F.E.N.: la gran obra de Jordi Pujol

Els qui encara defensen amb la boca petita Jordi Pujol i Soley acostumen a dir que el que quedarà és la seva obra, referint-se possiblement a la seva obra de govern després de 23 anys com a president de la Generalitat. Però els costa fer referència a un sol exemple d'una sola obra perdurable, d'alguna institució de gran prestigi que es pugui dir que té l'empremta de l'antic president. Pujol va desaprofitar l'oportunitat de construir des de zero una administració modèlica. Va tirar per la borda l'ocasió de bastir uns mitjans de comunicació públics educatius i exemplars, una llei electoral catalana, una divisió territorial que servís algun objectiu públic i no el control del territori. Va haver d'aplicar el model lingüístic de l'esquerra catalanista (de Marta Mata i Pepe González), perquè el seu era un model lingüístic segregador. L'única institució perdurable d'èxit que ha creat, i no crec que la manera de fer-la fós d'ell, sinó de Mas-Colell, és la Universitat Pompeu Fabra, que tot i així és discutible que hagi generat les externalitats positives que justificarien l'enorme prioritat donada a aquesta universitat per sobre d'altres. Les coses que han quedat a Catalunya, a part d'aquesta normalització lingüística concebuda per l'esquerra, no les ha fet Pujol: són els Jocs Olímpics de Barcelona, que la família Pujol va veure amb gran desconfiança, i que prefiguraven un model federal; i la garantia d'una sanitat pública (deguda a un model comú a tota Espanya, impulsat per Ernest Lluch), avui trontollant per culpa de les retallades de la dreta espanyola i catalana. No: la gran obra de Jordi Pujol i Soley és la Formació de l'Esperit Nacional (F.E.N.), per sobre de la llei si fa falta. El marit de Marta Ferrusola va concebre el govern de la Generalitat com una continuació de les seves activitats associatives en la clandestinitat, com una manera de propagar els seus objectius cívics, més enllà de les regles si feia falta, amb la diferència que les regles d'una democràcia homologada són legítimes i les d'una dictadura no. Recordem que entre l'obra de govern de Pujol hi ha el record ominós d'aquell conseller Comas, que dedicava els pressupostos de Benestar Social a boicotejar l'esquerra catalana a la perifèria de Barcelona. Pujol i Soley i la seva família s'han dedicat sistemàticament a tirar pel dret i a promoure sense reparar amb diners dels contribuents i dels donants de comissions il·legals una cosmovisió romàntica de la realitat catalana que fós instrumental de pas als objectius de mantenir l'ordre econòmic establert i el pes de la classe social de la qual forma part aquesta família (així la burgesia catalana es va fer perdonar el pecat original d'haver recolzat el franquisme). La qual a més forma part d'un conjunt de famílies (Rossells, Alavedres, Prenafetes etc.) acostumats al frau fiscal i al regateig constant de la llei. No en quedarà cap institució pública perdurable, en el sentit d'alguna estructura que beneficïi amb caràcter universal a la societat en el seu conjunt. No en quedarà res perquè no hi ha hagut mai la voluntat de fer això. No en quedarà ni un referèndum ben fet, ni un intent de fer una realitat nova amb cara i ulls, perquè no hi ha hagut en cap moment un intent coherent de construir des de Catalunya una contribució de qualitat, mínimament consensuada, a una Europa sense fronteres al segle XXI. L'actual procés català és una herència d'aquesta prolongada lliçó de F.E.N., i comparteix tots els seus defectes: molta mobilització i molt poca institucionalització universalitzadora. És una vergonya que des de sectors provinents de l'esquerra es disculpi tot això o es miri cap a un altre lloc. Una vergonya.