Diccionari Anglès-Català (edició especial per entendre el Brexit)

Com que veient la lamentable televisió pública catalana o l'espanyola pot ser que un no entengui res del Brexit, aconsello seguir els mitjans en llengua anglesa, britànics o nordamericans. El següent vocabulari pot ajudar:
-Cherry-Picking (seleccionar capritxosament; literalment, triar unes cireres i no unes altres): això és el que pretenen fer els vencedors del referèndum britànic amb la Unió Europea. És a dir, volen quedar-se amb els avantatges i evitar els inconvenients, quedar-se amb els beneficis sense pagar els costos. No volen entendre que les decisions col·lectives impliquen paquets de decisions: la despesa pública va acompanyada d'impostos, la protecció al medi ambient requereix preus elevats de l'energia, i el lliure comerç a Europa requereix lliure circul·lació de persones.
-Backpedaling (pedalar cap enrera): els partidaris del Brexit van fer promeses que no han pogut sostenir ni unes hores després del referèndum. Immediatament es van desdir d'algunes de les coses que havien dit. Alguns fins i tot semblaven penedir-se del que havien fet. Tot i que havien parlat de dia de la independència i havien utilitzat conceptes semblants a la "desconnexió" catalana, el primer que van fer va ser anunciar que no tenien cap pressa per negociar la sortida.
-Neverendum (el referèndum repetit indefinidament, combinació de never -mai- i referèndum, jugant amb la terminació "endum", que derivaria del mot "end", fi en anglès): el concepte respon a la idea de la temptació de demanar un nou referèndum, i un altre, i un altre, sense fi, ja sigui dels derrotats (porten més de quatre milions de signatures) o dels guanyadors que ara no saben com gestionar el resultat, i potser alguns prefereixen negociar un nou tipus de permanència i posar-lo a votació.
-Unchartered territory (territori desconegut): és l'expressió preferida els darrers dies de la primera ministra d'Escòcia, Nicola Sturgeon. És semblant al "vivim temps excepcionals que requereixen mesures excepcionals" d'Artur Mas. Amb l'argument que a Escòcia ha guanyat la permanència a la UE, demana coses que no estan previstes en la legislació, com un lloc a la taula de negociació. Amb aquest argument ha aconseguit un gran èxit polític: ser rebuda pel president del Parlament Europeu i pel President de la Comissió. Alguns governs, com l'espanyol i el francès, ja han dit que si el Regne Unit surt, Escòcia també. Carles Puigdemont ha expressat la seva eufòria davant d'aquestes reunions. Se li obre una estratègia: aconseguir que Espanya faci un referèndum per sortir de la Unió Europea, que guanyi "Spexit" i demanar reunions, encara que sigui per veure que alguns dels principals estats-membre li diguin que s'oblidi de la independència (es requereix unanimitat dels 27 o 28). Bona sort, president.
-Slippery slope (pendent relliscós). Un cop un territori vol independitzar-se, altres poden pensar que tot està obert. Londres, Escòcia, Gibraltar i Irlanda del Nord ja han dit que ells també posaran d'una manera o altra en qüestió o les fronteres actuals o el resultat del referèndum. És particularment preocupant la possibilitat de reobrir el conflicte d'Irlanda del Nord. Si a Espanya o Catalunya passés quelcom semblant, un pot imaginar-se l'apoteosi nacional-populista dels indepes, els de "yo soy español..." i els que es disfressen amb banderes o samarretes de seleccions de futbol.
-Fixed sum fallacy (fal·làcia de la suma fixa): la creença errònia que la quantitat de recursos en l'economia és fixa i que l'únic que està en qüestió és com es reparteix. Habitualment, la fal·làcia va acompanyada de la mentida sobre quina és la suma inicial (el xec a Brussel·les que paguen els britànics, l'expoli fiscal a Catalunya).
-The Will of the People (la voluntat del poble): els populistes creuen que un referèndum binari (o una manifestació) expressa la voluntat del poble. En aquest cas hem après què NO vol el 52% de la població britànica. No sabem gran cosa més sobre la voluntat del poble britànic perquè ni la pregunta ni el desenvolupament de la campanya, ni el resultat, no ens permeten saber-ho. La voluntat del 48% de la població sembla que no és del poble. No sabem tampoc quin és el projecte concret que defensa el 52%. Ningú sap què volen aconseguir en les negociacions amb la UE, ni quan volen començar-les, ni quan volen acabar-les.
-Soft fascism (feixisme tou): així és com han qualificat alguns comentaristes el to de bastants portaveus de la campanya triomfadora. Els atacs xenofòbics contra immigrants els dies posteriors al referèndum així ho confirmen. A la campanya ja va haver-hi un fort clima d'intolerància i polarització, incloent un assassinat, i després del referèndum la divisió social s'ha agreujat.

