domingo, 22 de noviembre de 2026

Despertar el monstre i, ara, alimentar-lo

Va haver-hi un temps en què Convergència estava perfectament instal·lada al centre de l’electorat català… fins que Artur Mas va decidir activar el “procés”. Amb les tècniques del nacionalpopulsime que s’expandia pel món, va decidir llençar-se per una deriva que va qüestionar les institucions i va acabar amb milers d’empreses traslladant la seva seu social fora de Catalunya, i amb milers de persones anant a treure diners dels caixers o a obrir comptes a l’Aragó (no va anar a més, perquè el "procés" no va triomfar).

Junts, la formació política hereva de Convergència, havia començat l’actual campanya electoral tornant a reivindicar el centre (amb el lema “Catalunya, al Centre”)… fins que Carles Puigdemont va decidir donar ales a la coalició de dreta i ulradreta de PP i Vox, amb una entrevista al diari El Mundo, criticant durament a Pedro Sánchez, en un moment decisiu de la campanya electoral. Feijóo va començar el debat cara a cara el mateix dia que sortia l’entrevista, fent-ne referència i presumint de la seva coincidència amb el líder independentista català. Diuen que la “jugada mestra” de l’entrevista la va idear un advocat de Puigdemont, conegut per un passat més aviat tèrbol i poc centrista.

Encara que els pocs que encara reivindiquen el “procés” diuen que han derrotat a Espanya (en què?), la veritat és que el resultat per a Catalunya ha estat ben pobre, al marge d'empreses que van marxar, persones que van anar a la presó i desprestigi per a Catalunya. En canvi, un resultat del “procés” va ser despertar el monstre de la ultradreta espanyola (la corrupció del PP també va contribuir a fer-li un forat), si bé es pot argumentar que va ser una conseqüència no desitjada. 

Però ara l’empenteta a la campanya de PP-Vox per part de Puigdemont ha estat premeditada, mesurada i calculada, tota una traïció al capitalisme responsable i compassiu, a l'humanisme cristià i a l'europeisme, que són antagònics a l’ideari i la pràctica de la ultradreta, però que havien carateritzat el pujolisme, malgrat totes les seves ombres.

Jo no crec que Puigdemont i els sectors de la dreta catalanista política i econòmica que el recolzen vulguin que guanyi PP-VOX per fer Catalunya independent (“quant pitjor, millor”), sinó que volen que guanyi la dreta espanyola perquè són de dretes. No dic que l’electorat de Junts pensi això, però els que mouen els fils, sí. El nacionalisme d’aquests ha estat sempre al servei d’un objectiu superior, que és barrar el pas als sectors progressistes i promoure programes de dretes, que limitin el poder redistributiu i regulador dels governs a tots els nivells.

No estic segur que aquesta vegada la jugada mestra els surti bé. Estan a poc de quedar-se sense representació parlamentària a Tarragona, i aquest certificat de bona conducta per part del diari El Mundo i de Feijóo (que recorda a aquella portada del diari ABC proclamant “Pujol español del año"), no sé a qui beneficia electoralment, en unes eleccions generals espanyoles, més que a la dreta i la ultradreta, però també al PSC que atreurà electorat estupefacte davant del gest puigdemontià.

Ja sabíem que els amnistiats no eren gaire agraïts i que els costa fer autocrítica. La novetat per a molts és que el ressentiment d’algun d’ells (i el consentiment d'alguns poders econòmics catalans) els porti a intentar afavorir quelcom tan objectivament dolent per Catalunya com una victòria d’una dreta i ultradreta en plena deriva trumpista.

Jo creia que l’avenç del PSC cap a l’electorat convergent ja no tenia més recorregut. Després de l’entrevista de Puigdemont a El Mundo, rectifico. Aquells que creuen en el capitalisme responsable, l’humanisme cristià, l’europeisme i el catalanisme integrador, sense ser necessàriament d’esquerres, tenen avui més raons per sentir-se identificats amb Salvador Illa que amb Carles Puigdemont.


domingo, 15 de noviembre de 2026

Del post-franquismo al hispano-trumpismo

La reunión que tuvo lugar en Barcelona hace unos meses, la Movilización Global Progresista, puede verse ahora en perspectiva como la de una coalición de vencedores. Lo que entonces parecía una reacción a la defensiva, hoy se puede ver como la síntesis detrás de las recientes victorias en Brasil y en Estados Unidos.

Los anfitriones españoles de ese evento nos enfrentamos a nuestras propias elecciones en dos semanas. El rival ha sido bien caracterizado a mi juicio por Raimon Obiols como el “hispano-trumpismo”, una coalición de derecha y extrema derecha bien alineada con la extrema derecha mundial.

La deseperada, descabellada y patética comparación de algunos comentaristas de derechas de Sánchez con Trump (algunos son los mismos que, como Milei, dicen que Sánchez es un dictador), refleja una intuición correcta: que Trump es increiblemente impopular en España y en toda Europa. Demos la bienvenida pues al ejercicio, compárence mensajes, estrategias, aliados, y denúnciese quien se parezca más al Trumpismo.

En España la derecha ha hecho su propia transición desde el postfranquismo al hispano-trumpismo. El ancestro directo del Partido Popular, Alianza Popular, fué fundado por un ministro franquista, porque les parecía que el heredero más moderado del franquismo, la Unión de Centro Democrático, había realizado demasiadas concesiones a los sectores democráticos. Al descomponerse la UCD, quedó como el gran partido de la derecha española, y con los años se moderó, sin llegar nunca a condenar abiertamente los 40 años de dictadura fascista en España.

En algún momento entre la boda de la hija de Aznar y las mentiras de los atentados de Atocha, el giro moderado del PP se torció. En los últimos años, sus casos de corrupción favorecieron el ascenso de una extrema derecha neo-franquista sin complejos, Vox, bien conectada con la Internacional Oscura de Milei, Thiel y los tecno-oligarcas. Ello no ha impedido que el PP se coaligara abiertamente con ella en varias Comunidades Autónomas, con programas reaccionarios en políticas culturales, climáticas y educativas, entre otras. Para las elecciones del 29-N, la coalición se ha formalizado con la retirada del PP en algunas candidaturas al Senado en favor de Vox. La única posibilidad realista que tiene Feijóo de ser Presidente del Gobierno es mediante una alianza con Vox, una posibilidad que reconoce abiertamente y de la que no hace nada por distanciarse. Sería una coalición que amenazaría directamente las políticas de igualdad de género, de lucha contra la emergencia climática, de trabajar por la integración europea, que han venido caracterizando las políticas de los gobiernos progresistas. Ningún error de los que han cometido estos, que los han cometido, puede justificar la pasividad ante una posible victoria de esta coalición involucionista. 

Suerte que en Estados Unidos, una gran parte de la población, de sus intelectuales y de sus artistas, no se mantuvo pasiva ante el asalto a la democracia que se estaba produciendo. Sobre ese compromiso se construyó la victoria del Partido Demócrata.

El programa de Vox se resume en tres expresiones de claros ecos trumpianos: prioridad nacional, desregulación y remigración. De hacerse realidad este programa, que incluye con el PP un descenso de ingresos públicos y el consiguiente deterioro de los servicios colectivos, el riesgo para la economía española y para la convivencia social, y la posibilidad de un retroceso de décadas para España, están sobre la mesa.

Si el electorado español se moviliza como el de Brasil o el de Estados Unidos, tiene en sus manos frenarlo.


sábado, 7 de noviembre de 2026

El final del principi de la distopia nacionalpopulista

La frase de Churchill ha estat recordada aquests dies per Paul Krugman. Està bé que celebrem la pallissa que els Demòcrates li han donat a Trump, però això no és el seu final, ni tan sols el principi del final, sinó com a molt el final del principi. La resposta de Trump al resultat ha estat designar el més feixista dels seus col·laboradors com a Cap de Gabinet. Queden dos anys de Trump i Miller a la Casa Blanca, i tot l’entramat oligàrquic i corrupte que li ha donat suport segueix en peu.

Ara almenys sabem que no és invencible. De fet, ja ho sabíem, perquè Biden el va derrotar el 2020. Ara sabem que se’l pot tornar a derrotar. El repte és aprofitar la victòria perquè arribi un dia que la recuperació electoral d’entramats autoritaris, corruptes i oligàrquics com aquest siguin impensables.

Una distopia és impossible en la seva totalitat, però està basada en components reals (com als llibres d’ Orwell o Atwood), i la nacionalpopulista és impossible en la seva totalitat perquè s’ha demostrat una i mil vegades que les poblacions tendeixen a barrejar-se i el pluralisme no es pot frenar. Avui fa goig veure la diversitat de tot tipus dels guanyadors demòcrates. Però cada intent de fer una pàtria pura a major glòria d’una oligarquia deixa devastació al darrera, la magnitud de la qual depèn de la resistència popular i la solidesa de les institucions democràtiques. 

També ha de ser motiu de cautelosa satisfacció veure com a Israel, donant el dret de vot només a una minoria de la població àrab sota el control de l’únic estat que hi ha a la zona, amb els nacionalistes purs no n’hi ha prou per mantenir una coalició xenofòbica. Si tota la població adulta sota el control de l’únic estat que hi ha pogués votar, aquest estat deixaria de caracteritzar-se per l’apartheid salvatge que el domina ara.

Brasil, Israel i els Estats Units ens han donat bones notícies, i ara l’atenció es gira cap a Europa. Podem extreure lliçons de les eleccions de les darreres setmanes en aquests tres països tan importants i emblemàtics, més enllà de la possibilitat de victòria de les forces progressistes i democràtiques, i més enllà de les explicacions monocausals del dia després de les eleccions.

Una és que triar candidats de qualitat, i no macarres, és una bona idea, especialment quan els candidats nacionalpopulistes són impresentables, com explica Roger Senserrich. Abdul el-Sayed (el Senador electe de Michigan) és metge, no només musulmà.

Una altra lliçó és que mobilització i organització són tan importants com el discurs que combina qüestions materials i institucionals (“affordability” i corrupció), i de gent de totes les edats: les manifes “no-kings”, la reacció sota zero de Minneapolis, la resistència d’artistes, periodistes, acadèmics (però poques elits) han estat tan importants com la campanya del Partit Demòcrata i els seus candidats.

El nacionalpopulisme fa molt que existeix, però en l’encarnació que va quallar a la segona dècada del segle (Brexit, Trump, Escòcia, Catalunya), s’hi ha afegit en la dècada actual, amb Trump 2.0 i l’atac de Putin a Ucraïna, un component distòpic, amb forts elements neo-feixistes, pel seu racisme i autoritarisme.

És una vergonya que, venint d'un pedigree democràtic, segueixi havent persones o entitats equidistants entre això i la socialdemocràcia, es diguin Felipe González o ANC.

