Que el del PSOE no sea sólo un congreso de reconciliación

Como por lo que he dicho en algún post anterior, y por cuándo lo dije, no se me puede acusar de querer la confrontación en el PSOE, si ahora digo que la ausencia de ésta no es suficiente, nadie podrá decir que lo digo porque no creo en la concordia. La unidad de acción y la búsqueda del consenso son necesarias. Pero no son suficientes. La salida de José Luis Corcuera o Juan Carlos Rodríguez Ibarra, si se confirman, sólo conseguirán poner de manifiesto las dificultades que tienen quienes argumentan que lo que ha ganado es el populismo. Existieron componentes populistas en la campaña de Pedro Sánchez, pero es dudoso si pusiéramos un "populistómetro" que un cierre de campaña entre Sánchez y la alcadesa de París Anne Hidalgo le ganara en la medición a un cierre de campaña entre Susana Díaz y Alfonso Guerra. Se ha echado de menos estos días aquellos tiempos en que la línea editorial (no sólo de un diario, sino de la izquierda) la marcaba Javier Pradera, que en sus últimos años escribía irónicamente sobre un ala derecha y un ala izquierda del guerrismo, o que tuvo tiempo de analizar el movimiento de los indignados, argumentando que otro gallo hubiera cantado si los partidos, y en especial el PSOE, no se hubieran convertido en agencias de colocación: "¿Qué otras vías distintas a los partidos podrían utilizar hoy los jóvenes que desean intervenir en la vida pública e influir sobre las decisiones colectivas si unos partidos —“instrumento fundamental para la participación política” según el artículo 6 de la Constitución— convertidos en oficinas de colocación les cierran sus puertas o les exigen disciplina y obediencia propias de cartujos?" Esperemos que los delegados que se reunirán próximamente para decidir la línea política y organizativa socialista no busquen simplemente un acomodo para alcanzar el mínimo común denominador, sino que se esfuercen por buscar un máximo común múltiplo. No bastan los puños en alto ni los derivados de la palabra "nación" para refundar un proyecto político con profundidad y credibilidad. Los retos que tiene la sociedad española son gigantes, y pasan en primer lugar por aceptar que el demos relevante es compartido y se llama Europa. Que no quede en una foto con la alcaldesa de París, sino que internalicemos de una vez que el estado del bienestar sólo lo podemos salvar y mejorar en el contexto de un federalismo democrático europeo. Más allá de los adjetivos mediáticos, el discurso federalista de Pedro Sánchez es muy pobre y muy poco profundo. En eso hay federalistas andaluces que le pueden ayudar.

No som els del NO, som els del SÍ al federalisme

El processisme català dedica una bona part dels seus recursos a dissenyar el seu propi adversari. Té preferència per dos tipus d'adversari, els altres li molesten profundament. Per una part, desitja un adversari clarament "unionista", per utilitzar el seu vocabulari. És a dir, algú espanyolista, que sense embuts sigui un nacionalista espanyol o que ho sembli, i si pot ser que confirmi l'estereotip (fals, com tot estereotip) que el PP i el PSOE són iguals, que Espanya no té remei, etc. Però també té preferència, encara que això li costa molt de trobar, per persones que estiguin a favor del NO a la independència, però que estiguin a favor del referèndum il·legal i divisiu (i tan semblant als de Le Pen, Erdogan, Orban i Putin) que promouen. Joan Ignasi Elena (un gran amic meu que em causa un dolor i una tristesa immensa el paperot que ha acceptat fer) diu que hi ha una revolta democràtica entre els partidaris del NO per votar. Jo l'única revolta democràtica que veig és la indignació d'alguns, com Josep M. Bricall, per com de baix han caigut les institucions democràtiques que tant ens va costar construir. Es deu referir a aquest perfil mític que han creat, i que en la seva brutal dissonància cognitiva en Nàtius intenta alimentar cada vegada que obre la boca rodejat en actes propagandístics (parlen dels "treballs" de la comissió del referèndum...) dels líders del nacionalisme il·liberal que el fan anar amunt i avall com si fós una trista titella. El que molesta profundament als processites és que hi ha una gran part de la ciutadania que no respon a cap dels seus dos perfils ideals d'adversari. Són els que s'incomoden, ens incomodem, profundament en una situació de frontisme, que detesten, que detestem, la divisió en la que hem caigut, on perdem les ganes fins i tot de trobar-nos amb els nostres grans amics. Som els que defensem una altra cosa. Som els que sabem que no hi ha democràcia sense divisió de poders, i que en el món globalitzat d'avui no hi ha democràcia amb divisió de poders sense federalisme. Som els que volem un diàleg sincer que acabi amb un pacte per una Espanya federal en una Europa unida, on la República (la catalana i la tercera espanyola) sigui Europa, on ningú tingui el monopoli de la sobirania. Que deixin de fer homes (i dones) de palla, si us plau. Els processistes són els del NO: els del NO al federalisme, el NO a l'Europa sense fronteres, el NO a la resistència al nacional-populisme internacional, el NO a la fraternitat i el NO a l'estat de dret.

