Unes notes sobre Badalona

En una crònica del diari El Pais prèvia a la recent elecció per segona vegada de Xavier García Albiol com a alcalde de Badalona, Joan Botella va exposar raons profundes de la inestabilitat política de Badalona:

"El politòleg afirma que la crisi de Badalona ve de molt lluny i ha impedit de construir lideratges sòlids. La seva anàlisi es basa en dos factors: un de social, per no haver absorbit bé les successives onades d'immigració, i un altre de polític, quan els partits d'esquerra, a diferència de Barcelona o l'Hospitalet, no van realitzar prou polítiques d'integració social. “I quan per les seves crisis internes van deixar de fer-ne, ningú no els va substituir”, avisa el també president de Federalistes d'Esquerra. L'orografia no ajuda perquè l'autopista de Mataró, afirma, és gairebé una “metàfora” d'una ciutat partida: les elits polítiques i econòmiques viuen al centre, a prop del mar, on la CUP és ben rebuda, i la immigració a la muntanya. “Per cosir això es necessita molta força organitzativa", esgrimeix".

Jo hi afegiria complementàriament (tenint raó en Joan, les coses no són mai tan rodones) aspectes de mala sort i contingents en els quals no val la pena entrar, i també com la crisi que el sobranisme va provocar en el PSC cap a 2012 va sacsejar més aquesta secció local que altres del mateix partit a la resta de l'àrea metropolitana.

Ja després de l'elecció d'Albiol, Miguel Guillén ha tornat a treure partit a la seva habilitat en l'exposició de dades per mostrar que el suport a Albiol es nodreix bàsicament dels barris de classe obrera. A diferència del que ha passat en altres ciutats de l'Àrea Metropolitana, a Badalona sí que ha funcionat una estratègia lepenista-trumpista de mobilització identitària (per dir-ho d'alguna manera suau) de bona part de les famílies obreres tradicionals. Perquè les coses girin de nou cap a l'esquerra, caldria que el que fa l'esquerra s'assembli més al que ha passat en altres ciutats semblants. Però sense menysprear coses positives que han passat els darrers anys, i que van portar per exemple a l'acord de govern entre PSC i Comuns, que només ha durat un any per raons que tenen poca relació amb la viabilitat de la fórmula. El comunicat recent de Federalistes d'Esquerres (que ha fet una excel·lent feina a Badalona de la mà de veterans sindicalistes de CCOO i de joves líders socialistes i comuns) assenyala el camí a seguir, que ha de passar perquè Badalona passi pàgina totalment de l'etapa de Dolors Sabater (culpada de l'absència d'acord d'esquerres fins i tot per la secció local d'ERC) com a alcaldessa. La vaig conèixer en un desafortunat debat del qual parlo en el meu llibre Missió Federal, i crec que els fets han confirmat que tal com em va semblar en aquell debat, és una persona que té prioritats que no són el benestar de les persones de classe treballadora a Badalona. L'esquerra, al voltant d'un PSC reforçat (com a Sabadell, després d'èpoques també molt difícils, per raons ben diferents), ha de fer propostes socials i urbanístiques (per què no eliminar l'autopista i convertir-la en un bulevard amb espais públics?) i organitzar-se encara més des d'ara per exposar constructivament el conservadurisme d'Albiol, sent conscients que a Badalona no és la bèstia negra com tendim a pensar des de fora. Hem de tornar a girar la truita democràticament a Badalona... i evitar que el que hi ha passat passi a més llocs.