Després de la victòria democràtica i progressista (les dues coses juntes) a dues de les més grans democràcies del món (i alerta amb el que estan fent els joves escarbats a la primera, que és l’Índia), què en queda de la imparable onada ultradretana? del gir a la dreta de la joventut? de la mort de la socialdemocràcia?

El nacionalisme populista ara porta la llufa dels perdedors. L'agenda de VOX (“prioritat nacional, des-regulació i remigració”) i els seus aliats europeus és la de Trump i la d'Aliança Catalana, per molt que només ensenyin la seva cara més amable: fer la vida fàcil als rics i garantir-los que la majoria estarà distreta amb batalles amb el veí.

No cal que els deixem governar per posar-los a prova: ja sabem què faran perquè ho han dit, i coincideix amb el que han fet els que han fracassat i/o han perdut (Brexit, Bolsonaro, Milei, Trump-Musk-Vance). I sabem què diu l’evidència històrica sobre què passa quan gent com ells governa. Pot ser que els hereus de l’Espanya franquista, de la França de Vichy, del nazisme alemany, tinguin possibilitats de tornar a governar? 

De veritat que l’empresariat creu que tot això és secundari si el PP tria un “bon” ministre d’economia?

La coalició entre un partit post-franquista i un partit neo-franquista (amb la benedicció d’una part de l’empresariat català) a l’Espanya de 2026, només pot donar com a resultat un govern que practiqui les polítiques que han fracassat i han estat derrotades a Estats Units i Brasil, en la segona mutació del nacionalpopulisme del segle XXI. I que no fan preveure res positiu per a la igualtat home/dona, per a la lluita contra l’emergència climàtica, per a la ciència i la cultura, per a la convivència social i per a la democràcia. Ni per al progrés econòmic i el benestar.

Aprenguem també dels Estats Units que els demòcrates reuneixen la seva coalició més diversa quan es concentren en els temes més materials (cost de la vida i corrupció trumpiana): hi haurà més diversitat religiosa, ètnica i d’orientacions de tota mena al Senat, a la Cambra de Representants i a les institucions dels Estats. Construir institucions que treballen per la igualtat material i la dignitat de tothom és el que els uneix. La distopia nacionalpopulista haurà d’esperar per fer-se realitat.


domingo, 25 de octubre de 2026

Una movilización a la altura de la brutalización de la derecha

Ante la brutalización de la derecha española (incluyendo buena parte de la catalana), es necesaria una gran y eficaz movilización por una democracia inclusiva, que reúna votos desde una izquierda radical seria hasta sectores partidarios de un capitalismo responsable y un humanismo cristiano. Y en medio una socialdemocracia que haga autocrítica de sus errores, y priorice las condiciones materiales de vida y la dignidad de la mayoría.

No contribuyen a una eficaz movilización quienes han priorizado sus intereses personales por encima de la necesidad de presentar candidaturas conjuntas diseñadas de modo que no se pierda ni un solo voto progresista. Que Podemos haya quedado reducido a una empresa de comunicación y su pacto con ERC parezca una excusa para fichar a un influencer, pone el foco en positivo en el llamado Frente Amplio y los Comuns, que pese a sus limitaciones han tenido más coherencia entre palabras y hechos. El electorado en cada circunscripción sabrá mejor que nunca a quien tiene que votar al Congreso y al Senado para que ninguna papeleta sea inútil ni vaya al servicio de proyectos personalistas.

Hay que hablar de propuestas y hechos en políticas laborales y de vivienda, y no de planes probadamente desacreditados de autodeterminación y renta básica universal para mañana (ejemplos del populismo de izquierdas imposible de cumplir del que habla el experto italiano Massimo Morelli) que solo generan frustración (y por tanto más votos para la extrema derecha, en un círculo vicioso). Pero el peso recae no sólo sobre los liderazgos y las candidaturas sino también sobre todas las personas demócratas: no es tiempo de equidistancias ni de verse bonito en el espejo por la “heroicidad” de votar blanco, es tiempo de movilizarse y resistir a la ola nefasta que pretende invadir Europa.

Por “brutalización” de la derecha española entiendo la presentación desacomplejada del PP ante el electorado como aliado de la extrema derecha nostálgica del franquismo y hoy conectada internacionalmente con la Internacional Oscura que lidera Donald Trump, y de la que forman parte Netanyahu, Milei, o Bukele, y aliada de sectores que pretenden vaciar de contenido la Unión Europea, como Le Pen, Meloni, o los neo-nazis de la AfD, que actúan con el apoyo oficial de la administración Trump. Que personas como Felipe González, o colectivos como Junts y la parte del empresariado catalán que les apoya, se muestren equidistantes entre esto y la socialdemocracia, nos produce a muchos tristeza y estupor. 

A veces se abusa del término “brutal” (como cuando sin darse cuenta de lo que decía, un locutor de TV3 dijo que Quim Torra tenía una “cultura brutal”). Pero hasta alguien tan ponderado como el Nobel de Economía Jean Tirole lo utiliza varias veces en su libro con Karine Van der Straeten “Économie du Désordre Mondial”, para referirse al comportamiento y las decisiones de Trump y Putin, ante las que Europa tiene que protegerse. La derecha española, que ya no estaba a la vanguardia de las credenciales democráticas, se está brutalizando. Supongo que en parte porque es su naturaleza, y en parte para ir preparando a la opinión pública para que no sorprenda tanto el gobierno que formarán si llegan a tener mayoría.

En las campañas electorales, los cuarteles generales de los partidos ordenan repetir términos que retraten al adversario de la forma que más conviene a una estrategia, a veces exagerando la realidad. Esta vez, el PP y VOX se han encargado de que no haya exageración ninguna: de hecho, puede que la caracterización que se hace de ellos se quede corta a la vista de lo que puede ocurrir si alcanzan a controlar el Gobierno español.

Milei vino a España a decirnos que éramos una dictadura, mientras el PP divulgaba anuncios repugnantes pasados de frenada (como hacen los MAGA en Estados Unidos). El partido de la supuesta derecha convencional presenta a un candidato homologable a VOX como principal estandarte por la circunscripción de Barcelona y especulan con ceder la candidatura del Senado por Girona a Vox. Lo exagerado aquí es la realidad.

Se ponen no ya en la estela, sino en la vanguardia, de la derecha radical que lideran Trump y sus tecno-oligarcas, en colusión con un Putin que ha declarado la guerra, cada vez menos híbrida, a la Unión Europea. Hay que aprovechar la campaña electoral para recordar lo que esta ola está propiciando en la ciencia, en la cultura, para el clima, para la protección de todo tipo de minorías, para las libertades, para el proyecto europeo. Es una ola financiada por una oligarquía tecnológica que ha decidido no reducir, sino agudizar, las desigualdades para ir a un mundo segregado donde solo se salven unas minorías privilegiadas.

Ojalá esta movilización se produzca ahora, a tiempo para las elecciones del 29-N. En Estados Unidos, ya se está produciendo para las elecciones Midterm, generando un tsunami que puede llegar a la otra orilla del océano. La causa de la democracia, la justicia y la libertad es la misma a ambos lados del Atlántico. Cuanto antes se produzca esta movilización, menos desgracias y pérdidas de libertad tendremos que lamentar.


domingo, 11 de octubre de 2026

Hem d'esperar una altra gran catàstrofe per aturar l'espiral ultradretana?

No és temps d’equidistàncies. Els riscos que venen de l’espiral ultradretana (o neo-feixista, per deixar-nos d’eufemismes) que ens amenaça són massa greus, des de l’acceleració del canvi climàtic fins a l’amenaça per a les nostres democràcies. El populisme d’extrema dreta europeu es pot presentar dissimulant el seu extremisme, però a cada país, també a Catalunya i Espanya, és la gran esperança de Trump, Putin i la Internacional Obscurantista per controlar el món i acabar amb el somni de la llibertat a Europa que tant els molesta. Després del fracàs del Brexit, aquestes forces ja no diuen que volen abandonar la Unió Europea, però les seves polítiques la buidarien de contingut i posarien el continent al servei dels tecno-oligarques que els donen suport. Si no aturem l’espiral i el cercle viciós del populisme d’ultradreta, anem a un món tecno-feudal d’execucions mortals retransmeses en directe per via digital, de guerres privatitzades i de desastres pandèmics i climàtics. No és cap exageració, és la meva humil conclusió després d’anys veient les grans cadenes de televisió internacionals i llegint (entre altres lectures) la millor premsa del món, fins al dia d’avui.

L’equilibri entre democràcia i capitalisme s’està trencant en favor del capitalisme pitjor, el de la irresponsabilitat social corporativa, com ja va passar al segle XX. Hem de tornar a esperar a una apocalíptica guerra mundial o a una altra gran catàstrofe per tornar a començar com a mitjans del segle passat, però aquesta vegada des de més enrera?

No acceptar l’equidistància no vol dir en absolut suprimir la crítica als possibles components d’una gran coalició per la democràcia. Pel contrari, d’aquesta crítica n’han de renéixer els nostres sistemes de llibertat i benestar. A les forces que estan a l’esquerra de la socialdemocràcia cal reclamar-los, entre altres coses (com menys dogmatisme i més realisme) que abandonin el seu personalisme i demostrin el seu patiment per les persones desnonades posant-lo per sobre dels seus petits interessos de grup (o sigui, que tradueixin ràpidament la seva retòrica a Espanya en candidatures que permetin no perdre ni un sol vot progressista). A la socialdemocràcia, cal reclamar-li (cal reclamar-nos) que actuï amb contundència per demostrar que no forma part de l’establishment, que sigui més dura contra la corrupció que afecta a tots els partits que toquen poder durant molt de temps, i que prioritzi les polítiques de millora de les condicions de vida material de la classe treballadora. Al centre-dreta moderat, que miri més enllà de les actuals amenaces demoscòpiques (i d’uns punts percentuals de tipus impositius) per decidir quin món vol, amb quina estabilitat i amb quins aliats el vol construir. Si els partits que s’identifiquen amb aquest centre-dreta no ho fan, ho hauran de fer els seus electors directament, votant pel que ara consideren un mal menor.

A Catalunya, Puigdemont tornarà després que el món hagi canviat dues vegades (amb la pandèmia i amb l’aliança de facto Putin-Trump) des que se’n va anar, i aquests canvis també estan afectant la Catalunya que diu que tant s’estima (un periodista el comparava amb el personatge de la mare a la pel·lícula "Good Bye Lenin"). En les seves declaracions, no sembla que mostri cap sensibilitat per situar-se davant de la gran disjuntiva dels temps actuals: fer-li el joc a la Internacional Obscurantista, o treballar per revitalitzar Europa i la democràcia liberal (que no és precisament la dels referèndums d’autodeterminació), com fa el centre-dreta a Polònia, Hongria, fins ara a Alemanya, com fan els columnistes del Financial Times, o com va fer la democràcia cristiana a Xile als anys 1980 per fer fora Pinochet i reconstruir la democràcia amb l’esquerra.

