El model escocès, a mig camí de la realitat

Pere Aragonès ha dit que el seu objectiu en aquesta legislatura és fer realitat a Catalunya el model escocès cap a la independència, que vol dir un referèndum legal dicotòmic, vinculant i on guanyi l’opció que tregui més vots, sense cap exigència de majoria qualificada.

Comparat amb els disbarats que s’han fet i s’han dit a Catalunya els darrers 10 anys, el model escocès és el summum de la racionalitat i el respecte a l’estat de Dret, sense les regles del qual no hi ha democràcia possible.

Però els  líders del nacionalisme escocès tenen l’oportunisme i la demagògia de qualsevol nacionalista, això sí, amb un sentit de la realitat més agut que els independentistes catalans: el nacionalisme escocès ha intentat fins ara avançar cap a la independència per vies estrictament legals, malgrat les veus cada vegada més audibles de sectors fins ara minoritaris que pretenen imitar els independentistes catalans i buscar una via unilateral (o sigui, il·legal).

El llavors primer ministre David Cameron passarà a la història per haver convocat el referèndum del Brexit, que va donar lloc, després d’una campanya demagògica plena de mentides, a la sortida del Regne Unit de la UE, per poc mes del 50% dels vots emesos, i amb bosses de l’electorat significatives en contra, com la joventut, les grans ciutats o la matexa Escòcia. 

Poc abans del referèndum del Brexit, també havia convocat, per via del Parlament de Westmister (el del Regne Unit) el referèndum sobre la independència d’Escòcia, cosa que aquest Parlament pot fer perquè al Regne Unit no hi ha una Constitució escrita que restringeixi significativament allò que pot fer una cambra legislativa en un moment donat del temps. Contra el consell de moltes persones, en comptes de convocar un referèndum que ratifiqués un acord, o una consulta amb més de dues opcions, Cameron va convocar un referèndum vinculant, dicotòmic, i que es podia guanyar amb el 50% dels vots, com el del Brexit. Al dia després del referèndum del Brexit, per cert, la cerca més habitual a Google al Regne Unit era "Unió Europea": la gent no sabia què havia votat.

Els laboristes i Gordon Brown van salvar l’embolic irresponsable en què s’havia ficat Cameron, i van fer possible que la permanència guanyés al referéndum d’Escòcia de 2014, quan el Regne Unit encara no havia decidit sortir de la Unió Europea.

Molt millor els referéndums sobre els acords de Divendres Sant a Irlanda del Nord i a la República d’Irlanda, que van ratificar uns pactes que van signar totes les parts afectades (i que ara precisament el Brexit està malmetent).

Els independentistes escocesos poden argumentar que els termes en els quals van perdre el referèndum de 2014 han canviat degut al referèndum del Brexit de 2016 i posterior sortida del Regne Unit de la UE (encara que els lligams seguiran durant dècades, i veurem si no tornaran les coses a ser com en el passat, és a dir quasi a fora en comptes de quasi a dins de la UE).

Espanya, igual que la inmensa majoria de democràcies del Planeta, sí que té una Constitució escrita (votada en el seu moment per una majoria qualificadíssima de la ciutadania), que diu amb gran claredat, com quasi totes les Constitucions escrites, que la secessió d’una part del territori no hi cap.

Espanya, a diferència del Regne Unit, no només està a la Unió Europea i no té cap intenció de sortir-ne, sinó que està a la zona euro i a l’espai Schengen. O sigui, Espanya no és independent, i aquesta no independència ens permet viure en l’espai de llibertat, prosperitat i drets humans més gran del Planeta.

Seria una bona idea que la Constitució espanyola, degudament reformada, permetés fer un referèndum com el d’Escòcia de 2014? Jo crec que no; ens dividiria dramàticament, encara més, en un moment que hauríem de refer lligams entre nosaltres i amb els altres. I dividits ens seguiríem empobrint i perdent oportunitats, enganyant-nos sobre una aspiració de sobirania que no té cap sentit en l’Europa unida de 2021.

El que serveix per a una realitat que no té Constitució escrita, que no està a la Unió Europea, que no està ni ha estat mai a la zona euro ni a l’espai Schengen, no pot servir per a una realitat que té una Constitució escrita (que es pot reformar per majoria qualificada) i que està en el cor de l’Europa més integrada, que avança cap a un model federal, i que es beneficiarà en els propers anys de la mutualització del deute i dels fons europeus Next Generation EU, idealment només l’inici d’una llarga història de solidaritat.