Donald Trump contra l'economia

Un dels aspectes a destacar de la lamentable segona etapa de Trump a la presidència dels Estats Units és el seu enfrontament a l’economia. En català (com en castellà) tenim una sola paraula per a referir-nos a la disciplina del coneixement (el que en anglès es coneix com “economics”) i al seu objecte d’estudi (“the economy”). L’enfrontament de Trump a l’economia és en els dos sentits.

Trump 2.0 està sent un shock econòmic negatiu en sí mateix, un dels errors no forçats més flagrants de la història econòmica. No només pels aranzels desmesurats, caòtics, canviants i mal justificats, sinó per l’erosió de les institucions, el retrocés en la provisió de béns públics (pel que fa a salut pública, seguretat, recerca), la corrupció i la voluntat (veurem si reexida) de desmantellar l’estat de dret. És un cas extrem del ben documentat cost econòmic del populisme, en la seva versió extrema de neo-feixisme.

I està implicant un enfrontament amb algunes nocions que generen consens en la professió economista i amb alguns dels millors economistes, que estan adoptant un rol públic continuat per liderar l’oposició intel·lectual: Paul Krugman, Justin Wolfers, Larry Summers i molts altres. L’enfrontament també és contra els dos grans mitjans de comunicació que defensen una economia liberal amb matisos diversos: el Financial Times i The Economist.

Trump ha aconseguit diluir la frontera entre economistes heterodoxos i ortodoxos, de vegades una mica exagerades. Però seria una llàstima que es perdessin els matisos pel camí. Certament, l’assalt de Trump a alguns dels postulats centrals de l‘economia com a disciplina dintre de les ciències socials, deixa amb el peu una mica canviat a aquells que presumeixen de ser “economistes heterodoxos” (ara l’heterodox és Trump). Però no hauríem de perdre de vista que alguns dels dogmes de la suposada economia ortodoxa (que en realitat han perdut la centralitat de la professió des de fa temps) han portat als problemes socials i econòmics que han estat aprofitats pel nacional-populisme i el neo-feixisme.

No hi ha cap economista seriós que defensi l’atac de Trump al comerç internacional, a la independència dels bancs centrals, a la provisió de béns públics, a la lluita contra el canvi climàtic, o que no estigui alarmat per l’acumulació de poder privat en poques mans en col·lusió amb el poder públic.

Els meus economistes preferits no són especialment ortodoxos però no dediquen o no han dedicat massa temps a definir-se com heterodoxos, i en tots ells podria trobar arguments per esgarrifar-me davant de l’acostament del nacional-populisme al neofeixisme: Sen, Arrow, Krugman, Stiglitz, Bowles, Salas… El Premi Nobel se suposa que és un símbol de l’ortodòxia, però si a aquesta se l’acusa de no relacionar-se amb altres disciplines, el Nobel d’Economia també ha premiat a persones que no són economistes com Nash (matemàtic), Ostrom (politòloga) o Kahneman (psicòleg), o sigui que la interdisciplinarietat fa temps que està incorporada a la professió. La millor economia com a branca del coneixement és la que fa un millor ús de tot el coneixement científic per entendre la realitat material de la convivència humana. No és d’estranyar que Trump 2.0 l’hagi triat com enemiga.

Els avenços de les dues darreres dècades (apertura temàtica, metodològica, tecnològica –amb l’ús de big data i concretament de dades administratives amb autors com Raj Chetty, de la Universitat de Harvard-, la revolució de la credibilitat en econometria i el mètode CORE d’ensenyament) apunten al que Bowles (un economista d’esquerres sempre en la frontera científica) anomena pluralisme per integració: per exemple, fent servir tant Marx, com Hayek o Coase per entendre el sistema capitalista. De fet, un dels avenços és que podem entendre força millor (encara que imperfectament), gràcies a la sub-disciplina (avui totalment integrada en els departaments d’economia, les sèries de seminaris i els programes de postgrau) de l’economia política, per què sorgeixen els nacional-populismes i els neofeixismes. Molts d’aquests avenços han sortit dels Estats Units, i ara Trump els posa en perill amb el seu assalt a les universitats d’on han sortit la majoria de grans economistes.

La interdisciplinarietat amb les ciències naturals s’ha vist reforçada per la recerca sobre el canvi climàtic i els esforços per combatre la pandèmcia de Covid-19. Amb una gran riquesa de matisos i un debat encara obert, s’ha avançat molt en l’estudi de la inter-relació entre economia i institucions: de North i Weingast (citats recenment per Krugman) a Acemoglu, un dels darrers premis Nobel.

L’atac a l’economia, en el seu doble sentit, és un capítol més de l’atac de Trump a la ciència i al coneixement. És un assalt a la política pública basada en evidències, en la qual l'actual President no té cap mena d’interès (per exemple, s’està produint un atac al manteniment de les estadístiques econòmiques). És un capítol més fàcil que els altres, pels propis errors de part de la professió econòmica, i per les limitacions pròpies d’una disciplina l’objecte d’estudi de la qual és de gran complexitat. Té menys conclusions empíriques fortament establertes que altres parts de la ciència, i és més impopular. Esperem que en surti enfortida del repte. 