A mi també hi ha populismes d’esquerres que no m’agraden, però tot i que hi són, hi ha pocs “populismes d’esquerres” que suposin una amenaça per la democràcia i la humanitat com suposa avui el populisme d’extrema dreta. Per descomptat, no suposen cap amenaça per la democràcia, al contrari, moltes de les polítiques de l'actual govern espanyol: l’ Ingrés Mínim Vital, l’excepció ibérica en energia, la millor gestió dels fons NextGen en comparació amb Itàlia (que n’ha rebut més), les seves posicions internacionals, els augments del salari mínim, la gestió solidària de la pandèmia i altres catàstrofes, les polítiques d’immigració, el rol constructiu a favor de més integració europea…

És difícil d’entendre que hi hagi sectors econòmics i polítics de centre-dreta que creguin que els anirà millor amb la ultra-dreta al govern que amb un govern dirigit per la socialdemocràcia, sobretot després de l’experiència dels darrers anys. Un gràfic comparant el creixement econòmic (PIB real) d’Itàlia i Espanya (i altres països) ens mostra que l’Espanya de Sánchez i Cuerpo ha estat millor per l’economia que la Itàlia de la ultra-dretana disfressada de moderada Giorgia Meloni (potser per una millor gestió dels fons NextGen i de la immigració?):


També les persones que tenen calers de veritat s’ho haurien de pensar dues vegades. Com ha escrit el brillant columnista del Financial Times Edwards Luce, un bilionari racional veuria els beneficis de comprar pau social amb els seus impostos; un bilionari il·lustrat reconeixeria que està en deute amb la ciència i l’educació públiques, i amb la sort (per exemple, d’heretar privilegis familiars). Però no seria la primera vegada que s'equivoquen.


sábado, 26 de septiembre de 2026

¿Dejemos que el nacionalismo se pase de la raya en un mundo brutal?

Es tentador dejar que la derecha y la ultraderecha sigan en su camino de exageraciones (sobre Ceuta, sobre Sánchez, sobre España, sobre el Islam), hasta que su aceleración hacia el disparate se les gire en contra y Pedro Sánchez resucite por enésima vez por la simple fuerza del fanatismo de sus rivales. Sin embargo, cuando empieza a haber riesgo para la convivencia, no está de más pedir contención. Y, mira, si frenan sus excesos y acaban ganando, pues será una alternancia más.

En otoño de 2017, en Cataluña estuvimos al borde de un enfrentamiento violento. No lo digo yo, lo dijo el historiador Josep Fontana, que más bien simpatizaba con los independentistas. Por suerte para todos, y por mérito de muchos, no se produjo tal enfrentamiento.

En el “Procés” catalán, algo que minaba la moral de la mayoría silenciosa (que no era independentista) era el intento de normalizar el pensamiento único nacionalista. Comentaristas de fútbol de radio y televisión glosaban los gritos independentistas, o comentaban con perspectiva indepe los acontecimientos del día. Recuerdo un comentarista de Barça TV decir, el día 1-O, en ocasión del partido Barça-Las Palmas, que ese partido se jugaba justo cuando Cataluña estaba “decidiendo su futuro”. Entidades de todo tipo se sentían empujadas, con convencimiento o sin él, a apoyar el “procés” y su retórica. Proliferaban las esteladas y los lacitos amarillos.

Ahora a propósito de la crisis de Ceuta, también hemos visto comentaristas de fútbol (que parecían de lo más ecuánimes) aplaudir las campañas de nacionalismo español, y entidades viejas y nuevas posicionarse ante la crisis de Ceuta, asociándola al nefasto Sánchez y al riesgo para España. El otro día recibí un email de una asociación de economía aplicada, que desconocía, levantando la voz de alarma sobre Ceuta. De nuevo proliferan las banderas y se desoyen las voces sensatas que llaman a enfocar el problema desde otras perspectivas, como las de Daniel Innerarity o Juan S. Pérez Garzón.

El riesgo es que el marco mental nacionalista nos lleve de nuevo a una lógica de suma cero, el nosotros vs ellos, y al peligro de que una violencia primero contenida, y después esporádica, acabe desbordándose.

Lo que una persona tan habitualmente comedida como el economista Jean Tirole (en este caso con su co-autora Karine Van der Straeten en el libro “Économie du Désordre Mondial”) ha calificado como la ley del más brutal (no ya del más fuerte), puede acabar imponiéndose en un mundo dominado por este tipo de marco mental.

Este mundo brutal ya existía por supuesto, pero Europa en las últimas décadas (primero Europa occidental y desde la caída del muro también buena parte del Este) había vivido al margen de la brutalidad. Nosotros quedamos a salvo de la brutalidad también con el fin del franquismo. Dábamos por descontado que seguiríamos viviendo en paz y libertad.

Como dicen Tirole y Van der Straeten, podemos conservar y mejorar nuestro modelo (el europeo) si asumimos que no estamos condenados al declive, pero estamos condenados a tomar decisiones difíciles, si queremos ir más allá de desacelerar el ascenso de la extrema derecha. Y una de las decisiones difíciles es desterrar el nacionalismo y asumir que una economía de guerra híbrida, junto a otros problemas globales, requiere poner soberanía en común y dejar de mirarnos el ombligo.

domingo, 13 de septiembre de 2026

Alles ist möglich (tot és possible)

Aquest va ser el lema de l’AfD, el partit neo-nazi (deixem-nos d’eufemismes, sense deixar d’intentar entendre el seu electorat), que el va portar a la victòria electoral en un petit estat d’Alemanya de l’Est fa una setmana. L’extrema dreta intenta fer seu un missatge il·lusionant, d’utopia, que en el passat monopolitzava l’esquerra. El mateix feia el nazisme, com ens recorda l’escena de la cançó dels joves hitlerians al film Cabaret. 

Però literalment, és veritat: tot és possible. Avui mateix, segons les enquestes electorals, tant pot passar que la mítica socialdemocràcia sueca torni al govern, completant governs d’aquest signe a Noruega, Dinamarca i Suècia (malgrat la pregonada crisi final de la socialdemocràcia europea), com que la ultradreta accedeixi a posicions ministerials. Al novembre a les eleccions midterm, tant pot ser que un Trump desesperat impedeixi d’alguna manera que la majoria demòcrata es reflecteixi en les institucions, com que un Partit Demòcrata tenyit de (oh sorpresa!) socialdemocràcia sigui majoritari a la Cambra de Representants i al Senat.

Tot és possible, també en el pitjor sentit. Proliferen vàndals racistes encaputxats a la costa britànica; a Amèrica Llatina, el president xilè Kast es mostra amnèsic respecte a drames com l’estadi nacional convertit en camp de concentració, tortura i assassinat, o el segrest d’infants fills de desapareguts; els equips de futbol de Belgrad exhibeixen el seu suport al genocida Mladic; Netanyahu segueix “netejant” ètnicament Cisjordània després de fer-ho amb Gaza; les deportacions i detencions racistes i violentes segueixen als Estats Units… Podem seguir amb les nostres vides com si això no passés, però està passant.

On està el centre-dreta liberal davant de tot això? On està un nou Azaña, una assemblea de Catalunya no per la independència, sinó per la democràcia? Una Concertació com la de Xile, però global, per defensar la llibertat i la democràcia?

Mentre estem entretinguts sobre si són il·liberals o feixistes, el Financial Times va donar dues pàgines a Naomi Klein i Astra Taylor perquè expliquessin que el que està passant no és el feixisme, sinó la seva seqüela, potencialment més perillosa, en un món d’armes nuclears, canvi climàtic i globalització.

Davant de la por, hem de renunciar a la democràcia (com a la Xina) o a l’equitat (com els tecno-oligarques dels Estats Units o els fomentistes catalans)? Segur que l’estratègia ha de ser mostrar-nos una mica menys racistes que la ultra-dreta?

Junts acomplexats per Orriols, i Feijóo a Ceuta, desaprofitant una nova ocasió per ser un home d’estat o senzillament un ésser humanitari, mostren com de lluny estem de tenir una dreta disposada a defensar una societat inclusiva. A Ceuta, davant d’una situació molt difícil, jo estic abans al costat del govern de Pedro Sánchez, amb els seus errors, que ha intentant complir la legalitat i aplicar principis humanitaris. I sobretot estic amb les persones més vulnerables, les que han perdut la vida, o les nenes que esperen que algú els ofereixi un lloc segur.

Com diu Tooze, no n’hi haurà prou amb fer millor el que ja fem, amb millors polítiques econòmiques (sí, cal millorar els serveis públics i fer front als problemes del cost de la vida); caldrà oferir també una identitat inclusiva, un projecte emocional de pertinença a quelcom millor que el món de por i odi (disfressat de somriures blancs, com els de l'escena de Cabaret) que ofereix la ultra-dreta. Un projecte emocional basat en un projecte tangible de justícia social i descarbonització a escala global.

Les polítiques de Trump han fracassat en la seva vessant econòmica (qui esperava una altra cosa?), però seguirà dos anys més malgrat la seva impopularitat i el seu deliri continu, i la tecno-oligarquia que el recolza seguirà després d’ell. I una de les seves prioritats és reforçar les forces “patriòtiques” europees. Són les mateixes forces que es presenten moderades i presentables, però que són part de la coalició anti-democràtica i xenofòbica de Trump, Vance i Musk.

Tot el que passa als Estats Units (i que els seus aliats poden fer que passi a Europa) és molt greu, i si no passen més coses, no és perquè els seus líders no vulguin, sinó perquè de moment no poden, gràcies al que queda del marc institucional i moral d’Europa i les velles democràcies.

La majoria a Europa segueix sent demòcrata (també al land on AfD va guanyar amb el 44% dels vots). Cal mobilitzar-la, i donar-li motius per fer-ho.


domingo, 30 de agosto de 2026

Prosperitat compartida contra les amenaces a la democràcia

He passat bona part de l'estiu preparant un llibre (i encara no està!) al qual contribueixen una colla de col·legues, titolat "Economia en Progrés", per encàrrec de la Fundació Rafael Campalans. A mode d'avenç editorial, reprodueixo aquí l'esborrany de la introducció del meu capítol inicial, sobre com un projecte econòmic de prosperitat compartida pot fer front a les amenaces que pateixen les institucions democràtiques.

