Com és sabut, el gran repte anual de l’independentisme
català és arribar a setembre, el mes de les diades i de les coreografiades
marxes sobre Barcelona. Tenint en compte que estem a novembre i que no s’observen
avenços en els dos fronts en els quals els independentistes intenten progressar,
és a dir, el reconeixement internacional, i l’ampliació de les seves bases, alguns
d’ells comencen a posar-se nerviosos sobre com s’ho faran aquesta vegada per
arribar a setembre de 2017 amb un procés viu i amb un mínim de credibilitat. És
vox populi que els més informats dels processistes, que es resisteixen a fer
circul·lar la seva informació amb el nucli dur comarcal dels fidels, comencen a
donar mostres de desànim i escepticisme. Però per mantenir la flama viva han
trobat un fil argumental d’emergència en la denúncia d’un suposat dèficit
democràtic a “Espanya” a resultes de la falta de voluntat política de voler
acordar un referèndum d’autodeterminació (per al proper setembre, és clar) i el
desenvolupament normal de procediments judicials contra persones individuals
que han transgredit les seves funcions com a responsables públics. Moltes
persones que van lluitar per la democràcia a Espanya troben de molt mal gust
que els líders independentistes intentin parlar amb gran tremendisme d’aquest
dèficit democràtic, quan a Espanya es viu el període de més llibertat i democràcia
de la seva història. Els reptes a Espanya i Catalunya avui són l’atur, la
desigualtat i la corrupció, no la falta de llibertat i democràcia. Els
problemes de la democràcia avui estan a Turquia, a Veneçuela, a Corea del Nord,
a la Xina, a Rússia i a tants altres indrets on es vulneren els drets humans. A
Alemanya, on no s’hi fa un referèndum des de 1933 (endevineu qui el va convocar),
ni tan sols per aprovar la reunificació, no s’hi vulneren avui els drets humans,
com no es vulneren en la immensa majoria de les democràcies on estan prohibits
els referèndums dicotòmics d’autodeterminació. A Espanya la democràcia no és
perfecta com no ho és enlloc; per exemple, s’hauria de corregir un marc legal
que permet que un Tribunal Constitucional invalidi allò que una col·lectivitat
ha ratificat en un referèndum lliure i legal després d’un ampli acord polític.
Tampoc no és perfecta la democràcia a Catalunya, amb uns mitjans de comunicació
públics al servei d’un govern i una força política, amb mitjans privats
subvencionats arbitràriament per afavorir els fidels, o amb unes eleccions al
Parlament de Catalunya on s’impedeix la rendició de comptes pel procediment,
entre altres, d’amagar a la candidatura la persona que va ser president i que
es volia que ho seguís sent. La democràcia no és tampoc perfecta quan hi ha
greus casos de corrupció encara pendents de judici (com el saqueig del Palau de
la Música), i greus irregularitats per les quals encara no s’han assumit amb
prou contundència responsabilitats polítiques. Al contrari, ara Artur Mas
anuncia la creació d’una nova fundació, que no serà del partit, per escapar a
la fiscalització que els Tribunals de Comptes fan de les fundacions dels
partits. El “procés” de moment ha servit per empitjorar la qualitat de la democràcia
catalana (i per dividir la societat), corrent una enorme cortina de fum sobre
les responsabilitats d’una força política en els casos de corrupció i les retallades
pressupostàries. I posant en marxa un procés que avui té la seva esperança
objectiva en l’avenç de forces euro-fòbiques i fonamentalistes que pretenen
tornar a un món de “nacions lliures”, i que avui omplen de preocupació als
demòcrates de tot el món, incloent forces nacionalistes de trajectòria democràtica
com el Partit Nacionalista Basc. Els dirigents independentistes no només fan dependre
la seva estratègia d’una força obertament eurofòbica, la CUP, que té com a
referent ideològic la Cuba castrista i la Veneçuela bolivariana, sinó que té
representants teòricament moderats, com el Sr. Tremosa, que flirtegen
obertament amb l’euro-escepticisme. Com va dir en un tuit l’arquitecte
federalista Jordi Mas, ja és ben curiós que alguns independentistes catalans
vuguin fer festa per la “Puríssima” el 8 de desembre, i no vulguin celebrar l’aniversari
d’un referèndum, aquest sí legal, i per tant garantista, i amb un enorme suport
a Catalunya, tant polític com popular: el que el 6 de desembre va donar lloc a
la Constitució democràtica de 1978, la primera Constitució de la història d’Espanya
que es pot reformar, i que hauríem de reformar, en un marc de pau i llbertat.
martes, 29 de noviembre de 2016
domingo, 27 de noviembre de 2016
Una democràcia sense populismes?