El continuum fascista que llega hasta nuestros días

Philippe Sands, en el último libro de su trilogía sobre sobre el nazismo tras la caída de Hitler, “Calle Londres 38”, establece la conexión entre un prófugo de la Alemania nazi que se refugió en la Patagonia, y las desapariciones y torturas del régimen de Pinochet. En ese número de la Calle Londres en Santiago, la capital chilena, estaba la sede del Partido Socialista hasta el Golpe de Estado de 1973, y entonces se convirtió en uno de los centros de tortura de la dictadura militar, que el nazi alemán Walther Rauff solía frecuentar, y entre cuyas víctimas se encontraron precisamente muchos militantes socialistas. 

Hacia el final del libro, Sands extiende una conexión hasta alcanzar a nuestros días, refiriéndose al torturador Miguel Krassnof: “tiene fuertes apoyos, incluyendo a José Antonio Kast, que fue derrotado por Gabriel Boric en la segunda vuelta de las elecciones de 2021, y sigue defendiendo a Pinochet. Kast es de padre alemán, quien se sumó al Partido Nazi en 1942”. Sands finaliza el párrafo afirmando que Kast, a quien todos los comentaristas han calificado como político populista, en la onda de Trump y Milei, pidió el indulto para Krassnof tras visitarle en el centro penitenciario donde cumple condena por su implicación en torturas y desapariciones. 

Existe una discusión nominalista sobre si el moderno nacional-populismo, del cual Trump es un caso extremo pero no único, es fascismo. Los últimos acontecimientos en Estados Unidos están diluyendo la discusión, y son bastantes los analistas que han alcanzado una clara conclusión. Por ejemplo, alguien tan ponderado como el intelectual chileno de centro-izquierda Alfredo Joignant afirma: “Son demasiadas las razones para no dudar en calificar al régimen (no solo al gobierno de los Estados Unidos) de neofascista, lo que significa que Donald Trump es, lógicamente, un líder neofascista.” El historiador Timothy Snyder hace tiempo que apunta en esta dirección, y ya dijo en una ocasión que “la post-verdad es el pre-fascismo”. Últimamente ha dejado caer el prefijo.

El escritor cubano (anticastrista) Leonardo Padura recuerda que el clima que se vive hoy en Estados Unidos contra los inmigrantes no es muy distinto del clima que existía contra los judíos en la Alemania de los años 1930. Puede que no haya centros de tortura ni campos de concentración en territorio de Estados Unidos (aunque sí se detiene a estudiantes o se acosa a las universidades), pero las violaciones de los derechos humanos se trasladan a cárceles de El Salvador, o a las desoladoras ruinas de Gaza. Igual que la Alemania de Hitler no cometía sus mayores atrocidades en suelo alemán, sino que las exportaba a Europa del Este.

Llamar simplemente nacional-populistas a partidos xenófobos como Vox o Alianza Catalana es olvidar que en España (incluyendo Cataluña), igual que en Chile, quienes apoyaron una dictadura fascista (instituciones e individuos) siguen vivos o tienen herederos que no han recapacitado sobre el origen de los privilegios de los que han gozado.

No hace tantas generaciones de los fascismos de los años 1930, y menos de las dictaduras que se alargaron hasta los años 1970 y parece que algunos jóvenes en España (no una mayoría) se divierten poniendo el Cara al Sol en las fiestas. Quizás llamando a las cosas por su nombre nos animaremos a combatirlo con menos prevenciones.

Trump, Europa i les coses de menjar

Després d'unes setmanes de silenci i desconcert, l'"establishment" del Partit Demòcrata dels Estats Units s'ha començat a moure els darrers dies. Els líders del sector progressista, com Alexandria Ocasio-Cortez i Bernie Sanders, no han parat de mobilitzar-se, però als líders moderats els ha costat posar-se en peu. Hillary Clinton, en un article al New York Times, argumentava que els equips incompetents de Trump eren un perill per als interessos dels Estats Units, com demostrava el "Signalgate". 

Però el més eloqüent ha estat Barack Obama, que ha sortit al pas del fals dilema entre denunciar la deriva antidemocràtica de Trump o centrar-se en "les coses de menjar" (els "kitchen-table issues" que diuen per allà). Com explica un article a The New Republic, el dilema és fals, perquè és precisament la deriva antidemocràtica i el deteriorament institucional el que fa que "pugin els preus dels ous". 

El lamentable anunci d'aranzels de Trump, un monument a la ignorància econòmica, només ha estat possible perquè abans s'han saltat algunes regles, com les que impedeixen al President decidir els aranzels sense cap emergència que ho justifiqui. I només s'explica perquè Trump necessita espectacles diaris, per aberrants que siguin, per canviar de tema cada dia i que no es parli de la detenció d'estudiants, de l'assalt a les universitats, de la supressió de polítiques educatives i sanitàries, de l'atac a les agències reguladores o del fre a les urgents polítiques mediambientals. I perquè no es parli tampoc de les seves polítiques impopulars de baixar impostos als rics i desmuntar la provisió de béns públics, com s'explica en una brillant conversa entre l'economista Paul Krugman i la Senadora Elizabeth Warren.