El somni de "la" sobirania produeix monstres

Les societats democràtiques en general i sobretot a Europa tenen dues grans opcions en la cruïlla actual: anar pel camí del federalisme o anar pel camí de l’estat-nació. I l’esquerra també té dues grans opcions: populisme o federalisme. No cometo la simplificació interessada d’associar populisme amb una sola força política. Hi ha populistes a diferents forces polítiques (amb diferents graus de densitat), i l’objectiu dels federalistes és fer de lobby perquè no triomfin. L’esquerra populista cau amb molta facilitat en el parany de recolzar fórmules que agraden molt als partidaris de conservar l’estat-nació com a unitat de referència en l’organització de les coses col·lectives, i reforçar així els marcs mentals que li donen robustesa. En els darrers dies, hem vist com alguns d’aquests marcs mentals quedaven molt mal parats arrel del referèndum del Brexit i el fracàs del Podemos liderat per Pablo Iglesias a les eleccions espanyoles (acabarà amb un “Pablexit”?). Les lliçons del que està succeint a Gran Bretanya són aclaparadores, i és d’esperar que serveixin per a fer refexionar a l’esquerra menys federalista de Catalunya i Espanya:

1. Els referèndums binaris de sobirania no serveixen per tancar res ni per donar tranquil·litat. A les discrepàncies de resultats per generacions (joves vs. vells), i per territoris clau, s’afegeixen l’efecte dòmino intern (Escòcia, Irlanda del Nord i Londres demanen estatus especials) i extern (ara cada nacional-populista vol el seu referèndum anti-europeu). Els que guanyen no se sap què proposen: ser com Noruega, com Suïssa, sortir però no tant…? Si se suposa que servia per decidir, no se sap què han decidit, i no se sap per què la “voluntat del poble” ha de prescindir de la voluntat del 48% dels votants.

2. Els nacional-populistes són fabricants sistemàtics de mentides i fal·làcies, com que hi ha una quantitat fixa de diners per repartir, que hi seguirà sent en cas “d’independència” i que aquesta ens permetrà quedar-nos un tros més gran. Als anglesos ningú els hi havia parlat de l’article 50 dels tractats de la UE (pel qual la sortida es negocia llargament), i van haver d’esperar al dia després del referèndum per descobrir que el lliure comerç amb Europa que diuen desitjar és incompatible amb barreres a la immigració. Ara alguns ja volen pedalar cap enrera.

3. Impulsar lògiques plebiscitàries de tipus identitari implica deixar el terreny adobat per a la proliferació d’estereotips i  prejudicis nacionalistes (o apelacions a la pàtria), on abunda la identificació dels traïdors, que en el millor dels casos són objecte de mobbying tuitàire i en el pitjor d’assassinats per part de fanàtics nacionalistes.

4. Simplificar o tergiversar la complexitat és una conseqüència inmediata de la lògica plebiscitària, que es nega a acceptar la realitat complexa. La mateixa paraula “independència” o el concepte “dia de la independència” o  “la desconnexió” són fal·làcies. Ara els britànics estan descobrint que el dia de la independència durarà com a mínim dos anys, si és que arriba. El món plebiscitari és el dels simplificadors, demagogs i oportunistes, regala l’escenari als pallassos i fa pensar als fanàtics que tenen raó. El menyspreu de les èlits intel·lectuals i els experts n’és la conseqüència.

5. Europa és una realitat institucional i econòmica complexa, i per tant complica totes les decisions, no com al Canadà, i encara ho fa més a la zona euro. I si deixem de mitificar els referèndums de Quebec, i de pas també el d’Escòcia? Llegiu The Morning After.

6. Els ambients plebiscitaris promouen il·lusions falses: recuperar el control, “la decisió de la teva vida”, la sobirania, "decidir", el demos, el subjecte polític... Tot això són categories pròpies de l’època d’esplendor de l’estat-nació, que grinyolen en la realitat del món global multi-identitari en flux continu d’avui.

7. La divisió dramàtica de les societats en els ambients plebiscitaris per raons d’identitat impedeix agrupar majories sòlides per aconseguir canvis igualitaris entre les persones. David Cameron i Artur Mas han aconseguit dividir profundament les seves societats i els seus principals partits polítics, incloent el seu propi. Els poderosos en realitat estan ben tranquils (fins que el pitjor és inevitable) perquè saben que així no es consoliden majories pro-distribució (veure l’últim llibre de Milanovic).

8. Una minoria gran però minoria al cap i a la fi (52% amb una participació menor del 75% és una minoria) controla l’agenda en els climes plebiscitaris, aprofitant-se de la imparcialitat (en el millor dels casos com a la BBC, a TV3 és pitjor) d’alguns mitjans entre la veritat i la mentida, i aprofitant-se de la dificultat de fixar normes clares. Els partidaris al Regne Unit de seguir a la UE van tenir més percentatge de vot que la suma de JxSí i la CUP a les eleccions al Parlament de Catalunya, malgrat que Junqueras i Puigdemont segueixen proclamant que tenen un “mandat democràtic”.