"Jo, populista?" Aquests dies estem presenciant molts debats al voltant del terme "populista", donat que molts experts i comentaristes suggereixen que alguns dels corrents polítics més preocupants del moment tant per la dreta com l'esquerra comparteixen aquesta característica. La definició del mot no està clara, i com moltes paraules interessants està en discussió: és una paraula imprecisa. Però que ho sigui no vol dir que no sigui útil. No crec que la definició de les acadèmies de la llengua sigui molt pràctica, quan és un terme sobre el qual no es posen d'acord ni els experts. Sembla que les forces anomenades populistes comparteixen una recerca descarada del vot dels sectors "populars" oferint receptes simplistes que no reconeixen restriccions econòmiques, pressupostàries o d'altre tipus. També mostren un cert menyspreu pels elements representatius i deliberatius de la democràcia, així com dels "experts". El caràcter imprecís del terme serveix perquè molts es treguin les puces de sobre i aconsegueixin distanciar-se dels "autèntics" populistes o aconsegueixin afirmar que no passa res si són populistes. Aquest no és un fenomen nou: em costa trobar una definició de populisme on no hi càpiguen personatges històrics com Alejandro Lerroux o Jesús Gil y Gil, o Hugo Chávez. No és tampoc un fenomen que correspongui a una sola força política en cada país. Quasi tots els partits representats als parlaments espanyol i català han mostrat trets populistes en el passat recent. Sembla difícil mantenir-se competititu políticament en els temps de twitter i les notícies de 24 hores sense una certa dosi de populisme. És clar que els trets demagògics o de simplisme en les solucions són més freqüents en unes forces polítiques que en unes altres. Per això és important el debat que va haver-hi ahir sobre democràcia i federalisme en una taula rodona a la primera trobada sobre federalisme i municipi a Esparreguera. Dos gegants del federalisme local, l'historiador Andreu Mayayo i l'arquitecte Jordi Mas, van presentar arguments molt interessants, amb conclusions no coincidents, sobre la importància de millorar la rendició de comptes a partir del federalisme local. Jordi Mas, actual tinent d'alcalde a Santa Coloma de Gramenet, va destacar que Madrid municipi té la mateixa grandària (en territori i número d'habitants) que la Barcelona metropolitana multi-municipal i multi-institucional. Això podria fer pensar que la major simplicitat administrativa facilita a Madrid la solució dels problemes. En realitat però Madrid té unes ràtios d'eficiència administrativa molt inferiors als de la Barcelona complexa i metropolitana (crec que la politòloga premi Nobel d'Economia de fa uns anys Elinor Ostrom estaria contenta de conèixer aquesta comparació si no ens hagués deixat fa poc temps). Mas va especular que possibles raons d'aquesta major eficiència són dues: per una part, més personal polític i públic facilita el contacte amb els ciutadans i els seus problemes, de manera que és difícil que alguns problemes punyents (com el barraquisme) triguin molts anys en solucionar-se i es vagin arrossegant; per altra part, institucions supra-municipals com l'àrea metropolitana o la mateixa Diputació de Barcelona com a xarxa de municipis, permeten àmbits de col·laboració i diàleg entre institucions (govern compartit) "lluny de twitter" per anar resolent aquells problemes, que són molts, que requereixen cooperació i consens entre administracions. De manera semblant, a finals del segle XIX, quan encara no existia twitter, la regulació del gas als Estats Units va passar del nivell local a l'estatal, no per les economies d'escala, sinó per trobar un espai més tranquil de presa de decisions. En un article a la UOC sobre regulació d'indústries de xarxa vaig argumentar que la regulació europea d'aquestes indústries facilitava aquesta tranquil·litat i objectivitat. Mayayo, ex-alcalde de Montblanc, va destacar en els seus arguments les grans diferències culturals i demogràfiques entre àrees metropolitanes i les zones a fora d'elles, cosa que fa necessari que tinguin òrgans de governs específics. Va mostrar-se partidari de l'elecció directa d'una alcaldia o presidència metropolitana, per dotar de legitimitat democràtica a la institució, i partidari de la supressió de les diputacions provincials donat que només responen actualment a una lògica electoral en la seva delimitació. La síntesi entre els arguments de Mayayo i Mas no és fàcil, tot i que parteixin de valors semblants, i per això el debat va ser interessant. En el cas de la diputació, crec que podria haver-hi un consens en què algunes coses que fa la diputació per exemple de Barcelona, com el pla de biblioteques, algú les hauria de fer, encara que la delimitació geogràfica potser no sigui la millor. Respecte a l'elecció directa del lideratge metropolità, seria estrany que a Catalunya i Espanya, que no s'elegeix cap càrrec personal directament (ni tan sols els alcaldes) per part de l'electorat, comencéssim per això. Una elecció directa d'aquest tipus posaria en perill potser els espais de cooperació i consens que avui permeten que molts problemes es resolguin eficaçment. Però també és veritat que un cert dèficit democràtic ha facilitat pràctiques de clientelisme que es podrien evitar no necessàriament amb una elecció directa d'una persona però sí amb altres elements en els quals potser valgui la pena reflexionar.
domingo, 20 de noviembre de 2016
Federalisme i Municipi
El proper dissabte dia 26 de Novembre se celebrarà a Esparreguera (tothom hi està convidat) la primera d'una sèrie de trobades sobre federalisme i municipi, amb la participació de destacats alcaldes i regidors, així com experts en polítiques locals i federalisme. L'objectiu és intercanviar punts de vista sobre la contribució del municipalisme a una estratègia de federalització. Els municipis són el primer nivell de govern democràtic, el més proper a la ciutadania, i juguen un paper fonamental en la construcció de sistemes democràtics de benestar propis d'un món interconnectat. Es desitja que la trobada dongui lloc a una sèrie de documents finals o un document final de qualitat que contribueixi a la vegada a reforçar el municipalisme progressista i el federalisme en l’horitzó de les eleccions municipals de 2019.
Els temes a tractar inclouen els que s'exposen a continuació. En una primera taula sobre democràcia multi-nivell:
-Democràcia multinivell i rendició de comptes.
-El rol democràtic dels municipis en un sistema federal avançat.
