Els meus dies a prop de la llibreria Morisaki

A principis d'Agost, aprofitant les vacances i tal com teníem planejat des de feia mesos, vaig sortir de la meva zona de comfort i vaig viatjar al Japó. Vaig passar uns dies a Tòquio i uns dies a Kyoto, amb la meva filla. Si no fós per ella, no hagués anat mai a un lloc tan llunyà amb una barrera idiomàtica tan gran. Però em va agradar, i el que segueix és un elogi del Japó (segur que hi ha coses negatives, no s'ha de mitificar res).

Per casualitat, estàvem a Tòquio en un hotel (al costat del principal estadi de Beisbol de la ciutat, rodejat del que suposo que aspira a ser l’Espai Barça, una moderna zona comercial i d’esbarjo), relativament a prop del barri de Jinbo-Cho. Aquest barri agrupa una de les més grans concentracions de llibres de vell del món (hi ha una llibreria de llibres en anglès i una molt petita de llibres en castellà, italià i portuguès), i és l’escenari de la novel·la “Els meus dies a la llibreria Morisaki” de l’escriptora Satoshi Yagisawa, traduïda al català per Jordi Mas en l’edició de Navona. Un llibre que recomano, perquè trasllada al lector la tranquil·litat que inspira una vida entre llibres, i el poder d’aquests per vèncer inseguretats i connectar ànimes sensibles.

El llibre també té elements per ser una guia d’alguns aspectes del Japó modern, més enllà del barri de les llibreries de vell. En un moment de l’argument, la protagonista surt de Tòquio i parla de la ciutat com d’un “Formiguer humà”, sensació que és inevitable quan un es troba allà al mig, en la ciutat més gran del Planeta, amb concentracions humanes difícils de trobar o fins i tot concebre a altres llocs del món que no siguin per exemple les grans estacions de tren de Tòquio.

El problema de la metàfora del formiguer humà és que ens pot impedir veure els individus. Doncs bé, ens convé no oblidar que existeixen les persones japoneses concretes, com la protagonista del llibre, o persones que protagonitzen altres històries que ens arriben d’aquesta societat fascinant, com el senyor de la zona de Shibuya a Tòquio a qui cada dia esperava un gos a l’estació, i un cop el senyor es va morir el gos el va estar esperant durant 9 anys (ara el gos té un monument a l’estació); o el senyor sense sostre del preciós parc de Ueno, que narrava en una història els sorolls del parc. La perspectiva occidental dominant és la d’unes societats asiàtiques on no hi ha persones diferenciades com nosaltres, sinó que tendim a veure-les totes iguales, com una massa uniforme. O encara pitjor, on les ignorem, malgrat ser una part molt important de la humanitat a la qual han fet i segueixen fent contribucions molt destacades. Per exemple, aquests dies hi havia una gran indignació amb la pel·lícula Oppenheimer (la vaig anar a veure just quan vaig tornar), on es parla de la bomba atòmica de Hiroshima i Nagasaki… i no es veu ni una persona japonesa en tot el film (on es parla amb exemples individuals dels traumes dels jueus, els alemanys, els nordamericans, els comunistes… tots els grups rellevants identificables, menys els japonesos).

Vam visitar coses tan recomanables com un petit museu d’Origami a Tòquio, on un senyor ens va parlar d’Unamuno i ens va ensenyar una foto d’un retall antic de diari en català que deia, al costat de la foto d’aquest escriptor, “Lo Gall de Paper” –per referir-se a una “pajarita”; i estirant el fil suggerit per Javier Pérez Andújar he après coses interessants com reflecteix una noticia de Diario del Sur…; o com el Museu Internacional del Manga de Kyoto, que es feia ressò del doblatge al català de sèries japoneses i d’un premi que havien donat al còmic El Capitán Trueno.

El menjar i l’idioma (i la combinació dels dos) són una barrera, però tant els turistes com els venedors locals s’estan acostumant a fer servir amb normalitat els traductors del mòbil en cas de necessitat. I quan quelcom és necessari, no se sap com però les barreres idiomàtiques es superen entre japo-anglès i smartphones. 

S’hi poden veure (i sentir) experiències novedoses per a nosaltres, com un concert permanent de grills i cigarres a qualsevol lloc de la ciutat (només he sentit quelcom semblant a Cali, Colòmbia), o que el personal et rebi i se t’acomiadi cantant en els restaurants, per petits que siguin (la majoria són petits, com les habitacions d’hotel).

Vam comprovar que al Japó es pot posar el rellotge a l’hora amb l’arribada dels trens, i no només amb la sortida, sempre i de forma sistemàtica, sense cap excepció en la nostra experiència (d’ús intens dels trens, gràcies a un artilugi anomenat Japan Rail Pass –gràcies pel consell, Miquel).

Es pot acompanyar la visita amb la lectura de “The Japanese”, un llibre de Cristopher Harding on repassa la història de l’arxipèlag on ara hi ha el Japó des de quasi la prehistòria fins als nostres dies, a través de la vida de 20 personatges (homes i dones). La barreja de modernitat i tradició, de localisme i apertura (que ve de lluny), és una constant en la història recent del país.

En un article de fa uns dies de l’economista Paul Krugman sobre Japó al New York Times, n'elogia la cohesió social i la vitalitat cultural malgrat l’estancament demogràfic, i diu això: "In some ways, Japan, rather than being a cautionary tale, is a kind of role model — an example of how to manage difficult demography while remaining prosperous and socially stable. And while this is hard to quantify, lots of people I’ve talked to say that Japanese society is far more dynamic and culturally creative than many outsiders realize. The economist and blogger Noah Smith, who knows the country well, says that Tokyo is the new Paris."

(D'alguna manera, Japó, en lloc de ser una història per prevenir-nos, és una mena de model a seguir, un exemple de com gestionar una demografia difícil mentre es manté pròsper i socialment estable. I tot i que això és difícil de quantificar, molta gent amb qui he parlat diu que la societat japonesa és molt més dinàmica i culturalment creativa del que molts estrangers s'adonen. L'economista i blogger Noah Smith, que coneix bé el país, diu que Tòquio és el nou París).