El mateix PSC de Reventós i Maragall

2021 o 1980: el PSC treu 33 diputats (amb Salvador Illa o Joan Reventós al capdavant) distribuïts quasi igual per circumscripcions electorals.

2024 o 2003: el PSC treu 42 diputats (amb Salvador Illa o Pasqual Maragall al capdavant) distribuïts quasi igual per circumscripcions electorals. El mateix número i distribució demogràfica que el 1988, sota el lideratge de Raimon Obiols.

Asseguraria que la correlació entre el present i el passat és molt alta, no només per circumscripció electoral, sinó també per secció censal, per parades de metro fins i tot, en el cas de Barcelona ciutat.

És especialment remarcable que el PSC sigui bàsicament el mateix, quan tants partits socialistes han viscut un declivi durant aquestes darreres quatre dècades. El PSC ha passat per mals moments, però no s’ha apagat mai la flama, i avui és percebut pels fills i nets dels votants de fa 20, 30 i 40 anys, com el mateix partit que recolzaven els seus pares i avis. I diria que també pels no votants.

I mentrestant Catalunya sí que ha canviat. Avui hi ha més gent, i és més diversa, i té problemes nous. Però hi ha un partit que, amb tots els seus defectes, ha acabat representant una part de la societat que s'assembla tant com s'hi pot assemblar, a aquella de fa unes dècades.

Per què doncs algunes persones insisteixen a dir que el PSC és menys catalanista i menys d’esquerres que aquell? En alguns casos per interès, per justificar el tomb que han donat, en altres casos per amnèsia, en altres per ignorància. El PSC de Reventós i Maragall, entre altres coses, també era el PSC d’Eduardo Martín Toval, Manuela de Madre, Juanjo Ferreiro, Javier Soto… I també rebíem acusacions de sucursalisme i de socialtraïdorisme. Sempre ha estat el mateix, sempre hem estat els botiflers; els que van tenir l’encert (jo encara no hi era), abans de les eleccions de 1980 liderades per Reventós, de fer un partit unit: on el PSOE forma part del PSC perquè Espanya forma part de Catalunya. Això ho deia Pasqual Maragall, el líder que quan tenia poder era acusat de coses molt més greus que poc català.

Fent d’apoderat, ahir vaig sentir una nena petita que li preguntava al seu pare, que triava la papereta del PSC, per què triava aquesta opció. El pare li va contestar: perquè és el partit “amb el qual crec que m’equivoco menys”. És a més un partit amb unes arrels, una ideologia avalada internacionalment, unes aliances, unes interconnexions imprescindibles en el món d’avui.

És el partit que trenca amb la idea de les dues comunitats, el partit on se segueixen parlant dos idiomes, ara potser més el català (en comparació amb els temps per exemple del líder de la UGT Justo Domínguez), amb quadres ja formats en la immersió lingüística. L’únic partit que pot garantir que el català pugui tornar a ser una llengua amable.

Un partit molt imperfecte, però el menys imperfecte de tots. Que no se’ns posin els cabells de punta quan Puigdemont parla de “Partits d’obediència netament catalana”, al mateix temps que demana que la presidència de la Generalitat es decideixi a la Moncloa, il·lustra fins a quin punt el Procés ja finiquitat ha distorsionat les percepcions.

Ha de ser dur que el Procés hagi acabat amb el PSC guanyant en escons i vots les eleccions, sent l’única formació que pot liderar la nova etapa a Catalunya, quan un dels objectius del Procés era eliminar el PSC. I ha de ser dur sobretot pels qui (una minoria molt ben tractada pel poder processista) se’n van anar del PSC dient que hi havia una nova centralitat i encara avui segueixen dient que ells no han canviat, que som els qui (una immensa majoria) ens vam quedar (i que avui tenim el mateix suport que tenia el PSC liderat per Reventós, Obiols i Maragall) els que hem canviat. Au vinga!!