Jordi Pujol va dir l’altre dia que ell no havia estat mai independentista. Me’l crec. Això no m’impedeix seguir pensant que l’independentisme és la fase superior del pujolisme, és a dir, que entre el pujolisme i el “procés” independentista no hi ha una gran discontinuïtat, sinó una evolució en els mètodes, instruments i missatges.
La independència no era el més important, l’important era seguir cohesionant un moviment populista. Quan els pujolistes es van veure encerclats per la corrupció i les retallades, van recórrer a l’escalada independentista, certament sense tenir res preparat, perquè els més seriosos d’ells no tenien cap intenció de preparar res. El que volien era “muntar un pollastre de collons” com alguns d’ells ho van descriure, i efectivament això és el que van fer, però sense estructures d’estat, ni de cap altra mena que no fossin estructures de mobilització i adoctrinament social. No m’entretindré ara a qualificar uns actes que els millors juristes d’Espanya i Europa tenen dificultats a caracteritzar exactament.
L’altre dia vaig estar parlant amb un acadèmic alemany. No es va quedar gens sorprès quan li vaig explicar que a Catalunya moltes famílies i grups d’amistats s’havien dividit per la qüestió de la independència. Em va dir que a Alemanya també han deixat de parlar-se moltes famílies i amistats. Li vaig preguntar que com podia ser, si no hi havia cap gran conflicte com l’independentista. Doncs em va dir que sí, que havien deixat de parlar-se per… les vacunes. Aquí és el “procés”, a Alemanya són les vacunes, a Anglaterra és el Brexit, als Estats Units el trumpisme, les amistats d’Anne Applebaum a Polònia ja no sé què… El que tenen en comú és que són batalles indentitàries que cohesionen a parts importants de la societat contra altres parts, i permeten mantenir potents nuclis electorals mobilitzats, aprofitant les disrupcions socials i econòmiques dels nostres temps.
Hi ha qui explica que un dels membres de la “very serious people” catalana que va recolzar inicialment l’independentisme, quan es veia arraconat en les discussions sobre la viabilitat de la independència catalana en l’Europa unida, deia que “tothom té dret a somniar”. Llàstima que no somniessin només amb els seus diners, o que no tinguessin somnis de més gruix moral que la independència d’una regió rica del món ric. Però revela el caràcter instrumental de l’independentisme: els més seriosos sabien que no anava enlloc (o que si hi anava deixarien el país, com va dir Sandro Rosell), però l’abraçaven igualment… per tenir un somni.
La força de l’entelèquia és tan gran que persones que tenen un passat de cançons, llibres, textos, discursos,… plens de paraules grandiloqüents sobre l’ètica i la moral (“no és això, companys no és això…”), ja siguin cantautors o saltimbanquis de la política hereus d’honorables cognoms, avui estan disposats a defensar una presidenta del Parlament “seva”, sobre la qual ja no s’entretén ningú a defensar la seva innocència respecte a un cas de corrupció en la contractació pública.
Pujol també diu que no és corrupte. En això me’l crec menys. Bé, literalment va dir que no havia cobrat mai ni una pesseta provinent de la corrupció. Això podria ser literalment exacte, i no només perquè des de fa vint anys ja no hi ha pessetes. Però és que el que va fer és molt pitjor: va liderar un projecte de corrupció sistemàtica (3%, Palau de la Música, casinos, consellers d’economia a la presó, Prenafeta, fills...), que va enriquir bastantes persones i que va devaluar les nostres institucions i el nostre potencial com a societat. Els qui avui pretenen seguir tapant les irregularitats amb la bandera són els seus fills més legítims.
Més clar l,aigua...
ResponderEliminarLa independència com a excusa, si. Per les, raons aue tu dius i també, tal com ja ha dit algú, una excusa per "matar el Cobi", emblema del quan, com molt bé deies, el món si que ens miraba.
ResponderEliminar