Què convé que sigui viable i legal?

Ahir el jurista Joaquín Tornos va fer una afirmació en la qual estic totalment d'acord. No es pot dir que no al referèndum d'autodeterminació que proposen els independentistes catalans només perquè sigui il·legal. La llei es pot canviar. Cal oferir sortides, perquè el joc democràtic consisteix a canviar la llei o a mantenir-la si es creu que no cal canviar-la. Es podria fer un argument semblant amb la qüestió de la viabilitat. Jo també crec que avui per avui la independència de Catalunya no és viable, entre altres coses perquè és il·legal. Però això és avui, en el futur podria haver-hi majories rellevants per canviar la llei i el món podria avançar d'alguna manera, fins i tot democràticament, per fer viable la independència de Catalunya. Els qui ens oposem a la idea d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya i a qualsevol racó de l'Europa que volem unida i federada, i ens oposem a la idea de la independència de Catalunya perquè tenim idees millors (com el federalisme) no ens hem de limitar a dir que estem en contra del referèndum perquè és il·legal (o perquè la Constitució espayola diu que la "sobirania" resideix en el poble espanyol) i de la independència perquè és inviable. Hem d'explicar si les volem fer legals o viables o no, i per què. No m'estendré aquí sobre per què crec que no convé fer viable la independència de Catalunya, perquè l'argument de l'obsolescència de l'estat-nació és molt extensament compartit, i perquè els arguments a favor d'una organització federal del poder (no només de la Constitució espanyola) ja ocupen un generós espai en altres posts d'aquest blog. Però jo crec que, contràriament al que pensen fins i tot alguns federalistes, el que convé que segueixi sent legal és que per introduir canvis transcendentals a la nostra convivència això s'ha de fer per grans acords detallats entre les principals forces polítiques i socials representatives de tots els sectors afectats, finalment ratificats en un referèndum. I si aquests acords no es produeixen, cal mantenir el status-quo, que ara és legal i democràtic. El meu model és el referèndum de la Constitució espanyola de 1978, on es va enviar a tots els domicilis un exemplar de la Constitució (que no era un text de 140 caràcters) redactada per consens de quasi totes les forces polítiques, o el referèndum a tota l'illa d'Irlanda (nord i sud) per refrendar els acords de divendres sant a finals dels 1990s, que prèviament havien signat totes les forces rellevants afectades pel conflicte (allò sí que era un conflicte).  Aconseguir aquests acords, refrendar-los i que ningú els tiri enrera és difícil, com es va veure amb la reforma de l'Estatut. Però enganyar intentant fer veure que aquestes coses són més fàcils del que són... això sí que és una vulneració flagrant del principi de realitat. Els referèndums d'autodeterminació amb resposta binària sense un acord previ no solucionen sinó que compliquen les coses, i donen una aparença falsa de simplicitat: enganyen a la població que ha de votar i que es vol que solucioni allò que els responsables polítics triats democràticament no han estat capaços de solucionar. Causen una gran divisió i eternitzen la solució de problemes per als quals les solucions estan perfectament a l'abast. És molt difícil dissenyar una pregunta única i dicotòmica que plantegi a la ciutadania les opcions realistes que té, com s'ha vist en el Brexit. El cas britànic també ens ensenya com s'incentiva l'engany, no només sobre allò que s'està oferint (el Brussel·les ens roba, o Espanya ens roba), sinó sobre el mateix procediment. Qui els havia de dir als votants britànics que es trigaria un any a començar les negociacions sobre el Brexit ("negociacions?", deuen preguntar-se alguns,... però que no ens en anàvem i ja està? que no érem "sobirans"?), i que quan s'acabin ja veurem què passa. Molt raonablement, algun partit amb representació parlamentària diu que voldria un referèndum de nou quan es conegui l'acord, si és que al final hi ha acord. A Catalunya les coses són molt més greus, perquè es vol crear l'aparença que es vol un referèndum democràtic quan el que s'està fent és una campanya propagandística que oculta una deriva profundament il·liberal que no té res a veure amb la democràcia, i que pel que fa al referèndum té entre els seus aliats... d'acord, a Rigoberta Menchú, però també a Arnaldo Otegi, la Lliga Nord, els autèntics finlandesos i al congressista Rohrabacher, possiblement un agent finançat per Vladimir Putin. Però no n'hi ha prou amb dir que el que volen fer és il·legal. Cal explicar que la legalitat precisa sobre què es pot votar i com, és precisament la que ens ha permès els millors anys de pau, llibertat, autogovern i democràcia. El referèndum que volia Marine le Pen per sortir de la Unió Europea era perfectament legal, però hagués estat un desastre colossal per a la democràcia i la llibertat, i aquí sí que la comparació amb els referèndums de Hitler deixa de sonar extravagant.