-Principi de subsidiarietat: quins passos s’han de donar per millorar la seva aplicació a Catalunya?
-Diputacions, consells comarcals i ens metropolitans a Catalunya: com millorar el servei a la ciutadania i la rendició de comptes?
-Experiències de participació, mediació i transparència. Idees al respecte per al futur.
-L’espai urbà públic i l’espai privat en una lògica federal.
-El federalisme i els ajuntaments com a laboratoris de la democràcia: idees per fer possible l’experimentació i la innovació de les polítiques públiques en l’escala local.
-La democràcia directa i la democràcia representativa en la democràcia local: el rol dels municipis en la millora de la qualitat democràtica.
-La participació ciutadana i el rol de les entitats veïnals i associatives.
-La participació del sector privat en la gestió de projectes públics a nivel local.
-La dedicació i retribució del personal polític a nivel local.
-La relació entre tècnics i polítics.
-Quines idees-força sobre federalisme i democràcia interessa promoure en els programes municipals del futur.
En una segona taula sobre polítiques de benestar social:
-Complementarietat entre federalisme i polítiques de benestar social: el federalisme no com a qüestió “territorial” o “identitària” sinó com a qüestió institucional fonamental per resoldre els problemes socials i econòmics del nostre temps.
-El rol de les polítiques municipals de benestar en un sistema federal avançat.
-Pre-distribució i redistribució: en què s’ha de centrar cada nivell de govern?
-Cooperació i coordinació horitzontal i vertical en polítiques de benestar social.
-Polítiques concretes: serveis socials, salut pública, educació…
-El finançament local en una hisenda federal.
-Els ajuntaments i els grans problemes globals dels nostres temps: canvi climàtic, desigualtats, migracions, refugiats.
-Iniciatives d’ocupació i promoció econòmica.
-La importància de la coordinació horitzontal i vertical amb altres administracions en polítiques de benestar.
-Objectius socials a assolir en els propers anys en col·laboració amb les altres administracions.
L'autèntic dubte socràtic del "procés" català
Vaig llegir fa poc que l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) estava planejant una campanya amb voluntaris per tenir converses amb persones que "encara" no abraçaven el procés per fer-los venir el "dubte socràtic" i així ampliar la base social de l'independentisme. Des d'ara mateix em declaro obert a experimentar amb aquesta iniciativa i espero que em contacti l'ANC per ser sotmès a una sessió d'aquestes característiques. Convido a te i pastes, o a moscatell i torrades, a qualsevol dirigent independentista, a veure si em convencen. Vaig molt enfeinat però és una qüestió d'agenda, ja trobarem un forat. Tinc predilecció perquè els voluntaris que em dediquin una estona del seu valuós temps siguin persones amb les idees tan clares i els valors tan ferms com Fabià Mohedano, Jordi del Río o Toni Comín, però qualsevol voluntari de l'ANC em semblarà bé. Només demanaré que un cop ells hagin acabat amb els seus arguments i les seves preguntes pròpies de la maièutica socràtica, em deixin a mi una breu estona per plantejar-los el que jo crec que són alguns dubtes que ells s'haurien de plantejar raonablement. El dubte socràtic principal que crec que en aquests moments alguns d'ells ja tenen, inclòs el president Carles Puigdemont, és el de si els convé reconèixer obertament que la seva principal esperança d'avançar en la "independència" de Catalunya és en aquests moments el "trumpisme". Per tal entenc no només el moviment que ha portat aquest personatge arrogant i xenòfob a la presidència dels Estats Units, sinó la coalició internacional més o menys organitzada, de la qual formen part el magnat nordamericà, però també Nigel Farage (primer personatge internacional rebut pel president electe Trump), Marine Le Pen (eufòrica per la victòria de Trump, perquè segons ella suposa el tret de sortida a un món de "nacions lliures"), i altres forces nacional-populistes a Holanda, Finlàndia o el Nord d'Itàlia. Puigdemont no ha hagut de gratar molt per trobar expressions de Trump favorables a l'autodeterminació dels pobles, com no haurà de gratar molt per trobar declaracions de Le Pen o Farage a favor dels referèndums o el dret a decidir o a "recuperar el control". Aquests són els seus aliats objectius, a ells haurien d'anar tots els faxos i els esforços dels suposadament progres del Diplocat i en Raül Romeva. Tenen moltes coses a fer junts, molt camí per recórrer. Al davant ens trobaran a tots els altres, incloent la majoria de la joventut, tots aquells que creiem que efectivament hem de decidir, i ho hem de fer entre una Europa lliure, o una Europa de nacions suposadament lliures, un món amb ponts o un món amb murs, un món on resolem el problema del canvi climàtic i coordinem la fiscalitat, o un món que camina cap a la fragmentació, l'enfrontament i la catàstrofe sòcio-ecològica. El gran repte indepe a part de convèncer persones com jo és el d'omplir el temps fins a setembre. Quan arriba el setembre la seva agenda es clarifica molt i saben què dir. El problema és la resta de l'any. Aquest any el problema és més greu, perquè no saben segur si arribaran a setembre. El dubte que tenen és si el buit l'omplen fent costat obertament als seus aliats objectius. L'alternativa la coneixem, no només al món i a Europa. El pacte de govern PNB-PSOE al País Basc consolida una Espanya oriental (incloent el Cantàbric oriental) molt arrenglerada amb el federalisme. Amb un govern del PP dèbil, els federalistes del llevant ibèric (incloent el PNB) haurien de moure's per assegurar que la crisi del PSOE acaba amb un suport unànim de tots els socialistes a una reforma federal ambiciosa de la Constitució, a oferir a la resta de forces polítiques, incloent el PP i els sectors moderats de l'independentisme català (aquells que comencen seriosament a dubtar).
