Ja hi ha dos projectes polítics a Catalunya?

Un conegut columnista ha acompanyat el que molta gent ha interpretat com una evolució (respectable) del socialisme al sobiranisme de l'argument que només hi havia un projecte polític a Catalunya: l'independentisme. En els darrers temps, en alguns casos ha matisat l'expressió dient que l'independentisme era el projecte polític "principal". L'evolució cap al sobiranisme es va palesar fa un temps per exemple amb un diàleg d'aquest columnista a dues pàgines amb el també neo-sobiranista Mascarell on semblava que la culpa de tot (com no) era del PSC, o amb un article elogiant la figura d'Artur Mas, afirmant que aquest suposava un tall important amb el pujolisme, en el sentit que el seu independentisme sí que era creïble. Pel contrari, tot i que és qüestió d'opinions, alguns creiem que hi ha una gran continuïtat entre l'independentisme i el pujolisme, des de la mainada Pujol-Ferrusola acompanyada de l'actual conseller d'interior boicotejant la inauguració de l'estadi olímpic fins a l'actualitat dels hereus polítics i biològics del pujolisme aferrant-se a un gran sotrac polític que acabi com a mínim amb una amnistia. Ara el nostre columnista sembla que fa una mica marxa enrera, cosa que és benvinguda, veient el cul de sac en què es troba el procés independentista, i diu que proposa un "estat lliure associat" amb sobirania de Catalunya i que permeti una relació bilateral sota la mateixa corona (s'entén que la borbònica). És una posició respectable, i s'hauria de veure quins són els detalls i què implica, amb quins aliats es compta, com es passa de la situació actual a aquesta jurídicament (també caldrà pactar una reforma constitucional, oi?). A mi no es una formulació que m'acabi de fer el pes, perquè crec que hauríem d'avançar cap a una Europa on es relativitzés el concepte de sobirania, on els estats perdessin el seu pes actual, i on la nostra nova gran pàtria fós precisament Europa. No sé si els estats membres (els accionistes) de la Unió Europea actual acceptaran cedir sobirania al nivell comunitari si hi ha realitats per sota que afirmen la seva "sobirania plena", i no sé com s'ajusta la noció d'estat lliure associat a la realitat de la creixent unitat fiscal i política europea (a part de la ja existent monetària), a no ser que "estat lliure associat" no vulgui dir res. Estat lliure associat sota la corona, sobirania, bilateralitat: categories discretes que tenen poc a veure amb la possibilitat d’una Europa forta i flexible. Demanaria al nostre columnista una mica més d'imaginació en les seves posicions republicanes. Efectivament cal ser realistes, però no cal abandonar els valors republicans. En aquest sentit, sembla molt més coherent plantejar la Unió Europea com la nostra autèntica república, i intentar que les monarquies actuals quedin relegades a un rol folklòric i turístic com els reis de les tribus sudafricanes. De totes maneres, coherentment amb la línia de pensament dels darrers anys del columnista, entenc que si ara recolza això deu ser perquè reconeix que l'independentisme no és l'únic projecte polític, que n'hi ha altres. De fet, és qüestionable que l'independentisme sigui un projecte polític, potser en són dos o tres i molt diferents: què té a veure el projecte comunitarista i eurofòbic de la CUP amb el projecte del PdeCat o com s'escrigui, que té una E d'Europa en el seu nom? I en la mesura que tinguin una estratègia comuna, és un "projecte" quelcom que no se sap com s'estructurarà (que en realitat no té cap pla) a partir de la data del 2-0? El que és difícil d'entendre és, en primer lloc, que un columnista amb pretensions filosòfiques abracés un projecte amb l'argument principal que era l'únic que s'oferia: no hauria un filòsof de desenovolupar les seves pròpies idees i arguments, oferint activament solucions i no només acceptant passivament el que altres ofereixen, per molts que siguin? La idea de "l'únic projecte" és un cas extrem de la noció de "nova centralitat" amb què alguns catalanistes van abandonar el PSC (crec que ara alguns se'n pendeixen). Si la idea de la nova centralitat i l'únic projecte l'apliquem a altres èpoques històriques i altres indrets, ens portaria a recolzar projectes demencials. En segon lloc, en aquest cas concret és força evident que el columnista coneix que hi ha altres ofertes que no són la independentista. No només perquè aquestes altres ofertes van obtenir el 52% dels vots a les darreres eleccions autonòmiques (i més percentatge a les altres eleccions) sinó perquè entre els que ofereixen aquestes altres idees (per exemple, el federalisme) hi ha vells amics seus i coneguts, persones amb les qui segueix en contacte i comparteix pàgines als diaris. És que considera que el federalisme no arriba a "projecte polític"? O és que prefereix no veure'l, malgrat els articles que escriuen al costat dels seus Xavier Vidal-Folch, Lluis Bassets o Manuel Cruz, entre altres? Si no el convenç el federalisme que argumenti per què (si pot ser fugint dels tòpics habituals) però que no digui que no està en oferta. O no hi ha una tradició catalana federalista, que avui fa seva una part important de l'esquerra, i que connecta amb forts moviments europeïstes que treballen per superar les sobiranies nacionals? Aquest projecte no existeix segons el columnista. A mi em sembla que sí que existeix, i que és alhora més viable i excitant que l'independentisme. Però accepto que això és opinable. Potser cognitivament per a ell és millor no veure'l (o dir que "ningú ha sabut dibuixar una alternativa" a l'independentisme). Al contrari, l'alternativa està dibuixadíssima, alguns fins i tot hem fet llibres (que no és obligatori llegir), alguns partits han fet declaracions, grups de sindicalistes i ciutadans han fet manifestos. Ja sabem que tot això és menys visible, potser ho seria més si comptés amb suports institucionals i mediàtics. Però existeix, té aliats, ha estat experimentat amb molt d'èxit (per exemple a Barcelona 92) i planteja una evolució lògica i viable a partir de la situació actual. En comptes d'això, el nostre columnista sembla posar-se una bena als ulls i reclama una relació bilateral amb Espanya, que "només serà possible si Catalunya surt enfortida de l'1-0". Vull ser optimista i pensar que és un primer moviment d'una rectificació federalista del columnista. Molts pensem que Catalunya només sortirà enfortida de l'1-0 si es desconvoca el referèndum il·legal (que no avala ni el Consell d'Europa, ni l'ONU, ni ningú), si torna a buscar aliats seriosos i si es busca un gran acord de reforma constitucional on hi càpiga una gran majoria de la societat catalana i de l'espanyola. Sense estat de dret, sense cohesió social i sense qualitat democràtica és impossible que Catalunya en surti enfortida. En comptes de buscar nous invents, potser seria més transparent dir "vaig recolzar una cosa i em vaig equivocar"; però ja sabem que tot i que l'ésser humà és propens a l'error, és molt poc propens a reconèixer-lo.