El que diu Obama ens interpel·la a nosaltres. Parlar de la necessitat de reforçar les institucions democràtiques, parlar de més Europa, parlar de federalisme, no s'ha de fer com una qüestió separada de "les coses de menjar", sinó que s'ha de saber explicar que aquestes qüestions són condicions necessàries, però malauradament no suficients, perquè puguem seguir menjant, per mantenir i millorar el sistema de benestar que caracteritza a les societats europees. El de Trump és un cas extrem, però no únic, que il·lustra l'enorme cost econòmic i social de les polítiques populistes. Dintre de la incertesa econòmica que ens envoltarà les properes setmanes i mesos, l'evidència frapant del cost econòmic del trumpisme (i tot allò que se li assembli) és de fet una gran oportunitat per Europa. A l'Eurobaròmetre, l'adhesió a la UE està més alta que mai i al CEO català el suport a la independència de Catalunya està al punt més baix des de l'inici del procés. Són fenòmens associats. Crec que una gran majoria de la població veu amb nitidesa que és l'hora de confiar en institucions democràtiques sòlides que permetin polítiques serioses de prosperitat compartida, en la línia del Pla Catalunya Lidera del Govern de la Generalitat, que entre altres coses és una oda europeista.

La ultra-dreta nacional-populista ("sobiranista", com l'anomenen a Itàlia, no per casualitat) semblava impossible de frenar, però la impopularitat de Trump a Europa ens pot vacunar contra la seva expansió. Trump considera la Unió Europea com un conjunt (un conjunt que ell odia)  a efectes aranzelaris, com va quedar clar en la seva famosa taula. I la UE ha de reaccionar com un tot, com ho va fer davant del Brexit o davant de la pandèmia de Covid-19. En teoria de jocs, una estratègia és dominant quan et garanteix un resultat millor facin el que facin els altres. Més Europa és l'estratègia dominant davant de tanta incertesa (a part de ser el que a mí m'agrada). Una Europa més integrada, que busqui reforçar noves aliances, a la vegada que sigui útil a la resistència que està emergint als Estats Units.

Allò que amaga la ràbia de Meloni amb el Manifest de Ventotene

Aquesta setmana que acaba avui, la Presidenta italiana del Consell de Ministres, la post-feixista Giorgia Meloni, ha gastat bona part del seu temps i del seu capital polític atacant els autors del Manifest de Ventotene. Ho va fer, premeditadament, en seu parlamentària i en el seu contacte amb mitjans de comunicació. 

Aquest atac als militants antifeixistes Spinelli, Rossi i Colorni (aquest, un filòsof assassinat pels feixistes en 1944) que, mancats de llibertat, van redactar el Manifest el 1941 i el van fer circul·lar clandestinament en plena segona guerra mundial mentre eren confinats a l’illa de Ventotene, és un atac també al federalisme europeista força transversal en la política italiana. Des del centre-dreta liberal d’Einaudi en el passat fins al liberalisme social de Draghi en l’actualitat, passant pel gruix de l’esquerra, la tradició europeista d’Itàlia és molt potent.

El Manifest de Ventotene, escrit en circumstàncies dramàtiques, és un dels textos fundacionals del federalisme europeu modern. Meloni i les persones que l’assessoren, han tret fora de context frases del manifest que mostren escepticisme amb la democràcia dels estats-nació, i que qüestionen la primacia sense restriccions de la propietat privada. En una típica maniobra dels nacionalpopulismes disruptius en temps de la post-veritat, han organitzat una campanya de linxament i matonisme als mitjans de comunicació i a les xarxes socials, associant el Manifest de Ventotene, a un intent d’instal·lar un sistema totalitari a tot el Continent. És igual que avui el Grup Spinelli del Parlament Europeu estigui format per eurodiputats de diferents tendències, i que un dels seus líders, el liberal Guy Verhofstat, hagi sortit en defensa dels ideals de Ventotene, que no són altres que els d’una Europa unida, en pau i democràtica.

Amb l’intent per part de Meloni d’associar Ventotene a una batalla cultural més de “wokisme de dretes”, aquesta vegada el tret li pot sortir per la culata. Darrera d’aquest intent hi ha una voluntat de matar l’èxit de la manifestació per Europa de dissabte passat a Roma, una manifestació de la qual va emergir un missatge molt digne de reafirmació dels ideals europeistes davant de l’onada reaccionària del virus trumpista. Una manifestació amb discursos molt allunyats de la retòrica polaritzadora del populisme modern. Enfrontant-se als manifestants, Meloni queda més que mai del costat de Trump i Musk, tan impopulars a Itàlia com a la resta d’Europa.

Darrera de la demagògia de Meloni també hi ha l’intent de frenar l’evolució de l’Europa actual cap a una Europa més federal que confederal, amb una fiscalitat europea, amb més deute comú (que tant beneficia Itàlia amb els fons Next Generation, com a Espanya) i un exèrcit europeu. Meloni és, com Trump i Putin, però amb la boca més petita, de les que vol que l’Europa confederal esdevingui de nou una Europa de les petites nacions sobiranes, on la UE sigui una esfera més de coordinació i prou, i persones amb tendències autocràtiques com ella tinguin més poder. Els seus arguments han estat clarament sobiranistes (a Itàlia, l’adjectiu “sobiranista” s’utilitza com a sinònim de “nacionalpopulista”, per bones raons): esgarrifada, afirma que la idea d’una Europa federal va contra la idea de l’autodeterminació dels pobles.