9. Líders suïcides borratxos d’hubrys com Cameron, Mas, Iglesias, poden conduïr les seves societats a carrerons sense sortida quan sobrevaloren les seves capacitats i creuen que poden controlar el futur. El que fan en realitat és arrossegar tota una societat cap a un cul de sac per intentar aconseguir un petit avantatge en el seu sector polític.

10. Una rebel·lió dels deixats de costat per la globalització no es pot confondre amb la carrera política d’oportunistes i cínics. La globalització produeix béns i mals col·lectius globals, que requereixen una socialdemocràcia global i modernitzada, on cada problema social s’abordi democràticament en el seu nivell rellevant.

La globalització produeix una sensació de falta de control democràtic que cal revertir amb un bon federalisme, és a dir, amb una bona democràcia multi-nivell. La sobirania no es recupera monopolitzant-la en un nivell, sinó exercint-la i compartint-la en tots els nivells rellevants. La “independència” del Regne Unit, d’Escòcia o de Catalunya no faria menys global el problema del canvi climàtic, ni el terrorisme internacional, ni les migracions, ni els refugiats, ni la concentració creixent de la riquesa, ni el frau fiscal. Sobiranistes i populistes: deixeu de mentir. Si ho seguiu fent, serà molt fàcil confondre-us amb Trump, Putin, Salvini, Wilders i Le Pen.

La victòria del "procés" britànic

Blocaires molt més capacitats que aquest han qualificat el resultat del referèndum d'ahir al Regne Unit de "victòria del feixisme tou". Altres després de veure el descens de la democràcia a les clavegueres de la demagògia clamen per "no més referèndums". Ja fa unes setmanes els més observadors s'havien adonat del greu error que suposa condemnar tota una societat a dividir-se per una qüestió binària. Jo crec que els referèndums poden ser útils de vegades, per exemple quan es tracta de decisions clares i senzilles, que no poden arrossegar a una societat a dividir-se dramàticament (la legalització de la marihuna, per exemple), o quan es tracta de ratificar un gran acord entre les forces polítiques representatives. Però els referèndums binaris de sobirania són un disbarat, i avui ho puc dir ben alt perquè ho diu molta gent, però alguns fa anys que ho diem, fins i tot quan havíem d'acotar el cap en algunes reunions perquè "la consulta és una línia vermella" o perquè "nosaltres també estem pel dret a decidir" i a "decidir-ho tot"... Ara resulta que molta més gent posa el crit al cel i s'adona que hi ha coses que no les podem decidir sols, i menys proposant solucions binàries. El referèndum Brexit ha sotmès els britànics a una falsa claredat: quedar-nos o sortir, més clar sembla impossible, oi? Doncs ara resulta que no està tan clar, perquè com explica Lluís Bassets, ara resulta que volen esperar-se a començar les negociacions per sortir, que poden trigar dos anys, i després ja ho veurem. Mentrestant, les forces polítiques del feixisme tou s'han apoderat de la societat britànica, com ho estan fent de bona part de les societats europees. És patètic, però no soprenent, que el president de la Generalitat i el seu escolanet Romeva no hagin aprofitat el dia per desmarcar-se dels Trump, Putin, Le Pen, Salvini i Wilders. No és sorprenent perquè ja durant les darreres setmanes Puigdemont va aplaudir alguns dels arguments del Brexit en el dirari britànic The Guardian. Es pot saber què esteu recolzant Ernest Maragall, Toni Comín e tutti quanti?

¿Les esperan al Reino Unido y a Europa 25 años de tranquilidad?

Una de las razones por las que David Cameron cometió lo que ahora tanta gente considera una irresponsabilidad (convocar el referéndum de ayer) fue que la decisión dejaría la cuestión de la relación del Reino Unido con el resto de Europa zanjada por una generación. El argumento recordaba al de Pablo Iglesias diciendo que un referéndum de independencia en Cataluña nos daría "25 años de tranquilidad". Vamos a suponer que la predicción (de dejar el tema zanjado, o de dar 25 años de tranquilidad) no afecta al período de pre-campaña y campaña electoral, con la división profunda de la sociedad británica, un debate dominado por los tabloides sensacionalistas y la brocha gorda, el asesinato de una diputada laborista por parte de un fanático nacionalista, la aparición en TV en igualdad de condiciones de payasos y expertos... Supongamos que la predicción sólo se refiere al período que se inicia ahora mismo, tras conocerse el triste resultado de que nuestros hermanos británicos, por una ligera mayoría, han decidido dejar la UE. De momento, en las primeras horas de saberse el resultado, la libra ha caído a sus niveles más bajos en unos 40 años, el primer discurso de victoria lo ha pronunciado un político xenofóbico de extrema derecha, Nigel Farage, y nadie sabe exactamente qué tipo de relación tendrá el Reino Unido con sus vecinos europeos. Porque claro, los ganadores del referéndum quieren la "independencia" pero también quieren seguir comerciando con el resto de Europa sin pagar aranceles, aunque durante la campaña han guardado un silencio cerrado sobre cómo van a llegar a un acuerdo de libre comercio con los socios a quienes han decidido abandonar, ni cuanto tiempo van a tardar en alcanzarlo. Mientras tanto, los líderes internacionales que han apoyado el abandono del Reino Unido, es decir, Trump, Putin, Le Pen y otros personajes de parecidas credenciales, se frotan las manos y sueñan con la desintegración progresiva de la Unión. En Escocia, los independentistas ya están pidiendo un nuevo referéndum. En Irlanda del Norte, nadie sabe qué va a ocurrir. ¿Dónde está la tranquilidad?

