Catalunya no és independent i l'autogovern penja d'un fil: felicitats

"No deies que no passaria res?", em renyava ahir un amic meu. Jo no sé si he dit alguna vegada que no passaria res, però sí que és veritat que en els últims mesos he intentat relativitzar el que havia de passar el diumenge passat. Al cap i a la fi, el món no s'acabava el primer d'octubre, i de fet ja estem al tercer, i demà serà un altre dia. Però certament han passat coses. Alguna que no esperéssim, de veritat? Les prediccions humanes s'han d'entendre en un context de necessitat psicològica d'autoprotecció, per mantenir la tranquil·litat, cosa important a més si es tenen responsabilitats, ni que sigui les molt mundanes de pare, professor i activista. Si la meva actitud ha servit perquè algú visqués amb menys neguit, ni que sigui apagant TV3, n'estic orgullós. O sigui, el meu amic té part de raó, part. Demano al lector o lectora que quan vegi que faig prediccions de forma implícita o explícita, accepti que en part el que estic fent és un substitut de la levitació o el ioga. La veritat és que no pretenc guanyar-me la vida com a profeta. Però: què ha passat?  Com que ja han passat moltes coses, quan en passa una de nova potser hem perdut la capacitat d'escandalitzar-nos. "L'aturada de país" del dia d'avui, 3 d'octubre, potser es pot entendre en el context del que va pasar el dia 1 i el dia 2, però si a algú li expliquen fa sis mesos que un dia la Generalitat de Catalunya convocarà una vaga general, i que els sindicats s'hi posaran bé en plena harmonia amb els empresaris, ens haguéssim fet un tip de riure. Per no dir res dels plors de Gerard Piqué o de l'heroisme patriòtic de Carles Vilarrubí, soci i amic de la família Pujol-Ferrusola. I no sé si el filòsof Terricabras ja ha començat la seva vaga de fam, o la farà per torns. En fi, la situació real és que malgrat totes les promeses, Catalunya encara no és independent. I no sembla que ho hagi de ser a curt o mig termini. No em refereixo a fer una DUI, que no implica esdevenir independents. Una DUI, encara que en el món del segle XXI a la zona euro només tingui un valor retòric, probablement seria el detonant de la suspensió almenys parcial de l'autogovern. Potser per això els seus promotors dubten de si declarar-la o no, o prefereixen guanyar temps, perquè potser la DUI, més que donar pas a la "independència", donaria pas a la pèrdua d'alguns sous i d'alguns mecanismes d'instrumentalització molt poderosos de les institucions que són de tots. Algú deu haver-hi en el processisme que també ho vegi així. Potser l'estratègia és deixar que tot això passi per seguir guanyant adeptes indignats contra la "brutalitat de l'acció de l'Estat". Posem que aquesta estratègia els permeti augmentar un 5% el suport en els propers 5 anys (i ara ja en fan 7 de la sentència de l'Estatut), no crec que més perquè la realitat sòcio-demogràfica de Catalunya és la que és. I després què? Hauran guanyat algun aliat internacional mentrestant? S'haurà enfonsat la Unió Europea i Putin haurà conquerit París? Val la pena tot plegat? Hem de seguir així molt de temps? A tots aquells que sense ser convençuts independentistes van abraçar o es van fer el longuis amb el procés perquè creien que portaria en el pitjor dels casos a negociar un millor autogovern, potser els hi hauríem de demanar explicacions.