Que a Itàlia la histèria de Meloni amb Ventotene difícilment arrossegui moltes simpaties ho il·lustra l’èxit que, també aquesta setmana, va tenir el monòleg de dues hores a la RAI, la televisió pública, del popularíssim actor Roberto Benigni, monòleg en el qual va defensar la idea d’Europa i el Manifest de Ventotene. A Meloni el que li fa por és que potser la majoria silenciosa ja no és tan silenciosa. Ella mateixa ha contribuit a fer disparar les vendes del Manifest de Ventotene, i les cerques d’aquest a Google. El diari La Repubblica, que va repartir gratuïtament el Manifest el dia de la manifestació, avui el torna a regalar als seus lectors. Gràcies per la difusió, Presidenta.

Sempre ens quedarà Roma… i ja està?

Bogart a Casablanca va dir allò de “sempre ens quedarà Paris”: era una manera de dir que no hi hauria res més en aquella fantàstica història d’amor.

En aquest cas, el nostre París és Roma, i en concret l’emocionant manifestació europeista i federalista d’ahir (a la qual vaig tenir la sort d'assistir), originada per una crida al diari La Repubblica, que en la seva edició del dia de la mani regalava el “Manifest de Ventotene”, el document fundacional del modern federalisme europeu.

Renata Colorni, filla d’Ursula Hirschman, neboda de l’economista Albert Hirschman, i filla adoptiva d’Altiero Spinelli (un dels autors del manifest de Ventotene), va parlar a l’acte, i va retre homenatge a la generació dels seus pares, en un discurs que posa la pell de gallina. Com posen la pell de gallina diveses intervencions, que es poden visualitzar en el vídeo complet.

Entre les persones que van fer discursos, hi ha joves beneficiats pel programa Erasmus, una noia refugiada afganesa i alcaldes, com els de Roma i Barcelona, que van tenir un paper important en l’èxit de la mobilització i en l’organització.

El to de dignitat i defensa i projeccció cap al futur de la idea d’unitat europea va ser un gran encert. Va ser la principal mobilització fins ara a Europa contra l’onada reaccionària global encapçalada per Trump, Musk i Putin. Els diaris El Pais i La Vanguardia han copsat la magnitud de l’esdeveniment, dedicant-li generosos espais a les seves portades del dia d’avui.

TV3 en canvi ha trigat 24h a fer-se’n ressò, com si estigués amb el peu canviat, i no hi va enviar cap equip. Segur que d’ara en endavant hi pararà més atenció, a com l’onada de nacionalpopulisme es combat amb europeisme, amb federalisme.

Javier Cercas, que també va participar a la mani enviant un video, ha escrit a El Pais, i ha dit en una entrevista a La Repubblica, que això no es pot quedar aquí. Uns activistes han recollit la seva idea i ja han llençat una plataforma per convocar a una gran manifestació europeista a tot el Continent pel proper Dia d’Europa, 9 de Maig. Sempre ens quedarà Roma, però no n’hi ha prou.

Solidaridad con los Estados Unidos

Al mismo tiempo que nos esforzamos por caracterizar exactamente lo que está pasando en Estados Unidos, va tomando cuerpo (no sin dificultades) la resistencia interna, en paralelo a la complementaria reacción a nivel internacional. Ambas fuerzas, resistencia interna y reacción internacional, se alimentan mútuamente. Puede ser tentador para algunos dar por perdido a los Estados Unidos, en algunos casos animados por un anti-americanismo de hondas raíces, y centrarse en organizar un mundo sin ellos. Sería un error, porque existen en el país norteamericano fuerzas progresistas, universidades de prestigio, centros científicos, think tanks y todo tipo de instituciones que han contribuido y siguen contribuyendo al progreso de la humanidad, y que son todavía una esperanza interna y externa. No les demos prematuramente por perdidos.

El viernes pasado se manifestaron en varias ciudades norteamericanas numerosos representantes de la comunidad científica, en protesta por los recortes salvajes que están experimentando los centros de investigación. Al mismo tiempo, se organizaban protestas en solidaridad en otros países, como por ejemplo en Francia. Aunque los franceses (y otros) tienen motivos para temer a sus trumpismos locales también, la acción me recordó a los movimientos de solidaridad con los demócratas del sur de Europa o de América Latina, en tiempos de las dictaduras militares, salvando las distancias. Se me despertó la imagen de Olof Palme pidiendo libertad en España por las calles de Estocolmo.

En lo que algunos han calificado como estado mafioso, hay que ser valiente para protestar, por mucho que las libertades formales sigan vigentes. Los Substacks de intelectuales estadounidenses como Timothy Snyder y Paul Krugman son estos días un punto de referencia obligado. Los columnistas del New York Times y los comentaristas de la CNN que todavía no han sido silenciados, merecen todo el apoyo desde el exterior. Líderes progresistas del Partido Demócrata, como Bernie Sanders, Elizabeth Warren, AOC o Robert Reich merecen tener eco fuera de su país, para recibir apoyo desde el exterior, incluso para venir a otros países a recargar las pilas. Los grupos de Democrats Abroad que organicen marchas y encuentros, deben también ser apoyados.

