miércoles, 2 de agosto de 2017
Dues banderes, però un sol objectiu
La solidaritat entre nacionalistes que denuncia el darrer editorial de Federalistes d'Esquerres consisteix a mantenir per tant de temps com sigui possible el teatre del "procés", perquè aquest teatre és l'únic que manté en peu els dos governs, el de Puigdemont i el de Mariano Rajoy. Que és purament un teatre a aquestes alçades ho saben tots els dirigents polítics, però clarament no ho volen explicar als seus potencials votants: no hi ha cap possibilitat que Catalunya sigui un estat independent ni a curt ni a mig termini. Sense el procés independentista català hi hauria a Espanya un govern reformista i a Catalunya hi hauria una majoria diferent, tirant endavant obres de govern (de les quals ni se'n parla a Catalunya des de fa cinc anys). L'única por que fa Puigdemont a Madrid és la por del col·lapse del "procés" independentista, que deixaria sense raó de ser el propi govern de Rajoy i sense excusa a la resta de forces polítiques per arribar a acords que impliquessin una alternativa a Rajoy i una reforma en profunditat de les Espanyes. I la por més gran que li fa el govern de Rajoy als líders independentistes és la por de la seva desaparició i la seva substitució per una majoria reformista a Espanya que impulsi reformes federals, socials i de regeneració democràtica. Un amic meu em fa l'analogia entre el federalisme com un "first best" (un òptim de primer ordre, aquell que és factible quan no hi ha restriccions de cap mena) impossible, i un independentisme com un "second best", un òptim de segon ordre que sí que tindria en compte la restricció segons la qual segons ell el govern Rajoy no té cap intenció de tenir en compte la voluntat dels catalans. L'argument està ple de tota mena de trampes propiciades pel "framing" indepe, però dues són les principals: ni el govern de Rajoy és l'única opció a Espanya (de nou es confon l'estat amb el govern), ni la independència és factible avui per avui en el marc de l'actual Constitució i de la zona euro i la UE i de la correlació de forces internes i externes existent. Per tant, tenint en compte les restriccions del món real, i movent-nos estrictament en opcions de "second best", jo veig dues alternatives: o reforma (que serà lenta i difícil, com són les coses en democràcia) o la paràlisi actual. Si seguim en la paràlisi actual les coses poden ser assumibles, o poden anar a pitjor, per exemple amb grups creixentment radicalitzats i una divisió cada vegada més profunda de la societat catalana, en absolut vacunada contra la violència com hem vist els darrers dies. Un altre amic es pregunta que si caldrà defensar amb ungles i dents la denominació de les entitats federals com a nacions en la reforma federal. Jo espero que no, i jo no he defensat mai aquesta posició. Crec que cal respectar que cadascú es digui com vulgui i intentar entendre'ns. A mi igualment és un debat que m'incomoda una mica perquè no estic segur que ens acosti a un acord i perquè crec que tot és tan plurinacional (fins i tot cadascun de nosaltres) que és molt difícil organitzar res sota el concepte de nació o els seus derivats. Potser seria millor ser més agnòstics i decidir que cadascú es digui com vulgui. D'acord amb El Danubi de Magris qualsevol territori (Espanya, Catalunya, etc.) està ple de tantes nacions que és molt difícil retallar-lo perquè tingui certa homogeneïtat cultural o "nacional". A Espanya convivim persones que creuen que la seva nació és Espanya, altres que és Catalunya, altres que és Euskadi, altres que és Colombia (totes elles per altra banda tan semblants), altres que no se senten de cap nació, altres que en tenen diverses... i el territori és massa petit com perquè no ens entenguem. Per altra banda, sobre la sobirania dels espanyols, crec que Espanya és sobirana quasi només en el sentit que la Constitució diu que les seves parts no poden separar-se només perquè vulguin. En tota la resta, Espanya o qualsevol estat-membre de la zona euro ja no són sobirans. I a partir d'aquí serà més fàcil entendre'ns. I també serà més fàcil entendre'ns si ens reconeixem i ens respectem. Per cert, una persona que signa a Facebook com Toni Berini, és la mateixa Toni Berini que col·laborava amb campanyes del PSC? Pot ser que aquesta mateixa persona hagi anomenat a Federalistes d'Esquerres "federalistes de pacotilla" arrel del darrer editorial? Són federalistes de pacotilla per exemple Josep M. Vegara, Núria Gispert o Xavier Roig, per citar tres persones que van participar en un recent acte de l'entitat i van expressar posicions federalistes? Si uns no volen veure que el federalisme existeix (una versió moderna de la desaparició de persones a les fotos del stalinisme), i altres desqualifiquen els federalistes, serà difícil entrar en el debat sobre les reformes viables, "second best" i factibles (i assumibles pel 80% de la població, incloent alguns dels que porten banderes amunt i avall), i seguirem en la paràlisi, la qual cosa en un món que es mou és el retrocés, i potencialment la catàstrofe.
No hay comentarios:
Publicar un comentario