PSOE: como en la grada o como en la escuela

Creo que en líneas generales hay dos formas de aproximarse a la acción colectiva, y yo (como tantos otros) las he practicado las dos, y las sigo viviendo de cerca gracias a mi experiencia como padre y como aficionado al fútbol. Por una parte está el comportamiento expresivo de los aficionados al fútbol en la grada, que gritan a favor de su equipo para que éste gane y derrote al adversario, si puede ser de forma humillante. Por otra parte está lo que se enseña a los niños y niñas en el colegio, especialmente cuando surgen conflictos: tenéis que hablar y aprender a poneros de acuerdo. El otro día en la fiesta del colegio de mi hija era admirable como la profesora de música había conseguido que tres aulas de 5º de primaria cantaran y tocaran la flauta al unísono, o como en la muestra del laboratorio de ciencia, se enseñaba a los niños a plantear conjuntamente un proyecto de investigación, por consenso. La mayoría de especies animales, incluyendo la especie humana, en general resuelve sus decisiones colectivas, en el seno de grupos consolidados, por consenso. Una vez quien o quienes ostentan el liderazgo marcan una dirección a seguir, toda la manada le sigue, pero para que le siga la manada quien ejerce el liderazgo calibra qué dirección tomar para que no se queden unidades en el camino. La cohesión favorece la fortaleza del grupo y le hace ser más competitivo en la competencia inter-grupal. Que antes de este domingo el PSOE aprenda esta lección es ya imposible, pero ojalá los resultados de la elección de la secretaría general hagan imprescindible tenerla en cuenta. Durante la campaña de las primarias he estado atento a los argumentos de unos y otros, ya que como tengo derecho al voto espero ejercerlo de la forma más responsable posible. He escuchado o leído buenos argumentos a favor de Susana Díaz, como lo que hoy escribe José C. Díez, o a favor de Pedro Sánchez, como lo que me llega por un grupo de amigos de WhatsApp sobre lo que dijo Jordi Hereu en un evento. Los argumentos son a veces tan buenos que me he llegado a preguntar si José Carlos o Jordi no hubieran sido mejores candidatos. Pero la verdad es que he escuchado también muy buenos argumentos, y sobre todo más ruidosos, para no votar a ninguno de los candidatos favoritos. Algunos de estos argumentos son conocidos, y no vale la pena reiterarlos. No todos tienen fundamento, como los que expresan prejuicios injustificados hacia candidaturas o grupos de votantes. Por desgracia el método de votación (cada uno vota una sola candidatura una sola vez y gana quien tiene más votos) favorece a quienes ostentan preferencias extremas. Podría ser que, con el sistema de votación actual, ganara la elección una candidatura con menos del 50% de los votos, cuando quizás sea una candidatura que es la peor opción para más de la mitad de los votantes. Puede que el PSOE haya elegido el peor sistema de votación posible en el momento más delicado de su historia. Si tomamos como punto de referencia el recuento oficial de los avales y suponemos que quienes avalaron a Díaz y Sánchez tienen como segunda opción a Patxi López, otros sistemas de votación distintos del reglamentario actualmente, que reflejan mejor las preferencias por todos los candidatos, darían como vencedor a Patxi López. Esto es así si utilizamos como criterio el del "vencedor de Condorcet" (qué candidatura gana a las otras dos en comparaciones por pares) o el criterio de Borda (cada votante puntúa con 3, 2 y 1 punto a las tres candidaturas, algo parecido al Festival de Eurovisión). Lo he calculado (los resultados están "available upon request" como se dice en las revistas científicas) y el resultado es el mismo en cuanto a preferencia colectiva tanto si suponemos que los partidarios de López tienen a Sánchez como segunda opción o tienen a Díaz (o si se dividen en su segunda opción). Patxi López no debe tener muy buenos asesores, porque en lugar de reivindicar el método de Condorcet o el de Borda, propuso un sistema a dos vueltas que le hubiera dejado eliminado a la primera (como se eliminó en unas célebres elecciones francesas a Jospin pese a que hubiera sido el ganador de Condorcet frente a Chirac y Le Pen padre). Cuando se presentó Patxi López me pareció una buena opción de síntesis para pacificar el partido. Como he tenido los oídos bien abiertos para escuchar buenos argumentos, un amigo mío me convenció para no descartar el voto en blanco, como voto de protesta por la incapacidad del PSOE de renovarse, pero votando al fin y al cabo para expresar un compromiso renovado con una militancia que es parte de nuestra identidad compleja. Y ahí estoy. Avalé a López porque me lo pidió una compañera, que lo hizo sin ninguna coacción, igual que el amable compañero que me pidió avalar a Sánchez. No creo que nadie en el PSOE ni en el PSC se deje coaccionar, ni creo que se deba insultar a nadie hablando de voto cautivo, aunque como yo, muchos sí se dejan influir, como es muy normal en una democracia participativa y deliberativa. Quizás si Patxi saca un buen resultado, las voces a favor de la concordia se impongan en el Congreso del PSOE, la auténtica segunda vuelta. Si no voto en blanco, votaré a Patxi.