Algunas universidades y centros oficiales del Reino Unido y Francia han anunciado programas para atraer a científicos y académicos “quemados” de los Estados Unidos. En España y Cataluña tenemos que sumarnos a la puja, pero más que para organizar un “brain drain”, para organizar un “brain loan”, es decir no para atraer cerebros indefinidamente en masa, sino para que puedan volver a su país una vez las aguas vuelvan a su cauce. Nunca hubiéramos pensado que esto iba a ocurrir, pero hay que organizar programas para intelectuales refugiados de Estados Unidos, igual que los hemos organizado para Afganistán, Irán o Siria. Barcelona acogió en el pasado a numerosos refugiados de las dictaduras de Argentina, Chile y Uruguay, que en muchos casos después regresaron a sus países. Quién iba a decir que tendríamos que hacer algo parecido tras un cambio de régimen en los Estados Unidos.

Sortir al carrer per Europa i la democràcia

Ja estan entre nosaltres. Estan a la Casa Blanca, però també estan en moltes ciutats a Europa i Espanya, estan al Parlament de Catalunya i estan a l’Alcaldia de Ripoll. Després de sentir els plans de Trump per Gaza i de veure la patètica escena dels matons al Depatx Oval amb Zelenski, ningú es pot enganyar sobre la gravetat de l’assalt a la democràcia i al bé comú que estem patint. 

A Europa són minoritaris, però ara tenen el suport del govern més poderós del món i la tecno-oligarquia que el recolza. Per això ja he fet plans per ser a Roma el dissabte 15 de Març, responent a la crida del periodista Michele Serra al diari italià La Repubblica (el més europeista) a manifestar-nos per Europa, amb una sola bandera, sense símbols de partits. Líders de diferents formacions, començant per la del Partito Democratico Elly Schlein, s’hi han afegit.

Íñigo Domínguez ha fet una crida a El Pais a fer manifestacions semblants en altres capitals europees. Tant de bo aquesta crida tingui ressò i hi hagi actes semblants a Barcelona i Madrid, si no el mateix dia, sí en dates properes.

Gioconda Spinelli, la neta d’Altiero Spinelli, un dels autors del Manifest de Ventotene, ha recordat que els objectius de la manifestació convocada per Serra són totalment coherents amb la lluita del seu avi. Només una Europa unida podrà fer front a les forces que volen destruir la democràcia i el progrés, que són forces que utilitzen el nacionalisme per enredar la gent.

Roma té un significat especial per ser una de les grans capitals europees, i per la presidenta del Consell de Ministres a Itàlia, Meloni, que no acaba d’abraçar l’ideal europeu. No està amb Putin, però no s’atreveix a plantar cara a Trump.

Albert Hirschman, l'economista que va combatre el feixisme, va deixar escrit que quan es tracta de protestar, hem de triar entre “sortida” i “veu”. No podem sortir del món, que és l’escenari real en què es desplega el combat per la democràcia i el bé comú avui dia. Ens queda la veu, el vot, la mobilització i l’organització. 

Europa i la socialdemocràcia, en positiu

Com ha explicat el politòleg Jan-Werner Mueller, la reacció a l’amenaça per a la democràcia que suposen Trump i Musk constitueix un problema d’acció col·lectiva. És a dir, l’esforç que implica oposar-s’hi té un cost individual, mentre que el benefici és col·lectiu i es dilueix, tot i que el benefici col·lectiu de l'acció supera en molt el cost col·lectiu. Només alts nivells d’altruïsme, de coordinació i de cooperació fan possible assumir els costos de la reacció i la resistència, per a persones i grups. En molts casos, aquests problemes se superen i les persones i grups contribueixen als béns col·lectius més enllà del seu interès particular a curt termini. Però el derrotisme és un fre a l’acció col·lectiva.

L’assalt a la democràcia i als béns públics nacionals i globals de l’administració Musk no s’ha de normalitzar ni a la vegada considerar com quelcom que se superarà tot sol. Un dels béns públics assaltats, de manera orwelliana, és la veritat. I és el llenguatge: quan diuen llibertat, volen dir el contrari. Quan diuen eficiència (com en el sinistre Department of Government Efficiency, o DOGE, de Musk, dedicat a jibaritzar l’estat), volen dir ineficiència (primer d’economia: els poders públics han de proveir béns públics per raons d’eficiència).

Europa ha de reaccionar, però Europa no és una tercera persona: Europa ets tu, Europa sóc jo, Europa som nosaltres. És un problema d’acció col·lectiva. I en el repte de superar aquest problema, la socialdemocràcia hi juga un paper central, encara que no únic.

Un comentarista que en el passat havia recolzat a la socialdemocràcia i que durant el “procés” català va confessar que havia passat a votar la CUP, es preguntava recentment en un titular “on està la socialdemocràcia”. Una resposta fàcil és que està al seu voltant; concretament, i malgrat la seva legítima deserció, governant a Barcelona, a Catalunya i a Espanya. També està en moltes de les coses bones que té Europa, com sistemes públics de salut i una esperança de vida més alta que els Estats Units, com recordaven recentment Héctor Abad Faciolince i Thomas Piketty en articles magistrals.