viernes, 18 de noviembre de 2016
La teoría de juegos en el comentario político
Como estos días en grupos distintos he tenido que enseñar conceptos básicos de teoría de juegos, no puedo evitar preguntarme qué importancia tiene que los términos se usen a menudo sin el rigor necesario. Quizás no tenga mucha importancia, y lo interesante sea sencillamente indicar que en la política (o el deporte) la mayoría de problemas son de interacción, con lo que, más allá de los detalles, hay que darse cuenta de que el resultado final no depende sólo de los que uno hace, sino también de lo que hacen los demás. Lo básico puede entenderse con juegos de dos jugadores y dos estrategias para cada jugador. Estos juegos pueden tener elementos de interés común y de rivalidad, o pueden ser puramente de rivalidad (juegos de suma cero, como los penaltis en el fútbol). Uno no elige si el juego es de suma cero o no, sino que cada interacción lo es o no. Uno tampoco elige si el juego alcanza o no un equilibrio de Nash (una combinación de estrategias donde cada uno hace lo mejor para él dado lo que hace el otro), sino que uno elige una estrategia, y el equilibrio resultante depende de lo que decida el otro también. Si hay una estrategia dominante (como en el famoso dilema del prisionero), la elección individualmente racional es clara: aquella que nos permite alcanzar un resultado mejor para el jugador independientemente de la elección del otro. Si hay un equilibrio en estrategias dominantes automáticamente es un equilibrio de Nash (por ejemplo, en el dilema del prisionero), pero no al revés. Un equilibrio de Nash puede ser lo mejor para los jugadores como colectivo, como grupo: entonces el equilibrio es eficiente en el sentido de Pareto. Pero no podemos hablar de "equilibrio de Pareto" como si fuera otra noción de equilibrio como el equilibrio de Nash. La eficiencia en el sentido de Pareto es un criterio para evaluar si el equilibrio que se alcanza es deseable para los jugadores como grupo. Hay juegos que tienen varios equilibrios posibles, y puede que uno de ellos sea eficiente, pero no los otros o el otro. También cuando hay un sólo equilibrio, puede que éste no sea eficiente en el sentido de Pareto (como en el dilema del prisionero). La interacción entre el PSC y el PSOE es claramente un juego de suma positiva (como demuestra la historia de los últimos casi 40 años) donde corremos el riesgo de descender a un equilibrio no paretiano. En realidad, hoy día creo que el equilibrio paretiano posible (es decir, el que ofrece lo mejor para ambos partidos y sobre todo para sus potenciales electores) no se llama ni PSC ni PSOE, sino PSE (Partido Socialista Europeo). El problema es que todo esto es más que un juego.
domingo, 13 de noviembre de 2016
Democracia evolutiva: guía de bolsillo para derrotar al "trumpismo de buen rollo"
Ayer tras la segunda mesa de debate de la fantástica II Convención Federalista organizada por la Fundación Ebert y la Fundación Campalans sugería a Joaquín Almunia, Enrique Barón y Christian Moos que plantearan alternativas al referéndum dicotómico, que plantearan formas de no esquivar el necesario requisito de persuadir a la opinión pública, de avanzar en un mejor federalismo con el consentimiento de la ciudadanía. Así en realidad se ha avanzado en muchos sitios, y por ello hoy la mayor parte de las personas que viven en democracia lo hacen en federaciones, que han avanzado lentamente, a veces incluso tras haber retrocedido. No estoy seguro de que mi pregunta se entendiera del todo, o por lo menos así me lo hizo llegar algún miembro del numeroso público asistente poco después. Así que me expando aquí, que para eso está Internet. Yo llevo tiempo siendo escéptico respecto a los referéndums dicotómicos, en especial los referéndums llamados "de autodeterminación". Y lo he sido desde bastante antes del referéndum del Brexit del pasado 23 de junio, tras el cual muchos de los antiguos defensores del plebiscito han matizado mucho su posición (no me refiero a la corriente dominante del independentismo catalán, que mantiene impasible el ademán) o han reconocido abiertamente que estaban equivocados. Sin embargo gracias a los referéndums (como recordó Almunia) en España pudimos avanzar en la transición, y gracias a un referéndum el pueblo chileno, por poner otro ejemplo, consiguió frenar la eternización de Pinochet en el poder. Por lo tanto no se trata probablemente de cerrar totalmente la puerta a la celebración de referéndums, sino de hacerlos encajar con mecanismos (propios de la democracia deliberativa y representativa) que favorezcan el diálogo, la transacción y la convivencia. Una buena fórmula son los referéndums de ratificación, que dan al pueblo la última palabra sobre algo que ha sido fruto de un gran acuerdo previo. Un acuerdo previo no es una panacea que asegure la victoria popular de lo acordado, como se ha visto en Colombia, pero parece que ahí por lo menos la predisposición de muchos al diálogo está haciendo que se reconduzcan las cosas. El error con Cataluña en 2010 fue que el Tribunal Constitucional actuó, recortando la decisión, cuando ya el pueblo de Catalunya se había pronunciado, lo que hace que hoy el marco vigente no haya sido totalmente apoyado, es decir, no tenga el consentimiento, de la mayoría de la ciudadanía, como recordó en la convención Joan Botella. Eso es en parte lo que hay que solucionar con un buen paquete de reforma federal, que idealmente debe incluir o ir acompañado de una reforma de la Constitución española y de los tratados europeos. Pero no se trata de pedir un sí o un no a grandes ideas o nociones, cuando luego no pueden llevarse a la práctica de una forma clara porque no dependen de la jurisdicción que convoca el referéndum (por ejemplo, el Brexit todavía no se sabe exactamente en qué consiste). Sino que se trata de realizar avances graduales, fruto de la adaptación evolutiva de las instituciones. No basta con pedir grandes mayorías, hay que pedir que se sepa qué se somete a votación, y este requisito normalmente se cumple cuando hay un acuerdo detallado previo cuyos detalles se conocen.
