Una certa fúria a la realitat paral·lela

Gabriel Jaraba ha observat a Twitter "una certa fúria" associada a grups de joves i de persones de la tercera edat vinculades al procés independentista català. Jo no descartaria altres grups demogràfics. Ell ho associa a l'emotivitat d'un cert fanatisme avantguardista en la mutació independentista del nacionalisme català. I hi troba paral·lelismes amb altres moviments del passat.

Si altres fenòmens han optat per expressions semblants, hi deu haver forces profundes que porten a aquests comportaments, que a mi em semblen desagradables i (de nou si ens fixem en el passat, no tan llunyà) inquietants. No ajuda que moltes d'aquestes persones semblen viure de vegades en una realitat paral·lela. Em refereixo a la realitat paral·lela de la qual no s'avergonyia Vicent Sanchís, quan li preguntava a Miquel Iceta si Catalunya era una Comunitat Autònoma. Suposo que la paradoxa de l'estruç (amagar el cap per no veure la realitat) és una reacció normal: quan no s'assoleixen els objectius pels quals t'has jugat la reputació i la carrera professional, la frustració genera mecanismes de defensa, i entre ells l'auto-engany i l'exportació de les culpes. Que d'aquí es passi al llenguatge amenaçador i a les intimidacions inquisitorials, però, no sé si és un pas necessari. Els qui donen aquest pas no són els mateixos necessàriament. Junqueras i Sanchís apunten pontificant (tot i que el primer ja fa servir un llenguatge del Far West), i altres més maleducats disparen, de moment només insults desagradables, amenaçadors, homòfobs o de mal gust. Com els que proliferen en els comentaris de Twitter (que, francament, hauria de reflexionar sobre la seva incapacitat d'aturar l'odi) fins i tot quan es recomanen poesies japoneses.

No només no troben manera de fer "la desconnexió" després de 10 anys de dir que ho intenten, sinó que també els surt malament l'intent d'eixamplar l'espai independentista cap a l'esquerra. Això es va frenar quan Coscubiela i Rabell van decidir que no es deixaven enredar pel segon referèndum, i s'ha anat frenant quan els intents de Junqueras d'acostar-se als Comuns no han donat més de sí, cosa que l'aboca a una relació d'amor-odi, però inseparable, amb Waterloo. Al PSC no s'hi ha intentat acostar, però la via de cooptar quadres socialistes fa temps que s'ha esgotat, amb alguns dels darrers quadres cooptats vomitant la seva fúria contra els seus ex-companys (criticant-los per vells i passats problemes que quan ells estaven a dintre, i a dalt, no van fer res per frenar; mala forma d'ampliar la base). Ideològicament, el gir al centre-esquerreta arriba fins on arriba, com ens ha mostrat la Grossa, i com ens mostren alguns dels ideòlegs més propers a Puigdemont, siguin historiadors, economistes o politòlegs. Penso en persones concretes, que em semblen objectivament de dretes, però no els vull fer propaganda.

Torra ha reconegut que no havia assolit els objectius, però que havia "valgut la pena". Sembla que els qui van predir que Torra sí que tenia els pebrots per acabar la feina de Puigdemont, també s'han equivocat, com els qui deien que Mas acabaria la de Pujol. En aquest món mutant, ningú acaba mai res, sinó que tot es repeteix, fins a l'avorriment. Puigdemont diu que a partir d'ara la confrontació amb l'estat es farà "amb intel·ligència". A veure qui li posa, perquè la sensació és que els adults fa temps que han abandonat el vaixell.