La derecha española y la estabilidad regulatoria

Pese a la retórica de promover "reformas" en España, el gobierno del PP dirigido por Mariano Rajoy desde fines de 2011 ha cosechado algunos sonoros fracasos en algunas reformas clave. Una de ellas es la reforma de los organismos de regulación sectorial y de defensa de la competencia. En un post anterior informé de mis trabajos de investigación donde se incluye una opinión elaborada criticando la fusión que tuvo lugar en 2013 entre la autoridad de defensa de la competencia y varios reguladores sectoriales, entre ellos el de telecomunicaciones y el de energía. Esa fusión fue no sólo criticada desde medios académicos, pese a los aspavientos de algún profesor reciclado en lobista, sino también desde la Comisión Europea, que es la institución que más hecho por dotar de estabilidad y calidad regulatoria a España. Tras sólo cuatro años de funcionamiento de la nueva agencia fusionada, que pese a todo se había demostrado relativamente independiente gracias al trabajo de un presidente con personalidad, aparentemente boicoteado desde círculos cercanos al PP, el gobierno ha decidido rebobinar en parte y volver a deshacer la fusión, en este caso creando una autoridad de defensa de la competencia y una autoridad de regulación sectorial (que incluya las telecomunicaciones y la energía). Este es un esquema más racional que el anterior, pero se tenía que haber hecho en 2012 o 2013. Hacer y deshacer dos estructuras regulatorias es enormemente costoso, y se descapitalizan organismos e instituciones difíciles de poner en pie. La reforma de 2013 ya tiró por la borda los esfuerzos de consenso social y político desarrollados por el entonces secretario de estado de economía, David Vegara, en la política de defensa de la competencia. Ojalá la nueva reforma se hiciera con ese espíritu de diálogo y consenso, con la elaboración de un libro blanco, la atención a todos los sectores interesados, y la aprobación final por consenso en el legislativo. Habría muchas cuestiones a incorporar, no sólo para dotar de mayor independencia a los organismos, sino para que reflejaran mejor la realidad institucional, cuasi-federal del estado, por ejemplo en las políticas que afectan a algunas industrias de red como el agua o el transporte, no sólo la energía o las telecomunicaciones. O para aceptar que España debe someterse a las políticas de la Unión Europea en estos terrenos, y a la vez participar activamente en su elaboración, no como hasta ahora, que parece que no pintemos nada en Europa pero que después nos enfrentamos a ella cuando no nos gusta lo que nos dice. Esta reforma, de más calado y consenso que la que promueve el PP, es una de las cuestiones que debería impulsar un PSOE idealmente unido y renovado que salga del proceso de votaciones y congreso de las próximas semanas. ¿Estaré soñando despierto?

Srebrenica també va de democràcia?

