentamos a adversarios
formidables.
Podemos elegir poner siempre el énfasis en quienes en el
resto de España respetan insuficientemente la identidad catalana, y olvidarnos
de quienes en Cataluña nos avergüenzan con su comportamiento mezquino y
maniqueo. O podemos elegir construir con las personas decentes de todas partes
un mundo más civilizado.
No nos resignamos a vivir en cárceles identitarias, queremos
luchar con todos aquellos que han levantado su voz en toda España por una
evolución federal: Juan Pablo de Ramón, Ramón Maiz, Antonio Arroyo, José A. Pérez
Tapia, el PSOE, Izquierda Unida. Y con todos aquellos que defienden que el
Estado federal del futuro debe ser una Europa sin fronteras donde queden atrás
los viejos Estados nación: Daniel Cohn-Bendit, Eugenio Scalfari, Alain Minc, Jurgen Habermas. Hace poco el presidente francés François Hollande
dijo que sólo con una Europa más integrada y democrática podremos superar los retos del presente. Lo mismo ha dicho el primer ministro italiano Letta.
Delante nuestro están los siempre tentadores nacionalismos,
que facilitan el pensamiento, pero suponen un riesgo para la concordia y para
la paz, como nos explicaron en sus obras maestras Steffan Zweig y Claudio
Magris, y también autores más recientes como Clara Usón. Los nacionalismos
seguirán ahí (y servirán para ganar elecciones e imponer programas que la gente
nunca votaría en su desnudez reaccionaria). Pero nuestros valores también seguirán
ahí para hacerles frente. El combate no terminará en 2014, ni en 2024. Algunos han
visto pasar los trenes del comunismo, la revolución o la transición española
muy rápido, y tienen prisa por dedicar sus últimas décadas a liderar un nuevo
país. Algunos aficionados a las carreras de fondo y antiguos portadores del fuego
olímpico de 1992 tenemos un objetivo más ambicioso: pasar a las
nuevas generaciones, cuando no nos queden más fuerzas, la antorcha de la lucha
por un mundo más civilizado.