Com que estem dividits, hem de celebrar-ho amb un referèndum?

La campanya propagandística a favor del que es coneix com "el referèndum" ha substituït qualsevol debat sobre com es compara aquest amb altres hipòtesis de treball que poden competir perfectament amb un referèndum d'independència pel que fa a qualitat democràtica. Es fa campanya per un referèndum que no se sap quina pregunta tindrà ni quin marc legal l'empara pel que fa a llindar de vots, protecció de la llibertat d'expressió, claredat dels plantejaments, etc. Tots els requisits que hauria de complir un tal referèndum amb uns mínims de qualitat democràtica estan prescrits per un organisme internacional respectat i homologat, la Comissió de Venècia. Fa bé Joan Coscubiela a reclamar l'aval d'aquesta Comissió com un requisit mínim per recolzar tal iniciativa. En aquesta comissió hi ha un expert català, que fa poc va explicar que la forma de plantejar el referèndum per part dels independentistes catalans incompleix totes les condicions que estableix aquesta entitat. Els requisits que posa aquest prestigiós ens (marc legal, neutralitat informativa, llindar de vots, requisits de temporalitat, entre altres) són elementals, a la vegada que difícils de complir per tots aquells que tenen una visió simplista i distorsionada del que és una democràcia. Potser per això la immensa majoria de democràcies del món no contemplen la celebració de referèndums d'autodeterminació vinculants. Segons l'expert en dret constitucional Xavier Arbós, que ho va explicar l'altre dia en una xerrada a Sarrià, els països que contemplen aquest dret són Etiòpia, Liechtenstein (per si els seus municipis volen annexionar-se amb Àustria, per exemple), Uzbekistan i San Cristóbal-Nieves (Saint Kitt and Nevis). Xavier Arbós és un partidari del concepte de "nació de nacions" per a Espanya, que porta anys treballant tossudament en la recerca de solucions per al futur constitucional de Catalunya en gran part inspirades en un país que coneix molt millor que altres que en parlen de passada, concretament el Canadà. És poc sospitós d'improvisar, però per descomptat si algú coneix algun altre país que en la seva Constitució permeti el dret a l'autodeterminació, li ofereixo la secció de comentaris d'aquest blog (els insults no s'accepten) per explicar-nos-ho. Tampoc no és gaire sospitós Enrique Barón, ex-president del Parlament Europeu, i federalista convençut des que en la seva joventut va viure un temps a Suïssa. A Barón no li sembla una bona idea celebrar referèndums dicotòmics d'independència, i va recordar en la II Convenció Federalista de la Fundació Campalans celebrada la tardor passada que a Alemanya el darrer referèndum el va convocar Hitler, i des de llavors no se n'ha convocat cap, ni tan sols per aprovar la reunificació alemanya. De nou dubto que Barón no sigui acurat en els seus arguments, però si algú em pot assenyalar algun referèndum a la història d'Alemanya que desmenteixi les seves paraules, té la secció de comentaris a la seva disposició. Els referèndums són un instrument de la democràcia, no l'únic. Són un instrument de democràcia directa que s'ha fet servir per al bé de les societats perquè Xile escapés al control de Pinochet; o perquè Espanya refrendés la transició a la democràcia i l'aprovació d'una Constitució per una immensa majoria que ha permès el més llarg període de pau i llibertat a Espanya i Catalunya; o perquè Irlanda, la del sud i la del nord, refrendessin per una immensa majoria un gran acord sense exclusions i amb un gran suport internacional (no entenc per què parlem tant del referèndum divisiu d'Escòcia i no es parla del referèndum inclusiu d'Irlanda que va rubricar els acords de divendres sant, gràcies als quals la sang ha desaparegut de l'illa -esperem que no torni gràcies al Brexit). Però és un instrument imperfecte per abordar temes complexos en democràcies consolidades. És un instrument que contràriament al que molts pensen superficialment (com ha demostrat el referèndum del Brexit) no tanca ni soluciona els problemes, sinó que els complica i els eternitza a la vegada que crea incertesa per a les persones individuals i per a les comunitats, especialment en societats dividides. Una persona intel·ligent em va dir l'altre dia que no entenia que un partit d'esquerres com el PSC s'oposés al referèndum. Li vaig contestar amb un dels arguments contra "el referèndum" (no l'únic, però era tard i estàvem cansats): que provoca divisió. Va replicar que Catalunya ja està dividida. Té raó: Catalunya ja està dividida (encara que no enfrontada ni en presència de brots de violència, com els que es van donar al referèndum del Brexit). Però suposo que la divisió no és una cosa desitjable que volguem donar per ineluctable. Hem de buscar formes de democràcia que ens tornin a unir, no que aprofundeixin en la divisió (com passaria entre la ciutadania francesa si una hipotètica presidenta Le Pen convoqués el referèndum que ha promès per sortir de la Unió Europea). Pel que fa a la relació entre esquerra i referèndums, no acabo d'entendre-la, aquesta relació: des de la febre referendària al Regne Unit l'esquerra s'ha enfonsat tant a Escòcia, on el Partit Conservador ha ressuscitat, com a Anglaterra. Una societat dividida per qüestions d'identitat (Israel, Irlanda) és letal per a l'esquerra. El referèndum d'independència és una idea superficialment persuasiva, fàcil de portar a una campanya propagandística. Però un gran acord que faci possible la convivència d'una gran majoria de la societat, sense exclusions, puntua molt més alt en qualsevol indicador que es vulgui construir de qualitat i convivència democràtiques.