Mladen Grujicic, actual alcalde de la ciutat de Srebrenica, diu a partir del minut 7 i vint segons d'aquest vídeo (que posa la pell de gallina, però que els telespectadors de TV3 no veuran mai, i que recull un reportatge de l'excel·lent programa de la BBC Newsnight), que segons ell Ratko Mladic va ser un heroi, i que la matança que aquest militar serbi va perpetrar en aquesta ciutat, on a l'estiu de 1995 van morir uns 8500 homes d'origen musulmà, no va ser un genocidi, contràriament al veredicte dels tribunals internacionals. Mladen Grujicic també es mostra partidari del dret a decidir del poble serbi dintre de Bòsnia-Herzegovina, que és on està la seva ciutat. En aquest petit país, un dels que va resultar de la disgregació de l'antiga Iugoslàvia a la terrible guerra dels Balcans dels anys 1990, la República Srpska, de majoria sèrbia, està liderada per sectors independenistes que aspiren a segregar-se addicionalment de Bòsnia. La veu en off del reportatge diu que treient regularment al debat públic la idea d'un referèndum de secessió, els dirigents serbis de Bòsnia intenten aconseguir allò que no van aconseguir amb la guerra. Textualment, Grujicic diu (traduint de l'anglès al català els subtítols de la BBC): "si la vida millorés a la República Srprska de manera que aquells que es volguessin quedar aquí, ja siguin bosnians, croates o serbis, es poguessin quedar aquí, i aquells que volguessin quedar-se a la federació (de Bòsnia-Herzegovina) poguessin triar fer-ho, si això fós una solució més pràctica, i és clar si es pogués fer pacíficament, jo hi estic totalment a favor". Tot pacífic i de bon rotllo. Crec honestament que el vídeo hauria de ser de visita obligatòria per a tots aquells que sincerament segueixen creient que un referèndum d'autodeterminació és una obvietat democràtica. Realment sembla la confirmació de l'efecte en cadena kafkià que una vegada va predir l'escriptor catalano-mexicà Jordi Soler si féssim una aplicació literal del dret a decidir. Jo no sé si la vida dels serbis bosnis milloraria molt o no amb una nova etnocràcia, però si ho fés trencaria la tendència de menor creixement econòmic de les repúbliques resultants de la guerra en comparació amb les dècades anteriors de la federada Iugoslàvia. Però en tot cas aquí tenim un altre referèndum incòmode que els defensors d'un referèndum d'independència a Catalunya haurien de defensar si volen ser coherents amb el seu criteri d'equivalència entre referèndum d'independència i democràcia. Com també haurien de defensar si fossin coherents el referèndum promès de Marine Le Pen per sortir de la Unió Europea, o el referèndum de Crimea quan la va annexionar Rússia, o els referèndums convocats o promoguts per Orban, Wilders, Erdogan o altres. Però si només demanen votar! Què pot haver-hi de dolent? No parlo dels referèndums de Hitler per no ser acusat de degradar-me moralment i intel·lectual. Tot això és difícil d'escoltar i dubto que entrin a discutir-ho els il·lustres membres de la Comissió pel referèndum de Catalunya, comissió de la qual es desconeix el pressupost, perquè a Catalunya ens omplim la boca de la paraula democràcia, però ningú rendeix comptes des que el Parlament bàsicament ha deixat de funcionar. Els il·lustres membres d'aquesta comissió i el seu president quan donen una entrevista no entren a discutir aquests incòmodes paral·lelismes; sempre és més fàcil parlar del PSC o de l'esquerra catalana (que és del que saben, i per això han estat triats, no perquè tinguin cap expertesa homologada en qüestions de dret i democràcia). El seu pas per aquesta comissió no farà ningú més savi ni farà Catalunya més democràtica, però qui sap si el seu president o algú d'ells no en treurà encapçalar una llista electoral recolzada pels hereus del clan Pujol. Al capdavall, no són més fotogènics que en Romeva, però sí més simpàtics. Tot plegat, una enorme pèrdua de temps quan Catalunya hauria d'estar debatint com posicionar-se en uns anys dramàtics i decisius per al futur d'un demos europeu. Però cadascú és lliure de dedicar la seva vida a les causes que considera més nobles.

El demos europeu que ha frenat Marine Le Pen

Hem vist un president electe a França fent el seu discurs d’acceptació al costat d’una bandera europea i una francesa, a la mateixa alçada. Posteriorment, ha fet acte de presència a l'esplanada del Louvre sota els acords de la novena simfonia de Beethoven, l'himne d'Europa, l'oda a l'alegria. No estava escrit que hagués de ser així. Com ha dit Macron, la nostra civilització està en joc, i cal refer el lligam entre Europa i els seus ciutadans. En el seu discurs ha refermat el compromís de França i d’Europa de lluitar contra el canvi climàtic.

Personalitats i grups de tota Europa, que van des de l’esquerra al centre, s’havien mobilitzat en les darreres setmanes per barrar el pas a l’extrema dreta nacionalista, entre ells Daniel Cohn-Bendit, Yannis Varoufakis, Jurgen Habermas, Segolène Royal, Anne Hidalgo, Greenpeace i 25 premis Nobel d’economia, entre ells Joseph Stiglitz, Amartya Sen, Jean Tirole i Angus Deaton. Les xarxes socials havien rebentat els darrers dies de la campanya a tot Europa denunciant tots aquells que expressaven indiferència entre els dos candidats de la segona volta. Indiferència vergonyosa quan parlem d’una candidatura que flirtejava amb el negacionisme de l’Holocaust jueu.

El demos europeu que tantes vegades s’ha trobat a faltar s’ha mobilitzat per frenar l’arribada del feixisme a la presidència de França. El demos ha derrotat aquells que massa fàcilment parlen en nom del poble, com ha fet Marine Le Pen en el seu lema de campanya de la primera volta (i com han fet altres líders nacionalistes en altres contrades). A la segona volta va triar “Choisir la France” (triar França), intentant confondre’s amb el país, com fan els nacionalistes totalitzants en altres llocs. Le Pen ha estat la candidata de la divisió, del verí de l’enfrontament intern (especialment amb els immigrants i els seus fills i filles) i de la fragmentació europea, quan més que mai necessitem un continent unit, fort i democràtic, i societats cohesionades que avancen a través del diàleg, la negociació i el pacte.