¿Se puede votar contra Brexit y Trump en España?

El problema no es Cataluña ni España, el problema es el estado-nación. Quienes nos acordamos (otros se olvidaron muy rápido, quizás ahora se arrepienten) de que siempre habíamos sido federalistas cuando apareció la marea independentista de Cataluña, hemos descubierto que no necesitamos el dopaje del "procés" (ahora que está en declive) para seguir con la adrelina federalista. Basta con echar un vistazo al mundo por ahí fuera, con el ascenso de los nacional-populismos como gran "invento" para mitigar la zozobra que produce la globalización. Estos nacional-populismos no son fascistas, pero apelan a los prejuicios y estereotipos arraigados en la cultura popular para hacer un uso oportunista de la democracia, a la que no pretenden renunciar. Algunos desearíamos que fueran los últimos coletazos del nacionalismo, disfuncional cada vez más en un mundo de soberanías compartidas y solapadas. Lo cierto es que los riesgos de la deriva identitaria en el conjunto de Europa y en Estados Unidos nos ayudan a poner en perspectiva nuestras propias propuestas para España y Cataluña. Estos riesgos nos hacen ver que con apelaciones vagas a la plurinacionalidad o la soberanía no es suficiente; estos conceptos no ayudan mucho a enfrentarse al mundo de hoy. Hay que ir hacia un mundo mejor organizado (hacia el federalismo), donde hablemos más de flexibilidad, diversidad e innovación institucional que de asimetría. Me parece un poco localista y caduco decirnos a los federalistas que con el federalismo no es suficiente, que hay que ir a un federalismo plurinacional y asimétrico. Lo que no es suficiente son los adjetivos plurinacional y asimétrico. Aspiramos a más: al federalismo, a un mundo federal, empezando por España y Europa. Aspiramos a derrotar democráticamente al estado-nación. De hecho, nos damos cuenta de que nuestros problemas y las reacciones fáciles a estos problemas (la patria, la soberanía...) son muy parecidos a los del resto de Europa, incluído el Reino Unido. Hace poco en el diario The Guardian Carles Puigdemont defendió la independencia de Cataluña con los mismos argumentos que utilizan los defensores del Brexit. Todos los nacionalistas hablan con gran aplomo en sus medios locales, como si lo que dijeran es obvio, y son vistos como ridículos desde el exterior. Todos ellos hablan de los otros nacionalismos como algo peligroso, intentando disimular que son lo mismo. El federalismo en este sentido emerge no sólo como la vía necesaria para una evolución positiva de las Españas, sino como la alternativa principal al estado-nación y sus conceptos asociados: el "demos" único, la "soberanía", el "sujeto político". El federalismo es una propuesta para construir una democracia multinivel que ayude a resolver los problemas sociales en la escala óptima (cada problema tiene una escala óptima diferente). Apostar por el federalismo es la forma de votar contra lo que da miedo a nivel internacional: el Brexit, Donald Trump, el nacional-populismo europeo. Por supuesto para combatir todo esto no sólo tenemos el voto (en Cataluña lo más coherente con todo lo dicho es votar al PSC), sino también nuestra voz y nuestra acción, y la movilización lo más permanente posible por una política mejor que combata la burocratización, que no expulse el talento, que se acerque a las nuevas generaciones, que diga la verdad y que sirva para resolver los problemas de la sociedad y en especial de sus sectores más vulnerables.