Ahora que los progresistas del mundo entero estamos sumidos en una gran preocupación por la victoria de Trump y las buenas perspectivas de líderes como Le Pen, Wilders y otros, puede ser saludable darse cuenta de que en sociedades complejas nadie gana totalmente para siempre. Nunca una sola forma de comportamiento humano prevalece, sino que vivimos en una situación de permanente polimorfismo, de permanente desequilibrio evolutivo donde las cosas van cambiando por la combinación de la acción colectiva, el azar y la aparición de mutaciones en forma de nuevas tecnologías u otras innovaciones como lenguajes o ideas. Esta noción evolutiva nos puede no sólo hacer recobrar un cierto optimismo, sino que nos brinda una guía para derrotar al "trumpismo de buen rollo", que en realidad es lo que más tienen en común los nacional-populismos en ascenso. Por tal entiendo los mensajes egoístas, de afirmación de lo propio y de rechazo de lo ajeno, pero con un envoltorio de respetabilidad, con una sonrisa en los labios, incluso con llamadas a la libertad y a la democracia. Hoy Marine Le Pen hablaba en la BBC de una Europa de "naciones libres", de recuperar la independencia y la soberanía. "¿Yo racista?" decía sintiéndose insultada por un presentador demasiado suave que ha recibido numerosas críticas e incluso una manifestación en las puertas de sus estudios (ya me gustaría tal reacción ciudadana cuando nuestros medios son tan condescendientes con nuestro "trumpismo de buen rollo" local). Todo sonrisa y buen rollo, dar la voz al pueblo y hablar en nombre de la democracia y la libertad. Esto hay que combatirlo con inteligencia, no buscando respuestas simétricas, como un populismo de izquierdas, o un nacionalismo de signo inverso. Por eso es importante construir puentes y no derribarlos, como han dicho Patxi López, Miquel Iceta y Elena Valenciano. Tienen toda la razón, y por eso espero que en las próximas horas y días veamos que quienes han exigido visión de estado para algunas cosas, también la tengan para anteponer la prioridad del diálogo ante el vuelo gallináceo de la política de partido. ¿Cómo sería hoy la democracia y la sociedad española sin la aportación de muchos catalanes? Peor, como lo sería una sociedad catalana que se cerrara a la influencia de nuestros genes hispanos. Puentes no sólo en España sino también puentes con las fuerzas de la civilización europea, como por ejemplo la Fundación Ebert de la socialdemocracia alemana. Combatir el nacional-populismo no se hace compitiendo para ver quien alza más la voz, sino combatiendo la ira y la desigualdad: con reformas fiscales profundas, que son imposibles sin reformas federales. Nos da esperanza el voto de la juventud, que ha votado masivamente contra el Brexit, contra Trump y por el federalismo en Canadá y Bélgica. No sabemos si triunfaremos, probablemente no a corto plazo, pero nunca quedaremos totalmente derrotados, y nos dejaremos la piel para que el espíritu solidario y federal tenga una sólida presencia en los genes de las próximas generaciones, y dé lugar a un fenotipo, si no monomórfico, sí dominante, caracterizado por la paz, la cooperación y el respeto.