És cert que hi ha hagut un retrocés, però la socialdemocràcia encara ocupa un espai central. Avui l’entusiasme no està en les reunions de la Internacional Socialista com als anys 1980, sinó que està en les reunions de la Internacional Nacional-Capitalista. La ultra-dreta ha crescut, encara que a Europa és minoritària, també entre la joventut.

Però la socialdemocràcia governa no només a Espanya, sinó també al Regne Unit, a Noruega i a Dinamarca. És l’únic soci possible de la victoriosa democràcia cristiana alemanya, malgrat la derrota. I avança posicions a França i Itàlia, on ocupa un espai central en l’oposició al sobiranisme nacionalpopulista de Le Pen i Meloni.

La socialdemocràcia té per 5 anys (després d’unes eleccions al Parlament Europeu on, com a les alemanyes, s’anunciava injustificadament la fi del món) la principal Vicepresidenta de la Comissió, i la presidència del Consell Europeu. També està present als governs de Xile, Uruguai i Brasil, i va ser clau en la victòria a la segona volta de Petro a Colòmbia, encara que aquest no està aprofitant bé el suport.

El nacionalpopulisme ha estat derrotat a les urnes després d’haver arribat al poder almenys una vegada a Brasil, Polònia, Estats Units i Regne Unit. Als Estats Units, ha recuperat el poder després d’haver-lo perdut, i ho intentarà també a Brasil, Polònia i el Regne Unit. I també va ser derrotat a Catalunya, si posem el “procés” independentista com a mínim en la perifèria d’aquesta categoria.

L’adversari (no el “procés”, que ja no tornarà a ser el que era, sinó la Internacional Nacional-Capitalista) és colossal i és fruit d’una acumulació de poder privat que no s’hauria d’haver permès mai (i que una política de defensa de la competència robusta, un dels punts forts d’Europa, podria frenar), però hem de construir a partir del que tenim, que és molt. La socialdemocràcia té en bona part la centralitat, però no l’hegemonia, i ha d’avançar posicions, buscant a la vegada acords a esquerra i dreta: estant amb la majoria, amb les persones treballadores, amb els de baix i no amb els de dalt (pot haver-hi dubtes sobre què fem, però no sobre qui som), generant llibertat a través d’una prosperitat compartida i sostenible. I a Europa, contribuint a aquesta prosperitat compartida mitjançant una major integració i la inversió massiva en béns públics europeus.

Les eleccions alemanyes han donat la raó al politòleg Larry Bartels: l’opinió pública bascula molt menys cap al nacional-populisme del que suggereixen els titulars catastrofistes. Hi ha una base gran, si bé minoritària, de votants d’extrema dreta, però la democràcia s’erosiona sobretot des de dalt (pel comportament oportunista de líders i oligarques), no tant des de baix. Fins i tot els mapes de colors també donen una imatge esbiaixada: amples regions d’un color poden amagar grans capitals (com Berlín) que ocupen poc espai amb molta gent, d’un color molt diferent als voltants.

Si aconseguim ser positius, i evitem el derrotisme, resistir i reaccionar serà més fàcil. 

Quan volaven les gallines: recordar Javier Soto en temps de Donald Trump

Diu la llegenda que una vegada als anys 1980, un noi de les joventutus socialistes d’una zona urbana, durant una activitat a la casa de colònies de Marta Mata a Saifores (Baix Penedès), va agafar una gallina i, preguntant-se en veu alta si les gallines volaven, la va llençar a l’aire amb els resultats que el lector instruït pot imaginar-se.

En aquelles joventuts liderades per Javier Soto, aquell era l’esperit, i sovint les gallines volaven, si bé metafòricament. Van volar per exemple quan vam organitzar un Congrés a l’estació de metro de Sant Antoni (llavors en desús) el 1985, sota el lema de “Les Sortides del Túnel”, i van volar quan els nostres companys de les Joventuts Socialistes d’Espanya van enviar des de Madrid un avió ple de nens uruguaians de l’exili, per passejar-los per Montevideo en plena dictadura militar uruguaiana (se’n va fer fa pocs anys un documental molt recomanable).

Ahir vam recordar el Soto en un acte d’homenatge (fa 30 anys que ens va deixar quan en tenia 33, i el 25è anversari no el vam poder celebrar per la pandèmia), amb la participació de Miquel Iceta i Salvador Illa. Lluny de ser un recordatori trist, va ser un moment de retrobament alegre, i de posar sobre la taula idees per al present i al futur.

Malgrat les gallines que vam fer volar, en Javier no era un líder donat als cops d’efecte improvisats i aïllats, no practicava el “jugadamestrisme” estèril, sinó que el seu lideratge es basava en el missatge, l’estratègia i la creació d’equips.

El missatge principal (el que avui anomenaríem el “framing” o el relat) es basava en la idea que allò fonamental eren les condicions materials de vida dels joves més marginats, especialment la jovenut suburbial de les perifèries urbanes (que havien estat analitzades en un Informe que havia elaborat José Ignacio Urenda per a la Corporació Metropolitana de Barcelona). En un “mundillo” juvenil dominat per l’Església i l’associacionisme tradicional, ell va donar veu als qui no en tenien, i va portar els seus interessos al Congrés de Diputats i al Parlament de Catalunya, en un moment que els joves aturats estaven pagant la pau social que va acompanyar la transició democràtica a Espanya.