L’elecció francesa ha estat una derrota del nacionalisme i del replegament identitari. L’esquerra ha de parar l’orella i escoltar el gran descontent social que fa possible l’ascens del nacional-populisme. Però també ha d’escoltar el crit d’esperança que envien molts votants joves, a Anglaterra, als Estats Units i a França, sobretot a les grans ciutats diverses i mestisses, un crit d’esperança que diu “no al tancament, no a la insolidaritat” i sí a la fraternitat, la igualtat i la llibertat.

Molts haguéssim volgut que un candidat clarament d’esquerres i europeista estigués a la segona volta. Però no ha estat així. L’esquerra a tot Europa ha d’abandonar l’error letal de l’europescepticisme, i ha de ser una part fonamental de la necessària evolució accelerada cap a un model federal europeu. Tant de bo que les eleccions alemanyes de la tardor, i les italianes de 2018, configurin uns governs d’aquests grans països europeus inclinats a l’esquerra i que facin avançar polítiques fortament distributives a la Unió Europea i la zona euro, i de creixement econòmic. Això, avui, és possible. Amb Le Pen presidenta, seria impossible, i estaríem centrant les energies en defensar la mateixa existència de la Unió Europea.

La derrota de l’agnosticisme de Mélenchon és la confirmació que “esquerra sobiranista” és un oxímoron, és a dir una combinació de paraules contradictòries, que no es poden produir simultàniament en la realitat. És vergonyós defensar la idea de sortir d’Europa si no canvien les polítiques dels seus actuals òrgans de govern, com és vergonyosa la postura d’alguns exponents de cert progressisme multimilionari a Califòrnia, d’advocar per la secessió d’aquest estat perquè no els agrada Trump, arraconant la solidaritat amb els pobres, els afro-americans, les dones i tants altres arreu dels Estats Units que patiran les polítiques de l’extrema dreta. Els grans problemes de la humanitat depassen totalment l’àmbit de l’estat-nació. Mélenchon fa una crida a la ciutadania a “federar-se” al voltant de les idees d’un nou humanisme ecologista. Si vol ser coherent de veritat amb les idees de federació, d’humanisme i d’ecologisme, ha de rebutjar la noció que això es pugui assolir en el context d’una institució obsoleta: l’estat-nació.

La cadena d’eleccions que ens havia de robar Europa està tenint tot un altre desenllaç: ni a Àustria, ni a Holanda, ni a França, no han guanyat els aliats de Trump, del Brexit i de Vladimir Putin. És hora ara de passar a l’ofensiva i treballar per més i millor Europa, sent fidels al missatge del Manifest de Ventotene escrit pels antifeixistes europeus després de la Segona Guerra Mundial.

La de França és una victòria per Europa i per una França diversa i jove. Ha perdut també la proposta de Le Pen de fer d’un referèndum divisiu per sortir de la Unió Europea, idea semblant a la d’altres nacionalismes divisius. Han perdut els mots d’ordre d’independència, sobirania i nació, els més utilitzats per Le Pen en el seu debat previ a la segona volta amb Macron. Ha guanyat la França de les llums i ha perdut l’obscurantisme nacionalista. Les persones treballadores que han anat a França a buscar un futur millor poden en els propers cinc anys dormir tranquil·les. Els grans guanyadors de les eleccions franceses són la democràcia i Europa, i els grans perdedors són l’extrema dreta i els defensors del mite de l’estat-nació. Les europeistes i els europeistes no hem de caure en l’autocomplaença. Tot el contrari. Però ho volguem o no estem en un món globalitzat. O ens federem, a Europa i al món, o l’espècie humana desapareixerà molt abans del que era previst.

