Per una esquerra que vagi a la biblioteca

No tinc res en contra de les persones que fan servir Tik Tok. Ni sento cap superioritat moral cap a la gent jove; molts "grans" estem enganxats a coses menys defensables, com el futbol, les tertúlies radiofòniques o televisives, etc. No crec tampoc que s'hagin d'exigir especials credencials acadèmiques o educatives a les persones que es dediquen a la política, més que l'honradesa i la voluntat de servei públic.

Però a algú que aspira a liderar l'esquerra, o una part important de l'esquerra, d'un estat membre de la UE, se li ha d'exigir un respecte a les biblioteques i un rebuig de l'anti-intel·lectualisme, especialment en aquests temps d'atac a la ciència i al coneixement. Les biblioteques públiques (populars o universitàries), menystigudes pel diputat Rufián en comparació amb Tik Tok, són uns dels llocs on he experimentat més felicitat, i encara hi vaig sovint. Les recomano, pel gaudi espiritual i físic. És quelcom que Donald Trump no comparteix: ja ha dit que ell de biblioteca presidencial res de res.

Li hauríem de deixar l'anti-intel·lectualisme a l'extrema dreta (com Millán Astray quan només sabia cridar "España!" per contradir Unamuno) o a la dreta (com quan Pujol li retreia amb conyeta a Raimon Obiols que llegia massa).

Persones a qui respecto han opinat millor que jo sobre les propostes de Rufián, a favor i en contra. Com ha escrit Obiols, donat el nostre sistema electoral (que com tots, té avantatges i inconvenients), seria desitjable presentar com a màxim, a cada província, tantes candidatures d'esquerres com el número d'elles que té possibiltats reals d'entrar al Parlament i ni una més. Del contrari, regalem vots a la dreta. Hi ha exemples històrics d'oportunitats perdudes: si EUiA s'hagués afegit al pacte PSC-IC al 1999, Maragall hagués estat President 4 preciosos anys abans (i sense ERC), o si Iglesias no hagués boicotejat a Carmena amb una altra llista, aquesta hagués estat alcaldessa 4 anys més. Etc. 

Però segons tots els estudis realitzats, amb les enquestes actuals, una aliança electoral òptima de l'esquerra no seria suficient per guanyar a la suma de PP-VOX: calen també millors idees i millor programa, i potser millors lideratges a l'esquerra del PSOE (però qui soc jo per dir-ho). Potser Rufián pot ser un referent, però com sap per Santa Coloma de Gramenet, guanyar a les xarxes no és guanyar a les urnes, i té molta auto-crítica a fer de coses fàcils de trobar a l'hemeroteca (o, precisament, les xarxes).

En particular, sense una mica d'autocrítica per l'independentisme i el sobiranisme practicats (a l'extrema dreta li diuen "sobiranisme" a Itàlia i França) no es pot liderar l'esquerra d'un Estat membre de la UE, crec jo. Almenys sense deixar-los enrera, com els socialistes hem deixat enrera idees que defensàvem fa 50 anys o abans. Crec que si el discurs és (per aquest ordre) autodeterminació, anti-feixisme i omplir la nevera, no hi ha res a fer. Si fem una reflexió sobre com organitzar millor el poder polític per aconseguir una societat més igualitària, potser sí.

Una esquerra que no tingui almenys un neguit intel·lectual, que no es preocupi per les idees a més de les llistes, que no respecti la cultura en les seves velles i noves expressions, ni vencerà ni convencerà.

Un escut democràtic contra la guerra cognitiva

La derrota de Meloni al referèndum d’Itàlia, i la supervivència de governs progressistes en moltes grans ciutats, entre elles Nova York, Londres i París, grans símbols i realitats de la diversitat humana, són una font d’esperança. Aquestes victòries s’han produit per cert de la mà de la joventut, en contradiccó amb el tòpic estès i interessat d’una onada imparable de l’extrema dreta entre els sectors juvenils.

Aquestes bones notícies eren necessàries en un moment de retrocés democràtic al món. La combinació complementària de plutocràcia, etno-nacionalisme i pulsions autocràtiques i anti-científiques, no es donaria en absència del clima de guerra cognitiva recolzada per la tecno-oligarquia dominant. És un combat que avui té el front als Estats Units, però que s’estén perillosament cap a Europa. Però el desenllaç d’aquesta guerra cognitiva no s’ha de donar per descomptat. No estan sent les grans elits econòmiques, amb comptades excepcions, sinó la gent senzilla i alguns intel·lectuals (com l'economista Paul Krugman o l'historiador Timothy Snyder), artistes (com Bruce Springsteen, Robert de Niro o Jane Fonda) i científics, els que estan plantant cara a l’extrema dreta encapçalada per Donald Trump. Però la resistència democràtica és real, i en molts sentits eficaç.

L’escut democràtic que s’ha de desplegar per fer front als bombardejos de la guerra cognitiva (que amb els seus aspectes delirants, assenyalats per Raimon Obiols, acompanya la guerra real) ha de començar per rebutjar, per perillosa i ridícula a la vegada, tota erupció racista i discriminatòria, partint del principi elemental d’igualtat de totes les persones.

El racisme i la persecució de l’enemic interior van de la mà, i sovint pretenen colar-se entre els comentaris més banals. Per això s’ha de seguir d’a prop la fubolització de la política o la politització del futbol, l’esport més popular. No va fallar en aquest sentit un portaveu de l’extrema dreta italiana, que va atribuïr a la immigració estrangera la no classificació de la seva selecció nacional del proper Mundial. Més moderat va ser el líder de la dreta tradicional del nacionalisme català, que va dir que els crits racistes islamofòbics a l’estadi de Cornellà eren culpa del PSC. No m’ho invento.

Aquesta banalització del repte de la integració de l’inevitablement creixent fenomen migratori posa de relleu la necessitat de reflexionar sistemàticament sobre com organitzem aquesta integració, incloent com fer front de forma eficaç als missatges d’odi i de menypreu alegre als que es perceben com diferents (quan no ho són tant, sobretot en un país de tradició monoteïsta que va acollir durant segles població àrab-musulmana, les traces genètiques i culturals de la qual estan entre nosaltres). L'etno-nacionalisme forma part de la caixa d'eines dels que no volen societats democràtiques (i per tant diverses) per no perdre els seus privilegis.

El sistema que combina estats-nació i capitalisme avui no garanteix per si sol la democràcia, que cada vegada és més l’excepció, com explica el llibre “After Nations” (Després de les Nacions) de l’assagista Rana Dasgupta. De la resistència democràtica organitzada depèn que la democràcia acabi desapareixent o que es torni a expandir, segurament en formes post-nacionals. Ningú ens ho regalarà.

Per això és important la trobada progressista global que es farà Barcelona el 17 i 18 d’Abril. No hauria de ser només una reunió de líders, si no el re-inici d’un moviment organitzat, potent, de resistència i recuperació de la democràcia, amb el lideratge de l’esquerra.