Economistes destacats com Acemoglu o Rodrik inclouen el concepte de “prosperitat compartida” en el títol o el subtítol dels seus darrers llibres respectius. Milanovic (2025) explica que un concepte molt semblant guia les decisions econòmiques del líder la Xina, Xi Jinping: el concepte de “Prosperitat Comuna”. Aquesta coincidència no és una casualitat, sinó que assenyala l’evolució del pensament econòmic en el passat recent cap a una preocupació major per fer compatibles la millora global de les condicions de vida en promig amb la justícia social.

El pensament preocupat per qüestions distributives ja no està arraconat a la perifèria de l’economia com a branca de les ciències socials (com es pot veure amb la ràpida difusió dels materials pedagògics del projecte CORE), sinó que l’atenció a la justícia social i el reconeixement del rol important que li correspon a l’estat (entre altres mecanismes d’assignació de recursos, com el mercat) avui formen part del corrent principal de la professió. Aquesta evolució és positiva per a l’economia com a disciplina del coneixement (la fa més realista i útil) i és positiva per als moviments igualitaristes, perquè permet situar les seves propostes de polítiques públiques sobre bases més sòlides i rigoroses, en la mesura que coincideix amb altres aspectes de l’evolució de la disciplina econòmica, com una major atenció a l’evidència empírica.

Aquest document caracteritza aquest nou paradigma econòmic emergent (en la seva versió democràtica) i proposa temptativament complementar-lo perquè contribueixi a majories electorals sòlides d’una coalició social i política per la prosperitat compartida en una Europa (l’entorn polític de l’autor) necessàriament federal i democràtica, i més enllà.

Aquest nou paradigma coincideix amb l’anterior en atorgar una gran importància a la productivitat com a principal determinant del creixement econòmic a llarg termini. Però el nou paradigma no es conforma amb qualsevol creixement, sinó que posa l’èmfasi en la necessitat que sigui un creixement sostenible i socialment just. No és important només la grandària del pastís (la mitjana, o la renda per càpita, que segueixen sent importants), sinó el tipus de pastís i el conjunt de la distribució del benestar.

Eficiència i equitat són compatibles, i s’han de buscar institucions i polítiques que les facin compatibles, com per exemple les polítiques per facilitar la incorporació de la dona al treball i al poder. Èxits (alfabetització, esperança de vida) i limitacions (violència, desigualtat, crisi democràtica, canvi climàtic) de les societats actuals són fruit de la combinació al llarg dels dos darrers segles del creixement tant de l’estat com del mercat. Cal introduir reformes en el mix institucional per mantenir els assoliments i corregir les limitacions, que avui suposen un risc existencial per a la convivència global.

La London School of Economics va reunir fa poc un grup d'economistes de diferents països i en van sortir un conjunt d'aportacions en forma de llibre extens (“The London Consensus”) amb l'ambició de substituir el Consens de Washington d'orientació neoliberal com a paradigma dominant. Aquest esforç il·lustra l'evolució del corrent central de la professió econòmica cap a posicions més progressistes que no pas en el passat. En aquest capítol, destaquem tres característiques de les les propostes del Consens de Londres: una major atenció a l’esfera política, una preocupació per les desigualtats socials i territorials, i un replantejament del paper de l’estat en l’esfera de la producció (per fer possible polítiques rigoroses, però ambicioses, de desenvolupament productiu).

La Declaració de Berlín de 2024 (un text breu de format molt diferent del “London Consensus”), signada entre d'altres per Rodrik, Piketty, Blanchard, Deaton, Pisanny-Ferry i Milanovic, també feia referència a la necessitat de recuperar la confiança de la majoria mitjançant polítiques de prosperitat inclusiva.

Aquest conjunt d'idees, encara en vies de consolidació, té el potencial de formar el cos doctrinal que faci front de manera eficaç a les polítiques extractives i excloents de les forces polítiques que estan protagonitzant un assalt a la democràcia a nivell global, i que han posat l’estat democràtic en general, i la Unió Europea en particular, al punt de mira.

Malgrat el recuperat èmfasi en la dimensió política, una limitació que té el “London Consensus”, però, és que no aborda en profunditat per què fins ara aquestes idees no han aconseguit marcar una nova hegemonia social, ja que no han aconseguit resultats electorals victoriosos de forma dinàmicament sostenible. La majoria dels seus autors (Aghion, Velasco, Van Reenen...), de fet, han col·laborat amb forces polítiques que han estat derrotades o estan en situació molt feble. Això no els responsabilitza d’aquesta debilitat, però sí que assenyala la necessitat de treballar més en com i amb quins ajustos fer democràticament hegemòniques, idees que s’estan imposant en el pensament econòmic.

El repte és, doncs, complementar el London Consensus amb idees que contribueixin, partint de la breu Declaració de Berlín esmentada, a augmentar i consolidar espai electoral, ocupant la centralitat social i política des d'idees progressistes: ampliar l'espai propi dels partits d'esquerra i centreesquerra i establir aliances amb altres sectors per revitalitzar les institucions democràtiques i dirigir-les cap a millorar les condicions de vida de les classes mitjanes i treballadores en moments de reptes globals existencials.

En la resta d’aquest capítol introductori del llibre “Economia en Progrés”, en la segona Secció es crida l’atenció sobre alguns treballs importants que ens ajuden a reflexionar sobre la relació entre política i economia, entre democràcia i capitalisme. En la tercera i la quarta, es presenten els trets principals del Consens de Londres i es presenten algunes suggerències sobre com anar fins i tot més enllà. La cinquena Secció fa una breu presentació de la resta de capítols del llibre.


domingo, 2 de agosto de 2026

On està el Lineker català?

Fa uns dies, l’exfutbolista i actual comentarista Gary Lineker i altres milionaris britànics es van pronunciar a favor de pagar més impostos. A Cataluya i a Espanya, la iniciativa ha tingut poc ressò. Pel contrari, els nostres milionaris i importants representants empresarials, quan es pronuncien sobre afers públics, ho fan demanant habitualment baixades d’impostos.

Això és així malgrat que a Espanya (i a Catalunya) els impostos encara són més baixos que als països europeus més avançats als quals sempre diem que ens volem assemblar. I malgrat que la idea subjacent que rebaixar els tipus impositius augmentarà els comportaments que generen riquesa, donant lloc a més ingressos impositius (la Corba de Laffer) està empíricament desacreditada (el Premi Nobel d’Economia Paul Krugman la titlla d’Idea Zombie).

Arthur Laffer està desacreditat i confiar en ell en un moment de possible desbordament de l’estat per crisis climàtiques, migratòries i d’altre tipus és totalment inversemblant i irresponsable: necessitem governs d'alta capacitat a tots els nivells.

Però la idea de buscar un Lineker català (no sé si Borja Iglesias convalida a nivell espanyol) va més enllà de la qüestió estreta dels impostos. Perquè la focalització estreta i immoral en el suposat i fantasiós “infern fiscal” revela una limitació de més importància: la incapacitat de certes elits d’adonar-se del que està en joc avui al món i de plantar cara a les amenaces a la democràcia que ens estan assetjant. No seria la primera vegada que els sectors econòmics que recolzen a la dreta no prioritzen la democràcia, però ara a més en un moment on no hi ha cap revolució a la vista que posi en perill la propietat dels mitjans de producció.

Trump 2.0 ens hauria de recordar les coses que estan en perill: corrupció a gran escala i a cara descoberta; processos electorals en perill; macarthysme i persecució de les idees discrepants a la universitat i els mitjans de comunicació; racisme i xenofòbia; comportaments anti-ciència que posen en risc la salut pública i la lluita contra el canvi climàtic; concentració de poder en poques mans; negacionisme de la violència i la discriminació per raó de sexe… 

L'extrema dreta d'inspiració trumpista ja ha conquerit alguns països llatinoamericans importants i és doctrina oficial del govern Trump recolzar les forces "patriòtiques" europees. Un objectiu descarat, com s'ha vist amb els fets de Ceuta, és desestabilitzar la Unió Europea, amb el suport de Putin i de la ultra-dreta israeliana.

Aquestes forces anomenades patriòtiques al document oficial de seguretat de l’administració Trump, i anomenades sobiranistes a la premsa italiana i francesa, corresponen a Vox al conjunt d'Espanya i Aliança Catalana a Catalunya (això de moment: jo no descartaria un dia no llunyà amb recursos de la Heritage Foundation, una Aliança-Vox fusionada o federada).

Frenar la normalització de la ultradreta no hauria de ser només una responsabilitat de l’esquerra. El seu programa és desastrós per la convivència i per la prosperitat, i per tant letal per als negocis a llarg termini (suposant que sigui això l'únic que preocupa a la gent de diners, que no sempre és així).

No dic que la lluita contra el perill que representa l'extrema dreta ho justifiqui tot. Al contrari: més que mai hauríem d’extremar l’atenció perquè l’esquerra i el centre esquerra estiguin a l’alçada en les seves polítiques i els seus comportaments. Però el que està en risc és la democràcia tal com l’hem coneguda fins ara. I Europa.

De veritat l’únic debat dintre de la dreta i el centra-dreta que a Catalunya està a favor de la democràcia, ha de ser sobre quan i com torna Puigdemont, mentre entretenim els debats parlamentaris fent la goma amb l’extrema dreta? I quan hagi tornat Puigdemont, no serà una mica tard?


sábado, 25 de julio de 2026

2010-2026: continuïtat i canvi en la celebració del Mundial a Catalunya

Vaig ser dels que va celebrar el gol d’Iniesta el 2010, i he estat dels que ha celebrat la victòria d’Espanya al Mundial la setmana passada. Immediatament després de la final, vaig publicar a Agenda Pública un article del gènere de “portar l’aigua al meu molí”, dient que la selecció victoriosa representava la millor Espanya, amb uns valors oposats als de Trump i Infantino. Hi havia el risc que en la celebració dels jugadors el dia següent, el Carvajal de torn em desmentís, i Ferran Torres (jo hagués preferit que fes el gol Fermín López, però es va lesionar) s’ha de dir que va fer el que va poder amb la seva absurda gorra de “Make Spain Great Again”.

Però el que vaig dir en el meu article, ho van dir també durant la setmana, i molt més ben explicat, columnistes neutrals, internacionals i de prestigi, de The Economist, Financial Times, i New York Times entre altres.

Tant el 2010 com el 2026 he estat en bona i abundant companyia en la celebració. Fa setze anys, la victòria d’Espanya al Mundial ja es va celebrar als carrers de Catalunya (com no es podia celebrar, si el gol l’havia fet un dels jugadors més estimats del Barça?). Ara s’ha celebrat encara més: és perquè el gol el va fer un jugador del Barça i perquè hi havia molts jugadors catalans a la selecció? Sens dubte, aquest és un factor explicatiu, però no és l’únic.