La Francia de las luces o el oscurantismo nacionalista

Cuando yo era pequeño y con mis padres crucé la frontera entre España y Francia por primera vez, lo primero que hicimos fue entrar en un restaurante para comer. Me sorprendió el extraordinario silencio del establecimiento, tan distinto de los ruidosísimos lugares públicos en España, ya sean bares, restaurantes, trenes o autobuses. Aquello debía ser la civilización. Después he cruzado la ya inexistente frontera muchas veces, pues creo que ninguno de los españoles que vivimos cerca de Francia debemos desaprovechar la oportunidad de tener tan cerca un país donde la gente lleva décadas siendo más culta, libre, despierta y feliz, en palabras de Salvador Espriu. Aunque la vida me ha llevado más a cultivar la anglofilia que la francofilia, hay muchísimos franceses abiertos que no verían ninguna contradicción entre ambos conceptos, empezando por los miles de ellos que viven en Londres. El economista Jean Tirole, en su libro "Economía del bien común", recientemente traducido al castellano, escribe que el estado jacobino francés ya no es lo que era, puesto que su soberanía ha sido erosionada por la cesión de poder al nivel europeo (en la política monetaria o en la defensa de la competencia), por la descentralización, por la globalización y por las privatizaciones. El mismo Tirole lidera un centro universitario de nivel mundial, que se desarrolla preferentemente en lengua inglesa, en la ciudad de Toulouse, no tan lejos de Barcelona. Parte del apoyo que reciben las ideas más o menos disfrazadas de extrema derecha pueden ser una reacción de nostalgia y miedo ante estos cambios. Paul Krugman argumenta que hay que dejar de llamar populista a Marine Le Pen y hay que llamarla simplemente racista de extrema derecha, que es lo que es. En su debate con Macron de hace unos días, las palabras que más utilizó fueron nación, libertad, independencia y soberanía, las mismas que utilizan otros nacionalistas extremos en otras partes del mundo. Ante eso, su oponente, sin ser de izquierdas, pero sí declaradamente europeísta, ha conseguido recabar el apoyo de personas y grupos como Daniel Cohn-Bendit, Yannis Varoufakis, Greenpeace, además de veinticinco premios Nobel de economía, incluyendo al mismo Tirole, a Amartya Sen y a Joseph Stiglitz. En sus últimas palabras en el debate, interrumpidas por la mala educación incesante de su rival, Macron apeló a la Francia de las luces a derrotar al oscurantismo. La candidata del Frente Nacional acusó a su contrincante de querer una Europa federal y de ser el candidato más radical a favor de Europa. Una buena razón para votar a Macron. La extrema derecha, con el apoyo de Putin y de los enemigos de una Europa fuerte, unida y en paz, no dejará de operar hasta el último instante para conseguir que las fuerzas de la división prevalezcan en nuestro país hermano y vecino. Nadie decente debería desear su éxito. Libertad, igualdad, fraternidad.

Què en pensa la burgesia catalana, de tot plegat?

Si la societat catalana fós tan fantàstica com alguns supremacistes proclamen, la població tindria un domini molt més gran de la llengua anglesa, i les nostres classes ocioses passarien més temps veient la BBC o la CNN que TV3 o 8TV. Llegirien més tota mena de publicacions de qualitat que es poden trobar per Internet en anglès que no pas les últimes notícies del procés, aquest thriller de baixa qualitat i de final perfectament conegut (donar voltes a la mateixa rotonda indefinidament). Si veiessin o llegissin aquests materials haurien detectat estudis comparatius interessants, com el que va aparèixer recentment a la New York Review of Books. Els estudis comparatius són una tècnica perfectament homologada per intentar conèixer millor una realitat, analitzant semblances i diferències amb una altra realitat històrica o geogràfica. En aquest article es destacava que, tot i que Trump no és Hitler, ni els Estats Units d'avui són l'Alemanya d'entreguerres, existeixen paral·lelismes inquietants. No sé si s'ha desencadenat una ràtzia de tuits contra l'autor de l'article acusant-lo de relativisme moral o de degradar-se moralment i intel·lectual, com passa a Catalunya cada vegada que algú posa de manifest algun paral·lelisme incòmode. Però en aquest article una cosa interessant que es deia és que l'alta burgesia alemanya va deixar fer a Hitler perquè el descontent no el monopolitzessin altres sectors. També sembla que els sectors tradicionals del Partit Republicà deixen fer a Trump, encara que no els hi agrada, perquè el prefereixen abans que un govern de caràcter més redistributiu. A Anglaterra sembla que també els sectors tradicionals del Partit Conservador han decidit anar de bracet amb els quasi feixistes del Brexit i aprofitar per escombrar a l'esquerra (que hi col·labora mostrant el pitjor de si mateixa). A França veurem el diumenge si els votants de dretes prefereixen anar de bracet amb l'extrema dreta o en Macron troben una solució de síntesi menys traumàtica (i infinitament millor per ells i per Europa). A altres països europeus on semblava que el nacional-populisme havia d'escombrar (Holanda, Àustria), sembla que al final la majoria de la gent, no sé si amb l'ullet de les seves burgesies, ha preferit seguir en el món i canviar-lo partint del principi de realitat. El mateix ha fet la burgesia al País Basc. I a Catalunya? Pensa la burgesia catalana seguir mirant cap a un altre costat, mentre perdem oportunitats, mentre altres aconsegueixen ser rebuts per tot Europa i el món i aconsegueixen acords financers beneficiosos (i injustos, que serien impossibles amb un bon sistema federal ben negociat)?

