A Catalunya portem massa temps, o alguns porten massa temps, buscant succedanis. Determinada retòrica vol fer veure que som com els països o nacions que tenen un estat, un exèrcit, i alguns una moneda. Alguns volien fer veure que muntaven una independència, quan en realitat el que volien era tapar la seva corrupció i les retallades. Una altra cosa és que molts s’ho creguessin i ara els costi desfer l’engany.
Ara ja ho ha dit Aragonès, conscient que l’amnistia i l’autodeterminació
que demana són legalment impossibles (per bones raons). Ja no es tactaria d’aconseguir-les,
sinó d’aconseguir els seus “efectes” amb mesures que sembli que tenen el matex
efecte pràctic. Però el mateix efecte pràctic seria la despenalització total dels
delictes, i la possibilitat de fer un referèndum de secessió (que totes les Constitucions
democràtiques descarten per a parts del seu territori, incloent els esborranys
de constitució que s’han redactat per a una hipotètica “República catalana”).
Per què no hi havia res preparat al 2017? Perquè tot era una
enganyifa, un succedani. Excepte que era una enganyifa cara i que va implicar a
molta gent. Per exemple, molts quadres d’ERC i Junts es van dedicar des de les
institucions col·lectives, amb els nostres recursos, a muntar una conspiració
que alguns d’ells creien que podria portar a una fantasmagòrica “desconnexió”.
No és només il·legal i immoral dedicar els recursos dels contribuents a
activitats no previstes per la llei, i que ataquen els fonaments institucionals
de la llei (l’existència del mateix estat), en un moment de greus privacions
per a amplis col·lectius de la població. És que els recursos col·lectius es feien servir per
enganyar a la gent, per erosionar l’edifici institucional de la democràcia, per
tensionar i polaritzar la societat, per posar-nos al caire del conflicte civil. Estaria bé que algun dia demanessin perdó, amb dosis majors d'humilitat que les que demostra el líder d'ERC Oriol Junqueras. Demanant que es modifiqui la tipificació dels delictes que van cometre, reconeixen implícitament que van cometre irregularitats, però es troba a faltar un mea culpa amb la boca ben oberta. Un mea culpa no adreçat als seus adversaris polítics, sinó als milions de persones que van veure la seva seguretat, la seva identitat, el seu benestar i el seu futur amenaçats pels fets de 2017.
S’entén i és lloable que es vulgui evitar un ambient de
confrontació civil com el que vam patir a Catalunya el 2017 i el 2019. Però s’ha
de fer sense deixar de tenir present tota la gent que no seu a les taules de
negociació, i que va patir en silenci al 2017 i 2019 com una colla de
privilegiats jugava a fer la revolució posant en risc la convivència, la
seguretat i el benestar de la majoria, que no compartia els seus deliris.
Un referèndum de secessió no seria un festival de la democràcia,
seria una bacanal de mentides, una pirotècnia polaritzadora, com ho va ser el referèndum
del Brexit o el plebiscit de Colombia que el demagog Uribe es va encarregar de
sabotejar (llegeixi’s el llibre de Juan Gabriel Vásquez al respecte, “Los
desacuerdos de paz”). Els referèndums i les consultes sobiranistes estan totalment
desacreditats pel que ha passat els últims anys, des del Regne Unit fins al
Donbas. L’únic que s’ha de fer és recordar els mecanismes (lògicament exigents, però clars) que ja preveu la
Constitució actual, per reformar-se a si mateixa o per aprovar estatuts d’autonomia
i les seves reformes. És delirant pensar que Catalunya (un territori d'un dels estats més lleials i integrats de la Unió Europea, la zona euro i l'espai Schengen) al 2022 té res a veure
amb el Montenegro posterior a la carnisseria dels Balcans dels anys 1990, o que per a Catalunya algú permetrà (i molt menys una majoria qualificada del Congrés) que es canvïin les regles del joc anant contra el
desig del 45% dels votants i dels abstencionistes catalans (concentrats en els sectors
de renda més baixa, entre altres trets sòcio-demogràfics). I també es pot
recordar que el gran canvi institucional i econòmic a Espanya els darrers 50
anys es va fer sense canviar la Constitució i sense fer cap referèndum: la
integració a Europa.
El procés de 2017 s’ha acabat, però la lluita contra el
nacional-populisme no ha fet altra cosa que començar. És ja per sempre la
lluita de la nostra vida, la lluita pel federalisme i contra el sobiranisme
nacionalista, com va explicar Javier Cercas. La lluita per un projecte que assumeixi amb naturalitat que vivim en una democràcia multi-nivell, que s'han de diluïr les fronteres, i que per resoldre els grans problemes socials i ambientals l'estat-nació és un marc totalment insuficient. I no derrotarem el
nacional-populisme només amb agendes (benvinguda l’agenda del retrobament,
necessària, però només és una agenda), maquinàries electorals més o menys ben
engreixades o estratègies parlamentàries ben planificades, que són absolutament
necessàries. A mig i llarg termini, cal un projecte, un model, un relat, una
narrativa, una infrastructura d’idees i canals que les transmetin, que inclogui
entre altres coses evitar que una part de la federació faci servir els recursos
públics per anar contra el conjunt i per posar en perill la convivència.
No hay comentarios:
Publicar un comentario