L’estratègia consistia a desplegar instruments socials amb aliats. Vam crear l’AJEC al món estudiantil amb la Joventut Comunista (amb la qual vam treballar una possible fusió, que no es va produir, per ressuscitar la JSU), vam reactivar la Joventut Europea Federalista amb els Joves d’Unió, i vam intentar impulsar (sense reexir del tot) el Departament de la Joventut Treballadora de la UGT. A l’Octubre de 1986 (31 anys abans del moment culminant del “procés”), Javier Soto i Raimon Obiols (llavors primer secretari del PSC) van convocar una reunió d’estratègia per discutir sobre el creixent pes de l’independentisme entre la joventut.

El Soto sabia que per molt carismàtic que fós, la política útil es fa en equip, com tot, i va reunir al seu voltant a persones d’orígens diversos, representatius de la pluralitat de la joventut catalana de l’època.

Eren temps molt diferents a l’actual, però els reptes de la política democràtica no han canviat. No vam fer suficient perquè els càrrecs institucionals no es convertissin per a alguns en finalitats en si mateixes. Ningú havia tingut temps encara de dedicar tota una vida anant de càrrec en càrrec, i vam ser ingenus en aquest sentit. Eren temps de construcció, tot just vam entrar a la Comunitat Europea el 1986, on no érem totalment conscients de les amenaces que encara encerclaven a la democràcia naixent, i on el fanatisme etarra assassinava absurdament a civils (incloent socialistes) i militars, de vegades davant dels seus fills.

Avui la democràcia torna a estar amenaçada, per altres raons i amb altres tecnologies. Més que mai s’ha de fer tot el possible per recolzar instruments col·lectius amb una veu ferma, llums llargues i equips sòlids i diversos, donant veu als qui no en tenen. Javier Soto és un líder irrepetible, però ahir vam passar el seu relleu a les noves generacions, un relleu que ell va agafar dels avis del POUM, que ens deixaven quan ell actuava i que ell va conèixer. Avis com Pep Jai, el pagès senador del Vendrell, oncle de Martí Carnicer, líder socialista encara en actiu. Recordo en Javier emocionat al funeral multitudinari per Pep Jai a la capital del Baix Penedès el 1989. Aquells avis que van fundar el Moviment Socialista de Catalunya als anys 1940 sota el lema de “Federació, Democràcia i Socialisme”. És la nostra obligació fer que la seva veu no s’apagui mai, i que ara s’escolti i es converteixi en acció.

(En aquest vídeo es pot presenciar l’acte sencer d’ahir; en aquest altre, hi ha missatges recordatoris de persones que vam conèixer a Javier Soto; i en aquest llibret elaborat fa uns anys per Miquel Iceta es poden llegir peces de recordatori).

El derecho al federalismo

El otro día tuvo lugar en Barcelona un acto que transcendió poco pero que debería haber transcendido más. En cualquier caso, está disponible el vídeo completo del evento: recomiendo verlo y escucharlo con calma.

Me refiero a la jornada de celebración que sirvió para conmemorar los 40 años del Institut d’Estudis de l’Autogovern de Cataluña y los 40 números de la Revista d’Estudis Autonòmics i Federals, que viene publicando este centro.

El IEA que ahora dirige el catedrático federalista y experto en federalismo Xavier Arbós (como los fondos europeos y otras muchas cosas que se hacen en la Generalitat de Cataluña), puede presumir en el período político actual con la boca bien abierta de lo que ya hacía, como su prestigiosa revista.

El acto sirvió no para recordar con nostalgia o con autocrítica lo que se ha hecho en 40 años, sino para proyectar hacia el futuro la idea federal. El Consejero de Presidencia Albert Dalmau realizó la defensa más contundente del federalismo que yo le haya escuchado a un miembro del gobierno catalán, como puede comprobarse en el vídeo.

A continuación, la Profesora suiza Eva Maria Belser, experta en federalismo, dio una lección magistral sobre el “derecho al federalismo”, que debería ser material obligatorio para cualquier persona interesada en el potencial de las ideas federalistas para lidiar con las complejidades internas de los estados o las propias de las relaciones internacionales.

En su charla, esta académica mencionó las dos películas recientes que plantean un escenario distópico de guerras civiles en Estados Unidos y Suiza, dos realidades federales, y como esos conflictos imaginados nacen del colapso del federalismo. 

En nuestro mundo lleno de retos como el cambio climático, las guerras y sus refugiados y las migraciones, los límites de derechos como el de autodeterminación, el de secesión o su versión eufemística del derecho a decidir, empiezan por la dificultad de definir con precisión el sujeto del derecho. Quizás va siendo hora de reclamar el derecho a no ser separados por etnias, naciones, estados, fronteras, el derecho a que no nos separen de nuestros vecinos, a que no nos despojen de nuestra ciudadanía cuando tenemos el privilegio de gozar de una; el derecho a disfrutar de nuestra identidad junto a otras.

Es hora quizás de reclamar el derecho a que se nos reconozca que las identidades se solapan y superponen en un contexto de pluralidad, incluso en una misma persona. Tenemos que corregir el error de Wilson después de la primera guerra mundial (el de pensar que el Planeta se podía dividir en “pueblos” separados por fronteras indiscutibles), error que llevó a la segunda guerra mundial, y que está detrás de las tragedias de Yugoslavia, de Israel/Palestina y de Ucrania, entre muchas otras.