Ahora que los progresistas del mundo entero estamos sumidos en una gran preocupación por la victoria de Trump y las buenas perspectivas de líderes como Le Pen, Wilders y otros, puede ser saludable darse cuenta de que en sociedades complejas nadie gana totalmente para siempre. Nunca una sola forma de comportamiento humano prevalece, sino que vivimos en una situación de permanente polimorfismo, de permanente desequilibrio evolutivo donde las cosas van cambiando por la combinación de la acción colectiva, el azar y la aparición de mutaciones en forma de nuevas tecnologías u otras innovaciones como lenguajes o ideas. Esta noción evolutiva nos puede no sólo hacer recobrar un cierto optimismo, sino que nos brinda una guía para derrotar al "trumpismo de buen rollo", que en realidad es lo que más tienen en común los nacional-populismos en ascenso. Por tal entiendo los mensajes egoístas, de afirmación de lo propio y de rechazo de lo ajeno, pero con un envoltorio de respetabilidad, con una sonrisa en los labios, incluso con llamadas a la libertad y a la democracia. Hoy Marine Le Pen hablaba en la BBC de una Europa de "naciones libres", de recuperar la independencia y la soberanía. "¿Yo racista?" decía sintiéndose insultada por un presentador demasiado suave que ha recibido numerosas críticas e incluso una manifestación en las puertas de sus estudios (ya me gustaría tal reacción ciudadana cuando nuestros medios son tan condescendientes con nuestro "trumpismo de buen rollo" local). Todo sonrisa y buen rollo, dar la voz al pueblo y hablar en nombre de la democracia y la libertad. Esto hay que combatirlo con inteligencia, no buscando respuestas simétricas, como un populismo de izquierdas, o un nacionalismo de signo inverso. Por eso es importante construir puentes y no derribarlos, como han dicho Patxi López, Miquel Iceta y Elena Valenciano. Tienen toda la razón, y por eso espero que en las próximas horas y días veamos que quienes han exigido visión de estado para algunas cosas, también la tengan para anteponer la prioridad del diálogo ante el vuelo gallináceo de la política de partido. ¿Cómo sería hoy la democracia y la sociedad española sin la aportación de muchos catalanes? Peor, como lo sería una sociedad catalana que se cerrara a la influencia de nuestros genes hispanos. Puentes no sólo en España sino también puentes con las fuerzas de la civilización europea, como por ejemplo la Fundación Ebert de la socialdemocracia alemana. Combatir el nacional-populismo no se hace compitiendo para ver quien alza más la voz, sino combatiendo la ira y la desigualdad: con reformas fiscales profundas, que son imposibles sin reformas federales. Nos da esperanza el voto de la juventud, que ha votado masivamente contra el Brexit, contra Trump y por el federalismo en Canadá y Bélgica. No sabemos si triunfaremos, probablemente no a corto plazo, pero nunca quedaremos totalmente derrotados, y nos dejaremos la piel para que el espíritu solidario y federal tenga una sólida presencia en los genes de las próximas generaciones, y dé lugar a un fenotipo, si no monomórfico, sí dominante, caracterizado por la paz, la cooperación y el respeto.
viernes, 11 de noviembre de 2016
Federalismo: eficiencia y equidad
Ayer tuvo lugar un interesantísimo debate académico como aperitivo de la II Convención Federalista, que se celebra hoy en Barcelona organizada por la Fundación Friedrich Ebert (la gran fundación de la socialdemocracia alemana) y la Fundación Rafael Campalans, asociada al socialismo catalán. Participaron en este debate, bajo el formato de una tormenta de ideas, algunos de los principales politólogos, economistas y juristas expertos en federalismo de España y también algunos de Alemania. A mi juicio la parte más importante de la rica discusión que tuvo lugar tuvo que ver con la relación del federalismo con los grandes objetivos normativos de lo que se conoce como economía del bienestar, a saber la eficiencia y la equidad. El federalismo contiene un gran potencial para alcanzar la eficiencia económica (maximizar la "tarta del bienestar"), dado que cuando por problemas de información un gobierno unificado tiene dificultades para adaptar las políticas públicas a las preferencias de una población heterogénea, una estructura federal de gobiernos a distintos niveles puede tener la capacidad de adaptar las soluciones a la escala óptima y teniendo en cuenta esas preferencias heterogéneas. Destacar las propiedades de eficiencia del federalismo puede ser importante para combatir la asociación interesada que a veces parte de la derecha española presenta entre federalismo y caos, quizás explotando la leyenda del desorden en la I República española en el siglo XIX. Hoy los grandes agregados democráticos son federales y están entre los países más desarrollados del planeta entre otras razones porque sus estructuras federales les han permitido crecer y modernizarse con gran eficiencia. Y sólo con un mejor federalismo podremos resolver algunos de los problemas de eficiencia que se presentan más difíciles, como el cambio climático o la inestabilidad financiera internacional. Por supuesto que la eficiencia no es el único objetivo normativo de una sociedad, sino que también y a menudo con más intensidad nos preocupamos por la equidad y la justicia social. No es automático que una federación resuelva mejor los problemas relacionados con las inequidades, por dos razones. Por un lado, unidades territoriales que por la razón que sea se desarrollan más pueden no tener incentivos o mecanismos para compartir su bienestar con otros en ausencia de salvaguardias. Por otro lado, mecanismos de representación territorial que no sean proporcionales a la población (como el Senado norteamericano) pueden chocar con criterios de igualdad entre individuos. Sin embargo, el federalismo moderno entendido como fórmula no sólo de autogobierno sino de gobierno compartido ofrece una promesa de cooperación y de coordinación para resolver algunos de los grandes problemas que tienen que ver con las desigualdades, y que hoy superan totalmente el ámbito del estado-nación. La concentración creciente de la riqueza a nivel internacional, la capacidad fiscal erosionada por la movilidad del capital, o la existencia de paraísos fiscales, sólo pueden abordarse desde un federalismo moderno que deje atrás el estado-nación como unidad de monopolio privilegiado de la soberanía.
