No hi ha res més pragmàtic que la idea federal

El PSC és com el cafè de les modernes cafeteries. Tothom el vol a la seva manera: curt de cafè, més fort, descafeïnat, amb llet de soja... No em refereixo als que pateixen fòbia al PSC (una malaltia no sé si guarible, però espero que tractable), sinó a votants, militants, simpatitzants, exmilitants que es penedeixen d'haver sortit, ciutadans orfes d'altres aventures polítiques que ara veuen que només queda el PSC, o senzillament persones que no descarten votar el PSC o que el partit per qui voten pacti amb el PSC. Moltes d'aquestes persones comencen dient "diguin-li a l'Illa que...", per llavors dir que voldrien un PSC més així, més aixà, amb una mica més d'això o una mica més d'allò, com el cafè. Igual que tothom porta un seleccionador nacional de futbol a dins, molts porten un primer secretari del PSC a dins. La diferència amb el cafè, però, és que de PSC només n'hi ha un, igual que de selecció només n'hi ha una, i per tant, hi acaba havent molta gent que no surt de la cafeteria amb el PSC que voldria. Mentrestant, el PSC va fent, amb pragmatisme, i avui està millor que qualsevol altre partit català. 

A mi em passava el mateix, amb el cafè, amb el PSC i amb la selecció. Fins que Salvador Illa va pronunciar la conferència a la London School of Economics (LSE), amb una defensa sòlida, amb la boca ben oberta, del federalisme. Just la tassa de cafè que jo volia. Aquí entre nosaltres: ja era hora d’anar més enllà del mantra de l’Espanya plural i diversa. O plurinacional: tot això són constatacions, no constitueix un projecte. El federalisme, sí. I ho va fer amb una defensa com s'ha de fer: com una gran idea força del nostre temps, vàlida tant per Espanya com per Europa, perquè són una continuïtat inseparable. No pas com una llista de propostes de reforma tècnica de l'estat o la Constitució (desitjables), sinó com una idea ambiciosa, èpica, a partir de la qual fer evolucionar la realitat existent (que ja conté molts elements federals), amb reformes legals o sense. Ambició i realisme. 

Ja uns dies abans, més en família (a la presentació del llibre pòstum de Javier Rey sobre la pandèmia com a assaig de cogovernança federal), Illa havia explicat que per a ell el federalisme era el que ell mateix ja havia posat en pràctica per la via dels fets a la pandèmia com a Ministre de Sanitat: la coordinació amb les comunitats autònomes, les reunions federals on assistien des dels representants dels ajuntaments fins a la presidenta de la Comissió Europea, les vacunes adquirides per la UE i administrades per les CCAA sota regles comunes per a tothom, els fons Next Generation... El federalisme d'avui és continuar tot això, generalitzar-ho i fer-ho millor. Fins a la conferència de la LSE, se'l criticava, al PSC (amb certa raó, però no tota), que quan arribaven les campanyes electorals, es guardava el federalisme, o només l’esmentava amb la boca petita. Fins que a les portes de la seva campanya electoral més decisiva, el polític que toca més de peus a terra del món, Salvador Illa i Roca, candidat presidencial del partit pragmàtic per excel·lència, el partit favorit i a batre, presenta en una de les capitals del món la seva idea força: la idea federal. La mateixa idea que estava al lema del vell Moviment Socialista de Catalunya ("Federació, Democràcia, Socialisme"), l'embrió del PSC que es fa formar després de les tragèdies de la Guerra Civil i la segona Guerra Mundial amb les brases del POUM i de la Unió Socialista de Catalunya. I la idea que va fer que molts veterans del socialisme català i l'esquerra catalana (com Jaume Casanovas, Marcel Gabarró, Josep Quintanas, Francesc Esteva, Joan Sabaté i tants altres), en els anys de plom del "procés", abracessin Federalistes d'Esquerres quan molts anaven a la deriva amb el "dret a decidir".

Avui, a les portes del segon quart del segle XXI, aquella idea la trobem als best-sellers de Thomas Piketty, en els think tanks que han derrotat al separatisme a Quebec, en articles al diari El Mundo reclamant un federalisme al PP, als articles on Mas-Colell rebobina, per no dir que abomina, de la seva experiència indepe,... fins i tot la consellera d’Economia d’ERC reivindica el federalisme quan té un moment de debilitat. Benvinguts tots i totes al club... Quina és avui la pantalla passada? El procés i el sobiranisme. Quina és avui la pantalla de present i futur? El federalisme dels fets, de l'Espanya Europea, de la governança global i del Tribunal Penal Internacional. I si no, regalem-li el món a Trump i a Putin. 

És molt apropiat que Salvador Illa sortís de l'armari federalista a Londres, la capital del país que ha estat bressol i tomba del nacionalpopulisme, amb l'èxit a les urnes del Brexit i el seu fracàs demencial a la pràctica (Boris Johnson també se’n reia, del federalisme). Hi ha un federalisme britànic, que va influir a Altiero Spinelli, i que va de l'economista de la LSE Lionel Robbins fins en l’actualitat a Will Hutton (el comentarista més influent en el laborisme favorit per guanyar les imminents eleccions). I és molt apropiat que la visita al Regne Unit hagi acabat amb una reunió amb Gordon Brown, el polític escocès, exprimer ministre britànic, que va frenar l'independentisme a Escòcia amb el seu vibrant discurs el dia abans del referèndum del 2014. En aquell discurs, Brown va recordar un vell principi de l'esquerra, que serveix tant per explicar els èxits de la socialdemocràcia britànica (com el servei nacional de salut, NHS) com els de les unions democràtiques: “de cadascú segons les seves capacitats, i a cadascú segons les seves necessitats”. És exactament el mateix principi que vaig sentir reivindicar a un vell amic de Salvador Illa, el desaparegut Alcalde i alpinista Sergi Mingote, quan en una trobada de Federalistes d'Esquerres, va dir que aquest principi era el que regia tant la seva família multigeneracional (on s'ajudaven els uns als altres) com a les grans realitats federals. El federalisme no és només una tècnica o una recepta legislativa, ni apel·la només a la raó. A la LSE, Illa va dir: "Els problemes més grans dels nostres dies no poden ser resolts per països individualment, per molt forts que siguin. Requeriran un grau de col·laboració sense precedents a través de fronteres i entre països". 

Com es concreta això a casa nostra? Doncs no com voldrien els nacionalistes de diferents banderes, lògicament. Ni referèndum ni finançament singular ni decretar l’estat d’excepció permanent: tot allò que ens agrada (normalitat institucional, pluralitat, diàleg, perdó, solidaritat), a ells (als indepes més recalcitrants i a la dreta espanyola) els sembla humiliant, i aquesta és la dificultat... Tot està concretat, però no com voldrien els nacionalistes, és clar. Està concretat en els programes electorals i les ponències congressuals del PSC, o als 5 llibres que alguns hem escrit o co-escrit al llarg dels últims 10 anys (però quina mandra repassar tantes lectures abans d'escriure segons quines cròniques periodístiques, oi?). No hi haurà un moment màgic de desconnexió federalista, no hi haurà cap DUF (Declaració Unilateral de Federalisme), hi ha una evolució realista i ambiciosa, a partir de la paciència i del diàleg, la negociació i el pacte, amb moltes abraçades no correspostes, a partir d'una realitat que ja té molts ingredients federals (alguns sota atac de la dreta sobiranista europea).