Els mitjans i comentaristes independentistes li han dedicat molt de temps i espai a quelcom que a molts ens sembla el més normal del món: celebrar la victòria d’una selecció popular, que juga bé i que ens representa. Alguns han hagut de fer contorsions increïbles per explicar el que creuen inexplicable.

Però hem avançat. A Josep Ramoneda li sembla “xocant” la celebració als carrers (on estava el 2010?) però ara admet al diari Ara que les societats són més complexes del que semblen. És una reflexió crucial, que tant de bo s’hagués fet ell mateix el 2014, quan escrivia articles (abans que Cristian Segura analitzés la seva trajectòria al llibre “Gent d’Ordre”) exigint al PSC que es posicionés clarament (sense complexitats ni complexos!) com un partit català (i que els catalans fessin el mateix amb un referèndum com el del Brexit, que encara no havia arribat), i al Quadern del diari El País li publicaven un diàleg amb el llavors intel·lectual prestigiós Ferran Mascarell, titolat “El PSC és un zombie” on insistien amb la mateixa idea (el PSC era i és ben català, però abraçava com ara la complexitat de Catalunya). Benvingudes, doncs, les rectificacions: Catalunya és una societat complexa i per això, entre altres raons, els zombies revifen. Diu ara en Ramoneda: “el problema està en les ideologies que es presenten com d’estricta observança: per exemple, els nacionalismes que estan fundats en el nosaltres i ells”. Efectivament.

L’exconseller Giró, de Junts, en un article també a l’Ara, ha explicat sense embuts que ell volia que guanyés Espanya, encara que ho atribueix a la gran quantitat de jugadors del Barça. Crec que representa molts nacionalistes catalans pragmàtics. D’ells no en forma part però el diputat de la CUP que va ser el primer a saltar quan el President Illa va dir al Parlament que la victòria de la selecció era de tothom.

La celebració de 2026 a Catalunya té elements de continuïtat amb la celebració de 2010, però entremig han passat coses que inevitablement s’han traduït en celebracions encara més grans el 2026:

-El procés i el seu fracàs. Una part de Catalunya se sent més espanyola ara que al 2010 perquè es va sentir menyspreada pel procés. I una part dels independentistes ha fet autocrítica i ara busquen algun argument (o excusa) per alegrar-se de la victòria de la Roja: que hi hagi molts jugadors catalans n’és un de prou bo. No oblidem que quan encara no era obvi que el procés fracassaria, el mateix Barça i els seus jugadors no es van mullar clarament amb la independència, encara que el seu president actual sigui un indepe de socarrel. Què devien dir Iniesta i Busquets al vestuari del Barça l’1 d’Octubre de 2017 quan l’equip va decidir jugar el seu partit a porta tancada per no perdre 3 punts?

-El canvi demogràfic. Som més persones a Catalunya i entre nosaltres hi ha moltes més persones nascudes a l’estranger, i molts d’ells se senten ben representats per la selecció espanyola (els argentins, a la final, no). Des de 2010, som unes 600.000 persones més, i els fills dels que van venir abans, entre 2000 i 2010, estan fent-se grans (els Lamines).

-I a més ens ha passat tot el que li ha passat a la resta del món: Trump, la pandèmia, Gaza… I resulta que Espanya té una cara positiva que contrasta amb aquest món, i la selecció espanyola s’ha vist, per part de molta gent aquí i a fora, com un símbol d’una altra manera de fer les coses. Aquesta vegada, Espanya va jugar encara millor que al 2010, i per a molts, no només per a mi, ha representat uns valors molt diferents dels que es desprenen del comportament de Trump i Infantino, els infames organitzadors del Mundial, i símbols d’un món que va pel camí equivocat.

En definitiva, encara més que el 2010 l’Espanya plural (ja sé que no tots els que van celebrar la victòria són federalistes) forma part de la Catalunya plural (“Espanya forma part de Catalunya”, deia Pasqual Maragall). Catalunya era plural i complexa el 2010 i encara ho és més ara. Esperem que aquesta vegada la lliçó no s’oblidi, com la van oblidar alguns durant la segona dècada del segle actual.

La creixent adhesió que provoca la selecció espanyola a Catalunya potser podria suscitar algunes reflexions. Encara s’ha d’evitar la paraula Espanya en segons quins ambients? Hi ha lliçons per al Barça a partir de 2026? Té sentit (hi tenen dret, sens dubte) que una minoria d’aficionats encara intenti cridar “inde, independència” al minut 17 i 14 segons confiant en el silenci de la majoria silenciosa? Lamine Yamal i Pau Cubarsí ara, i Xavi Espart (jove jugador del Barça i líder de la selecció espanyola sub-19), i Ebrima Tunkara (nascut a Gàmbia, criat al barri de Cerdanyola de Mataró, jugador del Barça i líder d’Espanya sub-17), segurament demanarien una demostració identitària més flexible i inclusiva.

Jo no sóc un gran fan de l’organització de grans esdeveniments esportius per raons econòmiques (són molt cars, els contribuents acaben pagant-ne els sobre-costos i se n’exageren els beneficis), però per raons polítiques, culturals i socials, la final del Mundial 2030 (organitzat per Espanya, Portugal i Marroc) podria ser al Spotify Camp Nou (o com es digui llavors, Goldman Sachs Stadium o el que sigui). La cerimònia de clausura podria ser un homenatge a La Masia, l’escola que ha inspirat la millor selecció espanyola, reproduint l’ambient (si tornem a guanyar) de la medalla d’or olímpica de 1992 de l’Espanya del porter Toni, Guardiola i Luis Enrique (i molts altres), amb el català sonant com un dels idiomes oficials, junt amb el castellà i l’anglès (no sé si aquesta vegada caldrà el francés).


sábado, 11 de julio de 2026

Fer un Infantino

Se’n parla poc de la importància dels “pilotes” en la cadena de valor del populisme. Potser a l’època de Berlusconi o fins i tot Trump 1.0, podrien fer certa gràcia. Ara, quan el nacional populisme està avançant cap a una fase en què fa retrocedir la democràcia i avançar la xenofòbia a tota velocitat, aquests aduladors han deixat de ser simpàtics.

N’hi ha de diferents tipus. Alguns són sincers, altres oportunistes (Rutte?), alguns covards, suposo que algun deu creure que no té més remei. Però sens dubte el primer de la classe és Gianni Infantino, el President de la FIFA, institució de governança mundial del futbol. Crec que a partir d'ara, arrossegar-se per adular un nacional-populista, se n'hi drià "fer un Infantino".

L’episodi de Trump interferint en les sancions del Mundial de futbol i Infantino cedint a aquestes ràpidament saltant-se totes les regles, i perdonant la suspensió d’un jugador dels Estats Units perquè li havia demanat Trump, culmina tot un llarg procés d’acostament que ha tingut moments ridículs, com la concessió a Trump d’un Premi de la Pau substitut del Nobel. Infantino no té cap problema a erosionar les regles i les institucions que permeten que existeixi l’esport més global per agenollar-se davant Trump, i en canvi amenaça als governs o reguladors de menor rang quan posen en perill el seu poder.

Aquest populisme que muta a velocitat pasmosa en xenofòbia i involució democrática, té en els aduladors unes figures clau. Per això es retransmeten en directe les reunions del gabinet de Trump, on els secretaris (ministres) competeixen entre ells  per veure qui li fa més la pilota al tirà.

Una característica fonamental dels Infantinos en qualsevol procés populista és intentar tapar o tergiversar la veritat. La FIFA dissimula per exemple el seu suport a un xenòfob com Trump matenint una campanya global anti-racista.

Quins són els nostres Infantinos? Prefereixo no donar noms, però alguns candidats es troben per exemple entre els que han intentat minimitzar la rellevància de les repetides enquestes (d’eleccions autonòmiques, municipals, del CEO, de La Vanguardia) que diuen que Junts perd la meitat com a mínim de suports, que van cap a una força d’extrema dreta xenofòbica. He llegit comentaris que dubten de la rigorositat d’aquestes enquestes (moltes i molt coincidents), i d’altres que culpen de l’ascens del partit xenofòbic a Salvador Illa… Alguns són els mateixos que elogiaven les "jugades mestres" de Mas.

Si diem des de l’esquerra que la direcció de Junts hauria de reflexionar sobre la seva narrativa cada vegada més escorada a la dreta (incloent el retrocés en relació al pujolisme amb el fenomen de la immigració), se’ns diu que és una crítica interessada i desenfocada, si el beneficiari del suposat gir a la dreta és una força més a la dreta. 

Però les coses són més senzilles: la narrativa cada vegada més conservadora (infern fiscal, no hi cabem..) normalitza el pensament ultra a Catalunya, en un moment en què el món ha de decidir si va pel camí de Trump 2.0 (és a dir, de les etnocràcies i del poder totalitari de les grans empreses tecnològiques) o pel camí de la democràcia i la convivència. I alguns pensem que perquè avancin la democràcia i la convivència calen grans aliances que vagin de l’esquerra al centre-dreta, dels partidaris del socialisme democràtic als partidaris del capitalisme responsable. I creiem que el mateix pensen alguns dirigents i votants de Junts. De moment a Junts dominen els Infantinos. Però pot acabar passant com al Mundial: que malgrat personatges com el President de la FIFA i el tirà de la Casa Blanca, acabi triomfant la diversitat i el multiculturalisme.


domingo, 5 de julio de 2026

Diferents banderes, mateix “projecte nacional”

Una anàlisi habitual que es fa per comentar l’actualitat política espanyola i catalana és que les (extremes) dretes respectives no es posaran d’acord perquè no comparteixen el mateix “projecte nacional”. Segur?

Potser no comparteixen la mateixa bandera (tot i que sempre en poden trobar una de nova… o antiga, que els uneixi), però no estic segur que no comparteixin el mateix “projecte nacional”. 

Els discursos de molts d’aquests líders de partits de dreta (no tota la dreta) o extrema dreta, no només els d’aquí sinó de tot el món, començant per Donald Trump, estan igual de plens de supremacisme (“som els millors” vomita Trump en el discurs del 250 aniversari de la independència dels Estats Units), de patrimonialisme (veient intrusos il·legítims quan uns altres guanyen democràticament el poder), assenyalant enemics interiors negant el pluralisme de les seves societats, brandant o instal·lant grans i moltes banderes que fan petites les persones. 

A Europa i als Estats Units, aquest nacionalisme (protagonitzat sobretot per homes blancs) contemporani té un comportament pseudo-religiós, d’un cristianisme sense Crist (com ha assenyalat Javier Cercas) que fa compatible el prejudici contra els jueus o l’ètnia gitana amb el suport a l’Israel de Netanyahu; un nacionalisme islamòfob i xenofòbic, obsessionat per la prioritat nacional (primer, els d’aquí, “nosaltres sols”) o per la teoria conspiranoica de la substitució.