El vergonzoso agnosticismo de la izquierda soberanista

El anuncio de ERC de la Cataluña Norte (en el sur de Francia) de mantenerse neutral ante Le Pen o Macron se suma a declaraciones de parecido agnoticismo de Podemos, de la CUP y por supuesto del candidato a quien apoyó Pablo Iglesias en las elecciones francesas, Jean-Luc Mélenchon. La dirección de ERC en la Cataluña Sur ha tenido que aclarar, a posteriori, que ellos sí que apoyan a Macron. Por lo menos una parte de dos de los tres partidos que apoyan la independencia de Cataluña no saben si Le Pen es mejor o peor que Macron, o por lo menos se han mostrado un tanto lentos y dubitativos en lo que debería ser una decisión obvia. Se muestran indiferentes entre un candidato europeísta y una candidata que ha prometido defender a Francia de la Unión Europea, de los extranjeros y de los musulmanes, una candidata que no dudaría en negar la escolarización a los hijos de los inmigrantes, que coquetea con el negacionismo del holocausto judío, y que desea convocar un referéndum (una auténtica demócrata, claro) para romper de una vez por todas con el proyecto de integración europea, este proyecto que ha cometido el grave error de garantizar la paz en nuestro continente en las últimas décadas, tras siglos de trágicos enfrentamientos y fragmentación. Cuando un economista francés me dijo antes de la primera vuelta que entre Mélenchon y Le Pen no había diferencias programáticas, yo me imaginé que exageraba, y que por lo menos habría diferencias en cuanto a una distinta sensibilidad hacia los inmigrantes y los extranjeros. Pero parece que no, parece que las abismales diferencias en las cuestiones raciales entre le Pen y Macron, el mundo que les separa en las cuestiones que tienen que ver con las identidades nacionales, no sirven para decantar al soberanismo de izquierdas a favor de Macron. La incapacidad para jerarquizar aquello que no les gusta es una laguna ética fundamental de aquellos que prefieren vivir en una galaxia donde sólo lo puro tiene valor. El racismo se pone en el mismo saco que el centrismo, el nacionalismo visceral y retrógado en el mismo saco que el liberalismo. A mi me hubiera gustado mucho que a la segunda vuelta francesa hubiera llegado un candidato socialista y europeísta. No ha sido así. Ha llegado un candidato europeísta de centro. A mi gustaría que su currículum estuviera adornado por una vida profesional de maestro de escuela o de filósofo, y sin embargo tiene un pasado de ejecutivo del sector bancario, lo cual que yo sepa no es un delito. Lo peor de la izquierda soberanista (lo que debería ser un oxímoron) es que al coquetear con la Venezuela de Maduro o no distinguir entre Le Pen y Macron, lo que revelan es su profunda incomprensión del mundo de hoy y en particular del proyecto de integración europea, el marco principal en que son posibles los cambios hoy en día, y sin el cual ningún proceso redistributivo importante, ninguna acción fundamental para frenar el cambio climático, y ningún proyecto serio de relanzamiento de la economía, serán ya posibles. El seguimiento que se hace en Cataluña y España de las elecciones francesas, salvo excepciones, raya por otro lado el ridículo. Algunos políticos catalanes sólo parecen preocupados por lo que supondrá la elección para el "procés" o para las exportaciones catalanas. Chicos: el proyecto europeo está en juego, es decir, las bases mismas de nuestra propia prosperidad y nuestra libertad, la de verdad. Hay quien se entretiene buscando qué político español o catalán puede parecerse más a Macron. Pónganse a estudiar, y renuncien a sus rancios nacionalismos apostando por ceder soberanía a Europa, a ver si así se les pega algo.

Artur Mas vol fer una vaga general (el saben aquel que diu...)

Un periodista que va escriure un llibre després del 27S titolat "Per què hem guanyat" s'ha despenjat tot just el dia internacional del treball anunciant que el seu amic Artur Mas contempla seriosament la idea de fer una vaga general per recolzar el procés independentista català. Tenint en compte els precedents, és possible que aquest periodista una vegada més estigui equivocat. Però seria divertit que no ho estigués. Seria còmic veure com l'hereu polític dels Pujol intenta convèncer la classe treballadora catalana que cal ser més solidari amb la seva classe social que amb la resta de treballadores i treballadors d'Espanya. És clar que a Mas no li manca certa lògica. Deu veure que molta gent ja no viu com una "amenaça" la convocatòria d'un referèndum sense marc legal o una declaració unilateral d'independència, perquè francament molts creiem que de referèndums i de declaracions ja n'hi ha hagut més d'una, i no ha passat res. Ara, una vaga general seria una novetat. No voldria perdre'm els tontos útils habituals suposadament d'esquerres reclamant dels sindicats i de la classe obrera catalana un gest en favor de la democràcia. Podrien fer una comissió d'experts presidida per en Toni Comín, i així aprofitar per posar a sanitat algú que hi entengui. Proposo que si hi ha mani el dia de la vaga general que l'encapçali Marta Ferrusola o algun dels seus fills que estigui de permís aquell dia. Bona sort, Artur.