A veure qui és més nacional-populista

Fa unes setmanes el líder de Ciutadans, Albert Rivera, va estar a Veneçuela, on els líders polítics tenen l'hàbit de vestir-se amb els colors de la bandera del seu país. A Rivera li devia agradar la idea, no ha volgut ser menys i ha aparegut juntament amb uns companys seus, vestit amb la camiseta de la selecció espanyola de futbol. A més, almenys a Catalunya, el seu eslògan de campanya destaca ben gran les paraules CATALÀ i ESPANYA. Sembla com si hagués descobert que amb el liberalisme de Garicano no es guanyen prou vots i calgui tornar a la seguretat que dóna l'apel·lació a la sang. Artur Mas va fer quelcom semblant quan va passar d'un intent d'afirmació liberal ("l'ètica de la responsabilitat", etc.) que no li donava gaires vots a liderar el moviment de les estelades. L'altre partit "emergit" i cada vegada menys nou, Podem, almenys per boca del seu líder carismàtic, Pablo Iglesias, ens promet (sobretot quan està a Catalunya) un referèndum com els que proliferen a l'Europa esqueixada per la demagògia patriotera, que se suposa que ens ha de donar 25 anys de tranquil·litat (sona als "25 anys de pau"). L'evidència de Canadà i Escòcia és que aquests referèndums no donen tranquil·litat a ningú, afavoreixen els xenòfobs i els fanàtics (que de sobte adquireixen un gran protagonisme), i divideixen dramàticament a les societats i agreugen unes ferides que triguen dècades a cicratitzar (exactament com està passant en la campanya del Brexit, on a més a més ja hi ha arribat la violència). Per cert, Iglesias promet "el" referèndum sense donar detalls de com serà la pregunta, el marc legal, o el mínim de vots per considerar-ne el resultat vinculant. Si es pogués arribar a fer donaria lloc a una crisi constitucional gravíssima. Si una opció independentista fós la més votada, qui sap què passaria (perquè encara no ha passat mai a cap democràcia consolidada), però dubto que es pogués parlar de tranquil·litat. Si guanyés una altra opció (cosa que Iglesias sembla donar implícitament per segur, sense que se sàpiga quina és ni com pot estar tan segur del resultat) tampoc no passaria res en la pràctica més que confusió, perquè en els esquemes de la democràcia accelerada dels bolivarians no seria el resultat d'un acord acceptat per la immensa majoria de les parts, com hauria de ser. És clar que quan s'entra a preguntar-li sobre aquests detalls, especialment si es troba a fora de Catalunya, el líder de Podem diu que és igual perquè no és una línia vermella. A Madrid i rodalies Iglesias diu que és patriota (i no precisament català), a Catalunya diu que és sobiranista. Quan té un moment per relaxar-se, el seu home a Catalunya, Xavi Domènech, diu que admira Pi i Margall. Per què no diu directament que és federalista i acabaríem abans? Mentrestant CDC no se sap ja què defensa (la DUI? un referèndum? una comissió parlamentària sobre Catalunya? tot al mateix temps?). Certament, ERC, el PP i Susana Díaz prefereixen sumar-se a la confusió nacional-populista, de la qual creuen beneficiar-se. Per mi tot això són motius per quedar-me ben reafirmat en el meu suport al PSC, l'única veu sensata enmig d'aquesta subhasta patriotera.

Ens hauran de seguir matant

Primer va ser Jean Laurès. Després va ser Ernest Lluch. Fa uns anys van ser els nois i noies de les joventuts socialdemòcrates noruegües. Avui ha estat la diputada laborista Jo Cox. Entremig, quantes persones que volien només un món millor i en pau han patit el mateix destí en guerres i persecucions. Tots ells han mort a mans de fanàtics nacionalistes (aparentment, en el darrer cas), tots ells per cometre el crim imperdonable de ser militants de la socialdemocràcia, la de veritat, la que no és fruit del cinisme ni de l'oportunisme. I per ser militants de la concòrdia i d'un món solidari en pau. No puc evitar recordar quan passa això les paraules dels que sovint presumeixen de no militar a cap partit polític. O dels que diuen que referèndums divisius com el del Regne Unit serveixen per "tranquil·litzar" les societats. O dels que es posen de perfil perquè passin les idees del nacionalisme i la discòrdia. O dels que donen per morts els partits de la socialdemocràcia una vegada darrera l'altra (per què es molesten en matar-nos si ja estem morts?). Això diu Xavier Mas de Xaxás a La Vanguardia: Jo Cox (41 años, madre de dos hijos y diputada laborista desde el año pasado) celebraba el tradicional encuentro semanal con sus constituyentes cuando esta tarde ha sido atacada por un hombre, que ha acabado con su vida. Estas reuniones son un pilar del sistema político británico. Los diputados atienden los comentarios, quejas y recomendaciones de los electores en su circunscripción, en este caso la de Batley and Spen (West Yorkshire), y si lo ven oportuno defiende luego estos temas en la Cámara de los Comunes. El atacante, un hombre de 52 años, discutió con Jo Cox durante varios minutos y luego disparó varias veces a quemarropa y la apuñaló. Antes de atacarla gritó “Britain First”, nombre de un partido de extrema derecha, fundado en el 2011, xenófobo, anti inmigración, anti islam y defensor de la cultura británica más tradicional. La campaña del referéndum sobre el futuro del Reino Unido en la UE ha entrado en la recta final. Falta una semana para el día de la votación y la inmigración se ha convertido en un tema clave. UKIP, el partido euroescéptico, arrancó la campaña con un cartel muy polémico sobre los refugiados, a los que utiliza para destacar que “la UE nos ha fallado, debemos marchar”. La campaña ha estado marcada por los tabloides. Esto significa muchos titulares de trazo grueso, muchas mentiras y muy poca reflexión serena. 