No és estrany que Trump, ja sense adults a l’habitació en el seu segon mandat, hagi fet del suport als “patriotes europeus” una política oficial. Sí que és una mica estrany que líders suposadament de centre-dreta a Europa li facin el joc aliant-se amb les forces que vol promoure Trump o fent seva llur narrativa xenofòbica.

El sobiranisme euroescèptic de Le Pen, Meloni i altres no diu obertament que està contra la Unió Europea i a favor de Trump, però treballa incansablement per mantenir la fragmentació quan el federalisme pragmàtic que recomana Draghi és més necessari que mai, econòmicament i socialment. El projecte nacional de les dretes és arreplegar a les majories al voltant d’alguna bandera (no en tenen prou amb el discurs del suposat “l’infern fiscal”), per evitar que les forces del progrés siguin hegemòniques, impedint així la integració continental i global que es necessita per superar els problemes de la humanitat, començant pel canvi climàtic i seguint pel control col·lectiu del canvi tecnològic.

El virus del nacionalisme del que parla l’escriptor i productor de documentals Jon Meacham en aquesta conversa amb Walter Isaacson és el “projecte nacional” de les dretes que li fan el joc a l’extrema dreta: “el nacionalisme és un virus que va estar al cor dels projectes feixistes del segle XX. Implica fidelitat als nostres en comptes de fidelitat a unes idees com seria el patriotisme”. A mi aquestes distincions entre nacionalisme i patriotisme em semblen benintencionades però insatisfactòries, però estic d’acord amb Meacham sobre el caràcter víric del nacionalisme i el mal tan difícil d’erradicar que provoca sobre el cos social. És un virus que torna un i altre cop, i que s’ha de combatre a Europa, als Estats Units, i allà on sorgeixi. La lliçó de la segona guerra mundial és que si ens apartem d’un ordre basat en regles, d’un món on ens veiem com veïns i no com enemics, si ens apartem d’això, en resulta el caos i el desastre. Si deixem que els autòcrates i aspirants a autòcrates nacionalistes desfilin lliurement i no impedim que les grans majories marxin al seu pas, en resultarà el caos.

Els exemples de Bèlgica i Itàlia, amb antics secessionistes regionals al govern nacionalpopulista i sobiranista d’estats membres de la Unió Europea hauria de servir d’advertiment. No hi ha gaires diferències entre un nacionalista d’una bandera o d’una altra.


miércoles, 24 de junio de 2026

Ecos catalans del Brexit

Fa 10 anys del referèndum del Brexit. Si prestem atenció als mitjans en llengua anglesa, aquests dies assistim a l’anàlisi retrospectiva del que quasi unànimement es considera un error col·lectiu de caràcter sobiranista i populista. Quan llegim o escoltem aquestes anàlisis…, quasi ningú ho reconeix obertament (perquè realment volem mirar endavant), però moltes de les lliçons també s’han d’aplicar a Catalunya i al marc mental que va fer possible el “procés”.

Tant al Regne Unit, com a Catalunya com a tota Europa, hem de mirar endavant. Més que ficar-nos el dit a l’ull (entre altres coses perquè hem de conviure i hem de treballar amb aquells que els hi ficaríem el dit a l’ull, metafòricament vull dir), hem de mirar de no tornar a cometre errors, i de buscar nous camins per sortir del cercle viciós del populisme. 

Un inventari de paral·lelismes a tenir en compte per no tornar a cometre els mateixos errors hauria d’incloure al meu parer els següents aspectes:

-10 anys perduts. En el món ràpidament canviant d’avui no es poden tornar a perdre deu anys. Al Regne Unit, considerat fins fa aquests 10 anys un exemple d’estabilitat institucional, avui un primer ministre dura com a molt 2 anys. En la darrera dècada, al marge del cost directe del Brexit, el cost d’oportunitat de l’atenció que NO s’ha posat en coses fonamentals, ha tingut un cost addicional. Els projectes públics requereixen atenció, capital polític,… tot esmerçat en un error suïcida. 

-Els ben pentinats, els despentinats i els desacomplexats: tot va començar amb Cameron (Mas), va seguir amb Johnson (Puigdemont) i correm el risc que segueixi amb Farage (Orriols) o algú encara pitjor. El màxim responsable és l’irresponsable que comença, però sobretot els sectors socials, intel·lectuals i econòmics que li van donar suport i cobertura. Després venen els generadors de caos, i finalment els fatxes que s’aprofiten del desastre creat, i que avui tenen el suport del govern de la màxima potència mundial, que té la Unió Europea i els seus defensors en el punt de mira.

-L’instrument del referèndum previ a un acord no en té res d’obvietat democràtica, ni tan sols quan li posem l’eufemisme de “consulta”. La gent no sabia què votava, i ignorava el penós procés de negociació que s’obria en cas de victòria de la sortida de la UE. Un referèndum sense pacte dóna lloc inevitablement a la divisió social, al contrari dels referèndums que ratifiquen un gran acord, com el de Divendres Sant a Irlanda del Nord o el de la Constitució espanyola.

-Les mentides del referèndum en són la conseqüència més òbvia. Les noves tecnologies de les xarxes socials no discriminen el que diuen uns llunàtics del que diuen les persones expertes. Tota la narrativa de la campanya del Brexit era un castell de sorra.

-El cost econòmic de la fragmentació política s’ha fet evident. Els britànics han perdut entre un 4 i un 8% del PIB, sectors econòmics sencers s’han enfonsat. Avui el Regne Unit és una economia més pobra, pels costos directes de trencar els vincles i pel cost afegit de la incertesa provocada pel referèndum, la mateixa incertesa que va portar a milers d’empreses a treure de Catalunya la seva seu social.

-El cercle viciós del populisme fa que avui, quan hi ha un consens sobre el cost polític, econòmic i institucional del Brexit, els seus promotors, sense parlar ja del Brexit, s’erigeixin com els grans salvadors, amb el bóc expiatori de la immigració.

Com trencar aquest cercle viciós? Amb federalisme fiscal europeu i una millor política minorista: millors partits (sense llençar el nadó amb l’aigua bruta de la banyera), millors lideratges, millor ús de les tecnologies.

-La xenofòbia és el recurs fàcil quan no es volen afrontar les complexitats de la política inclusiva, complexitats que el populisme agreuja. Les victòries del populisme només empitjoren les dificultats, produint noves generacions de líders populistes cada vegada més extrems i inhumans. 

No va haver-hi efecte dòmino en altres països europeus perquè tothom ha vist els avantatges de la Unió Europea i els costos de la soledat. Al Regne Unit, a Catalunya i a Espanya, malgrat tot el que es digui, hi ha majories europeistes que volen defensar i millorar el model social europeu.

Hi ha diferències, és clar, entre Catalunya i el Regne Unit: a Espanya (com a a la majoria de les democràcies) hi ha una Constitució escrita que diu ben clar què es pot fer i què no; i Illa no és Starmer (ni Burnham), ni Catalunya és una expotència imperial amb una bomba atòmica. 

S’ha avançat una mica en federalisme europeu des del Brexit (vacunes, Next Generation, etc.), com ha dit The Economist, però el futur és avançar molt més: política fiscal per ampliar l’espai financer que dongui resposta als problemes socials, política industrial i de competència… Europa no era el problema, és la solució, sempre que sapiguem què fer amb ella.


domingo, 14 de junio de 2026

Guía bibliográfica para tomarse en serio el Mundial

Simon Kuper, autor o co-autor de los mejores libros sobre fútbol ("Soccernomics", con Szymanski) y el Mundial ("World Cup Fever"), y de las mejores columnas sobre el tema, argumenta que no debemos tener remordimientos por disfrutar del Mundial. Es el primero en admitir la asociación de este deporte a algunas de las mayores lacras de la humanidad, como la corrupción (ver el reciente libro “Red Card” de Jules Boykoff), el nacionalismo o el fascismo, cuya expansión no vamos a frenar si normalizamos fenómenos como la alianza entre Infantino y Trump. Pero también nos une y da a muchos la oportunidad de destacar individualmente o colectivamente sea cual sea su origen racial o geográfico.

Yo entiendo los argumentos de Simon, pero la verdad es que sí tengo remordimientos, los mismos que se puedan tener por otras adicciones que no se pueden controlar. Lo único que se me ocurre hacer (no desde hoy, sino desde hace años, como se explica en mi libro editado por Alternativas Económicas, “Pan y Fútbol”) es tomarme en serio esta adicción y aprovecharla para aprender, de mí mismo y del mundo. Aunque desde hace dos años he tenido que abandonar temporalmente mis clases de economía del fútbol (“Incentives and Behavior in Economics: The Case of Soccer”) en el programa Study Abroad de la UAB, no dejo de tener en la cabeza las lecturas que me acompañan en el aprendizaje. Se aceptan ideas sobre todo por estos dos años de no estar al día, pero como la primera parte del Mundial promete ser un poco aburrida, sugiero por lo menos ojear lo siguiente (por temas) para preparar la segunda parte:

-Organizar un Mundial en general es una ruina, como lo es organizar cualquier fiesta exitosa. Puede paliarse compartiendo sedes entre varios países, pero eso va en detrimento del coste ambiental. Lo explica Andrew Zimbalist en el “IEB Report” sobre fútbol y en su libro “Circus Maximus”. El modelo, igual que en los Juegos Olímpicos, consiste en que los contribuyentes de las sedes organizadoras asuman los costes (en realidad, sistemáticamente, los sobre-costes) y las entidades globales del deporte privaticen los beneficios, que comparten con federaciones de todo el mundo de modo clientelar.

-Los movimientos migratorios son positivos para la calidad del fútbol, y el racismo es negativo. Cuanto más competitivo es el deporte, menos sale a cuenta discriminar. Aunque sigue habiendo racismo entre aficionados y en la selección de entrenadores, no lo hay en la selección de jugadores, porque los contendientes no se lo pueden permitir: es muy arriesgado no poner a los mejores, y los mejores suelen incluir a jugadores que hoy llamaríamos por aquí racializados. Las selecciones más exitosas alinean a grandes jugadores provenientes de la inmigración, o de la emigración (jugadores que juegan en las mejores ligas extranjeras). Lo explica The Economist en su último número. El fútbol moderno, pese a todas sus sombras, ha hecho bastante por erosionar el proteccionismo y el racismo.

