Pressió social

Que ens deixem influir per les pressions socials és quelcom que la psicologia social i l'economia conductual han confirmat en les darreres dècades. El llibre de Kahneman "Thinking, Fast and Slow" (n'hi ha també una versió castellana) en parla a bastament. Un cas molt conegut és l'experiment en què uns àrbitres de futbol veuen unes imatges de "jugades polèmiques", i arriben a unes conclusions quan veuen les imatges amb volum real dels afeccionats presents al camp, i a unes altres (més objectives) quan veuen les mateixes imatges sense volum. Javier Marías en parla avui a la seva columna habitual a El Pais Semanal, posant tota una colla d'exemples. A Catalunya en les darreres setmanes és difícil no caure a la temptació de posar com a exemple la moda independentista, al voltant i arrel de la manifestació de l'11 de setembre. La moda ha tingut tal efecte expansiu social, que quasi un sembla excèntric si denuncia que un governant, en aquest cas el Sr. Mas, ha aprofitat l'onada social per anunciar unes eleccions dos anys després de les anteriors, sense que hi hagi cap justificació objectiva per a fer-ho, més que el fracàs de totes les seves promeses electorals (excepte la d'abolir l'impost de successions, rigorosament realitzada). Un amic meu va crear un lloc de Facebook dels que no van anar a la manifestació i s'hi van atrevir a apuntar una dotzena de persones (quan segons la policia no hi van anar 7,5M-1,5M=6M de persones -vet aquí que acabo de descobrir que, potser, "som 6 milions"-, i segons les persones que ho han comptat científicament 7,5M-0,5M=7M pel cap baix). Ja  vaig parlar en aquest blog de la facilitat amb què els mitjans públics de comunicació han contribuit a donar bufera a la pressió social, per exemple destacant l'onada de tuits de suport als crits independentistes del Camp Nou, que tot i que van ser minoritaris, no van donar lloc a cap tuit que expressés crítica o escepticisme. Més difícil d'entendre és el paper d'aquells que, sense haver argumentat mai que siguin independentistes, o atribueixen els seus posicionaments a la "nova centralitat" de la política catalana, o a que "el debat està al carrer", o excloent del debat aspectes que ells consideren "obvietats democràtiques", per utilitzar conceptes que han fet servir alguns amics meus. Alguns altres amics, potser amb raó, m'han expressat el seu escepticisme que es pugui reconduir aquest debat cap a la racionalitat i el debat civilitzat, com s'ha demanat aquí en alguna ocasió. Però realment, si es tracta de convèncer Europa (que inclou Espanya) dels beneficis d'algun tipus d'arranjament més favorable als catalans, com no utilitzem més la raó que els tuits, anem ben apanyats.