La socialdemocracia, mejor con los socialdemócratas

En la transición española algunos para ocultar su pasado decían que eran "demócratas de toda la vida". Ahora empiezan a proliferar los "socialdemócratas de toda la vida". Y como decía hace poco el sabio Andrés Rodríguez, pronto empezarán a aparecer los "federalistas de toda la vida". Si tras más de 30 años de militancia socialdemócrata yo hubiera llegado a la conclusión de que la solución para los problemas de nuestra sociedad, en particular en España, pasaba por las recetas del comunismo, no hubiera tenido la arrogancia de pensar que yo estoy en mejores condiciones de desarrollar estas recetas que los comunistas que las han estado defendiendo durante todos estos años. Si de repente pensara que lo que le conviene a España son recetas propias de la izquierda bolivariana, tampoco se me ocurriría proponerme a mi (ni a otros socialdemócratas) como el mejor intérprete de estas recetas, y me parecería lógico que fueran quienes han asesorado a Chávez y Maduro, y quienes han sido generosamente financiados por ellos, quienes las desarrollaran. Por eso me parece un poco raro que ahora los dirigentes de Podemos digan que ellos abrazan la socialdemocracia, y sostengan que esto es un argumento para votarles a ellos y no a quienes han estado defendiendo y aplicando las recetas de la socialdemocracia en España durante los últimos 30 o 40 años. Difícilmente estarán en condiciones de aplicar las recetas socialdemócratas quienes tienen sus referentes políticos e intelectuales no en la socialdemocracia europea, sino en la extrema izquierda latinoamericana. Es una lástima, porque quizás esta campaña podía haber servido para tener un debate sobre las limitaciones de la socialdemocracia en un sólo país, y la necesidad de construir una socialdemocracia mejor, que necesariamente tiene que ser una socialdemocracia federal que supere el nacionalismo metodológico, el marco mental e institucional del estado-nación. Por el contrario, los dirigentes actuales de Podemos y sus nuevos aliados nos pretenden hacer creer que los comunistas y los bolivarianos serán los mejores intérpretes de la socialdemocracia, y que su patriotismo (español) fuera de Cataluña y su soberanismo en ella nos permitirán resolver nuestros problemas institucionales. Más bien parece que se apuntan a la confusión y que pretenden pescar votos sin molestarse en aclarar cuál es su proyecto. Por ejemplo, parece que defienden un referéndum de independencia (cuando están en Cataluña) a lo que añaden que votarán que no (cuando están fuera de Cataluña). Pero si defienden el no a la independencia y nada más, significa que están a favor de seguir en la parálisis. ¿No deberían defender el sí a algo, para avanzar y superar la parálisis del status-quo actual? Acabarán diciendo que son "federalistas de toda la vida", pero todavía no les conviene.

"Hem perdut/Hemos perdido/We have lost/Nous avons perdu"