-No existe un diseño de competiciones perfecto. Esto no afecta solo al deporte, sino a los sistemas de votación o al diseño de subastas; lo explicó Kenneth Arrow en su teorema de la imposibilidad. No hace falta leer el libro de Amartya Sen (o sí) sobre elección social para darse cuenta de que cuántos grupos y cuántas eliminatorias hay seguirá cambiando en el tiempo, porque no hay un sistema perfecto. Esto, junto con el azar, contribuye a explicar por qué a veces la mejor selección no gana el Mundial, pero con un sistema ligeramente distinto quizás lo hubiera ganado. El libro del biólogo matemático David Sumpter, "Soccermatics", va de esto y mucho más.

-En este Mundial habrá más tandas de penalties, probablemente, porque hay 16 eliminatorias más que en el Mundial anterior, aunque seguramente estarán más desequilibradas. Escucharemos decir a Julio Maldonado (“Maldini”) u otros comentaristas que es un hecho estadístico que el equipo que tira primero en una tanda tiene una probabilidad mayor de ganar, aunque quizás diga “posibilidades” porque la prensa deportiva no distingue, y todavía no se invita a científicos rigurosos a comentar partidos. En realidad, yo me quedé hace dos años con que el último estudio más riguroso (utilizando datos de cuando tirar primero o segundo era puramente aleatorio, que ya no lo es) daba que el equipo que tira primero ganaba el 53% de las veces (y no el 60% como se creía), y que este porcentaje no era significativamente distinto, desde el punto de vista estadístico, del 50%, sino que la diferencia era fruto puramente del azar. El economista Palacios-Huerta seguirá diciendo que es mejor tirar primero, y no hay ninguna evidencia que diga que tirar segundo es mejor. En su bonito ensayo “The Beautiful Dataset” y en su libro "Beautiful Game Theory" habla de eso y mucho más, como por ejemplo, que lo racional para un lanzador y un portero en un penalti es comportarse aleatoriamente (es decir, en teoría de juegos, utilizar “estrategias mixtas”), para ser imprevisibles (como tratamos de hacer cuando jugamos a piedra-papel-tijera), lo cual hace que todos los jugadores que han tirado varias o muchas veces, lo hayan hecho en todas las direcciones. Esto convierte en absurdas las instrucciones a los porteros sobre el pasado de los disparos de los posibles lanzadores (incluyendo las instrucciones que Palacios-Huerta ofreció, y vendió, al Chelsea en la final de la Champions de 2008, que perdió… en la tanda de penaltis, como se explica en "Soccernomics").

-Solo algunos entrenadores marcan la diferencia (se explica también el IEB Report), y es difícil decir cuáles, porque habitualmente los más prestigiosos entrenan a los mejores jugadores. Podríamos acercarnos a un experimento natural si Pep Guardiola aceptara ahora entrenar al Girona en segunda división, pero parece que no va a ocurrir. Son los jugadores los que van a ganar el Mundial, por eso España y Francia encabezan las predicciones, no por sus entrenadores.

-La desigualdad ha aumentado entre clubs y ha disminuido entre selecciones, en las últimas décadas. Lo explica Branko Milanovic, uno de los principales economistas de la desigualdad y gran futbolero, en “Globalization and Goals”. Sin embargo, ello parece ser compatible con una cierta “trampa de la clase media” por la que parece más fácil subir hasta un segundo escalafón, que al máximo. Veremos si esto se rompe en este Mundial con Japón o Marruecos llegando a la final o incluso ganando.

El fútbol seguirá teniendo éxito porque nuestra adicción es insaciable. El problema es que el éxito deportivo no va vinculado al éxito económico, y acabamos pagando de una forma u otra los contribuyentes. Simon Kuper ha escrito el mejor libro sobre el Barça (lean por favor el original en inglés si pueden, la traducción es horrible), que finaliza con la reelección de Laporta. Ello deja para un libro futuro el análisis del “gambling for resurrection” (la apuesta por la resurrección) del actual mandatario, que de momento ha tenido cierto éxito deportivo… aplazando el saneamiento financiero.

A ver si algún día puedo escribir una nueva edición de “Pan y fútbol” con la polémica de los penaltis actualizada (en su prólogo, Andoni Zubizarreta ya era escéptico sobre lo que decíamos los académicos…). En Alternativas Económicas hay un artículo mío sobre el mundial anterior, donde hablo del fenómeno del "sportswashing", que como se sabe no ha ido a menos... Y es que la historia del fútbol y los mundiales no se detiene, así que antes de generalizar y llegar a grandes conclusiones, lean y vean el Mundial, con remordimientos o no.

El fútbol de hoy nos muestra que la corrupción es compatible con el éxito. Es el deporte más globalizado y el más emocionante. Mantiene un delicado pero eficaz equilibrio entre lo individual y lo colectivo, entre lo universal y lo local. Algunas selecciones “nacionales” muy exitosas son conglomerados de jugadores unidos por una relación a veces muy vaga con el país que representan. Este éxito en expansión (más torneos, más grandes) atrae a corruptos en las federaciones, en las ligas y en los clubs.

Se ha escrito mucho más sobre fútbol, y se seguirá escribiendo, por lo que esta es una guía muy básica, personal y abierta a sugerencias, que pueden añadir en los comentarios de este post o enviándomelas por email. Es una guía en la que la IA no ha intervenido para nada, con lo cual alguien le puede pedir a la IA que la mejore, aunque no será el fruto de una experiencia personal para sacar lo mejor de una adicción.


domingo, 31 de mayo de 2026

Més com Juanjo Ferreiro

L’altre dia es va celebrar al barri de Bon Pastor de Barcelona un homenatge a Juanjo Ferreiro, que ens va deixar fa tres anys. Estem parlant d’un dels fundadors del PSC, una persona que va venir a millorar Catalunya i ho va aconseguir. Va ser líder obrer, activista veïnal i regidor de l’Ajuntament.


A l’acte hi van parlar algunes de les persones que li van ser més properes, companys de lluita i familiars, dirigents polítics i sindicals (incloent el líder de la UGT, Pepe Álvarez).

L’actualitat política quedava en un rerefons molt apartat en una trobada on es parlava de valors que es van sembrar fa mig segle. Però al sortir de l’acte, allò que es va sembrar i les paraules que es van pronunciar, sonaven com un tro que esberlava l’actualitat més recent.

Vaig conèixer a Juanjo Ferreiro quan vaig ser regidor de l’Ajuntament entre 1991 i 1995, jo era molt jove, i després em vaig dedicar més a l’activitat acadèmica. Va ser el darrer mandat de Ferreiro, i l’únic mandat meu. Igual que hi havia altres fundadors del PSC de famílies més patrícies, també hi havia regidors del’Ajuntament suposadament de més pedigree. Eren els anys olímpics, i la política atreia fins i tot a l'arquitecte Oriol Bohigas, que era regidor de Cultura. Però hi havia un “caucus” de regidors diguem-ne normals, que per cert estava representat a l’acte, amb Enric Truñó, Joan Fuster i servidor ocupant amb altres de peu dret (perquè a l’acte no s’hi cabia) un dels passadissos de la sala on es feia.

Encara que altres regidors-presidents de districte volien que anés amb ells, Pasqual Maragall em va enviar a curtir-me de vice-president a Nou Barris, on en Juanjo era president. Vice-president, i comissionat de la Zona Nord del districte (Torre Baró, Ciutat Merdiana, Vallbona). No ens va caldre esperar a la pel·lícula per conèixer la peripècia de Manolo Vital i l’autobús, i moltes d’altres. El meu adjunt seria Josep M. Palomas. El Palomas i el Juanjo eren respectats per tothom, com ho era Jaume Tomàs, el coordinador del districte (que també estava a l'acte), l’home del rigor i el servei públic, avui jubilat en plena forma fent de voluntari al Banc dels Aliments. Hi havia enormes problemes, però crec que no exagero si dic que la gent els veia com uns dels seus. El Juanjo i el Palomas havien estat detinguts durant el franquisme.

Durant uns mesos, en Juanjo va estar malalt i el vaig haver de sustituir als plens de districte com a President. Potser per això em costa molt posar-me nerviós ara, molts anys després, davant dels contratemps polítics o les posades en escena.

Juanjo Ferreiro, com es va dir a l’acte, era un obrer culte i intel·ligent, seriós i divertit a la vegada. L’associo al millor de la política. Semblava que estigués en campanya permanent contra el pitjor d’aquesta: contra les intrigues, contra les actituds anti-intel·lectuals (per exemple, hagués estat molt fàcil enriure-se’n de mi, que era un pipiolo de la política, més familiaritzat amb les aules que amb les assemblees de veïns), contra els egos. Era un jugador d’equip.

Suposo que planava damunt l’acte la pregunta de què diria avui en Juanjo sobre l’actualitat política. Potser no diria gran cosa, més que insinuar un somriure desconfiat. No me l’imagino creant una consultora, francament. Tampoc no es sorprendria de l’existència de conspiracions de la dreta (com va dir el seu fill Carles, no era marxista, però era marxià: no ha nascut la dreta per conspirar contra tot allò que pugui perjudicar els seus interessos?). I s’escandalitzaria sentint a Aznar, el de les mentides de l’atemptat d’Atocha, el que no va votar la Constitució, dient que les properes eleccions han de ser constituents perquè la democràcia està en perill a Espanya.

Potser diria el que va dir una vegada Xavier Soto, que era un altre de l’escola de Juanjo Ferreiro, i a qui també trobem a faltar: que alguns creuen que la humanitat és un vaixell que s’enfonsa, i tenen pressa per fer-se amb les barques de salvament, impedint que hi pugin els altres. Del que es tracta és de construir un transatlàntic perquè ens salvem tots. Hi ha més Juanjos del que sembla, en moltíssims ajuntaments i altres institucions. Tant de bo que n’hi hagi molts més. Els necessitem.


lunes, 25 de mayo de 2026

És Catalunya un poble decadent?

Al 1935, molt abans que la Sra.Orriols s’esgarrifés quan agafa el tren per anar de Ripoll a Barcelona, l’estadístic català Josep A. Vandellós va escriure el llibre “Catalunya, poble decadent”. En ell, expressava el seu pessimisme pel futur de Catalunya, perquè aquesta pràcticament només creixia demogràficament per l’arribada d’immigrants procedents del Sud d’Espanya. Concretament, el Sr. Vandellós estava molt preocupat perquè entre 1921 i 1930 havien arribat a Catalunya 322.000 immigrants, en una Catalunya que no arribava als 3 milions d’habitants.

L’autor del llibre temia que Catalunya acabés assemblant-se al “melting pot” dels Estats Units, amb la degradació moral i cultural que això implicaria. El futur de la llengua catalana el veia molt amenaçat: “Plana damunt la gent de llengua catalana una fonda amenaça, la importància de la qual ningú no ha de desconèixer perquè pot representar l’anul·lació d’una cultura”. L’amenaça no venia segons ell d’una imminent dictadura centralista, sinó de la invasió migratòria. Vandellós només considerava catalans els nadius, i en cap moment es plantejava la possiblitat, ni molt menys el desig, d’integrar a la societat les persones nouvingudes.

