De la revolta dels somriures al linxament a Cercas

El diumenge al matí es respirava optimisme entre els sectors de la societat catalana que venim reclamant un clima de major tolerància i respecte a Catalunya. Javier Cercas havia estat entrevistat a TV3 en un programa en directe important, i havia estat objecte d’un tracte correcte. L’escriptor havia aprofitat l’oportunitat per emetre una sèrie de missatges contundents i ben argumentats, amb educació, respecte i simpatia. Semblava que era possible recuperar unes condicions per un debat plural, tranquil i serè, on ningú sigui intimidat per les seves idees.

Aquests missatges contundents es podien resumir en un: s’han de deixar de dir mentides (“bulos”, és la paraula que es va fer servir en algun moment, encara que Cercas es va expressar en el perfecte català que fa servir cada dia), com per exemple que Espanya no és una democràcia plena. És un fet que ho és, i està entre les millors del món, encara que tingui moltes coses millorables.

A partir del diumenge a la nit i el dilluns, però, alguna cosa es va girar, i va començar una campanya salvatge d’intimidació, insults i linxament contra Javier Cercas a les xarxes socials. Aquesta campanya, simptomàticament, estava basada precisament en el que denunciava Cercas: una mentida. La història de la manipulació està perfectament explicada, entre altres, per dos periodistes que han fet la seva feina, Xavi Ayén a La Vanguardia i Cristian Segura a El País. La mentida estava basada al seu torn en una frase ridículament treta de context d’un discurs admirable pronunciat fa uns anys, molt celebrat en el seu moment, on l’escriptor feia a Extremadura, la regió on va néixer, un homenatge a la democràcia i a la seva pròpia catalanitat.

El mecanisme és ben conegut, perquè ha passat abans, amb altres protagonistes. Es treu una frase de context (en alguns casos, que no el de Cercas, un petit error o una broma innocent desafortunada), s’exagera una enormitat, i es fa passar l’acusat o els acusats (a les xarxes socials i en algun mitjà digital subvencionat) per poc menys que un depravat, en un clima de delatació, odi i intimidació propi d’una societat malalta. L’objectiu és que la persona es calli o se'n vagi, i tothom que pensi com ell aprengui la lliçó. Durant una estona, aquestes campanyes afecten i posen molt nerviós a les persones que en són víctimes, encara que el linxament sigui purament virtual. Però les persones que intenten intimidar i linxar no són virtuals, poden ser periodistes subvencionats, representants legislatius de JxCAT del sector fonamentalista, fins i tot periodistes que havien tingut un presitigi o han escrit llibres (un d’ells comparant Cercas amb persones condemnades per crims contra la humanitat), o un veí famós del teu poble, o fins i tot un íntim amic teu del passat, o un parent llunyà. Al cap d’un temps (hores, dies, mesos o anys) i si hi ha sort i la persona és prou forta, i rep ajuda, la persona afectada recupera les forces i decideix defensar-se. I això és el que salva les democràcies.

De vegades no hi ha hagut prou força, o prou ajuda, i algunes persones han arribat a callar o a anar-se’n almenys per un temps, com va pasar en el seu moment amb Marina Pibernat, per culpa dels qui no la van ajudar prou. No és la primera vegada que passa i linxaments semblants els han rebut Serrat, Borrell o Coscubiela, i els reben a diari persones menys famoses com Paola Lo Cascio i altres.

Però tinc la sensació que el mal humor i el desvergonyiment han anat a més, potser degut al no assoliment dels objectius independentistes, és a dir, degut a la frustració. Albert Branchadell a El Periódico ja va explicar que han quedat enrera els temps en què l’independentisme dominant es volia presentar com a pragmàtic i integrador. Quan fins i tot s’acceptava que parlar en castellà, o barrejar el català i el castellà, eren les coses més normals del món a Catalunya. Sembla que ja no és així, i que quan cau una gota de pluralisme en el magma de la uniformitat, es produeix una reacció química fulminant. El pluralisme preocupa, i preocupa que vingui d’una persona que té èxit, que és respectat internacionalment, que parla un català perfecte amb accent de Girona, que escriu novel·les en castellà de gran èxit, i que ven els seus llibres com xurros a les llibreries de Barcelona.

Si l’objectiu és que Cercas i els qui l’admirem ens callem, aquestes campanyes, que són profundament desagradables, ens donen força, no perquè siguem especialment forts, sinó perquè confirmen que expressar les nostres opinions, en comptes de quedar-nos sense dir res com si no passés res, és una obligació ètica i democràtica.

Estem amb Cercas. Estamos con Cercas.