Tenemos derecho a compartir soberanía, a que esta no se monopolice por parte de ningún poder. Tenemos el derecho a mantener y mejorar la democracia en un mundo complejo con retos que superan la capacidad de los viejos y caducos estados-nación.

Y hay dos maneras de superar dicho estado-nación: la manera imaginada por Trump y Musk (el poder de la fuerza o el dinero), o la manera del federalismo democrático (valga la redundancia). Y ahí nos puede ser útil lo que dijo la politóloga Elisenda Casañas en la mesa redonda final del acto: necesitamos un federalismo flexible y dinámico, que no aspire a soluciones definitivas. Una concepción abierta y pragmática serviría para no tirarnos el federalismo por la cabeza como si fueran las tablas de la ley. Está bien que cuanta más gente mejor hable en nombre del federalismo, pero idealmente con una voluntad de buscar acuerdos y consensos de forma pragmática y posibilista, y no de pretender que el reclamado federalismo de otros no es el “auténtico”.

Organizar la fraternidad en su complejidad del mundo actual y futuro hace necesario seguir la pista de estos debates. Auguro un gran futuro al Institut d’Estudis de l’Autogovern.

Contra el catastrofisme

La retòrica del catastrofisme afavoreix el populisme d’extrema dreta, com explica avui Paul Krugman respecte a la situació econòmica dels Estats Units: Trump i Musk necessiten dir que els Estats Units pateixen una emergència econòmica, contra tota evidència, per justificar una acumulació de poder que seria totalment inconstitucional en temps normals.

Més en general, el tremendisme reforça els venedors de solucions autoritàries i suposadament miraculoses, els lideratges forts que prometen resoldre tots els problemes amb un cop de força que se salti les normes escrites i no escrites.

El derrotisme paralitza les persones reformistes i els treu protagonisme, en favor dels indocumentats i els venedors de fum.

Posaré quatre exemples, on he sentit persones que han acreditat la seva capacitat intel·lectual, però que malgrat tot han manifestat opinions catastrofistes, al meu parer força injustificades:

-“La crisi de l’esquerra”, és un mantra que escolto des que em vaig afiliar a un partit d’esquerres fa més d 40 anys. L’altre dia un comentarista d’un programa important de la CNN (una cadena suposadament contrària al trumpisme) va dir que ell no veia al món una crisi de la democràcia, sinó una crisi de l’esquerra, que fracassava electoralment a tot arreu i que perdia el suport de la població. D’acord, hi ha partits d’esquerra o centre-esquerra que passen per dificultats. Però molts d’aquests partits segueixen al govern, i globalment, són el principal front de lluita contra els líders i forces que amenacen la democràcia.

-“El declivi de la llengua catalana”. A Catalunya i altres territoris de parla catalana sembla que ha disminuït en termes relatius l’ús social del nostre idioma. Però és un idioma que el parla més gent que mai, que més persones que mai el coneixen i el poden fer servir, on més institucions que mai el recolzen, i que mai havia disposat de tants mitjans escrits i audio-visuals per propagar-lo. Això no ens estalvia un debat sobre si estem fent servir aquests instruments de la millor manera possible en la realitat d'avui, no en una realitat inventada. Per exemple, potser avui serveix de poc la immersió lingüística a les escoles, si la qualitat de les escoles públiques empitjora i la segregació social a l’ensenyament augmenta. O de poc serveix tenir una televisió pública en català si cada vegada menys gent jove veu la televisió i entre molta gent gran ha perdut prestigi.

-“L’enfonsament d’Europa” al qual es referia com un fet accompli un amic meu l’altre dia a La Vanguardia és una percepció que sorprendria a pensadors i activistes de fa unes dècades, com Hannah Arendt o Altiero Spinelli, si aixequessin el cap. Poques coses ens salven més del desastre que la presència d’una Unió Europea que amb totes les dificultats segueix funcionant, que té unes arrels profundes, i que té per davant 5 anys d’institucions establement governades per líders civilitzats com Von der Leyen, Ribera o Costa. De nou, això no vol dir que les seves polítiques no es puguin debatre i millorar.

-“El col·lapse de l’administració” almenys és un concepte del qual el seu autor ja se n’ha desdit, almenys pel que fa a Catalunya, des que ha estat nomenat responsable d’una comissió d’experts sobre la reforma de l’administració, els treballs de la qual, com va dir recentment, li han fet recuperar l’optimisme (serà que no havia col·lapsat, sinó que senzillament és reformable). Doncs millor, perquè l’administració només està col·lapsada a llocs com Haití, i en aquest racó d’Europa més aviat tenim sort que cada dia l’administració ens resol bastants problemes d’organització i acció col·lectiva, contra el que els promotors de la idea de “l’estat fallit” ens volen fer creure.

L’ultra-pressimisme impedeix l’anàlisi objectiva de les dificultats del present, i la preparació de les iniciatives organitzatives i institucionals per fer-hi front. L’únic catastrofisme que trobo justificat és el que afirmi que aquest ultra-pessimisme és una catàstrofe en sí mateix.