"Hem perdut/Hemos perdido/We have lost/Nous avons perdu"

El dia de les eleccions del 27 de setembre, el líder de CDC i candidat de Junts pel Sí a la Presidència de la Generalitat, Artur Mas, va proclamar en quatre idiomes la seva victòria electoral: "Hem guanyat, hemos ganado, we have won, nous avons gagné". Amb aquesta quàdruple expressió, suposadament adreçada a la comunitat internacional, volia expressar no només que la seva candidatura (en la qual ell anava amagat en la quarta posició) havia estat la més votada, amb el 39,6% dels vots, sinó que els independentistes catalans havien guanyat les suposades eleccions plebiscitàries. Afegint els vots de la CUP sumaven el 47,8% dels vots. Això, que volia dir sumar dos models d'independència totalment diferents, no arribava tampoc al 50% dels vots, que era el llistó que s'havien fixat ells (no cap legislació vigent ni acceptada per totes les parts), però al llarg de la mateixa nit electoral els mitjans oficialistes es van inventar l'excusa que com que Catalunya Sí Que es Pot no deien ni que sí ni que no, doncs ja hi havia més sís que nos. A més, si sumaven els escons de JxS i els de la CUP tenien la majoria absoluta dels escons degut a un sistema electoral que afavoreix els territoris més nacionalistes. Quan van negociar en unes setmanes dramàtiques la investidura, ja es va veure que la CUP defensava una independència poc compatible amb el suposat europeïsme de Mas i companyia, però es van enganyar a si mateixos amb la ressolució del 9N i l'acord d'investidura de Puigdemont. A partir d'aquell moment començaven a comptar 18 mesos fins a la proclamació de la independència de Catalunya i la mítica desconnexió. Des de llavors no es té notícia de cap pas seriós en la direcció de cap desconnexió, entre altres coses perquè voler-se desconnectar d'Espanya però no de la mànega del Banc Central Europeu és impossible. Ara les contradiccions amb la CUP han tornat a aflorar amb la falta d'acord pressupostari. Tant la CUP com JxS i els sectors afins (i en realitat també els no afins) promouen la idea que estan d'acord en la independència i que discrepen de les qüestions "socials". Però en el món d'avui les qüestions socials requereixen un marc institucional complexe, que tingui en compte la realitat d'unes economies interconnectades. El projecte de la CUP és desconnectar-se d'aquesta realitat i replegar-se en el comunitarisme assembleari (respectable, però un disbarat: potser que els hi deixem de riure les gràcies o acabarem sense paper de vàter, com a Caracas). El projecte d'Artur Mas és participar activament en la globalització competint en un món desregulat a partir de petites nacions (Alesina, Spolaore, Grup Wilson...). L'aliança només és possible perquè la CUP té una ànima de bons minyons de poble i els hi sap greu plantar cara als avis fins al fons. Però d'aquesta relació no en pot sorgir cap projecte coherent. El trencament oficial del pacte ensorra el projecte dels "18 mesos". Ho haurien de dir clarament: "hem perdut/hemos perdido/we have lost/nous avons perdu". Ara la preocupació del moviment independentista és com omplir el gran buit entre un 11 de setembre i el següent. Suposo que té certa gràcia llegir ara columnistes com aquell que va escriure apressadament un llibre titolat "Per què hem guanyat", o aquell altre que deia que l'independentisme era l'únic projecte polític que hi havia a Catalunya, o un altre de la premsa burgesa que va fer el pronòstic que d'aquí a unes dècades harmonioses el govern de Catalunya el tindrien els sectors seriosos de la burgesia més o menys independentista i l'oposició serien les CUP (pronòstic acompanyat d'algun dinar ben retratat amb un líder d'aquesta força, considerada un fenomen molt interessant). Digueu-me sectari, però jo a comentaristes com aquests els hi he perdut una mica el respecte.