domingo, 18 de mayo de 2025

Centralitat política i econòmica des del progrés

Les recents jornades del Cercle d'Economia a Barcelona van ser exemplars en la selecció dels temes i els ponents. Encara que no vaig poder assistir a totes les sessions, em va semblar molt encertat abordar temes com les migracions i les desigualtats, al marge de l'actualitat més cojuntural, i fer-ho des d'una apel·lació als valors europeistes. Les intervencions d'autors i protagonistes com Branko Milanovic i el Ministre Carlos Cuerpo van definir uns contorns de la reflexió econòmica que podríem situar en un ampli espai de centralitat i progrés. La intervenció del President de la Generalitat Salvador Illa, basat en el concepte de les fallades del mercat (una noció de l'economia més convencional) i la prosperitat compartida, anava en la mateixa direcció.

Per això entenc que una interpretació possible de les paraules finals del President del Cercle (interpretació que no ha estat la dominant) cridant a l'actual Govern a ampliar les seves aliances cap a Junts, són més una crida a aquesta formació política a iniciar un viatge a la centralitat, que no pas una crida a aquells que ja estan perfectament instal·lats en aquesta centralitat (des del progrés, això sí: centralitat no equival necessàriament a centrisme).

La centralitat política i econòmica entenc que es defineix com aquell conjunt de posicions que permeten reunir el consens d'una part amplament majoritària de la societat per contribuir a resoldre els seus reptes en un marc d'estabilitat. Aquestes posicions estan avui definides a Catalunya en el Pla Catalunya Lidera per una prosperitat compartida, un pla profundament europeista a desplegar i concretar que ha rebut el suport dels agents econòmics i socials. Aquest pla el desplega avui un govern que ha d'arribar a acords. Això fa que les posicions inicials s'hagin de matisar i completar amb propostes d'altres forces. Però les línies generals no s'allunyen de la idea d'ocupar la centralitat des del progrés. Europa i estabilitat (seguretat jurídica i institucional) són dues prioritats amplament compartides a la societat catalana en els temps post-procés, que també són els temps dels desafiaments geoestratègics derivats del trumpisme i de l'ascens (Xina) o agressions (Rússia) de potències autocràtiques.

Aquests reptes geoestratègics exigeixen avui prendre decisions econòmiques que reforcin la capacitat productiva europea més enllà de la sobirania del consumidor en el curt termini, i Europa, en la línia de l'Informe Draghi, vol fer-ho precisament per preservar el seu model de llibertats, estat del benestar i descarbonització, i fer-ho per a ser un exemple per a tot el món. Un model de pau i convivència que compta amb aliats com el nou Papa Lleó XIV.

La nova centralitat política i econòmica avui exigeix grans acords contra la confrontació i l'odi, contra el nacional-populisme mutat en neo-feixisme. Cal fer front amb solvència democràtica als grans reptes del nostre temps, amb aliats en tots els nivells de govern, amb referents internacionals (quins són els de Junts, avui, quan algun dels seus referents en el comentariat no s'allunyen de Milei i Netanyahu?).

Abraçar la centralitat política i econòmica vol dir avui deixar enrera qualsevol adherència trumpista (pel contrari, vol dir combatre el trumpisme), aïllar l'extrema dreta, no recolzar els discursos anti-immigració, desfer-se de qualsevol concepció patrimonial del poder ("només pacto quan jo estic al capdavant"); vol dir impulsar allò millor que té el mercat per promoure la innovació i evitar les concentracions de poder, i alhora corregir-ne les imperfeccions, mentre es milloren les capacitats productives des del públic i el privat per fer front als reptes geoestratègics (incloent la seguretat). 

La centralitat política i econòmica s'abraça desenvolupant una fiscalitat progressiva que permeti redistribuir i corregir externalitats, i s'abraça desenvolupant uns serveis públics que contribueixin a la productivitat. No s'abraça imitant a la senyora Ayuso o competint amb ella en una cursa fiscal a la baixa. Sí que s'abraça millorant l'eficiència de la fiscalitat, sense sacrificar el seu caràcter progressiu i la seva capacitat recaptatòria, imprescindible per fer front a reptes com l'habitatge, la descarbonització, la pobresa infantil o l'educació.

Es pot ocupar la centralitat política i econòmica des de l'ambició i el realisme progressistes, amb la mà estesa a tothom. No només es pot, sinó que ja es fa.


domingo, 4 de mayo de 2025

“Federal”, un documental que no envelleix

L’altre dia l’agrupació de La Roca del Vallès del PSC em va convidar a veure col·lectivament i comentar el documental “Federal”, produït el 2017 per Federalistes d’Esquerres i la productora Minimal Films, del Director Albert Solé. El documental es pot veure aquí.

Feia temps que no veia el documental, que vaig contribuir a produir (amb Beatriz Silva i Joan Botella) i a organitzar-ne el finançament per Crowdfunding, en els anys de plom del procés. En la versió inicial ja hi sortia Donald Trump. Quan promovíem el documental era l’època dels referèndums temeraris de David Cameron (Escòcia i Brexit) i de la primera victòria, que a priori semblava impossible, de Trump el 2016.