El llibre de Vandellós va ser reeditat per Edicions 62 el 1985, amb pròleg del gran historiador econòmic Jordi Nadal i annex de Jordi Pascual, que havia fet una tesi doctoral sobre Vandellós. A la contraportada del llibre, l’editorial introdueix un comentari habitual quan una personalitat de prestigi intel·lectual emet opinions que es poden considerar extremes o sorprenents: “Es pot estar o no d’acord amb les tesis de Vandellós, però és ben cert que el seu treball és un treball seriós, molt bon documentat, que ens ofereix unes dades interessants de conèixer”.

En el pròleg, Jordi Nadal és menys diplomàtic. Titlla el llibre de Vandellós de “pamflet” i diu que el seu autor és el “Gini català”. Però no és un elogi. Corrado Gini, el de l'índex de Gini que tots els progressistes ens hem preocupat de saber què mesura (la desigualtat) i com interpretar-lo, no només va ser un gran estadístic, sinó que també va ser un intel·lectual feixista que va treballar al servei de Mussolini. Gini no va ser l’única influència de Vandellós, sinó que, sempre segons Nadal, també ho va ser Spengler, autor del llibre “La Decadència d’Occident”, i inspirador de les idees nazis a Alemanya.

Afortunadament, el catalanisme no va evolucionar d’acord amb les tesis de Vandellós. L’any 1976, quan Catalunya avançava cap als 6 milions de la mà de la gran onada migratòria dels anys 60 i 70, Jordi Pujol publicava “La immigració, problema i esperança de Catalunya”: Pujol aportava una ampliació de la definició de catalans (qui viu i treballa a Catalunya) i deixava clar l’objectiu d’integració (amb afirmacions lamentables, tot s’ha de dir, sobre la pobresa espiritual dels andalusos i discutibles sobre la importància de la noció de poble). Pujol elogiava Paco Candel i el PSUC i no s’auto-enganyava sobre la possibilitat de frenar la immigració.

El proper objectiu no hauria de ser tornar a Vandellòs, sinó aprofundir en els aspectes positius del discurs de Jordi Pujol i dels sectors d’Església que avui escolten al Papa Prevost, junt amb el conjunt de l’esquerra (partits i sindicats: queda poc rastre del “lerrouxisme” que temia Pujol) que avui vol integrar la immigració de forma humana i ordenada, reforçant els serveis públics.

Com es pot apreciar al fantàstic document “Catalunya en xifres”, que publica l’Idescat, Catalunya té avui, 91 anys després del llibre de Vandellós, més de 8 milions d’habitants, quasi 2 milions dels quals han arribat de l’estranger les darreres dècades. D’aquests, un 80,4% parla català, i un 93,4% l’entén. No només no és un poble decadent, sinó que el seu creixement demogràfic és el primer indicador del seu potencial. És una potència científica, industrial, esportiva, gastronòmica… en bona part gràcies a l’aportació de persones vingudes d’altres terres, complementària del talent local. També és un poble amb enormes reptes: educatius, productius, d’infrastructures, i sobretot d'habitatge. En el mateix document de l’Idescat, la comparació amb la mitjana d’Espanya i d’Europa és sovint positiva (en joves amb estudis de nivell superior, o esperança de vida al néixer), però destaquen dos dèficits que cal corregir: la inversió en energies renovables i, sobretot, l’injustificat (tenint en compte els recursos existents) risc de pobresa: el 24,8% de la població està en risc de pobresa o exclusió social segons indicadors estàndard utilitzats internacionalment.

Avui, Catalunya, lluny de ser un poble decadent, és una part de l’Europa més integrada, és a dir, de l’única superpotència democràtica que hi ha al món en aquests moments. És un poble que té recursos i en pot tenir més: amb un autogovern notable amb quasi 50 mil milions d'euros de despesa en el pressupost acabat d’acordar, amb un acord de finançament i de condonació del deute llest per ser aprovat al Congrés. No és d’estranyar, pel potencial, per la situació geogràfica, pel clima, que Catalunya pugui ser el millor lloc per viure, treballar i invertir. Els reptes als quals s’enfronta la humanitat (i Europa) són enormes, però no estem en un mal lloc ni en un mal moment per fer-los front, ni és massa tard per fer de Catalunya una societat millor amb prosperitat compartida, oberta i cohesionada en la diversitat.


domingo, 10 de mayo de 2026

El diario federador

Desde hace décadas, ya no recuerdo desde cuándo exactamente, leo El País todas las mañanas. Desde que existe una edición online y estoy suscrito, es lo primero que hago cuando me levanto: lo leo en pijama mientras me tomo el primer desayuno, normalmente a las 6 de la mañana, antes de hacer ejercicio. Leo u ojeo otros diarios y muchas otras cosas, pero El País ha sobrevivido como mi primer diario.

Es donde escriben los principales intelectuales progresistas (o los mejores intelectuales, a secas), regularmente o de modo esporádico. Es donde hay los mejores periodistas. Es donde puedo leer a Vila-Matas, a Javier Sampedro, a Cristian Segura o a Jordi Llovet. Cuando lo leía en papel, me sentía universal al empezar por las más de diez páginas de la sección internacional.

Solo por haber sido el único en haber defendido la democracia el día del golpe de estado de 1981, cuando su desenlace era incierto, merece seguir siendo mi primer diario. Pero además en general ha pasado con nota la prueba de ser el diario de la izquierda democrática en España durante años, y está al nivel de los grandes diarios progresistas del mundo. Hoy es donde hay que leer para saber de las denuncias a los casos de pederastia en la Iglesia Católica, como el Boston Globe en Estados Unidos. Lo cual no significa que no cometa errores y no se pueda criticar (a mi me surgen críticas todos los días).

Com ha dicho Cercas en su libro, El País es el periódico de la democracia. También ha sido un diario federador: como dijo Illa en la celebración del 50 aniversario, ha tendido puentes cuando estos eran más necesarios, entre Barcelona y Madrid, entre españoles que ven las cosas de forma distinta.

El País, en sus editoriales y en la palabra de sus principales colaboradores, criticó el “procés” independentista, defendiendo el federalismo, y lo hizo educadamente y con moderación. El tiempo ha dado la razón a esos editoriales y esos artículos de Xavier Vidal-Folch, de Lluís Bassets o de Javier Cercas. Recuérdese “El creador de caos” o “Pesadilla en Barcelona”, que se quedaron cortos.

Hay quien todavía no perdona la crítica de que el “procés” era la versión catalana de la ola nacionalpopulista. Por eso todavía proliferan las listas negras (un gran honor formar parte de ellas), los linchamientos virtuales y las fatuas a escritores que solo hacen que aumentar sus ventas a raíz de ellas. Ignoro qué definición de nacionalpopulismo impide asociarlo a lo que vivimos en Cataluña.

El País ha ido más allá de defender la conllevancia. Aunque tiene su sede principal en Madrid, nunca lo he sentido como un diario lejano o ajeno a Cataluña. Gracias por dejarme asomar humildemente a sus páginas, especialmente en los años del "procés", y para defender la idea federal.

Como con la selección de los futbolistas que tienen que ir al Mundial, todos tenemos mejores ideas que el seleccionador, y por tanto todos haríamos un País mejor. Mi lista preferida de reproches radica en reprimirse en las críticas a la gran empresa, en defender dirigentes corruptos del fútbol y en la selección de columnistas a quienes se perdona haber metido la pata hasta el fondo. La defensa que ha hecho de “celebrities” del mundo del altruismo corporativo o de la “ciencia populista” huele a intereses del grupo empresarial, cuando el rigor y la ciencia estaban del lado de su cuestionameinto (a Bill Gates y a Yuval Harari, por ejemplo). Las ciencias sociales de vanguardia también podrían estar mejor recogidas.

Hoy sigue siendo el diario que mejor refleja la diversidad de España y que más defiende una Europa federal. Lo seguiremos leyendo, queriendo y criticando. Doblar la apuesta por la democracia, por una Europa federal y por una izquierda ética, como dice Cercas al final de su libro, es más necesario que nunca.


domingo, 26 de abril de 2026

Mobilitzar l’esquerra i el centre per la democràcia

La democràcia i Europa estan sota atac per part de Trump i l'oligarquia tecnològica que li dona suport. Això més que justifica la  Global Progressive Mobilisation, que vaig elogiar la setmana passada. Però l’elogi debilita i cal anar més enllà. Una crítica justa, si s'expressa amb els matisos suficients, és que amb l'esquerra no n'hi ha prou per salvar la democràcia (una altra és que s'ha de comptar més amb les bases locals quan s'organitza una cosa així: per exemple, B'92 va tenir els voluntaris olímpics).

Acceptar aquesta crítica es pot fer sense caure en la retòrica de la reacció de la qual parlava Hirschman, i en la qual han caigut alguns crítics. Ezio Mauro explica molt bé avui a La Repubblica que és la dreta qui ha d’aclarir-se, perquè ells tenen la responsabilitat d'estar deixant que els seus partits estiguin sent capturats per una secta xenofòbica i anti-democràtica.

Però l'esquerra serà més eficaç (especialment en el combat per defensar la democràcia) si, reforçant i retenint el suport de la classe treballadora, busca la col·laboració d'aquelles forces moderades que no són d'esquerres, i que també defensen la democràcia, com ja estem fent a les institucions europees, però també a Hongria, Polònia o Alemanya, i com hem fet en el passat en moltes societats. En el terreny econòmic, l'espai central s'està movent cap al centreesquerra (amb l'insuficient però prometedor Consens de Londres)  i això obre possibilitats de col·laboració. En el cas particular de Catalunya, hi ha com a mínim 4 idees força que poden donar lloc a una aliança de l'esquerra amb persones i col·lectius d'un ampli espai de centre que defensin Europa i la democràcia:

1) L'humanisme cristià, i en general aquelles expressions religioses (no només cristianes) que posin l'èmfasi en l'humanisme i la igualtat essencial de tots els éssers humans, i que siguin les primeres a condemnar el fanatisme religiós i l'abús de poder (de naturalesa sexual, per exemple) en qualsevol institució.

2) Un capitalisme responsable, que promogui una empresa amb propòsit, compromesa amb la dignitat de les persones, la cultura tributària, l'ocupació de qualitat i la descarbonització de l'economia. 

3) Un catalanisme integrador que accepti una definició generosa de què vol dir ser català i que valori la diversitat enriquidora de Catalunya.

4) Un europeisme federalista que entronqui amb la vocació europea del catalanisme i una visió del Continent on les fronteres entre estats tinguin cada vegada menys importància (com el que promou l'ex-lehendakari Urkullu)