TV3 és una vergonya nacional
Té tota la raó el diputat del PSC David Pérez quan diu que els líders del nacionalisme català han fet una televisió pública de partit i l'han enfonsada. Sembla mentida que persones amb trajectòria progressista que ara estan a Junts pel Sí o a la seva òrbita no aixequin la veu contra la manipulació constant dels continguts televisius. Jo sóc un habitual televident de la televisió pública d'altres països, especialment la BBC. Hi ha mitjans de comunicació públics que són una corretja de transmissió dels governs de torn (excepte de vegades quan governen partits progressistes decents), però n'hi ha uns quants que són exemplars. No només la BBC: mentre escric aquest post estic escoltant la National Public Radio, la ràdio pública dels Estats Units, on cada vegada que tinc temps d'escoltar-la aprenc alguna cosa. Per alguna raó, els líders del nacionalisme català, des de Jordi Pujol fins a Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, han decidit copiar els pitjors models i en alguns aspectes fins i tot superar-los. Avui alguns dels presentadors de la televisió i la ràdio públiques catalanes són líders i portaveus en actiu d'una de les forces partidistes de Catalunya (l'independentisme). La pràctica de projectar missatges de twitter mentre parlen persones de diferents forces polítiques és una cosa que no he vist mai a la BBC. Twitter és molt propens als missatges sectaris i desqualificadors, i això no sembla ser cap obstacle per a la seva projecció en directe a les pantalles de televisió. No sé si aquests missatges, especialment quan surt un representant socialista o que posa en dubte els efectes miraculosos d'una hipotètica independència, estan trucats o si són tots ells enviats espontàniament per persones (sovint anònimes o amb pseudònim). Però és una indecència ("matonisme de bon rotllo") que es projectin en directe mentre parlen persones que intenten presentar de forma civilitzada els seus arguments, i que per descomptat mentre parlen no veuen els missatges que es projecten simultàniament. Això coincideix amb la ridícula campanya de l'ANC i els líders independentistes per dir que ells parlen en nom de la democràcia, que és a "Espanya" que la democràcia no funciona (Trump també deia fins dimarts passat que la democràcia als Estats Units estava manipulada), que com que no es fa un referèncum com el del Regne Unit no tenim una autèntica democràcia (com si la democràcia britànica hagués millorat des de la infectació identitària dels darrers anys). Catalunya ha tingut plena sobirania per fer la televisió pública que volgués. Malauradament, hem malbaratat aquesta sobirania almenys pel que fa als mitjans de comunicació, i hem creat un monstre impresentable (malgrat alguns professionals lloables, no tots) que avui avergonyeix a molts dels qui hem lluitat per l'autogovern. No cal que mirem als Estats Units per estar preocupats pel futur de la democràcia.
miércoles, 9 de noviembre de 2016
Una convención para ver la viga en el ojo propio
En Estados Unidos ha ganado el candidato del Ku Klux Klan. La sabiduría de los padres fundadores estableciendo el sistema de pesos y contrapesos se va a poner a prueba. Mientras, en España y en Cataluña algunos líderes políticos no han tardado en reaccionar diciendo que el resultado demuestra que cada uno de ellos tenía razón en todo. Seguramente si se hubiera producido el resultado opuesto también habrían visto confirmadas todas sus teorías. En cualquier caso, lo ocurrido es enormemente inquietante, y por supuesto nos afecta directamente. En Europa, en España (el PP promocionando al líder racista García Albiol por ejemplo) y en Cataluña hay corrientes políticas no iguales pero con rasgos comunes de oportunismo y exaltación de las bajas pasiones. Y también hay un centro-izquierda que se ve impotente ante las estrategias consistentes en intentar movilizar con discursos simplistas a quienes temen la globalización. Para discutir de todo ello este fin de semana en Barcelona nos podremos mirar en el espejo y tener un debate en profundidad sobre el federalismo ante estos enormes retos, con la II Convención Federalista de las fundaciones Campalans y Ebert. Asistencia más obligatoria que nunca.
domingo, 6 de noviembre de 2016
No és el mateix, però s'hi assembla
Seguint un patró habitual, un tuitaire anònim es va entretenir a enviar tota una cadena de piulades responent a un post meu en anglès on establia alguns paral·lelismes entre el procés independentista català i alguns moviments nacional-populistes en ascens a Europa i als Estats Units. Aquest patró habitual no només es caracteritza pel caràcter anònim del personatge, sinó perquè en els seus "missatges" inclou una acusació d'ignorància i un atac personal. No és la primera vegada que em passa, ni que li passa a persones que defensen idees semblants a les meves. En cap moment (l'estona que vaig dedicar a "llegir-ho", desconec si el seu atac de patriotisme es va aturar o continua) vaig saber veure cap argument que expliqués en què estava jo equivocat. Potser ho estic, però sembla que la idea que hi ha elements en comú entre les diferents formes de nacional-populisme és força estesa. Per exemple, la Lliga Nord italiana (perdó, padana) ha expressat el seu suport a Donald Trump, igual que en el passat va expressar el seu suport al Brexit i al procés independentista català (com recentment van fer els "autèntics finlandesos"). Serà que hi veuen aspectes en comú. Un dels aspectes en comú que tenen és que tots presumeixen de desenvolupar la seva lluita de forma pacífica i democràtica, cosa que en línies generals és veritat (però a la resta no ens fa falta recordar-ho a cada moment). Jo no dic que siguin iguals, sinó que tenen aspectes en comú. Un dels aspectes en què s'assemblen és en l'apel·lació al "poble". En els darrers dies hem sentit apel·lar al poble tant a la premsa sensacionalista anglesa que recolza un Brexit dur (el Daily Mail, amb un titular que deia "Enemics del poble" referint-se a uns jutges després que una ressolució d'un tribunal obligui a fer passar pel Parlament la negociació amb la UE) com a l'alcaldessa de la CUP de Berga, que va recórrer a l'argument pujolista de dir que si la justícia actuava contra ella (a través d'aquesta estructura d'estat, aquesta sí, anomenada Mossos d'Esquadra) en realitat estava atacant al poble de Catalunya. Aquesta senyora és la segona vegada que m'expulsa del poble, a mi i a molta gent. La primera vegada penjant una bandera que és de part, d'una institució pública (els ajuntaments són de tots, les estelades no). I la segona vegada dient-me que era el poble l'atacat, quan jo no m'he sentit en absolut atacat perquè la justícia i la policia prenguin mesures contra algú, no per penjar l'estelada, sinó per negar-se a declarar, com hem de fer tots quan ens cita la justícia. Desconec si l'Alcaldesssa de Berga renuncia a utilizar la justícia i les forces de seguretat quan algú es nega reiteradament a pagar les multes o l'IBI al seu municipi. Suposo que és inútil explicar-li a l'Alcaldessa que sense institucions no hi ha democràcia, i que en tota democràcia hi ha una divisió de poders horitzontal i vertical, i que és molt fàcil passar del poble a la turba linxadora. A Catalunya hem passat del govern dels millors al país de la CUP (un cas de manual
de per què els pobres no expropien els rics en una democràcia). Per què l’eurofòbia de la CUP (un aspecte que té en comú amb el nacional-populisme xenofòbic europeu) no neguiteja al mainstream independentista deu tenir a veure amb l'euroescepticisme de molts independentistes, que saben que si Europa culminés la seva federalització, seria absurd plantejar-se nous estats-nació al continent. Tot el postureig populista català fa el joc, al meu modest entendre, a les tendències centralistes i autoritàries de
bona part de la dreta espanyola i d'una part minoritària de l'esquerra. El suposat “constitucionalisme” que amaga un nacionalisme
centralista està pensat per controlar el poder a Espanya i el suposat "procés
pacífic i democràtic" està pensat per controlar el poder a Catalunya.
Mentrestant, la solució als problemes d’Espanya, Catalunya i Europa,
retrocedeix, no avança. I si no retrocedeix més és gràcies als (insuficients) mecanismes ja federals que per sort estan incorporats a l'ordenament jurídic espanyol i europeu.
martes, 1 de noviembre de 2016
La larga marcha hacia un federalismo mejor continúa
Mucha gente en España todavía no se ha recuperado de la traumática división del partido y los diputados socialistas ante la reciente investidura de Mariano Rajoy como presidente del Gobierno. Como ha dicho Manuel Cruz, tras la defenestración de Pedro Sánchez, si Rajoy no hubiera sido investido probablemente hubiéramos tenido más Rajoy tras unas terceras elecciones. Pero no hay que perder la visión de largo plazo. Esta investidura culmina un ciclo electoral en España de una manera que no es la que muchos hubiéramos deseado. Pero en este ciclo, en un escenario muy complejo, se han producido desde las elecciones municipales y autonómicas de 2015 cambios importantes, donde los distintos actores han actuado atacando y defendiéndose como han podido. Esta fuerte sacudida nos ha permitido también aprender cosas y conocer mejor a algunos líderes. No todos han estado a la altura. Otros sí. Hemos conocido a Ángel Gabilondo (quizás el mejor legado de Pedro Sánchez) para bien, y hemos sabido que detrás del personaje Susana Díaz no hay mucho más que una experta en gestoras y congresos, difícilmente una líder internacional que pueda contribuir a adaptar a la social democracia europea al siglo XXI. Hoy tenemos en el Congreso a personas federalistas como Manuel Cruz y Gregorio Cámara, y el federalismo gobierna en el País Valenciano y en las Baleares. La lucha por un federalismo mejor nunca será un camino de rosas ni una cosa de dos días. Será un largo combate. Hay muchos sectores interesados en que persista el enfrentamiento de nacionalismos aunque no sirva para avanzar en ninguna dirección. Los Estados Unidos tardaron dos siglos en pasar del confederalismo al federalismo. En España la transición del Estado unitario y centralista al federalismo ha dado ya muchos pasos, pero le faltan otros. En Europa la evolución de la confederación actual a la federación democrática que deseamos también ha dado algunos pasos, pero insuficientes. La clave por lo menos para la izquierda federal es convencer de que un federalismo mejor es una condición necesaria (aunque no suficiente) para muchas causas sociales como la lucha contra los paraísos fiscales, contra las grandes desigualdades, contra el cambio climático y por la regulación de los mercados globales o la solución a los problemas de los refugiados y las migraciones. La larga marcha por un federalismo mejor y por la superación de las barreras mentales que lo frenan y la superación del obsoleto estado-nación vivirá en las próximas fechas tres metas volantes importantes por lo menos para mí, aunque de distinta trascendencia para la humanidad. Primero el congreso de mis compañeros del PSC (al que no podré ir por exceso de trabajo, pero gracias por la invitación compañeros: bona sort!) donde el ya electo Miquel Iceta (para muchos, otro descubrimiento positivo de este ciclo electoral) debe seguir recuperando un PSC fuerte y modernizado. Después vamos a cruzar los dedos porque los amigos del repliegue identitario, los nuevos amigos de Raül Romeva, no tengan un subidón con una victoria a última hora de Donald Trump. Y finalmente, el día 12 de noviembre en Barcelona (ahí sí voy a estar) tendrá lugar la II Convención Federalista, con la presencia de importantes representantes políticos debatiendo sobre el futuro del federalismo en España y Europa. También habrá una amplia presencia de académicos en una fila cero, que el día anterior habrán (habremos) participado en una reunión académica al más alto nivel. La larga marcha por un federalismo mejor no ha hecho más que empezar. Ahora viene todo esto, y mientras tanto Federalistes d'Esquerres sigue preparando innumerables actividades. Força Federalisme!