A diferència de tants documentals independentistes que les institucions van finançar generosament i la televisió pública catalana va projectar en horaris de màxima audiència (i que avui ningú gosaria projectar sense experimentar almenys certa dissonància cognitiva), “Federal” no va rebre cap suport institucional i van caldre diverses protestes oficials perquè la televisió pública catalana la projectés pel seu segon canal, coincidint amb un partit del Barça. Posteriorment, va ser emès per la segona de TVE.

En les versions que van anar sortint per les teles, distanciades en el temps de la versió inicial, Albert Solé hi va afegir algunes imatges més actuals. En la darrera versió fins i tot hi surten reunions amb mascareta, reflectint els temps de la Covid-19.

El que no va sortir encara és la victoria el 2021 i la victòria i presidència de Salvador Illa el 2024. No hi surt tampoc la segona victòria de Trump, després del parèntesi de Biden. No hi surt el genocidi de Gaza, posterior als atemptats de Hamas d’Octubre de 2023. Però tot això es podia haver afegit sense canviar gens la narrativa del documental, el missatge amb el qual comença i finalitza: davant dels grans problemes del nostre temps, o construim ponts en comptes de murs, o deixem enrera el nacionalisme i anem més enllà de la lògica dels estats-nació, o prevalen els Trumps i Netanyahus i el neo-feixisme que porten al darrere. 

Parlo de neo-feixisme no sense haver pensat en l’ús de la paraula: el nacional-populisme actua des de la democràcia i respectant les formes de la democràcia, i sense emprar la violència i l’extermini com Hitler… però cada vegada més s’escurcen les diferències almenys en alguns casos, si parem atenció als fets del 6 de gener de 2021 als Estats Units, o a les deportacions cap a El Salvador violant els drets humans, els atacs a la ciència i les universitats, o la violència inhumana contra els palestins recolzada i justisficada activament per Trump, com recorda avui Lluís Bassets a El País. No és mai el mateix, però hi ha un continuum entre el feixisme dels anys 1930 i l’actualitat: els mites són els mateixos, les cançons no cal inventar-les de nou, fins i tot el paper de les sectes religioses és el mateix, per exemple entre el franquisme i Trump, com explica Gareth Gore en el seu imprescindible llibre sobre l’Opus Dei.

El missatge del documental està més viu que mai, mentre el “procés” ha anat morint a poc a poc, encara que en alguns sectors minoritaris costa molt treure’s de sobre vells vicis, com vam veure en l’intent fracassat de ressuscitar la caça de bruixes quan Salvador Illa va parlar amb Javier Cercas (l’escriptor català més exitós del moment) al Palau de la Generalitat el dia de la vigília de Sant Jordi. Una comentarista de les que conserva el mal humor del procés va dir que li semblava una mala idea perquè Cercas, a part d’escriure en castellà (llengua que parlen la immensa majoria dels catalans, inclosos nombrosos escriptors catalans passats i presents com Juan Marsé, Eduardo Mendoza o Enrique Vila-Matas, que són motiu d’orgull), no havia defensat “les reivindicacions dels catalans”. Però resulta que Cercas sí que va contribuir generosament, com a part del Crowdfunding, al documental ”Federal”, que també forma part de les reivindicacions, certament plurals, dels catalans. Segons el CEO, si sumem els partidaris d’una Espanya autonòmica (que Cercas diu que és una forma de federalisme, com diuen molts experts) i els partidaris d’una Espanya explícitament federal, aquests són més que els independentistes. El CEO no pregunta si les persones enquestades volen una Europa federal, però potser si els afegíssim o solapéssim veuríem que les reivindicacions que defensa Cercas (que diu que l'Europa federal és l'única utopia raonable) són tant o més les dels catalans que les de la comentarista a qui he fet esment.

En la presentació pública de Federal el 2017 a la sala gran del cinema Verdi de Barcelona (la del cartell que il·lustra aquest apunt) plena de gom a gom, a la qual hi va assistir Pasqual Maragall encara acompanyat de Diana Garrigosa, es va viure amb emoció la darrera escena de l’hora escassa que dura el documental. Una escena final que encara commou avui, perquè l’esperança de l’horitzó federal europeu està més vigent que mai, tant o més que fa deu anys quan començàvem a fer el documental.

Avui tenim un President de la Generalitat que ho va ser després d’una campanya que va començar amb una oda al federalisme a la London School of Economics. I tenim amplis col·lectius ciutadans que surten al carrer en defensa de la democràcia i de l’horitzó federal europeu, a Roma (on el 15 de març hi van parlar l’Alcalde de Barcelona Jaume Collboni i precisament Javier Cercas), a Barcelona i a Madrid. Al Canadà, ha tornat a guanyar la principal força federalista, que allà és el Partit Liberal, amb un missatge anti-trumpista. Però també tenim Trump amenaçant la democràcia des de la Casa Blanca, tenim Netanyahu practicant la neteja ètnica a Gaza en nom d'un estat-nació etnocràtic, i tenim l’extrema dreta hereva de Franco, Mussolini i Hitler amb renovades forces en molts països europeus, incloent el nostre. A Itàlia, a tots aquests que estan a mig camí del nacional-populisme i el neo-feixisme, i que allà els coneixen molt bé, els anomenen "sovranisti", o sigui, sobiranistes.

No ens podem aturar.