On són els "crítics"?

Sorprèn que alguns que abans s'enorgullien de ser els "crítics" del PSC ara no aixequin la seva veu per demanar explicacions al Lance Armstrong de la política catalana, Artur Mas. Armstrong és aquell ciclista que va guanyar 7 vegades el Tour de França davant de les sospites generalitzades de dopatge, i que anava fent declaracions desafiants dient que ell estava net com una patena, fins que al cap de molt anys es va veure obligat a confessar davant de l'insuportable pes de l'evidència. A Artur Mas i els dirigents de Convergència els correspon la presumpció d'innocència, però jutges i fiscals de diferents instàncies (incloent un modest professional independent del Vendrell) han vist com les seves sospites (i les de Pasqual Maragall, ampliades en un punt percentual) es veuen confirmades per dos testimonis de primera mà, els senyors Montull i Millet. Els suposats valents que van passar de l'executiva del PSC als càrrecs de Junt pel Sí amb gran rapidesa, ressò mediàtic i aparent coratge (tot i que havien de ser blogs ultraminoritaris els que denunciessin quan hi havia casos de corrupció i no ells) avui callen sorollosament davant de la indecència de Mas. Per descomptat l'acusació es pot fer extensiva a Raül Romeva i altres persones procedents de l'esquerra que avui no tenen inconvenient a acceptar càrrecs remunerats monetàriament o no a l'aventura cap al no-res dirigida per Artur Mas. I que callen almenys en públic. I també es pot fer extensiva als seus altaveus mediàtics, que han recolzat aquest procés massiu de distracció col·lectiva sota l'argument primer que l'independentisme era "l'únic" projecte, ara moderat davant de la força de l'evidència a la versió segons la qual és "el primer" projecte. Parem-nos a pensar si en altres moments històrics i en altres llocs que un projecte sigui el principal justifica perdre el sentit crític. Jo poso en dubte que sigui "projecte" i que sigui "el primer". No és un projecte una cosa que no se sap exactament què vol i com vol fer-ho: la independència és la de la versió euro-fòbica de la CUP, la dels alt-lib trumpians i euro-escèptics que descriu Cristian Segura, la dels eurodiputats ociosos -els eurodiputats independentistes no tenen una agenda de reunions gaire carregada- o la de Pilar Rahola? On està "el projecte"? Quins avals internacionals té? Quin serà el nostre prestamista d'últim recurs (ara és el Banc Central Europeu) que ens permetrà seguir treient euros del caixer? I no és el "primer" projecte, perquè és fàcil concebre regles de votació justes i procediments democràtics escrupulosos amb els drets de tohom, on altres projectes poden derrotar el no-projecte del conglomerat independentista. Tot això es pot discutir civilitzadament i seria bo fer-ho, però sisplau primer que alguns demostrin el coratge i l'esperit crític del qual van presumir en algun moment, ara per eliminar la indecència de la política catalana. L'altre dia un columnista deia que a Catalunya era un fet objectiu que tres processos col·lectius de les darreres dècades havien estat exitosos: el retorn del president Tarradellas, la transformació de la ciutat de Barcelona i la construcció d'una administració autonòmica per part de Convergència. És un exemple del que Paul Krugman denuncia com a periodisme falsament equitatiu i que acaba contribuint a societats tolerants amb la indecència. A mi que no em sumin amb el llegat patètic de Convergència i el pujolisme. Em sento molt identificat amb el retorn de Tarradellas i la transformació de Barcelona (jo hi era, com a nen i com a jove, en aquest cas l'últim i més modest dels regidors municipals): no ens posin al mateix paquet. Pujol i Mas són els líders d'una trama il·legal que entre altres activitats es dedica a la política. Tant costa tenir el coratge de denunciar-ho i deixar d'afegir-se als seus plans de distracció massiva?