El dia de les eleccions del 27 de setembre, el líder de CDC i candidat de Junts pel Sí a la Presidència de la Generalitat, Artur Mas, va proclamar en quatre idiomes la seva victòria electoral: "Hem guanyat, hemos ganado, we have won, nous avons gagné". Amb aquesta quàdruple expressió, suposadament adreçada a la comunitat internacional, volia expressar no només que la seva candidatura (en la qual ell anava amagat en la quarta posició) havia estat la més votada, amb el 39,6% dels vots, sinó que els independentistes catalans havien guanyat les suposades eleccions plebiscitàries. Afegint els vots de la CUP sumaven el 47,8% dels vots. Això, que volia dir sumar dos models d'independència totalment diferents, no arribava tampoc al 50% dels vots, que era el llistó que s'havien fixat ells (no cap legislació vigent ni acceptada per totes les parts), però al llarg de la mateixa nit electoral els mitjans oficialistes es van inventar l'excusa que com que Catalunya Sí Que es Pot no deien ni que sí ni que no, doncs ja hi havia més sís que nos. A més, si sumaven els escons de JxS i els de la CUP tenien la majoria absoluta dels escons degut a un sistema electoral que afavoreix els territoris més nacionalistes. Quan van negociar en unes setmanes dramàtiques la investidura, ja es va veure que la CUP defensava una independència poc compatible amb el suposat europeïsme de Mas i companyia, però es van enganyar a si mateixos amb la ressolució del 9N i l'acord d'investidura de Puigdemont. A partir d'aquell moment començaven a comptar 18 mesos fins a la proclamació de la independència de Catalunya i la mítica desconnexió. Des de llavors no es té notícia de cap pas seriós en la direcció de cap desconnexió, entre altres coses perquè voler-se desconnectar d'Espanya però no de la mànega del Banc Central Europeu és impossible. Ara les contradiccions amb la CUP han tornat a aflorar amb la falta d'acord pressupostari. Tant la CUP com JxS i els sectors afins (i en realitat també els no afins) promouen la idea que estan d'acord en la independència i que discrepen de les qüestions "socials". Però en el món d'avui les qüestions socials requereixen un marc institucional complexe, que tingui en compte la realitat d'unes economies interconnectades. El projecte de la CUP és desconnectar-se d'aquesta realitat i replegar-se en el comunitarisme assembleari (respectable, però un disbarat: potser que els hi deixem de riure les gràcies o acabarem sense paper de vàter, com a Caracas). El projecte d'Artur Mas és participar activament en la globalització competint en un món desregulat a partir de petites nacions (Alesina, Spolaore, Grup Wilson...). L'aliança només és possible perquè la CUP té una ànima de bons minyons de poble i els hi sap greu plantar cara als avis fins al fons. Però d'aquesta relació no en pot sorgir cap projecte coherent. El trencament oficial del pacte ensorra el projecte dels "18 mesos". Ho haurien de dir clarament: "hem perdut/hemos perdido/we have lost/nous avons perdu". Ara la preocupació del moviment independentista és com omplir el gran buit entre un 11 de setembre i el següent. Suposo que té certa gràcia llegir ara columnistes com aquell que va escriure apressadament un llibre titolat "Per què hem guanyat", o aquell altre que deia que l'independentisme era l'únic projecte polític que hi havia a Catalunya, o un altre de la premsa burgesa que va fer el pronòstic que d'aquí a unes dècades harmonioses el govern de Catalunya el tindrien els sectors seriosos de la burgesia més o menys independentista i l'oposició serien les CUP (pronòstic acompanyat d'algun dinar ben retratat amb un líder d'aquesta força, considerada un fenomen molt interessant). Digueu-me sectari, però jo a comentaristes com aquests els hi he perdut una mica el respecte.

Madrid, capital federal

Ayer en Madrid (los catalanes no tenemos más razones para ser federalistas que los madrileños), en la presentación de "Qué es el Federalismo", además de reflexionar sobre el encaje federal, dije también esto:
En España el euro-escepticismo es  minoritario. Pero los gobiernos, especialmente los del PP, han adoptado una actitud muy pasiva con las instituciones europeas desde los tiempos de Felipe González, y existen brotes o tentaciones de euro-escepticismo en una cierta izquierda radical, por ejemplo explícitos en la CUP en Cataluña, o más con la boca pequeña en sectores creo que minoritarios de la izquierda radical española.

Y entre los independentistas catalanes el flirteo con el euro-escepticismo no se limita en ocasiones a la CUP. Como explicó recientemente el diario The Guardian la campaña del Brexit y la del independentismo catalán tienen en común muchos sentimientos: la soberanía, la identidad, el sentimiento de que en otro lugar unos gorrones están gastando su dinero y no les gusta que las cosas se decidan en una capital lejana. Sustitúyase la palabra "Bruselas" por "Madrid" y algunos discursos podrían reciclarse perfectamente. Puigdemont, en teoría  un ferviente europeísta,  se solidariza con los que tratan de reforzar su soberanía al exigir un referéndum binario que parte en dos a la sociedad y pone en riesgo el proyecto europeo aprovechando su debilidad en un momento dramático de su historia. Y cree que la turbulencia causada por Brexit también impulsaría su campaña de independencia al obligar a la UE a aceptar una importante reconfiguración de los estados miembros. Eso explica por qué, caso único entre los políticos españoles, se muestra crítico con la campaña de los partidarios de seguir en la UE, es decir crítico con Cameron, Corbyn, los liberal-demócratas, Major, Blair, el Financial Times, The Guardian y The Economist.
"También nosotros hemos sufrido campañas de miedo," dice Puigdemont comparándose a sí mismo con Boris Johnson. "Recuerdo que cuando los bancos comenzaron a emitir sus opiniones, nos trataban como si no fuéramos adultos  y dijeron un montón de mentiras ".

"Quienes predicen que Brexit destruirá la Unión Europea están equivocados", insiste Puigdemont, prestándole su argumentario a la derecha populista británica. "La UE exhibirá una extraordinaria muestra de realismo político, y una capacidad de adaptación darwiniana admirable", dice, lo que sugiere que también se adaptaría a la independencia catalana. "Va a ser muy interesante." La independencia catalana es tan impopular entre los líderes europeos de la Unión como Brexit, pero a pesar de ello no cabe duda de que muchos consideran interesante lo que otros consideramos inquietante para la paz, la libertad y el bienestar.

