L'esquerra del segle XXI, serà federalista o no serà

No hi ha programa progressista creïble al segle XXI sense federalisme i sense federalistes. M’explico (o ho intento): qualsevol programa polític, del centre-dreta a l’extrema esquerra, que defensi alguna intervenció del sector públic a l’economia (de menys a més), ha de tenir en compte que aquesta intervenció avui dia ha de ser una intervenció multinivell. Amb més raó les forces que defensen una intervenció important, sòlida, més gran que el que han viscut fins ara les societats capitalistes. Ho saben des de Ramon Marimon i Andreu Mas-Colell, fins a Lluis Rabell. Per combatre les pandèmies, el canvi climàtic, o les desigualtats, es requereixen governs cooperatius d’alta capacitat a tots els nivells, amb poder per aixecar impostos, i amb un control democràtic (a diferència de les confederacions, on hi ha nivells controlats per altres governs, però no per la ciutadania). Hi ha forces polítiques que puntuen alt en els “check lists” que fan alguns exemplars lobbies progressistes temàtics (cobre fiscalitat, habitatge, medi ambient, lluita anti-pobresa, educació), però després recolzen presidències de dretes, o s’emboliquen en moviments sobiranistes que frenen la necessària coordinació federal amb Espanya, Europa i el món. Aquests “check-lists” convidria que tinguessin un darrer ítem, que fós “credibilitat federal”, és a dir, capacitat de bastir aliances, de coordinar-se amb altres jurisdiccions, d’avançar en estructures institucionals que de veritat ajudin a resoldre els grans problemes de la humanitat (això és el federalisme avui, més que canvis constitucionals, per altra banda necessaris i més que treballats i a punt per quan hi hagi consens i ganes, a Espanya i Europa). Això avui a Catalunya vol dir un govern responsable a la Generalitat coordinat amb els ajuntaments, vol dir estratègia de co-governança a Espanya, vol dir aprofitament i continuitat dels fons i la mutualització del deute a Europa, i vol dir reforçament de les instàncies de govern mundial democràtic, com l’Organització Mundial de la Salut.

Però no només cal un reconeixement verbal de la importància del federalisme, que també. Cal que aquest vagi acompanyat d’un reconeixement d’aquelles forces que han fet bandera del federalisme des de fa dècades, i que avui en segueixen fent. Demonitzar el PSC no només és intentar crear un cordó sanitari (segurament inútil, perquè la ciutadania el rebutja) contra la socialdemocràcia, sinó també contra la força que més ha treballat i treballa a Catalunya per una evolució federal de l’Espanya autonòmica i de l’Europa unida. Ja en els anys 1940, el Moviment Socialista de Catalunya (un dels embrions de l’actual PSC) tenia com a lema del seu òrgan d’opinió (L’Endavant) “Federació, Democràcia i Socialisme”. El PSC actual té el mateix òrgan d’opinió amb el mateix lema, organitza convencions federalistes cada any a través de la seva fundació, i promou els valors de la unió en la diversitat a Espanya (presidint el Congrés de Diputats, dirigint el ministeri de… federalisme!) i a Europa (amb membres del partit al Parlament Europeu i a la Comissió Europea). Es pot construir un programa progressista potent a Catalunya sense aquest bagatge? 

L’excusa dels dirigents d’ERC per participar del ridícul cordó sanitari al PSC és que el PSC avui no té res a veure amb el PSC del passat, perquè “els bons i catalanistes” del PSC ara estan a ERC. És veritat que alguns quadres socialistes del passat ara estan a ERC o a la seva òrbita (o alguns a Junts, en un salt difícil d’explicar). Però són pocs i no eren especialment influents al PSC, més aviat alguns han adquirit notorietat, o els hi han donat, pel canvi de partit, més que per qualsevol altre mèrit. En realitat, el PSC és el partit que menys ha canviat des de 1980. Al 2021 amb Salvador Illa, ha tret el mateix número d’escons, i distribuits quasi igual per províncies, que a 1980 amb Joan Reventós. Com diu la Reina Roja a “Alícia…”, de vegades cal córrer molt per seguir al mateix lloc. Al 1999, per agafar unes eleccions entre les de 1980 i les de 2021, l’any de més suport al PSC en unes autonòmiques, vam treure més escons (coaligats amb Ciutadans pel Canvi i ICV), però el percentatge del total d’escons per demarcacions també va ser el mateix (veure taula al final del post). Deixo a les noves generacions de la politologia fer el mateix exercici per seccions censals, però la hipòtesi de partença hauria de ser que el vot del PSC barri per barri ha canviat poc en termes relatius. I sí, el vot nacionalista/independentista se segueix concentrant a les zones riques i d'origen català (no massa transversalitat). A alguns els sorprèn ara això, perquè hi ha més gràfics i big data, però sempre ha estat així. I que la causalitat no vagi necessàriament de ser ric a votar indepe (la causalitat en termes històrics és quelcom complex), no vol dir que el suport dels relativament rics no tingui implicacions per al "procés". Els més rics tenen més recursos per mobilitzar-se, per imposar les seves preferències de tot tipus, i no ha d'estranyar a ningú que quan arribin a llocs de poder defensin els seus interessos de classe en tots els terrenys. Potser per això la despesa social a Catalunya la tenim com la tenim.

És curiós que ERC i alguns portaveus mediàtics i acadèmics que repeteixen les seves consignes, diguin que el PSC ha canviat molt... l’ERC que ha passat per tot l’espectre ideològic amb Barrera, Hortalà, Colom, Carod i Junqueras, per no anar més enrera en el temps. 

Número d’escons del PSC i distribució geogràfica

	Número d’escons (B,T,L,G)	Percentatge d’escons (B,T,L,G)
1980	33 (22, 4, 3, 4)	100 (66, 12, 9, 12)
1999	51 (35,6, 5, 5)	100 (69, 12, 10, 10)
2021	33 (23, 4, 3, 3)	100 (69, 12, 9, 9)

Font: Viquipèdia. B, T, L, G són Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona