Fer campanya electoral amb el pas canviat

Com han canviat les coses en quatre anys a Catalunya. Ja quasi ningú recorda que la constitució dels ajuntaments després de les municipals de 2019 va estar envoltada d'escenes lamentables d'intimidació independentista a llocs tan importants com Barcelona, Sabadell o Vilanova i la Geltrú. La ràpida desinflamació del "procés" des de llavors i la divisió de l'independentisme semblen augurar que aquesta vegada les coses seran molt diferents. 

Aquesta pot ser una de les raons de les dificultats d'algunes formacions polítiques per emetre missatges coherents i entenedors. Sembla que vagin amb el pas canviat. No sóc un gran expert en campanyes electorals, però entenc que la claredat en el missatge és quelcom que puntua alt en aquests períodes.

Jo sóc d'una època en què l'independentisme no existia pràcticament. Entre els socialistes i els partits a la seva esquerra hi havia sempre acusacions de ser poc d'esquerres ("social-traïdors", "las dos orillas" d'Anguita, etc.), o de ser d'una esquerra retòrica i poc eficaç... Desaparegut l'independentisme, això pot estar tornant, en una època on hi ha un debat més interessant a fer sobre amb quins mitjans assolir els objectius d'una societat igualitària i descarbonitzada. Aquest debat no cal que el tinguem amb exageracions, tenint en compte que ja als darrers 8 anys hi ha hagut períodes i llocs en què PSC i Comuns han governat junts, i altres que no (per exemple, quan Colau va fer fora del govern als regidors socialistes... no perquè no fossin prou d'esquerres, sinó perquè van recolzar el 155).

A la ciutat de Barcelona, el candidat Trias sembla que es presenti sense partit, malgrat que les persones que té a la candidatura, les personalitats que li donen suport i que assisteixen als seus actes, i la cobertura legal són les de Junts, els hereus de Convergència, sense els quals no hi hauria hagut el procés independentista, ni la fugida d'empreses, ni el desprestigi institucional, ni la divisió social, ni els enfrontaments als carrers de Barcelona que vam viure entre 2017 i 2019.

La CUP, una altra formació independentista, fa a Barcelona una campanya estranya, i diu que vol  eliminar l'Àrea Metropolitana i crear una regidoria de drets lingüístics. Les enquestes no els hi donen cap regidor.

També hi ha contradiccions entre aquells que van néixer per anar contra l'independentisme. Pràcticament desaparegut aquest, un diria que aquests anti-independentistes ara no saben cap a on apuntar. Valents, l'escissió de Ciutadans, s'ha centrat en el tema okupa en competència amb VOX i diu en el seu lema de campanya que vol fer Barcelona gran una altra vegada, a la trumpiana manera. El que era un populisme de centre amb arrels en la història política de Catalunya (el lerrouxisme), ha acabat competint en l'espai de la dreta i l'extrema dreta, que em sembla que ja està una mica atepeït.

Però on totes les contradiccions són més manifestes és a ERC. A Barcelona van decidir presentar el mateix candidat que al 2019, que llavors els va servir per ser la primera força pels pèls en número de regidors (no va assolir l'alcaldia perquè Colau va sumar el suport de PSC i Manuel Valls). Però ara aquest candidat sembla cansat i amb el discurs esgotat. Ells mateixos ho han vist però, sent massa tard per canviar de candidat, estan en un exercici de limitació de danys que no estic segur que acabi de funcionar. Per corregir el tret a mitges, fan cartells amb senyores més joves que el candidat (emetent el missatge que no se n’acaben de refiar), perquè no es noti tant l'estancament, i diuen que es presenten per a tothom i per superar les divisions... encara que el que arriba a l'electorat és un discurs negatiu contra el PSC, no gaire diferent del dels temps no llunyans del cordó sanitari a la socialdemocràcia. El candidat a la ciutat de Barcelona no té cap dificultat per repetir les acusacions històriques als socialistes de ser poc d'esquerres i poc catalanistes, perquè són les mateixes acusacions que devia rebre ell en les llargues dècades en què va militar al PSC. Per la seva trajectòria anterior, i per la seva edat, les seves acusacions no tenen precisament la credibilitat que potser tindrien si vinguessin d’un jove anti-sistema. Ell i la resta d'ex-membres del PSC que ara estan a ERC, en tot cas, no se'n van anar del PSC (segurament la decisió política més dramàtica que han pres a la seva vida) perquè aquest fos poc d'esquerres, sinó perquè no es va afegir al moviment independentista, o sigui, perquè no era prou nacionalista.

A ERC intenten, no obstant això, ser uns dies el PSC (posant de candidats a persones ex-socialistes), uns altres dies volen ocupar l'espai tradicional de CiU (el "pal de paller"), i la resta invoquen l'esperit del PSUC, o amb l'ajuda de Pablo Iglesias busquen el vot podemita del cinturó metropolità, amb candidats que pensen, equivocadament, que representen el prototip del pijoaparte. El problema d'intentar ser tantes coses al mateix temps, és que pot ser que al final no siguin ni ERC, o que l'única cosa de l'ERC històrica que acabin fent surar sigui el que un amic meu va anomenar les seves tendències licantròpiques (la tendència a devorar-se entre ells).

No deixa de ser contradictori expressar implícitament admiració pel PSC (buscant sistemàticament personatges que en provinguin, i oferint-los llocs polítics destacats), i al mateix temps desqualificar-lo de forma permanent (de vegades fins a arribar a l'insult: "repressors"), sense renunciar a arribar-hi a acords quan no hi ha més remei.

Potser s'han passat de "hubris", i al final el votant els demanarà comptes pel pecat d'arrogància de voler abarcar tant i pensar-se que podien governar la Generalitat amb 33 de 135 diputats.

Veurem si d'aquí al dia de les eleccions algunes d'aquestes formacions aconsegueixen d'alguna manera recompondre el pas, o acaben ensopegant amb si mateixos de forma espectacular.