Indepes per Franco

Com que l'altre dia vaig estar a Tortosa i vaig veure el famós monument, llegeixo amb gran interès aquests dies tot el que s'escriu sobre aquest afer, les contradiccions del qual estan ben explicades per Francesc Valls avui a El País. Parlant amb persones que defensaven l'opció de desmantellar el monument, també em van dir que podria haver-hi votants que, sense ser franquistes, tinguessin dos motius vagament raonables per mantenir el monument: alguns consideraven la campanya una imposició exterior de sectors que històricament han fet poc per Tortosa, i creien altres (o part dels mateixos) que abans de gastar diners desmantellant un monument hi havia altres prioritats. A més, molts potencials votants progressistes no es van mobilitzar. Però no s'ha de descartar un vot "conscient" a favor de mantenir el monument franquista, de sectors i descendents de sectors que en el seu moment van recolzar el franquisme o almenys s'hi van acomodar. Això pot sorprendre a alguns, perquè els sectors oficials del nacionalisme català no han parat d'explicar que la guerra civil i el franquisme eren batalles d'Espanya contra Catalunya. En el cas de Tortosa, però, les dades de participació i opcions de vot de la consulta del monument i del 9N de 2014 ens indiquen que hi ha d'haver una part no petita de la població (probablement liderada per l'alcalde convergent Ferran Bel) que va votar sí-sí el 9N (sí a un estat i sí a ser un estat independent) i que va votar per mantenir el monument franquista. Llàstima que una part del catalanisme tortosí no trobi una millor manera de situar-se entre el passat i el futur, i no exploti el gran potencial que té la seva ciutat si se sumés a una gran estratègia federalista. Ara que com acaba d'explicar Lluís Bassets les contradiccions de l'independentisme estan arribant a un clímax apoteòsic, aquest cas tortosí hauria de servir per recordar una de les contradiccions més profundes: la d'una part de la societat catalana intentant tapar un passat que és tan veritat com les estelades (cada vegada més destenyides) que pengen de les seves places. Aquesta taula (que utilitza dades del Punt Avui per al 9N i de l'Ajuntament de Tortosa per a la consulta del monument), recorda els resultats de dos exercicis de democràcia participativa a Tortosa en menys de dos anys (els resultats de "vots a favor" són respecte al total de vots emesos):

	9N	Consulta Monument
Taxa de Participació	46,23%	29,73%
Vots a favor de la independència	84,01%
Vots a favor de mantenir el monument franquista		68,36%

Del deliri al no-res

Javier Pérez Andújar s'ha dedicat entre altres coses els darrers anys a seguir els debats al Parlament de Catalunya com a cronista. En una conversa amb Cristian Segura explica les seves sensacions: “El que vivim al Parlament és metaficció, sobretot l'any passat, amb el procés i la comissió del frau i la corrupció. Allò era delirant, ara es opiaci. Hem passat del deliri al no-res”. Aquest no-res cada vegada més el substancien alguns vivint en una mena de roda del hàmster, donant voltes i més voltes, en un etern retorn al referèndum unilateral d'independència (no en vam tenir ja un el 9N de 2014?) o a unes noves plebiscitàries (no ho van ser les del 27S, on els partidaris de Catalunya com a nou estat membre de la UE van treure el 39,6% dels vots emesos?), o a les repetitives cimeres amb entitats partidistes a palaus que són de tothom, o a l'espectacle de la CUP de nou amenaçant amb trencar amb el capitalisme però mostrant-se oberts a seguir negociant fins al final amb els fills dels capitalistes catalans. És millor prendre-s'ho tot plegat amb sentit de l'humor com fa Pérez Andújar. Llàstima que el show comenci a sortir una miqueta car. I tot això qui ho paga? Els qui no practiquem el frau fiscal i els qui no tenen prou diners per satisfer les seves necessitats bàsiques. Jo no sé si el món ens mira, però si algú del món exterior ens escolta i entén alguna cosa, segurament també prendrà nota per fer-ne un guió d'una pel·lícula de Monty Python. Ahir a Tortosa, després de presentar el nostre llibre sobre Què és el federalisme, em van explicar una recent reunió per demanar el Corredor del Mediterrani a les comarques tarragonines que va acabar amb més d'un concloent curiosament que la solució era "marxar". Però no volen fer el Corredor del Mediterrani??? Cap a on marxaran, cap a l'Atlàntic? El referèndum hauria de ser: accepta vostè una Espanya federal o vol que seguim a la roda del hàmster eternament? No m'estranya que ja comencin a circul·lar acudits sobre Puigdemont. Aniran a més. Perquè mentre el hàmster està entretingut rodant, la roda va caient en picat.