"El dia", un altre mite de la post-veritat

Dos periodistes del diari El País, Cristian Segura i Jordi Pérez Colomé, han fet una excel·lent feina desemmascarant les fal·làcies que propaguen alguns portaveus de l'independentisme català. Que aquestes fal·làcies ja haguessin estat denunciades prèviament en alguns blocs ultraminoritaris no treu mèrit a la feina més elaborada i amb més difusió que han fet aquests professionals. És una feina semblant a la de Spotlight del diari The Boston Globe en la famosa pel·lícula sobre la pederàstia a Boston: una cosa que tothom sabia, però que fins que un gran mitjà no se'n fa ressò ningú se la pren seriosament en una societat endogàmica amb molts silencis còmplices. Encara que jo sóc un humil blocaire i m'agrada que algú de tant en tant em llegeixi, me n'alegro que la premsa seriosa segueixi demostrant la seva utilitat i vigència. De les xerrades de la "gira de la postveritat" a la qual fan referència, per part de persones com el jutge Vidal o el periodista Partal, destaca entre altres perles la referència repetida al"dia", o en el cas de Partal fins i tot al "minut" de la "desconnexió". Aquests personatges propaguen una noció del món on un territori d'un estat-membre de la zona euro "declara" la independència, o en algunes versions "fa" la independència, i automàticament ja està, ja som "independents". Això contrasta amb el funcionament de la realitat concreta de les coses, com estan comprovant els anglesos amb el cas de l'incert procés del Brexit. Ells, els portaveus indepes, que fan tants esforços generosament subvencionats amb els nostres impostos per distanciar-se del nacional-populisme en ascens i la febre identitària arreu, resulta però que en algunes coses es comporten exactament igual que altres partidaris del pensament màgic arreu del món. Per exemple, Nigel Farage, un dels líders del Brexit, i amic de Donald Trump i els dirigents de la Lliga Nord, també deia que l'endemà just del referèndum del Brexit seria "el dia" de la independència del Brexit. Doncs no, resulta que el dia després del referèndum va ser el dia en què els britànics es van adonar que un 52% dels qui van anar a votar volien sortir de la UE, però no sabien com negociar la sortida ni amb què substituir la presència a la UE, i també el dia en què es van fer evidents les mentides dels partidaris del Brexit. El nou govern britànic sortit del referèndum va trigar 6 mesos a definir la seva postura negociadora, i finalment ha manifestat la voluntat de pactar en un procés incert la sortida del mercat comú i negociar un nou acord amb la UE de perfils encara difusos, però que en consonància amb els reglaments internacionals, requerirà un mínim de dos anys de negociació. Alguns sectors lúcids de la societat britànica reclamen que al final de la negociació, si hi ha un nou acord, aquest se sotmeti a referèndum, i si és rebutjat seguir en la situació actual de permanència a la UE però no a la zona euro. Però de moment, més de 7 mesos després del referèndum, al "dia" de la independència encara se l'espera. A més Catalunya no és el Regne Unit: ni som un imperi que encara té una Commonwealth, ni tenim cap bomba nuclear, ni una moneda pròpia, ni cap aliat internacional. Som un petit territori de la zona euro que pertany a un estat-membre de la Unió Europea, la principal zona de lliure comerç, llibertat i protecció social del món. Ja m'avisaran quan arribi "el dia".